Tornant de vacances 2011 (2)

<<< Capítol anterior

Entrant a Sicília vaig tenir la sensació de que ho feia en un lloc que m’era familiar. Tot em semblava més proper, la gent, el paisatge, els pobles.. era com tornar alguns anys enrere i l’experiència m’estava agradant.

Sicília és simplement una meravella. Un lloc que mereix recorre’l d’est a oest, de sud a nord en tot el temps que les vacances et permetin. En el meu cas només disposava d’escassos 10 dies i em vaig proposar veure tot el possible, la costa, l’interior i per suposat la gran capital, Palerm: Tornant de Vacances – 2011 (2)

Si entreu a Sicília en ferry per l’estret el primer que us trobareu és la ciutat de Messina. No dubto que no sigui interessant però si vas amb certa pressa no et queda més remei que enfilar l’autopista que va per la costa i baixar fins a una de les joies sicilianes, Taormina. Les vistes son francament espectaculars i vam deixar l’autopista uns kilòmetres abans de Taormina per parar a dinar. Tot aquest tram de costa és ple de grans platges i per bé que aquests primers pobles son típics de costa i molt turístics, el tracte amb la gent semblava ser diferent, molt més amable, i el més important, podies deixar de menjar pizza o pasta…

La cuina italiana sempre et permet escollir, el dia que no et ve de gust pasta tens pizza i el dia que no vols pizza tens pasta. A Sicília encara és més rica l’oferta i si no vols ni pizza ni pasta, cosa poc probable la veritat, tens el peix del dia, que curiosament sempre era peix espasa.

El primer contacte: Taormina

Si alguna vegada se us acudeix entrar en cotxe a Taormina preneu-vos abans un tranquil·litzant o una pastilla per la pressió. El poble no el podien fer més amunt i quan ja comences a estar marejat de tanta corba t’espera la gran prova de trobar l’hotel, enmig de carrers tancats o tan estrets que pateixes pel que et faran pagar els d’Europcar quan els hi tornis el cotxe ple de ratllades. Ja desesperat vaig trucar a l’hotel i molt amablement em van donar la solució al jeroglífic, que jo sol no l’hagués trobat mai. Si teniu sort i us toca un hotel amb vistes, que va ser el meu cas, pensareu no sortir de l’habitació i per descomptat no tocar el cotxe si el teniu ben aparcat.. Quina meravella ! Però cal visitar el poble i especialment el teatre grec, amb espectaculars vistes i amb molt bon estat de conservació.

Les passejades per la nit és un dels grans atractius de Taormina. El poble és certament al·lucinant, amb més esglésies que tota la diòcesi del Baix Llobregat, palaus i edificis impressionants, sempre mantenint el caràcter de poble. Bé, de fet té un gran carrer que te’l recorres almenys 7 o 8 vegades i cada cop vas descobrint alguns dels carrers estrets que hi van a parar, plens de restaurants amb tauletes al carrer. Jo ja m’hagués quedat tot el viatge allí, bàsicament per no haver de tornar a tocar el cotxe i sortir del poble. Havia entrat però no sabia sortir…

La fotografia escollida de Taormina ho ha estat per la complexitat que l’envoltaven i pel revelat posterior. Era la 5a. o 6a. passada pel carrer principal quan em vaig acostar a un mirador d’una de les places. La idea era fer una fotografia de la plaça però l’iphone no em donava traducció al japonès de la frase ‘aparteu-vos d’una vegada..‘. Així que vaig decidir fer la fotografia cap l’altre costat, el mar. I les vistes son espectaculars, ja veieu. Vaig treure el trípode, amb por de que l’hagués d’anar a buscar costa avall, i vaig posar-hi el 35 mm, que reduïa considerablement les possibilitats de que la càmera anés a terra. Amb una ISO 400 i apertura de f/7 m’ho vaig muntar perquè els temps d’exposició fos el màxim de 30 segons. Al revelat, vaig reduir la temperatura del color fins a uns 3300ºK, ja que hi havia una excessiva presència de vermells i grocs provocat pels focus de llum artificial.

Però el que és realment curiós de Taormina és que no deixes de mirar de reüll contínuament l’Etna. El volcà encara actiu que no deixa de fumejar en tot moment, a estones fins i tot amb petites explosions de vapor que semblen no sorprendre als locals però que a mi em tenia excitat tota l’estona. Al capvespre, quan el sol el posava justament en la direcció del volcà, vaig poder fer una bona sèrie de fotografies. La gent m’observava com si hagués vist un OVNI que s’apropava a la població, però tant se’m donava. Era feliç.

Les dues fotografies les vaig fer des de la finestra de l’habitació de l’hotel. Era una habitació que no donava al mar, suposo que més barata, però tenia unes magnífiques vistes a l’Etna. Aquell dia no vaig mirar TVE Internacional amb la visita del Papa a Madrid i em vaig dedicar a observar el fumeig del volcà.
Tant una com l’altra les vaig haver de fer a pols, perquè us podeu imaginar el show que hagués armat aguantant el trípode penjat a la finestra. Les dues estan fetes a ISO1000, i a una apertura pràcticament màxima pel 70-200mm, de f/5.6, ja que necessitava una fotografia ràpida. La longitud focal va ser també la màxima, de 280mm, i el temps d’exposició de la de l’esquerra va ser de 1/60 s i el de la dreta de 1/250 s, òbviament per captar un quadre més lluminós. La diferència en el color es deu a la temperatura del color que he escollit en el revelat, d’uns 3400ºK a la de l’esquerra i d’uns 6300ºK a la de la dreta, donant aquests colors més càlids.

.
L’Etna

La visita a l’Etna és tota una aventura. De bon mati vaig treure el cotxe de davant de l’hotel i només amb un parell de voltes vaig aconseguir sortir del poble. Havia llegit a la guia que hi havia un paratge natural prop de Taormina que podia ser interessant. M’enyorava del recent taller al Parc d’Aigüestortes i vaig voler anar a veure que hi havia. Es tracta de la ‘Gola dell’Alcantara‘, un parc fluvial francament interessant. El riu Alcàntara, que no crec estigui entre els 1000 rius més importants del món, transcorre per formacions de basalt volcànic que amb el temps s’ha erosionat creant unes goles profundes de més de 400 metres de llarg i només 5 metres d’amplada. Els reflexos de la llum son espectaculars però per baixar has d’enfilar un camí de no sé quantes escales i tant les senyores jubilades que teníem al costat com jo vam optar per veure-ho des de dalt, que ben maco que era. Tot i les precaucions, la suada va ser important i no eren ni les 10 del matí que ja estava ben xop.

Després d’un parell de litres d’aigua vam enfilar la carretera que dona la volta al parc natural de l’Etna, Randazzo, Maletto, Bronte, Adrano o Nicolosi son els poblets que et trobes. En algun cas em vaig atrevir a entrar amb el cotxe i les vaig passar canutes per poder donar la volta al cotxe i poder sortir. L’erupció més important del volcà va ser la del 1669, on els rius de lava ho van arrassar-ho tot, arribant pràcticament a la població de Catania. Entre els 70’s i 80’s les poblacions de Milo, Sant’Alfio i Randazzo no van quedar socarrades de miracle. Però l’Etna està sempre despert i periòdicament supura lava pels nombrosos cràters que es troben al volcà. L’erupció del 2002 va ser molt violenta i vaig poder veure els cràters formats.

A la zona volcànica s’hi accedeix per varies carreteres que van a parar al Refugio Sapienza, situat als peus del volcà i ja gairebé a uns 2000 metres d’alçada. Avui és una estació d’esquí amb alguna tenda i un parell de restaurants. Des de Refugio Sapienza tens mil excursions a fer, però a totes s’ha de caminar, excepte si agafes una mena de tele-sella que s’enfila fins a la base del la zona de més activitat. Penseu que tota la zona està plena de cràters i l’Etna es troba a més de 3.300 metres. Jo em vaig atrevir a pujar a un dels cràters que es van formar al 2002 i penseu que pensava que em moria. No vaig ni poder treure la càmera en tota la pujada però una vegada dalt el paisatge em va fer augmentar les pulsacions perillosament. Crec que allí vaig acabar d’exhaurir la tarja de 16 Gigues. Era un festival de colors.

La fotografia de dalt és una de les desenes o centenars potser que vaig fer quan em vaig enfilar al cràter del 2002. No tinc paraules per expressar-vos l’emoció de veure aquell paisatge on només els més sonats hi teníem accés. Vaig posar el 16-35mm per allò de captar la màxima escena i vaig enquadrar a 20mm. Volia una màxima profunditat de camp i vaig centrar l’apertura a f/11 pel que em vaig veure obligat a augmentar un pèl la ISO fins a 250 per a que el temps d’exposició no fos massa lent, en aquest cas de 1/80s, gairebé al meu límit per aconseguir fotografies nítides. Volia enfocar-ho tot i vaig moure un pèl la rodeta de l’enfoc perquè no m’enfoques a l’infinit.

.

Xop, i no de suor, vaig començar a baixar i vaig descansar una estona al pàrquing on m’esperava el Fiat que m’havien deixat els d’Europcar. Per cert, no us he parlat del navegador… Mireu que ara l’enyoro… Era molt graciós, sempre t’avisava de les cruïlles una vegada havies escollit ja l’errònia i de tant en tant, i encara no sé perquè, confonia la dreta amb esquerra, cosa que al principi em va fer gràcia però que passats uns dies em posava dels nervis. Així com vaig poder, fent cas aleatòriament al navegador vam anar baixant pels paratges volcànics que crec que és del més impressionant que he vist mai i vam fer cap, tot celebrant-ho, a Acireale.

La de dalt va ser com una visió quan baixàvem ja en cotxe de Refugio Sapienza. Al Fiat que em vam donar no li agradaven massa les corbes i tenia una certa tendència a anar pel dret, pel que havia d’estar doblement concentrat, mirant el volcà i la carretera. En una de les corbes el sol va crear una de les imatges més fantàstiques que he vist mai. Vaig parar i corrent vaig canviar al 70-200mm i vaig enquadrar a 225mm, no em va donar temps a canviar la ISO de 250 ni l’apertura de f/8 que encara tenia posada però el temps d’exposició era prou correcte, de 1/500s per la bèstia del zoom. Una mica, no creieu que massa, de saturació al revelat i ja tenim la fotografia de l’Etna fumejant…

.

Acireale em va semblar impressionant. No és un poble petit sinó que els seus edificis, places i carrers parlaven de que havia estat una gran ciutat. Vam sopar a una terrassa que ens van cobrar el que van voler i vam tornar a l’hotel. Al dia següent li tenia una mica de respecte. Visitàvem Siracusa i la seva gran atracció, la Neàpolis amb el seu gran amfiteatre romà, així que ens vam llevar dora i sacrificant Catania, de la que vam passar de llarg i només vam recórrer alguna de les seves avingudes, van anar directes cap a Siracusa. Tot i així era ja mig matí i el sol apretava quan fèiem l’entrada a la ciutat. El navegador no tenia ni la més remota idea de com anar a les ruïnes.

Siracusa va ser una gran colònia grega i era Ciceró qui deia que era ‘la més gran de les ciutats gregues i la mes bella de totes les ciutats’. Més tard els romans se la van fer seva. Avui, Siracusa continua sent una ciutat molt bonica, amb el seu barri d’Ortigia, que de fet és una illa, i que em va semblar preciós, tot i que podria ser perfectament efecte de les al·lucinacions que començava a tenir per la calor. Però l’interès resideix en la visita a la Neàpolis, amb l’impressionant amfiteatre romà, el teatre grec, les canteres de pedra amb l’orella de Dionisi o la tomba d’Arquimedes, que era fill de Siracusa, i que la vaig veure des del cotxe perquè no podia més.

Certament hagués pogut fer una panoràmica amb més d’una fotografia però és que crec que no tenia esme ni d’anar girant per fer-la. Com la meva càmera ho permet, vaig fer una única fotografia que després he retallat al revelat. Aquesta és una d’aquelles escenes que enganyen al fotòmetre, que per cert, va estar fatal tot el viatge. La llum reflectida per la pedra tan blanca és exageradament alta i el fotòmetre té tendència a donar ordres a la càmera per subexposar la fotografia. Vaig usar el 16mm amb una apertura de f/6,3 i una ISO100 amb un temps d’exposició de 1/320s i que d’haver sobre-exposat com a mínim 1/3 o 2/3 EV m’hagués evitat l’haver d’augmentar l’exposició al revelat.

Al barri d’Ortigia, passejar pels carrers era una sensació entre por i excitació. Bona part de les cases abandonades estaven ara ocupades per la recent immigració de Tunis, Algèria i països subsaharians. Em vaig sentir ridícul passant per aquells carrers exhibint la càmera enmig de tant patiment.

La de l’esquerra és una clàssica 35mm, ISO100, f/4 i temps d’exposició 1/125 segons. La de la dreta, exactament igual però amb un temps d’exposició de 1/100s. L’alt rang dinàmic ha estat ben superat i per bé que el sol estava massa alt i no he obtingut blaus saturats al fons, el detall del carrer a l’ombra és prou bo.

.

La meravella de Noto

El viatge m’estava encantant, tot i les calors i el maleit navegador, i aquell dia tenia especial il·lusió per conèixer la gran joia siciliana: Noto. Hi vam arribar pràcticament a l’hora de dinar i quan vam veure el palauet que havíem reservat per internet gairebé em moro d’emoció. Una habitació mona però minúscula en un pati de la casa que era com estar a la glòria. El propietari, que suposo havia de llogar habitacions per guanyar-se la vida, era encantador i ens va ensenyar tota la casa, que semblava estar igual que al 1920. Excitat del tot vam sortir a dinar i a veure el poble, que ni la calor sufocant podia treure mèrit. Quina meravella!

A Noto podem gastar perfectament tota la tarja de memòria de la càmera, per gran que sigui. Son mil detalls els que pots fotografiar i mil situacions de llum. Però m’ha semblat interessant compartir una tècnica que he utilitzar pràcticament a totes les esglésies i monuments que he visitat. En aquest cas es tracta del teatre de Noto, una construcció petita però exquisida, una joia que no t’acabes de creure que s’hagués pogut construir en un poble tan petit. Vaig deixar la càmera al terra, al mig del passadís, i enfocant al sostre. Amb el temporitzador vaig seleccionar 10s i amb el 16mm posat per obtenir el màxim camp possible i amb una ISO de 125 i apertura de f/6,3 vaig calcular 20 segons d’exposició. Obtenia així el detall esperat, amb total absència de soroll i un bon rang tonal. Al revelat he baixat un pèl la temperatura fins els 2600ºK, ja que originalment sortia massa càlida, amb tons massa groguencs provocats pels llums de tungstè.

.

La ciutat antiga de Noto va quedar destruïda pel terratrèmol de l’11 de gener de 1693, que per cert em vaig encaparrar en visitar i no quedaven ni les pedres. La ciutat actual, reconstruïda després del terratrèmol sobre la riba esquerra del riu Asinaro, va ser planejada sobre un sistema de quadrícula per Giovanni Battista Landolina. La presència d’arquitectes com Rosario Gagliardi, Francesco Sortino i altres, van fer del nou Noto una obra mestra del barroc sicilià, anomenat el ‘Jardí de pedra’. Les noves estructures es caracteritzen per una pedra de tou molt clar. La ciutat es va rebel·lar contra la Casa de Borbó el 16 de maig de 1860, deixant les seves portes obertes a Giuseppe Garibaldi i la seva expedició. Cinc mesos després, l’11 d’octubre, un plebiscit va segellar l’annexió de Noto al Piemont. Tot això i més ho diu wikipèdia, la meva opinió és que cal que visiteu la ciutat per poder entendre el que us intento explicar.

El Corso Vittorio Enmanuele II és el carrer principal de Noto, on pràcticament hi trobes tots els grans edificis, el teatre, l’ajuntament i les moltes esglésies, convents i catedrals. Però és el carrer superior, la Via Cavour i els carrers perpendiculars que van a parar al carrer principal on es troben bona part de les cases i palaus que tenen per atracció la meravella de balcons. És un patiment passejar per aquests carrers, vas mirant constantment cap a dalt, amb la boca oberta i en ocasions bavejant de veure tantes joies arquitectòniques juntes. Per no acabar de fer el ridícul em vaig parar i vaig treure el 70-200mm. Vaig escollir un bon lloc a l’ombra i vaig fer un bon nombre de fotografies.

A excepció de la de dalt a la dreta, feta amb el 16mm per captar els balcons als costats del carrer, la resta estan fetes amb el 70-200mm, bàsicament a ISO i apertures de f/6,3 que m’havien de proporcionar prou rendiment de l’objectiu i que a la vegada no comprometien la velocitat d’exposició, al voltant de 1/100s. Al revelar les fotografies m’he sorprès de la temperatura de color, captant prou bé el color marró clar de la pedra i pràcticament, tret d’augmentar un pèl la nitidesa, cosa normal amb els revelats RAW, no s’ha fet res més.

.

Si de dia Noto em va semblar una joia barroca sense precedents, de nit es converteix en una ciutat nova, amb els seus edificis magistralment il·luminats, desenes de restaurants i tot obert, incloses esglésies, fins mitja nit. En un ambient màgic vaig estar passejant i fent fotografies com un boig fins a l’hora d’anar al palauet a dormir.

Aquell dia encara no havia fet fotografies nocturnes i l’església de Santa Chiara donava l’oportunitat als guiris a pujar al més alt de la construcció des d’on es veien unes vistes fantàstiques. Amb certa por vaig disposar el trípode a sobre de la barana i vaig disparar en totes direccions. La fotografia de dalt és en direcció al Duomo San Nicolo, amb les seves escalinates i encara amb la tènue llum del sol a l’horitzó. Vaig posar el 35mm, el més petit de la família ja que no volia que el contrapès m’enviés la càmera al Corso Vittorio Enmanuele II i amb una apertura de f/10 i ISO125 la càmera va considerar que 20 segons era l’òptim per captar l’exposició de l’escena. Li vaig fer cas i al revelat simplement he rebaixat la temperatura del color fins els 3100ºK per reduir els dominats grocs dels potents focus.

.

Més pobles barrocs..

Hi ha un abans i un després si visites Noto. Sicília ja t’ha fet seva i et trobes en un estat de sorpresa continu. Pobles i més pobles, enfilats a la muntanya, que son petites joies barroques. Ens vam anar endinsant a la Sicília interior, lluny del turisme de platges, per poder captar la veritable essència d’aquesta privilegiada illa. Ragusa i Caltagirone en son bons exemples.

La fotografia de l’esquerra correspon a Ragusa. Vaig utilitzar el polaritzador per saturar el blau del cel en una situació de molt alta lluminositat que a més produïa una alta diferència de rang dinàmic entre les ombres i les llums. Amb el 16-35mm a 18mm vaig captar l’escena complerta, amb el cotxe fúnebre, sense haver-me de posar al davant. Els paràmetres d’apertura f/6,3 a ISO100 donaven una velocitat prou estàndard de 1/160 segons.

La de la dreta n’és una de les moltes que vaig fer a la famosa escalinata de Caltagirone. Els 140 esglaons de pedra decorada amb ceràmica és tot un espectacle però és tota una prova de penitència si les has de pujar a les 3 de la tarda. Dalt t’és ben bé igual l’escala i el poble en general però fas la foto no sigui que la memòria et passi una mala jugada. De nou el 16-35mm, aquest cop a 26mm, va ser perfecte per captar l’escena, a ISO125 i apertura f/7 per obtenir una bona nitidesa i profunditat de camp. El temps d’exposició de 1/80 un pèl justet per les condicions en les que et trobés després de pujar les escales.

.

Una altra joia: Piazza Armerina

La jornada acabava a Piazza Armerina, una ciutat certament interessant que és potser més famosa pel complexe de mosaics romans que es troben a pocs kilòmetres de distància. Després de tenir una petita discussió amb el navegador vam arribar a la Villa de Casale,  que sembla va ser la luxosa residència de Maximià, governador de l’imperi del 286 al 305 D.C, en un context de fragmentació de l’imperi en dues parts, l’imperi d’Occident i el d’Orient. A Casale vam aparcar el cotxe i seguint a uns espanyols ens vam estalviar de donar-li l’euro de rigor al senyor que estava a l’entrada i ens vam dirigir, amb una calor que difícilment et permetia processar la importància del que anaves a veure, cap una mena de construccions de vidre que semblaven de la mateixa època que els mosaics i que guarden de les inclemències del temps les joies que guarden als eu interior. Mosaics que sembla no els hi falta ni una peça i on destacaria la sala de les deu noies, on es representen a dones realitzant activitats esportives semblants al voleibol actual, amb vestidures que recorden molt las bikinis actuals.

Acabada la visita ens vam dirigir ja cap a l’hotel de Piazza Armerina, una mena de motel de carretera, tot i estar al mig del poble, que també semblava inaugurat a la mateixa època que els mosaics. Ja a la tarda la passejada pel poble ens descobria uns carrers i places extraordinàries. Ja dalt, al Duomo, i xop per no perdre el costum em vaig trobar amb la sorpresa de la processó en honor a la Verge, eren les festes d’agost de la Verge i els crits de ‘salve Maria’ he de reconèixer que em van emocionar.


Tot i captar l’inici de la processó dalt al Duomo vam tenir temps de baixar, equivocar-nos un parell de vegades, trobar un restaurant en una terrassa, sopar i pagar, quan encara no havia arribat on érem. La gentada però era important i en un dels meus escanejos de 360º cercant bones imatges vaig veure entre els caps de la gent una església al fons amb la lluna al darrera. Inconscientment vaig intentar treure el trípode però tenia por que quedar-me amb un dípode que òbviament tindria problemes per aguantar-se. Havia de treure el 70-200mm, poc lluminós, i necessitava una fotografia ràpida ja que l’havia de fer a pols. Me la vaig jugar augmentant l’ISO fins a 5000 i l’apertura més oberta a f/5,6, que amb 280mm de distància focal em donava només 1/25 segons. Vaig deixar de respirar i vaig clicar el disparador amb suavitat. El resultat és prou bo i al revelat únicament he reduït la temperatura del color fins els 3200ºK i aplicat una mínima reducció del soroll.

.

L’altra gran joia siciliana: Agrigento

Al matí següent m’esperava també una dura jornada. Ens dirigíem cap a Agrigento, un altre cop a la costa sud de l’illa, on es troba el Valle dei Templi, que de vall no en té res perquè es troba en una esplanada brutal on no hi ha una sola ombra. Entres per una porta i amb sort a les 2 o 3 hores surts per l’altra. Es tracta d’una una zona plena de construccions de l’antiga ciutat on hi trobes fins a 7 temples grecs monumentals d’estil dòric dels segles VI i V d’a.C. En bona part restaurats, representen les joies gregues més ben conservades fora de l’actual Grècia.


Al Valle dei Templi el meu cap estava prop del punt d’ebullició però no sé per quina estranya raó estava ben excitat. La llum era intensa però els blaus del cel i els colors de la pedra a les construccions feien d’aquest un lloc màgic. De les desenes de fotografies n’he escollit aquest contrallum, que tot i ser senzill d’aparença no ho és tant en execució. Vaig fer servir el filtre de densitat neutra ND2, que reduïa la possibilitat de quedar-me cec de tant mirar al sol, acopant-li el polaritzador que m’havia de saturar el cel i amb una ISO estàndard de 100 i una apertura de f/7 obtenia un temps d’exposició de 1/320 s amb el 16-35mm disposat a 22mm. Un pèl de subexposició al revelat i la fotografia estava llesta.

.

Acabada la jornada matinal de temples per a mi el món ja es podia acabar, però no, encara vaig tenir l’esme d’anar a buscar unes ruïnes gregues que deia la guia que eren fantàstiques. Ens vam mig perdre en aquest cas en clara conjunció de navegador i guia i vam fer cap a un bar un poble que la ‘mamma’ encara al·lucina quan ens va veure per la porta. Només hi havia pasta.

Agrigento va a tornar a revifar-me, un poble preciós, dalt d’un tiró des del que es divisava el Valle dei Templi i el mar. Per sort l’hotel va ser fàcil de trobar i després de descansar una mica vam decidir anar a fer la passejada de rigor pels carrers principals i la catedral del segle XIV, que com no podia ser d’una altra forma estava en el punt més alt del poble. Els carrers encara tenen el regust medieval i barroc i passejar pel seu carrer principal és ben agradable. De tornada a l’hotel el ‘iMac’ que tenien pels hostes estava engegat i amb una pàgina de flickr. Com a fotògraf aficionat m’hi vaig aturar i vaig quedar sorprès per la bellesa de les fotografies que havia fet no se qui. Vaig pensar que es tractava d’Sri Lanka o de Indonèsia però al llegir els texts, després de posar-me les ulleres, resultava ser un paratge a pocs kilòmetres d’Agrigento. Es tractava de l’Scalla dei Turchi, una platja amb roques de calç que és tot un paradís i que per la guia del National Geographic encara no ha estat descoberta. Al matí següent va ser el primer que vam fer i certament la visita val la pena.

A base de fer moltes fotografies acabes veient el que veu la càmera, que lògicament a vegades és ben diferent de l’escena real. Baixant de la catedral d’Agrigento, que estava tancada no sé per quina raó, vam anar passant per uns carrers que literalment estan penjats a la muntanya, ple d’escales i on és del tot impossible la circulació de cotxes. Hi ha infinitat de cases tancades, potser de propietaris ara a Amèrica o a qualsevol dels molts països on es va emigrar, però em va captar l’atenció aquesta entrada, ben fosca, i que sabia que la càmera hauria de veure més coses que jo, cosa per altra part gens sorprenent. Vaig augmentar la ISO fins a 2000 i amb el 16-35mm disposat a 24mm i una apertura molt oberta de f/2,8 em va proporcionar només un temps d’exposició de 1/125 segons. Al revelat van aparèixer tots els colors blaus de portes i finestres.

.

No eren les 9 del matí que ja estava pagant 1 Eur a un guineà que representava et vigilava el cotxe a la platja. Al fons es divisava un paratge certament fantàstic, era la Scalla dei Turchi, un lloc que semblava ‘tallat i enganxat’ d’un altre indret. Un festival de colors que mereixien una fotografia. La de dalt però no és des de la platja, ja que s’havia de caminar una bona estona i no em venia de gust inaugurar la jornada amb una suada a aquelles hores. Vaig tornar a agafar el cotxe de i des de dalt a la carretera, aparcant a mitja corba perquè pensessin que era italià, vaig treure el capet pel precipici i allí estava, una vista magnífica que amb el repte de no relliscar i anar a parar a baix, vaig treure el 70-20mm i el vaig disposar a 98mm per captar un bon angle i amb una ISO125 i apertura f/7 em va donar una còmoda fotografia a 1/400 segons. Al revelat un pèl de tractament de les altres llums i una mica de contrast.

.

Quan havíem fet la nit anterior el pla per avui gairebé em baixa la tensió de cop al comprovar que ens tocava veure un altra de les ruïnes més importants de l’illa, Selinunte. Es troba encara a la costa sud però ja prop de l’oest de l’illa i pertany ja a la província de Trapani, que és on havíem de fer cap. Selinunte és preciós, bàsicament perquè per uns euros et porten en un trenet com de parc d’atraccions. El trenet et deixa als llocs principals i baixes per fer la passejada però t’estalvies les grans calorades d’haver de recórrer alguns kilòmetres de llargària que té l’excursió. El complex té cinc temples monumentals centrats a l’acròpolis i les vistes sobre el mar son espectaculars. No ens vam quedar a fer nit als temples de miracle ja que agafar el trenet de tornada va resultar ser una activitat lúdica interessant, es tractava de trepitjar i passar per sobre de qui tenies al davant per poder pujar. Després d’un parell d’intents ho van aconseguir.

Portem un bon grapat de temples oi? Però en aquest cas, un dels magnífics temples de Selinunte no només el podies admirar des de fora sinó que també hi podies entrar. Ràpidament vaig veure la fotografia, es tractava de captar la grandiositat de la construcció des d’un extrem a l’altre. Vaig treure el 16-35mm i disposant-lo a la mínima distància focal de 16mm, vaig apuntar. No abans sense posar el filtre polaritzador, ja que era una de les poques ocasions on el sol estava a uns 90º i havia d’aprofitar els efectes del filtre. Amb una apertura mitja de f/7 i una ISO convencional de 125 vaig exposar 1/160 segons. Al revelat, al que no s’ha fet res més enllà d’augmentar com és habitual la nitidesa i el contrast van aparèixer aquestes zones degradades de blaus al cel. No sé la raó, però sospito que el polaritzador n’és el culpable.

.

De Selinunte havíem d’anar directes a Trapani però no li volia posar les coses tan fàcils al navegador, així que vaig decidir fer una petita volta per anar a visitar Segesta. Es tracta de l’antiga ciutat grega al nord-oest de la illa, a pocs km de la costa i prop ja de Trapani. Es pot veure un temple monumental i és relativament petita, cosa que vaig agrair especialment. La jornada s’acabaria finalment a la ciutat de Trapani, ja situada a la costa, no abans sense passar per Erice.

Quan estàs a punt d’entrar a Trapani hi ha una carretera d’alguns kilòmetres que has de pujar pràcticament en primera tota l’estona. El Fiat es començava a escalfar i el navegador no parava de repetir ‘Dé la vuelta cuando sea possible‘. Aquesta era la seva frase preferida i sabia que a mi m’encenia. Quan veia que la cosa no li agradava et feia sempre donar la volta, jo naturalment no li vaig fer cas i després d’una bona estona de corbes de 180º al costat del precipici entres a la magnífica vila de Erice, a més de 660 metres sobre el nivell del mar. Va ser entrar i sortir ja que hi havia milers de cotxes aparcats i no havia un lloc lliure fins a mitja pujada. Vaig parar en una corba per admirar el paisatge tot pensant que seria el primer que faríem el dia següent. El lloc s’ho valia.

No m’importava que el navegador xerrés sol amb continus ‘Dé la vuelta… dé la vuelta…’, jo estava content, m’agrada veure món i quan em poses un bon paisatge al davant el meu caràcter dona un gir jesuític i tot se m’està bé. Les vistes eren espectaculars i no vaig dubtar en tornar a parar en una corba.

La primera escena em va semblar interessant per l’alta lluminositat de l’escena global i els colors, però volia captar només un fragment que em va semblar interessant. Sí, evidentment vaig treure el 70-200mm que vaig disposar a 223mm, gràcies al multiplicador focal 1.4x, i amb una apertura tancada de f/8, però no el suficient perquè hi aparegués la difracció, vaig disposar una fotografia ràpida de 1/1000 s a ISO 125.

La de sota tot el contrari, es tractava de mostra-vos la ciutat de Trapani i les illes de Favignana i Levanzo, en una situació compromesa on tenia el sol al davant. Es tracta d’un retall panoràmic d’una única fotografia feta amb el 16-35mm a 31mm. Vaig voler tancar exageradament el diafragma per si l’aparició de ‘estrelles’ de difracció podia fer més bonica la fotografia, a f/18, la qual cosa m’obligava a augmentar la ISO fins a 800 per obtenir una velocitat d’exposició que em garantís la nitidesa de 1/80 s. Al final al retall he volgut excloure el sol i quedar-me amb l’horitzó a 1/3 del quadre.

.

Trapani es capital de la província i és famosa per les seves salines i el molins de sal.  De la ciutat no us puc dir gaire cosa perquè pràcticament no la vaig poder visitar… Preferia dedicar el dia següent a visitar Erice i fer l’escursió als pobles al voltant de Corleone, un altre cop a la Sicília interior, abans d’entrar a la gran ciutat de Palerm..

Això amics, si encara segui aquí serà la propera setmana..

Podeu veure aquesta segona sèrie a: http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157627596389466/ o si ho preferiu en un passe de fotografies: http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157627596389466/show/.

Passeu bona setmana i fins el dilluns vinent !

 

>>> Capítol 1

>>> Capítol 3

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements