George Steinmetz

Sí amics, nosaltres també ens incorporem al nou curs escolar amb aquesta darrera temporada de la sèrie de fotògrafs, que ben bé fins a l’abril de l’any vinent ens tindrà entretinguts tots els dilluns.

En aquest darrer tram de la sèrie intentarem recórrer els treballs de fotògrafs contemporanis, per bé que de tant en tant haurem de tornar als clàssics per conèixer els origen d’alguna de les tendències i moviments que passaran pel nostre bloc. Encara amb símptomes de depressió post-vacacional he pensat que avui hauríem de començar lleugers de càrrega i la millor manera és introduir-vos un dels més importants autors contemporanis de fotografia de paisatges. Amics, avui ens visita un dels fotògrafs més reconeguts del National Geographic: 74. George Steinmetz

Neix al 1957 a Beverly Hills, Califòrnia, graduant-se a la Universitat de Stanford en Geofísica, actualment viu a Glen Ridge, New Jersey, al costat de la seva dona, Lisa Bannon (editora del Wall Street Journal), i els seus tres fills. George Steinmetz és un explorador decidit a revelar els últims secrets amagats al món, recorrent al costat de la seva càmera els més remots deserts i algunes cultures que semblen haver quedat atrapades en el temps.

Conegut per la seva fotografia d’exploració, George Steinmetz ens descobreix meravellosos secrets des d’un punt de vista ben inusual, des de deserts remots, cultures ancestrals i els misteris de ciència i tecnologia. Col·laborador regular a les revistes National Geographic i GEO, Steinmetz ha completat des de 1986, més de 30 assajos fotogràfics per National Geographic i més de 25 articles per la revista GEO. Les seves expedicions al Sàhara i al desert del Gobi han estat publicades en números especials del National Geographic. Al 2006 rep el premi de la National Science Foundation pel seu treball de documentació de científics als Dry Valleys i els volcans de l’Antàrtida.

Steinmetz ha guanyat nombrosos premis de fotografia al llarg dels més de 25 anys de carrera, incloent-hi dos primers premis en ciència i tecnologia del World Press Photo. Ha guanyat també en nombroses ocasions premis de Pictures of the Year, Overseas Press Club i els Alfred Eisenstadt de la revista Life.

L’inici de la seva carrera

La seva personal aventura va començar quan tenia 21 anys, època en la que estava amb els estudis de Geofísica, i càmera en mà i motxilla se’n va anar a Àfrica. Dos anys i mig movent-se pel continent fent auto-stop eren suficients per consolidar la seva passió pel paisatge africà i per la fotografia. Tornà als Estats Units, acabà els estudis de Geofísica, i començà la carrera com a fotògraf, primer assistint a fotògrafs professionals i més tard acceptant i produint treballs.

Des d’aleshores ha realitzat prop de 20 assajos per a la revista National Geographic, cobrint temes que van des de l’exploració del petroli i els últims avanços en robòtica fins al més profund del Sàhara i els pràcticament desconeguts ‘homes dels arbres’ de Irian Jaya a Indonèsia. També ha col·laborat la Fundació Nacional de Ciències fotografiant el desert polar de l’Antàrtida, i amb les edicions francesa i alemanya de la revista GEO documentant el desert de sal en Iran i travessant el Rub al-Jali (Dessert Quarter) a l’Aràbia Saudita, un dels majors deserts de sorra del món. Ha col·laborat amb les revistes Forbes, Fortune, Rolling Stone, i des del 1986 pel National Geographic.

Àfrica

Steinmetz va prendre la decisió de viatjar a Europa i el nord d’Àfrica després d’acabar el primer curs a la Universitat. Com fan molts estudiants nord-americans, va decidir anar a l’aventura i es va comprar un bitllet d’avió a Londres, des d’allí fins el nord d’Àfrica en auto-stop, únicament amb la seva càmera i una motxilla…

No necessitava res més que il·lusió. Tota la resta es podia trencar o m’ho podien robar…

Els diners li van durar fins el Marroc, on va tenir que dormir en qualsevol lloc i menjar el que podia. Diu Steinmetz que d’aquell primer viatge va fer fins i tot alguna fotografia mig bona. Sabia quatre nocions bàsiques sobre apertura i temps d’exposició però mai havia estudiat fotografia… Enamorat de la cultura i paisatges que va conèixer, Stein­metz va decidir que hi havia de tornar per fer el seu propi viatge pel desert, però aquesta vegada d’una forma molt especial..

Es tractava del seu somni de volar… En els seus primers treballs per a National Geographic va intentar captar els impressionants paisatges d’Àfrica des de l’aire, i ho va fer des d’una avioneta, però la perspectiva no el convencia, a més d’anar massa ràpid i volar massa alt per fer el tipus de fotografia que pretenia. Així és com va començar a fer cursos de ‘parapent‘ i més tard de ‘parapent amb motor‘, que l’hauria de permetre estar més estona volant. Ara, després de més de 12 anys de viatges i una extraordinària publicació, African Air, ja es pot afirmar que és ‘un fotògraf que vola‘..

Va retornar a Stanford i aconseguia acabar els estudis de Geofísica, treballant una temporada per una companyia de petroli fins que va estalviar prou diners per retornar a Àfrica. En aquest període es va preparar, llegint etnografies i històries del continent. Va fer algunes fotografies pel Banc Mundial i la revista Quest. Quan va tornar als Estats Units, va aconseguir la primera entrevista amb el National Geographic però no el van agafar, volien un fotògraf ‘complert’, amb el màxim coneixement tècnic possible.

El seu primer llibre, African Air (http://georgesteinmetz.com/section20), recull deu anys de viatges sobrevolant Àfrica, en gran part realitzats en parapent motoritzat. Aquest experimental aparell és el més lleuger i lent del món i ofereix una perspectiva única del paisatge. Les imatges ens descobreixen extraordinaris paisatges del desert de Mali, Kenya, el Delta del Okavango a Botswana o les dunes de sorra de la Skeleton Coast a Namíbia. En el text que acompanya a les fotografies explica els detalls del seu viatge. El seu segon llibre, The Empty Quarter, mostra tres expedicions al cor de l’Aràbia, a les quals va travessar el mar de sorra més gran del món.

Empty Quarter

El desert Rub al Kali, traduït com el ‘Districte buit’ o ‘Empty Quarter‘ en anglès, és un dels més grans deserts de sorra del món, ocupa un terç de la península aràbiga incloent zones d’Aràbia saudita, d’Oman, els Emirats Àrabs Units i el Iemen. El desert cobreix uns 650.000 km², una mica més que tota la península ibèrica.

Steinmetz va quedar captivat pel desert aràbic quan de jove havia llegit la novel·la de Wilfred Thesiger, Arenas de Arabia (1959). El desert és una brutal extensió on no hi ha una gota d’aigua. No volia repetir el viatge a peu de Thesiger, sinó que en aquest cas va utilitzar el parapent motoritzat per visualitzar des d’una posició privilegiada els paisatges mai vistos en fotografia. Va realitzar tres viatges en parapent, el primer per GEO a l’Aràbia Saudí, el segon dos anys més tard per Oman i Iemen per National Geographic, i el darrer d’iniciativa personal pels Emirats Àrabs.

Empty Quarter és el segon llibre de fotografies de George Steinmetz i suposa la més extensa recopilació de fotografies mai fetes al desert aràbic. (http://georgesteinmetz.com/section24)

Les seves expedicions al Sàhara i al desert del Gobi van aparèixer al National Geographic Explorer TV al 1998 i 2002. A més del seu treball editorial, Steinmetz també ha fet treballs per publicitat. Alguns dels seus clients són Toshiba, Union Bank of Switzerland, General Motors i Sigma Camera, entre altres. (http://georgesteinmetz.com/section28, http://georgesteinmetz.com/section30)

Els camells de Steinmetz

La fotografia del grup de camells pel desert de Rub al Kali és probablement l’imatge més coneguda de Steinmetz. Certament la imatge és única, tot i que utilitza un patró clàssic, les ombres projectades per objectes o subjectes a primeres o darreres hores del dia.

Steinmetz no únicament fa la fotografia sinó que construeix una imatge, que òbviament existeix, però que només és accessible des d’un punt de vista molt especial. Per a molts observadors és possible que hagin d’haver mirat dues vegades per adonar-se que les figures contrastades a la sorra del desert no son camells sinó les seves ombres projectades. Els camells passen desapercebuts, pràcticament formant part del terra de la imatge, degut al punt de vista zenital.

Aquesta fotografia es va publicar a la versió turca de la revista National Geographic, publicada en un article de la revista al febrer del 2005 sobre deserts. El punt de vista és el fet diferencial de Steinmetz i una de les seves aportacions en la construcció de noves imatges fotogràfiques.

Considerada una de les millors fotografies del 2005, forma part d’extraordinari portfoli de fotografies del seu segon llibre, Empty Quarter. Presa des del seu parapent, aquesta imatge és ja una de les icones de fotografia de paisatge.

Steinmetz va tenir la idea de volar per a fer fotografies en un dels seus viatges al Níger. De tornada als Estats Units va apuntar-se a un curs de parapent i va començar els seus vols per muntanyes i penya-segats a Califòrnia i va començar a provar els vols amb motor en una de les seves estades a Paris. Més tard seria l’instructor francès qui es desplaçaria als Estats Units per acabar de perfeccionar la tècnica que hauria de fer servir Steinmetz per volar i a la vegada fer fotografies amb tota seguretat.

D’aquells primers vols per Monument Valley recorda alguns ensurts que no van acabar malament de miracle, com una de les ocasions que se li va acabar la gasolina del motor i va haver d’aterrar d’emergència en un riu. Això el va ensenyat a prendre precaucions i ara no començar un vol sense assegurar-se de comprovar l’autonomia de l’aparell i de portar un segon motor extra.

Ell mateix ens explica:

Tinc una regla que sempre intento complir i és de mai volar sobre un àrea on no pugui realitzar un aterratge d’emergència. Això significa no volar sobre grans boscos, grans ciutats, roques volcàniques, o grans extensions d’aigua sense una barca. El parapent és bastant estable en condicions de calma, així que tracto de limitar el meu vol a les hores primeres del matí, o a última hora de la tarda, que és quan també hi ha la millor llum per la fotografia.

I ara us explico jo: Ja fa potser 20 anys que vaig deixar el parapent. Els anys que el vaig practicar no tenia ni idea de fotografia, és més, no tenia ni càmera. El vol en parapent és una de les sensacions més fantàstiques que mai he experimentat i llegint les cròniques de Steinmetz he de reconèixer que m’han vingut ganes de provar el vol amb motor, en aquesta ocasió carregat amb la càmera… Potser en alguna nova crònica de viatges de vacances us dono una sorpresa…

.

Steinmetz no va encaixar bé que National Geographic no el tingués en compte i va decidir anar a San Francisco per aprendre les tècniques fotogràfiques. Va treballar d’assistent d’un fotògraf professional, bàsicament fent el treball brut, carregant amb els equips i com ell explica, portant el dinar pel ‘jefe’. Al final el van acomiadar per insubordinació. Steinmetz creia estar més preparat que el que li requeria aquella feina i poc a poc va començar a fer les seves pròpies fotografies professionals.

Va començar treballant per una cadena d’e restaurants, fent fotografies dels ‘xefs’ i poc a poc li va anant sortint treballs eventuals per les revistes Fortune i Forbes, després per la Rolling Stone, la New York Times Magazine i, finalment, el National Geographic. Va ser en un treball per la revista que va haver d’anar a Itàlia al 1991 i en el viatge en transatlàntic va conèixer a Bannon, una corresponsal pel Wall Street Journal. Al 1997 es casaven a Los Angeles.

La Xina

Una altra de les seves col·leccions més impactants és el treball desenvolupat a la Xina. S’hi va estar més de tres mesos volant per l’interior de la Xina al 2006 i 2007, cobrint remots paisatges de les províncies xineses des de l’est a l’oest, de nord a sud. Bona part d’aquest treball el va produir des del seu petit parapent motoritzat, però en terrenys perillosos va fer servir un helicòpter i en ocasions un globus aerostàtic. Va sobrevolar remotes zones que mai havien estat vistes des de l’aire i ens acaba descobrint una de les zones amb més diversitat geogràfica del planeta. L’aventura però és perillosa i en una ocasió va tenir un accident a la província de Xinjiang tot just després d’enlairar-se amb el seu parapent, per sort va ser només un ensurt i al dia següent ja hi tornava. (http://georgesteinmetz.com/section21)

Fotografia feta amb la Canon 5D, objectiu 16-35mm a 23 mm, a ISO100, f/5,6 i velocitat 1/500 segons

Steinmetz ha fet la transició a la fotografia digital sense cap mena de traumatisme. Les seves primeres fotografies han estat fetes amb càmeres analògiques com la Nikon 8008S, la Mamiya 645 o la Nikon N90S, però va conèixer el veritable plaer per la fotografia quan, amb la fotografia digital, va continuar els seus treballs amb la Canon EOS Digital Rebel XT, la Canon 5D, la Canon 5D MKII i la Canon 1DS MKIII. De l’observació de paràmetres de les seves millors fotografies he pogut extreure pocs patrons, tret de l’ús generalitzat del 16-35mm per les seves fotografies aèries, amb apertures normalment obertes i velocitats ràpides al voltant de 1/250 i 1/500 segons, amb ISO’s que no sol augmentar més enllà dels 400. Tot força normal, excepte el punt de vista… Desconec les seves tècniques de revelat i si fa servir alguna mena de filtres en temps d’exposició.


Al 1995 va fotografiar els Korowai, a la Nova Guinea indonèsia. Eren els anomenats ‘la tribu dels arbres’, una tribu pràcticament desconeguda que encara practica el canibalisme. Viuen en cases dalt dels arbres i va ser una oportunitat única, explica Steinmetz, per documentar aquest ancestral poble, que no havia tingut cap contacte amb ningú que no parlés la seva llengua. Va fer el viatge amb Gerrit Van Enk, un missioner-antropòleg que en el seu temps va ser l’únic foraster en parlar la seva llengua. Amb ell i el seu company missioner Johannes Veldhuizen, van creuar l’anomenada ‘línia de pacificació‘. Els Korowai i Kombai viuen en una remota part del bosc de Nova Guinea i sempre han estat hostils amb els estrangers per considerar que els hi portarien la fi del seu món. Steinmetz va voler documentar els que era el seu món abans de ser invadits per la civilització moderna. (http://georgesteinmetz.com/section11)


L’Altipla

L’Altiplà és el lloc habitat més alt de les Amèriques. Localitzat al sud de Bolívia, és una terra de dures condicions, una mena de versió del Tibet al nou món a una alçada de 4000 metres, amb àrides zones que connecten les cadenes de muntanyes dels Andes. A l’Altiplà hi viu un dels grups d’indis més pobres de l’hemisferi. Camperols que han patit segles d’explotació amb accés restringit dels serveis públics bàsic. Les seves condicions de vida contrasta amb la de la resta de bolivians de les zones baixes, més preocupats en prosperar gràcies al petroli i la ramaderia. Un portfoli absolutament fantàstic que ens descobreix veritables tresors. (http://georgesteinmetz.com/section22)

Al seu web podem trobar la resta dels seus treballs, el sud del Sudan, els oasi d’Algèria, les dunes del Brasil, el Mar Mort, els deserts de sal de l’Iran, The Mouse House, Kiribati o els Maori en son alguns exemples.

Above & Beyond


He quedat ben sorprès d’aquesta aplicació per l’iPad. Es tracta de ‘Above & Beyond: George Steinmetz‘, una interessant aplicació interactiva dels treballs de Steimetz. Es pot aconseguir al iTunes Store per només 1,59 € i una vegada instal·lada és una delícia passejar per les seves histories, amb comentaris en àudio i explicacions del lloc i dades fotogràfiques, aquest darrer aspecte és el que més m’ha interessat ja que pots veure amb quins paràmetres s’ha fet la fotografia.


He trobat també força interessant el text explicatiu de cada una de les fotografies amb el lloc on s’ha fet, amb la possibilitat d’anar directament a google maps per veure la zona.

I ja al darrer apartat una breu descripció biogràfica així com un capítol dedicat al seu parament, alb les dades tècniques del motor i un vídeo d’una de les seves sortides. Una interessant aplicació que ens permet treballar l’obra del fotògraf, tant de bo n’hagués més…

.

L’Antàrtida

Al 2005 George Steinmetz va passar 10 setmanes a l’Antàrtida gràcies a una subvenció de la National Science Foundation. La NSF generosament li va proporcionar tot l’equipament i suport logístic per documentar l’entorn de l’Antàrtida i el treball dels científics de la Fundació al voltant del camp base, McMurdo Station.

Fotografia feta amb la Canon 1DS, objectiu 16-35mm a 28 mm, a ISO100, f/11 i velocitat 1/125 segons

Per Steimetz l’Antàrtida era un desert més, gelat però un desert, amb semblances i diferències amb els deserts àrids que havia fotografiat al voltant del món. De fet a l’Antàrtida hi plou més o menys com al desert del Sàhara i es pot considerar el desert més gran del món.

Va passar bona part de les 10 setmanes al voltant del camp base, situat a McMurdo Dry Valleys, la zona gelada més gran del continent i que és un laboratori natural per entendre els canvis climàtics en aquest extrem dels límits de la terra. També va poder accedir al Mount Erebus, el volcà més actiu de tota l’Antàrtida i que té un llac permanent de lava just per sota dels seus més de 4000 metres.

A la base del Erebus s’hi han format coves de gel i torres impressionats de valor congelat. Va ser una oportunitat única de documentar un dels lloc més remots i bells del planeta.

Steinmetz és ja un especialista en fotografiar remots llocs de la terra. És més fàcil trobar-lo en algun lloc perdut del Sàhara que a casa seva. Gràcies a l’expedició al Erebus, és un dels poc fotògrafs en aconseguir documentar les meravelles geològiques de la terra. Bona part de les seves fotografies van ser fetes a la nit polar, amb la suau llum que hi ha a les nits d’estiu. (http://georgesteinmetz.com/section10)

Al 2006 Steinmetz va rebre una assignació ben interessant de National Geographic, es tractava de fotografiar el lleons americans (puma) del desert de Sonora a Arizona. Els pumes son els felins més grans d’Amèrica i és un animal solitari i nocturn que li té molt respecte a l’ésser humà. Steinmetz no va aconseguir cap fotografia en ‘viu’, diguem-ne de forma convencional, sinó que va preparar una càmera trampa prop d’una bassa d’aigua on sabia era freqüentada pels pumes. Allí, Steinmetz i el seu assistent van col·locar un dispositiu infraroig que estava connectat directament a la càmera, una Canon EOS Digital Rebel XT, coberta amb una carcassa i diversos flaixos Nikon (una combinació rara però suposo que tractant-se de Steinmetz ningú li discuteix). El pla era captar el puma una vegada hagués creuat el feix infraroig.

Després d’alguns dies la seva presa va aparèixer, juntament amb tot tipus de bestioles que s’apropaven a la bassa per veure i després d’algunes setmanes d’espera Steinmetz finalment va aconseguir el seu premi. Una extraordinària fotografia que podeu veure just a sobre d’aquestes línies. National Geographic va publicar la foto al setembre del 2006 en el seu article “Sonoran Desert.”

Us deixo amb un curt vídeo, presentació del seu llibre AFRICAN AIR:

Aquest segon és una interessant mostra d’alguna de les seves fotografies, amb la veu de Steinmetz, de ‘Xina des de l’aire‘:

I acabem amb un interessant reportatge sobre el ‘Empty Quarter‘:

La millor forma de conèixer la seva obra és visitar el seu web oficial:


Al web de ‘Adventure journal‘ en teniu també un interessant recull:


Fonts: Hi ha milers de còpies de les fotografies de Steinmetz a la xarxa però poquissims articles que desvetllin la seva tècnica i parlin de la seva forma de treballar. A continuació alguna de les fonts consultades:

  1. http://georgesteinmetz.com/
  2. http://www.backfocus.es/blog/george_steinmetz/
  3. http://bestmailer.blogspot.com/2010/09/aerial-art-of-george-steinmetz.html
  4. http://www.nationalgeographic.es/fotografia/fotografos/george-steinmetz
  5. http://stanfordalumni.org/news/magazine/2009/janfeb/features/steinmetz.html
  6. http://www.smithsonianmag.com/science-nature/antarctica.html#ixzz1Xm5PWcuC
  7. http://fotosmundo.net/tema/george-steinmetz/

i alguna font més…

.

La fotografia de natura és fascinant, us ho vaig intentar demostrar amb fotògrafs com l’Oriol Alamany. Un tipus de fotografia que busca captar la bellesa de la natura i en el cas del fotoperiodisme el documentar llocs que potser no coneixem o que el punt de vista del fotògraf aporta un missatge visual que complementa la idea que en teníem d’aquell lloc. Aquest és el treball de Steinmetz, documentar llocs remots d’increïble bellesa des d’un punt de vista molt especial, des de l’aire. Una obra que avui està considerada com el més gran treball en fotografia de natura dels nostres dies, un fotògraf que ens regala veritables obres d’art i un dels millors col·laboradors que treballen pel National Geographic.

Bé amics, espero que anem recuperant el ritme de la nostra vida després d’aquest període estival. A la nostra serie les coses s’han de complicar encara molt i ens queden propostes interessants que no us hauríeu de perdre. Per això us necessito tos els dilluns…

Passeu bona setmana i fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis