Tornant de vacances 2011 (i 3)

<<< Capítol 1  <<< Capítol 2

Amics, avui tinc una gran noticia. Sí, efectivament, es tracta del darrer episodi d’aquest viatge, meravellós per a mi, sí, però que penso que ja en deveu estar una mica farts. En el fons volia també guanyar una mica de temps per anar preparant la nova temporada de ‘parlem de fotografia’, amb nous i excitants fotògrafs. De tota manera en el capítol d’avui us parlaré d’algunes tècniques de revelat…

On érem? Ah sí.. Estàvem passant la nit a Trapani, per cert en un hotel ben mono, d’aquells que en diuen ‘d’encant’, i el dia següent ens esperava una jornada dura que començaria pujant al poble d’Erice: Tornant de Vacances – 2011 (i 3)

Aquesta darrera part del viatge intentaré explicar-vos tècniques més del procés de revelat que no tant d’exposició. Hi ha algunes experiències interessants que vull compartir amb vosaltres…

Erice, tota una sorpresa…

Sembla que van ser els fenicis els bojos que van començar les seves primeres construccions al cim de la muntanya que porta el mateix nom. Havien d’estar ben sonats perquè encara que les seves vistes sobre la costa son meravelloses, viure allà dalt suposa un aïllament total i tot i estar a uns 700 metres sobre Trapani pujar-hi en cotxe t’hi porta una bona estona. Si estant dalt t’agafa un atac d’apendicitis no crec que arribis viu a l’hospital de Trapani. Extingits els fenicis, sembla que siracusans, cartaginesos i romans també els hi va agradar les vistes i s’hi van quedar.

A les 9 del matí Erice em va semblar fantàstica. No hi havia rastre dels milers de cotxes de la tarda anterior i vam poder recórrer els seus carrers pràcticament deserts. El poble encara conserva vestigis medievals, amb el Castell de Venus i les Torres del Balio, edificades pels normands. Des d’aquest punt hi ha unes increïbles vistes del Monte Cofano, Trapani i les illes Àgates, i diuen que en un dia clar es divisa fins i tot la costa de Tunis. El dia era clar però jo no vaig veure res.

Les altes llums: A la fotografia de viatges, o millor dit de ‘turista’, no sempre estem al lloc correcte a l’hora correcta. Arribes a un lloc i has de treballar amb la llum que hi trobes i en un viatge gairebé et toquen, tret de les hores de posta de sol, l’hora blava, o les nocturnes, situacions de llum dura amb alts rangs dinàmics que difícilment la nostra càmera pot resoldre.

Aquest és el cas de dalt. Es tracta de la Chiesa Matrice, una imponent construcció del segle XIV i que em va semblar interessant captar les línies de perspectiva. El sol provocava zones de molt alta lluminositat i zones a l’ombra, separades 4 o 5 passos i que la càmera pràcticament situava als extrems del seu histograma. Es tracta d’una fotografia estàndard amb el 16mm, a ISO 125, apertura f/6,3 i un temps d’exposició de 1/125 segons. Res d’especial..

Perdem un moment amb aquesta fotografia… La fotografia original, vull dir, el revelat original des del RAW és la fotografia petita amb el text ‘Corba (revelat estàndard)’. Vull representar així el procés que ja coneixem del revelat RAW. A la distribució lineal de la lluminositat del RAW se li aplica una corba, juntament amb el balanç de blancs, que modifica l’histograma cap a la dreta, movent diferencialment els píxels de la zona de mitjos i de llums. El resultat és una fotografia que és més semblant a la percepció del nostre ull però que sovint provoca una sobre-exposició de les llums en situacions d’alt rang dinàmic. El que he fet en aquest cas és revelar sense corba, és a dir linealment tal com ve el RAW, que donant-li un pèl de contrast i augment de les llums altes em dona la fotografia gran de dalt, on es pot veure que gràcies al revelat no he perdut la textura de la zona d’altes llums del campanar, a la vegada que es manté el detall de la zona d’ombra. Es tracta d’un revelat lineal.

La passejada per Erice va valer la pena, els seus carrers estan molt cuidats, el que demostra que és un poble preparat pel turisme i que a moments té un cert aspecte de ‘cartró-pedra’. Tot i així em va agradar.

Els nivells i la saturació: En lloc de posar-vos un passatge del poble o una de les seves vistes he preferit posar-vos l’exemple de dalt. Al passar per un carreró, completament a l’ombra vaig veure una petita exposició de rajoles de ceràmica. Els colors eren vius però sabia que la càmera no els veuria. Al ser una situació de relativa poca lluminositat per estar a l’ombra, la fotografia resultant tindria poc contrast i els colors apareixerien apagats.

Així va ser i per això al revelat és important refer l’histograma, situant el punt blanc i negre als extrems dels primers i darrers píxels a l’histograma. Amb això aconseguim augmentar el rang tonal, eixamplant l’histograma i per tant augmentant el contrast. un pèl de saturació i la fotografia resultant té l’aparença d’estar feta en un estudi, amb una il·luminació uniforme, sense ombres. Vaig fer servir l’objectiu fixe de 35mm, obrint el diafragma a f/3,5, a una sensibilitat de ISO500 i un temps d’exposició de 1/125, per què tingueu una idea de quant de poc il·luminada estava l’escena.

Els pobles al voltant de Corleone

Era encara dora i m’havia proposat veure tot el que pogués abans d’entrar a Palerm, on sabia que seria difícil moure el cotxe si havia trobat un bon aparcament. Vaig fer les paus amb el navegador i li vaig demanar amb delicadesa que em portés a Corleone. Em va indicar que hi havia més de 100 Km i que segons els seus càlculs i conduint com un ciutadà suec arribaria en una mica menys de 2 hores. Em vaig revestir de valor, tenia ganes de conèixer les comarques interiors, on la ciutat de Corleone n’és la més important. La ciutat és mundialment coneguda per ser el lloc on va néixer Vito Corleone, bé, que el va fer néixer Mario Puzo, l’autor de ‘El Padrino‘. Tret d’això sembla que sí ha estat en el passat el centre d’alguns dels més importants ‘capos’ de la màfia. Tot això és el que m’esperava trobar.

El revelat lineal i la geometria: Però a Corleone no et trobes res del que t’imaginaves… Avui és una ciutat de més de 12.000 habitants, bastant feta pols i amb molt poques atraccions turístiques. La Chiesa Madre, Chiesa dell’Addolorata i el Castello Soprano, aquest darrer donava nom a la famosa sèrie de TV, son alguna de les seves construccions més significatives.

A la fotografia superior a dalt, he revelat linealment, és a dir, no he aplicat d’entrada cap corba que desplaci els tons mitjos i les llums cap a tons més lluminosos. La causa és la pèrdua de la textura a la pedra de l’església i la zona d’ombres fosques a la part de la dreta de la imatge. Amb el revelat lineal he aconseguit mantenir la textura, reduint el rang dinàmic entre les zones il·luminades i a l’ombra. L’ús del polaritzador em va ajudar, en temps d’exposició, a saturar el blau del cel sense comprometre la temperatura ni el matís del color a la resta de l’escena. Vaig fer servir el 16mm, a ISO100 i apertura f/5,6 amb un temps d’exposició de 1/200 segons.

A la inferior de dalt l’experiment ha estat interessant. Es tracta de la Chiesa Madre i en temps d’exposició la fotografia no té cap secret, tret que vaig fer servir la tècnica de deixar la càmera al terra amb el temporitzador, amb el 16mm naturalment, a ISO100 i apertura de f/7 que em permetés prou nitidesa en tota l’escena, el que provocava un temps d’exposició de 0,4 segons.

Però al revelat he projectat l’escena, amb línies totalment corbes, sobre una superfície corba, el que m’ha permès mantenir excepcionalment les línies paral·leles del sostre, tasca totalment impossible pel 16mm tot sol.

.

Una mica decebut del que em vaig trobar a Corleone vam parar a llegir al guia per veure què més hi podíem trobar a la comarca. Pobles com Bisacquino, Palazzo Adriano, Campofiorito o Prizzi, conformaven una xarxa que calia veure. Ens vam dirigir cap a Prizzi, enmig d’un paratge sec però de gran bellesa, i després d’una estona ens trobàvem amb una escena que em va realment sorprendre.

Prizzi és un poble preciós i em vaig proposar arribar fins a l’església, a la part superior del turó. El que no sabia és que només hi havia un carrer que t’hi portava, ja que tots els altres o eren d’escales o eren tan estrets i empinats que difícilment el cotxe hi podria passar. Al començament del carrer hi tenen un semàfor, que al principi no entenia massa el perquè, però quan es va posar verd ho vaig entendre. Només hi passava un cotxe i amb els retrovisors plegats. Em vaig espantar i per un moment vaig pensar que hauria de trucar als del RACC perquè em traiessin d’aquell embolic. Finalment el carrer, que em va semblar que no s’acabava mai, donava a una petita plaça que fent interminables maniobres vaig poder donar mitja volta i tornar per on havia vingut. El poble ben bé mereixia una bona passejada, però era l’hora de dinar i no sabia què fer amb el cotxe.

La importància de les llums: Abans d’entrar a veure Prizzi vaig parar el cotxe perquè el que tenia al davant era tot un espectacle visual. Tot el parabrises del cotxe estava ple de Prizzi i la vista era excepcional com per parar un moment i fer la fotografia.

L’escena em va semblar d’una gran bellesa, el poble immens, separat en dues zones de diferent il·luminació i el cel amb un blau intens. Sabia que segons després el núvol que provocava aquella escena podia desfer l’encanteri d’aquella imatge. Vaig posar ràpidament el filtre polaritzador i amb el 35mm, suficient per aquell quadre, vaig disparar amb una ISO100 i una apertura mitja de f/7, el que em donava un temps d’exposició prou còmode de 1/200 segons.

El revelat automàtic a partir del RAW ha estat una mica decebedor. Com m’imaginava la diferència de lluminositat entre les zones estava al límit del rang dinàmic de la càmera i hi havia una pèrdua notable de detall a la zona de llums.
En aquest cas però he usat la tècnica de les altes llums i he recuperat els tons de les llums que estaven encara al RAW però que el revelat estàndard m’havia situat a la zona de llums altes.

.
Sempre hi ha una ovella negra…

Havíem acabat de dinar en un restaurant, crec l’únic, que hi havia a Prizzi i que estava situat fora d’aquell immens laberint de carrers. Una hora abans ja em veia fent més de 50 Km per anar a buscar algun lloc amb pasta o pizza però havíem tingut sort i ben dinats encara teníem tota la tarda abans d’entrar a Palerm. No ho tenia previst, ja que m’havien dit que no m’apropés per la costa nord de l’illa però teníem temps i vam demanar al navegador que ens portés a Cefalú.

El color: Eren potser les 4 de la tarda i la llum la més horrible per fer la fotografia. Però per sort el sol estava al darrera meu i amb el filtre polaritzador vaig poder obtenir uns colors vius, ben saturats, amb una bona temperatura del color i balanç del blancs.
Llàstima que la fotografia no portés el so incorporat… Es va fer des d’una petita escullera, amb el 24mm i ISO100, que amb una apertura f/7 per mantenir la nitidesa en tota l’escena em donava un temps d’exposició de 1/200 segons. Una fotografia clàssica que al revelat s’ha potenciat un pèl la saturació i el contrast.

.

Cefalú està situat a només 70 km de Palerm i és el gran punt d’atracció de l’illa per a milers de turistes, bàsicament sicilians i italians peninsulars. En fotografia el poble és una meravella però a la realitat, i especialment a l’estiu, és un lloc horrible on m’haurien de pagar per baixar a la platja. Amb una calor sufocant i milers de para-sols a la platja feia difícil imaginar-te el bonic que ha de ser a l’hivern. La passejada va ser breu, pel passeig marítim, on vam coincidir amb la celebració del ‘dia de l’orgull macarra‘ a jutjar pel personal que hi havia…, i els carrers principals del poble, que amb tanta gent era difícil apreciar els edificis. M’han quedat ganes de tornar-hi en una altra època, però tranquils, nos serà aquest any.

I per fi Palerm…

El dia havia estat francament dur, portàvem més de 200 Km recorreguts i tenia ja ganes d’estirar-me al llit de l’hotel, no abans sense passar pel calvari de trobar-lo… Però va estar fàcil, aquell dia el navegador estava especialment lúcid i com que l’hotel estava ben a prop d’una de les vies principals no hi va haver problema en encertar-lo a la primera.

Diuen que la primera impressió és important, no té perquè ser la definitiva però d’alguna manera et marca i el que vaig veure a la primera passejada a la ciutat per anar a buscar un lloc per sopar em va encantar. Grans avingudes, edificis impressionants, i aquell regust decadent que tant m’estava agradant de l’illa. Quan només sortir de l’hotel em vaig trobar amb el Teatre Massimo crec que em vaig emocionar i tot, i corrent com una criatura vaig fer totes les fotografies que vaig poder.

La nit: Vaig tenir sort i en aquell moment no hi havia ningú per mala-guanyar-me la fotografia. El teatre estava tancat i vaig poder fer la fotografia des de la reixa sense problemes. 
El punt de vista tan baix provoca aquesta perspectiva, amb el punt de fuga situat a la part superior de l’escena, fora del quadre.
Volia immortalitzar aquelles escales i em va semblar que el punt de vista donava grandiositat a l’edifici. Al revelat simplement s’ha tingut en compte la temperatura del color, que he rebaixat fins els 3000ºK. Sense trípode vaig haver de posar una ISO 2000 i una apertura oberta de f/2,8, que amb el 16mm em suggeria un temps d”exposició de 1/60 segons.

.

El Teatro Massimo és un dels teatres d’òpera més grans d’Europa, només per darrere dels de París i Viena. Tenen funcions al llarg de tot l’any on podem veure òpera o ballet en d’un edifici impressionant i un dels monuments més representatius de la ciutat. Era una de les meves obsessions del viatge, poder veure les escales on es van rodar les escenes finals del ‘Padrino 3‘, les recordeu? Per si de cas, doneu-li una ullada a aquest vídeo. El teatre es troba a la Piazza Verdi, un dels centres neuràlgics de la ciutat, amb totes les tendes i restaurants que us podeu imaginar. M’hi vaig plantar i em va semblar veure a la Sofia Coppola estirada a les escales, ja morta, mentre Al Pacino plorava al seu costat. La càmera però no va tenir la mateixa visió que jo i es va limitar a fer la fotografia, que és bàsicament el que sap fer quan no té el dia torçat.

Aquella nit vaig tornar ben emocionat a l’hotel, pensant en quines noves joies m’esperarien al dia següent. Vam fer una planificació dels barris a visitar i dels monuments que no ens havíem de perdre. A la ciutat t’orientes molt bé, les seves grans vies, la Vittorio Emanuele i la Via Maqueda, es creuen al bell mig de la ciutat, al famós Quattro Canti (els quatre cantons), que és una petita plaça amb edificis barrocs que divideix la ciutat en diferents barris (mandamenti). Els edificis de les cantonades tenen façanes obliqües, cosa que fa que la plaça tinga una aparença quasi octogonal.

La primera de les direccions escollida va ser recórrer la Via Vittorio Emanuele en direcció contraria al mar per anar-te trobant en dos dels seus monuments més rellevants, la Catedral de Palerm i el Palazzo dei Normanni.

Els perfils LCC: La catedral de Palerm és una de les més belles que recordo. Del segle XII, està construïda sobre una mesquita bizantina i el seu interior, de creu llatina, està ricament decorat.

A la càmera tot això l’importa ben poc i amb la relativa poca lluminositat i alt rang entre les zones il·luminades, tant per la llum natural com l’artificial, i les ombres, ens fa una proposta rica en rang tonal però on es perd bona part del detall de l’ornamentació.

Amb el revelat digital podem fer la tècnica dels perfils LCC (Lens Cast Calibration), inicialment pensats per tractar les aberracions cromàtiques de les lents però que es poden també fer servir per equilibrar les zones d’il·luminació, una mena d’HDR però sense ser-ho i sempre a partir d’una única fotografia. El resultat és una fotografia amb un histograma ‘pla’ en bona part de les ombres i llums, on, normalment per propòsits d’edició de revistes d’art o guies, es pot apreciar una il·luminació uniforme. L’original es va fer amb el 16mm, amb una apertura de f/5 i ISO2500, amb un temps d’exposició de 1/50 segons, naturalment sense trípode. En petit teniu la fotografia resultant del revelat convencional.

.

Els barris

Son molts els barris que cal visitar. Des de Quattro Canti cap el mar s’estén el barri àrab i medieval de la Kalsa, una zona tradicionalment pobra, amb carrers estrets però que poc a poc es van veient els efectes de la restauració d’edificis i palaus. Tot i aixi, endinsar-se a la Kalsa és com entrar en una altra època, plena de fragments excitants, de la vida al carrer i dels edificis a punt de caure. La passejada és ben interessant i tot i estar ben fet pols, l’ambient dels carrers mostren el dia a dia d’una ciutat ben viva. El Raval i Ciutat Vella en general de Barcelona és com una mena de Poble Espanyol comparat amb aquests barris, en canvi la sensació d’inseguretat a Palerm no la vaig tenir en cap moment.

El 35mm a la fotografia urbana: Als exemples de dalt podem veure un dels seus carrers i places. Tots dos estan fets amb el 35mm, que és el meu objectiu preferit, tant per les seves discretes dimensions com pel tipus d’angle de visió que proporciona, suficient per fer fotografia urbana, a més és ràpid d’enfocar i molt lluminós. La de l’esquerra està feta amb una apertura de f/6.3, a ISO100 i a 1/80 segons, per què veieu que realment no era una escena lluminosa.
La de la dreta, impressionant escena a la realitat, pràcticament amb els mateixos paràmetres, amb una velocitat d’exposició de 1/60 segons.

.

Però son els barris del nord, Capo, un dels barris més pobres i Vucciria, el barri el voltant del mercat, els que em van atreure més. Passejar pels seus carrers era com fer-ho per un gran laberint o per alguna raó havia perdut la por a ser atracat o atropellat per les moltes motos que passaven a tota velocitat pel mig de les parades del mercat. Els carrers plens de vida, de milers de paradetes, en bona part regentades per pakistanesos, els restaurants al carrer, amb la ‘Mamma’ al capdavant recitat-te el menú del dia, les tendes d’artesania i marionetes.. tot plegat una de les més grans atraccions que no recordo d’altres viatges i un paradís per l’afeccionat a la fotografia..

Havia vist una fotografia semblant a la guia i em va semblar interessant buscar el mercat del peix. En una petita plaça, que reconec no seria capaç de trobar un altre cop, em vaig trobar amb pràcticament la mateixa imatge del cap del peix espasa. El toldo vermell de la paradeta tenyia d’aquest color tota l’escena i de nou amb el 35mm i el més discret possible, vaig disparar. Amb una apertura de f/6.3 a ISO100 vaig estar ben bé al límit del temps d’exposició, que només va ser de 1/50s. Al revelat unes petites correccions a la temperatura del color i el tint han estat necessàries ja que la càmera s’havia tornat una mica boja en descobrir la temperatura del color de l’escena.

.

Les escenes que passen pel teu davant recorrent tranquil·lament els barris del casc antic de Palerm son ben variades i hi podries estar tota una setmana per captar els fragments de la vida a aquests carrers. És tota aquesta vida del carrer, les peixateries il·luminades perquè els peixos brillin com si encara estiguessin sota l’aigua, tonyines i peixos espasa, tallats pel cap, apuntant al toldo sota el qual t’ofereixen un llagostí fresc i cru, gairebé viu, perquè el provis. Després et trobes amb carrers estrets ple de llocs de tomàquets, de formatges, de pastes i de condiments que venen en grans cistells.

Les ombres: Tots tenim el que s’anomena patrons. Son composicions que hem anat provant i que sabem que funcionen. Situar-se en una cantonada dels Quattro Canti amb el gran angular és un patró que hauria de funcionar, és més, diria que tot turista que passa per aquest lloc fa la mateixa fotografia. Jo també ho vaig intentar però sabia que la fotografia tenia truco i que la llum tan dura en aquella hora i les ombres al interior de la petita plaça provocaven una fotografia d’extremes lluminositats. Vaig escollir el cantó amb el sol al darrera, així al menys tenia assegurat el cel.

La proposta de revelat des del RAW és efectivament tot un desastre, pèrdua de detall a l’edifici il·luminat o foscor gairebé absoluta al primer pla (a l’esquerra).

He optat per calcular un perfil LCC que intenta disminuir la lluminositat entre zones i un tractament de les llums altes per recuperar els tons que havien estat empesos cap a les llums altes al revelat. La fotografia es va fer amb el 16mm, amb una apertura de f/6.3 a una ISO100 per un temps d’exposició de 1/125 segons.

.

Havent baixat a la bora del mar, on hi ha una petita cala que fa de port esportiu, vaig tornar a enfilar en direcció els Quattro Canti, on al costat es troba la Fontana Pretoria, en front de l’església de Santa Caterina, al darrera de la Piazza Bellini. Aquesta és una zona molt agradable per passejar, fora dels estrets carres, et trobes amb uns espais monumentals que et permeten recuperar-te de la caminada.

La composició i la llum: La Fontana Pretori és tot un monument, enmig de la Piazza Pretoria i les piles amb aigua es disposen en tres nivells concèntrics, envoltats d’estàtues representant monstres, animals mitològics, i els quatre rius de Palerm, l’Oreto, el Papireto, el Gabriele i el Maredolce. Amb la clàssica postura que adoptem els fotògrafs aficionats, mirant a tot arreu, va aparèixer davant meu una escena que connectava una de les estàtues de la font amb l’església. Sabia que la càmera passava de l’escena i que el resultat seria desastrós, si mesurava la lluminositat de l’estàtua em situaria el fons a les altes llums, perdent tot el detall. 

Vaig, de nou, optar per un revelat lineal, que em proporcionava prou detall en la façana de l’església. La fotografia original es va fer amb el 35mm, amb una ISO125 i una apertura de f/7 per no desenfocar excessivament el fons, el temps d’exposició es va disposar a 1/160 segons.

.

Monreale

Em llevava el que havia de ser el meu darrer dia a Palerm. Ho vaig fer amb certa tristor, per bé que encara havia de veure un dels pobles amb més atractiu de tota l’illa, Monreale. Amb vaig acomiadar amb amabilitat de la recepcionista de l’hotel i vaig carregar les maletes al Fiat. Allí estava el navegador, que amb un ‘buon giorno‘ vaig despertar de la seva letargia de dos dies. Li vaig demanar que ens portés a Monreale amb cert sarcasme, ja que havia mirat al mapa com arribar-hi i poc m’importaven les seves indicacions, tot i així li vaig fer cas per poder trobar la carretera que m’hi portaria.

Quan arribes a Monreale no t’acabes de creure el que estàs veient. La seva monumental catedral és una obra d’art, d’arquitectura normanda, va ser construïda al segle XII, i només treure el cap per la porta creus que allò que estàs veient no pot ser real. Em vaig seure en un banquet i vaig treure tota la bateria d’objectius per poder captar els detalls dels mosaics i pintures de les parets de la nau.

La perspectiva rectangular: L’interior de la catedral de Monreale encara és més espectacular que el de la Catedral de Palerm. De l’època normanda, va ser Guillem II qui va encarregar la seva construcció. Els mosaics de l’interior de la catedral  van necessitar 2.200 Kg d’or i cobreixen gairebé 6.000 metres quadrats de superfície i van participar artistes grecs, bizantins sicilians i probablement artistes venecians enviats.

Aquest color tan particular ha merescut un calibratge de la temperatura del color fins els 2800ºK ja que a l’original el color tenia un tint massa groguenc, en part per les làmines d’or i per la molt poca lluminositat del seu interior, bàsicament il·luminada per focus de llum artificial. Vaig fer servir en aquest cas el 50mm, que a una ISO de 800 i una apertura brutalment oberta de f/1,8 em proporcionava un temps d’exposició de 1/80 segons, sense trípode clar.

Per acabar el procés de revelat he aplicat una transformació de la geometria de la perspectiva, deixant el punt de fuga a l’infinit, com ho mostren les línies paral·leles verticals, impossibles des dels punt on es feia la fotografia.

.

Acabem d’acomiadar-nos de Palerm

Era mig matí i el vol no sortia fins ben bé les 8 de la tarda, així que calia fer temps i jo que havia estat donant la murga bona part del viatge, volia visitar un dels llocs que prometien ser d’allò més macabre. Fos com fos em vaig sortir amb la meva i de la mateixa manera que vas a veure una pel·lícula de por sabent que vas a patir o la darrera d’Almodovar sabent que el Banderas no val ni per actuar als Pastorets, vam posar rumb a un lloc que sabia ho havia de passar malament. Havia vist fotografies a la meva guia de referència, ‘Sicília‘, publicada pel ‘National Geographic‘ i que és una pena de guia que només m’havia comprat per les fotografies que la il·lustraven, que eren d’un dels meus fotògrafs preferits, en Tino Soriano. Després de passar tres vegades pel mateix lloc sense saber veure on era finalment vam trobar les Catacombe dei Cappuccini.


La fotografia de cintura: Crec que si hagués marxat la llum a les Catacombe dei Cappuccini m’hagués mort de por. Els seus passadissos estan decorats amb els cadàvers exhumats que s’exhibeixen penjats a la pared, tal i com sembla es van trobar a les seves respectives tombes. Les galeries estan ordenades per sexe i classe social, havent-hi una zona especial pels monjos i capellans. Estava expressament prohibit fer fotografies per respecte a les ànimes i no se’m va acudir treure la càmera. Quan vaig veure que més d’un en feia vaig pensar que podia fer fotografies amb tot el respecte del món. I per a mi aquest actitud es traduïa en no mirar pel visor, sinó simplement des de pràcticament la mateixa bossa disparar, sense mirar clar.

El cert és que desconeixia aquesta faceta meva i totes les fotografies han sortit prou bé. La de dalt, la menys macabra de totes, es va haver de fer amb una ISO6400 i apertura oberta de f/3.2, amb el 16mm naturalment i un temps d’exposició de 1/60 segons. En això se’n diu sort.

.

Adéu Sicília !

No volia marxar d’aquella meravellosa ciutat sense tornar al centre, a la zona del Teatre Massimo on havíem de dinar abans de marxar cap a l’aeroport. La darrera fotografia que us presento és però de la nit anterior i es tracta del Teatre Politeama Garibaldi, a la Piazza Ruggero Settimo, al costat del que havia estat el nostre hotel. Una excel·lent imatge per acomiadar Palerm..


El punt de fuga:La plaça on es troba el Politeama divideix la ciutat vella del nou Palerm. L’edifici no té la historia del teatre Massimo però estava espectacularment il·luminat, que juntament amb l’hora blava, dona un resultat fotogràfic interessant.

Però també en aquest cas he volgut experimentar i he intentat revelar amb una perspectiva rectangular, amb punt de fuga a l’infinit com ho mostra l’arc central de l’entrada al teatre.

El procés de revelat ha tingut en compte també la temperatura del color i la saturació específica dels vermells, per donar més força al cartell de l’entrada.
L’exposició es va fer a una ISO2000, amb el 28mm, una apertura ben oberta de f/2,8 i un temps d’exposició de 1/80 segons, de nou sense trípode.

.

Bé amics, això ha estat tot, espero que a més de fer-vos venir ganes de visitar Sicília hagueu après d’algunes de les situacions que us he proposat. Haurem d’esperar fins l’any vinent per tornar a marxar de vacances, mentre però, tenim moltes coses a explicar-vos tots els dilluns.

Això ja serà el dilluns vinent, quan tornarem a la normalitat amb la nova temporada de ‘parlem de fotografia‘ i la nostra sèrie de fotògrafs.

Podeu veure aquesta darrera sèrie a: http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157627519701357/ o si ho preferiu en un passe de fotografies: http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157627519701357/show/.

Passeu bona setmana i fins el dilluns vinent !


<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements