Tina Modotti

Presentar-vos a Steinmetz la darrera setmana, amb tot el respecte i admiració que li tinc, era una mena d’escalfament per tornar a la fotografia com a llenguatge, com a forma d’expressió personal, com a manera de dir les coses o de documentar i no tant com una expressió d’una imatge simplement ‘bella’.

La d’avui és una gran dona, una gran pensadora i activista, una fotògrafa extraordinària que ens expressa mitjançant la seva obra una forma d’entendre el context social que li va tocar viure. Una prosa visual que cal entendre en la globalitat de la seva obra i no en cada una de les seves peces individuals, de les que reconec, fora del treball d’immersió i d’estudi del context, poden romandre en silenci davant nostre. Amics, ja era hora que ens visités…: 75. Tina Modotti

Neix el 16 d’agost de 1896 a Udine, ciutat de fàbriques tèxtils al nord d’Itàlia. El seu pare era Giuseppe Modotti, mecànic, i la seva mare, Assunta Mondini, així el nom complert de Tina va ser el de Assunta Adelaide Luigia Modotti Mondini.
Tina va tenir una educació molt deficient, filla d’obrers, ja als 12 anys es va veure obligada a treballar en una fàbrica tèxtil, però les penúries familiars continuaven. I així amb tota la seva família, quan complia els 17 anys, van emigrar a San Francisco, als Estats Units, on va treballar en una fàbrica de seda fins a 1914 i després com a modista fins a 1917.

El treball com a modista i el seu físic li van permetre convertir-se en una cotitzada actriu de teatre italoamericà i de cinema mut a Hollywood. Als Estats Units, assistiria a exposicions d’art, i va ser en una d’elles, al 1915, la ‘Pan-Pacific-Exhibition‘ on coneixeria al jove aristocràtic Roubaix de l’Abri Richey, d’origen franc-canadenc, qui es converteix en el seu marit al 1917, cosa que li va permetre apropar-se a la classe intel·lectual de la ciutat.

Al 1920 Tina i Roubaix treballarien junts produint teles amb motius illencs. Durant les tertúlies a casa seva, coneix al periodista i escriptor mexicà Ricardo Gómez Robelo, qui els parla de la vida a la ciutat de Mèxic, la gran tolerància, les facilitats que donava la Secretaria de Agricultura perquè els camperols aconseguissin terres, i del gran atractiu que representava la llibertat. Descriu l’atractiu de Mèxic per la llibertat de premsa, de paraula i opinió, on bolxevics, sindicalistes, anarquistes i qualsevol altra filosofia econòmica i política tenia cabuda en el país sense por de ser perseguits. Un convidat freqüent en les reunions dels Richey era el ballarí i dissenyador de llibres Ramiel Mc. Gehee, qui més tard presentaria a Tina al fotògraf Edward Weston.

La mort del seu marit a causa de la tuberculosi li va donar a Tina la llibertat per emprendre al costat d’Edward Weston, el seu amant i un dels millors fotògrafs del seu temps i qui li ensenya fotografia i la retrata com a model, un viatge per Mèxic que marcaria la seva vida i que li permetria treure tor el seu geni artístic. Weston convenç a Tina d’anar a Mèxic. Al poc temps de la seva arribada Tina comença a fer fotografies i endinsar-se en els secrets del revelat. Les seves primeres imatges son del 1923 i 1924. Allí coneixeria a Xavier Guerrero (membre del Comitè Central del Partit Comunista Mexicà) i en aquell temps ajudant del pintor Diego Rivera, amb qui va mantenir una gran amistat.

Mèxic, el paradís de la llibertat

Modotti era desenfadada, moderna, sense cap mena de limitació, per això no va tenir objeccions en emprendre aquella gran aventura al costat del seu amant. A Méxic, el seu atractiu, naturalitat i aire cosmopolita la va fer popular en un ambient que li va obrir els braços i la va apropar als personatges més influents del moment: pintors, poetes, escriptors i científics van caure rendits davant la seva seductora personalitat. Va ser la fotografia l’expressió artística que va unir en aquesta primera etapa a Tina i Weston, mentre la primera capturava amb la seva màquina l’arquitectura i naturalesa mexicana, el segon la retratava nua en un terrat, escandalitzant a tots. Tina Modotti estava enamorada de la gent, les costums i els paisatges de Mèxic, i quan va irrompre en la seva vida el gravador i dibuixant comunista Xavier Guerrero va trobar la forma d’agrair tot el que aquest país li havia lliurat. Les idees socialistes de la nova parella la van apropar encara més al poble mexicà, la seva fotografia es va allunyar de les pretensions purament estètiques i es va embarcar en la missió de ser testimoni al servei dels éssers oblidats de la societat.

“Em considero una fotògrafa i res més, i si les meves fotografies es diferencien del generalment produït en aquest camp, és que jo precisament no tracto de produir art sinó fotografies honrades i sense trucs”.

Al novembre de 1924 fa la seva primera exposició de fotografia al costat de Weston al Palau de Mineria, mostra que inaugura el general Álvaro Obregon. Weston anota : “Les fotografies de Tina no perden en res en comparació amb les el meves, expressen el seu“. Expressió un tant pretenciosa però que venint de Weston és pot fins i tot entendre…

Weston torna a San Francisco per reunir-se amb la seva esposa i fills, En aquells temps Mèxic vivia un moment històric. A finals del 1924 el general Plutarco Elias Calles era escollit President després de la revolta de Huerta al 1923 i l’afusellament dels lideres implicats en l’aixecament i revoltes per l’autoritària decisió d’Obregón de designar a Calles com el seu successor. És en aquest moment de la vida política i social de Mèxic, quan Tina es redescobreix, obre els ulls al compromís social, torna als seus temps d’obrera, recordant la fam i les vexacions. S’introdueix en el camp de la política i es desperta en ella la seva sensibilitat cap als problemes socials, que comparteix amb el grup dels seus amics intel·lectuals, entre ells Rivera i Bertram Wolfe.

Inicia la seva col·laboració a la revista “El Machete”, fent traduccions al anglès i l’italià. En aquesta època s’encarrega personalment de l’estudi fotogràfic de Weston i continua amb la seva obra de retrats, entre el que es troba el que li va fer a l’actriu Dolores del Rio. Al 1925 Weston torna a Mèxic i realitzen junts una mostra a la Universidad de Guadalajara. Aquell mateix any Tina viatja a Califòrnia i es coneix l’obra de Imogen Cunningham, Consuelo Kanaga i Dorothea Lange. Al 1926 Weston s’allunya definitivament de Tina.

Obrers, camperols, nens de carrer i mares donant el pit formen part d’una col·lecció d’imatges posseïdores d’un realisme commovedor que evidencia la desolació, la tristesa i la lluita dels pobres. En el seu compromís, la fotògrafa va traspassar les eines del seu art i va sacrificar el seu esperit inquiet a la tasca d’atendre a les persones que arribaven al diari comunista ‘El Machete‘ per demanar ajuda. La vida de Tina va estar travessada per diverses relacions, els homes que van passar per la seva vida van ser importants en el rumb a seguir, però va ser el cubà Julio Antonio Mella, Secretari del Partit Comunista, el seu gran amor. Ella li va professar el seu inalterable sentiment fins al final, en cada lloc al que anava penjava en la paret la seva imatge i entre les pertinences que portava al morir hi havia una petita foto d’ell. Potser l’efímer i intens de la relació la va fer idolatrar-lo, amb prou feines van estar tres mesos junts i la seva mort el va arrabassar del seu costat. Al dictador Gerardo Machado no li queia massa bé i un 10 de gener de 1929, mentre caminaven agafats la mà pel carrer, va ser assassinat davant seu.

Tina i Edward

Modoti va aprendre fotografia amb Weston, l’estètica del qual estava basada en el desig de dotar a la fotografia de l’estatus d’art amb la seva formalista ‘la forma segueix a la funció’. Weston va rebutjar el documentalisme realista, mentre que l’obra de la Modotti en convertia progressivament en una forma sacio-política d’expressió.

Ràpidament Tina Modotti va formar part del moviment avantguardista mexicà, amb la missió de produir un ‘nou art per una nova societat’.
Tina i Edward es va enamorar apassionadament i van viure i treballar junts entre el 1921 i el 1926, amb obres de gran bellesa i suposant veritables fites a la historia de la fotografia.

Modotti i Weston tenien bases fotogràfiques ben diferents i cada un d’ells va suposar un important catalitzador en l’obra de l’altre. Era el 1921 quan Tina va conèixer a Edward a Los Angeles i allí va començar una relació que havia de potenciar les personalitats i concepcions diferents que tenien de la fotografia.

Modotti parlava perfectament l’espanyol i va ser la dinamitzadora de l’obra de Weston a Mèxic, portava el seu estudi i va ser el punt de trobada de nombrosos ciutadans mexicans, artistes, escriptors i revolucionaris. mentre ella aprenia les bases de la fotografia de Weston, va convertir la fotografia en en seva forma de captar la vida, de registrar els fets històrics que estava vivint.Weston i Modotti ocupen junts un important lloc a la història de la fotografia, influenciats per la gran activitat artística i cultural a Mèxic i influenciant a totes les generacions fotogràfiques fins als nostres dies.

Mentre Weston s’aproximava a la bellesa de les formes, Tina Modotti s’endinsava en les estructures cubistes que trobava a les parets d’edificis o als barrets dels mexicans. Més personal i intima que la fotografia de Weston, la fotografia de la Modotti és menys idealitzada i abstracta. Va explorar la fotografia realista, aconseguint, a més de registres documentals únics, crear veritables icones. La simbologia està sempre present a l’obra de la Modotti i per entendre-la cal entendre també el context històric. L’obra de Weston en canvi és atemporal. No necessita un context per admirar la seva bellesa.

.

Me considero una fotógrafa y nada más, y si mis fotografías se diferencian de lo generalmente producido en este campo, es que yo precisamente trato de producir no arte, sino fotografías honradas, sin trucos ni manipulaciones, mientras que la mayoría de los fotógrafos aún buscan los “efectos artísticos” o la imitación de otros medios de expresión gráfica, lo cual resulta un producto híbrido y no logra impartir a la obra que producen el rasgo más valioso que debería tener: LA CALIDAD FOTOGRÁFICA.

Mucho se ha discutido en estos últimos años sobre si la fotografía puede o no ser una obra de arte compartida con las demás creaciones plásticas. Naturalmente las opiniones varían entre unos que sí aceptan la fotografía como un medio de expresión igual a cualquier otro; y los otros, los miopes, que siguen mirando a este siglo veinte con ojos del siglo dieciocho y que, por lo tanto, son incapaces de aceptar las manifestaciones de nuestra civilización mecánica. Pero para nosotros, los que empleamos la cámara como una herramienta, o como el pintor emplea su pincel, no nos importan las opiniones adversas, tenemos la aprobación de las personas que reconocen el mérito de la fotografía en sus múltiples funciones y la aceptan como el medio más elocuente y directo de fijar o registrar la época presente.

Tampoco importa saber si la fotografía es o no arte; lo que sí importa es distinguir entre buena y mala fotografía. Y por buena se debe entender aquella que acepta todas las limitaciones inherentes a la técnica fotográfica y aprovecha todas las posibilidades y características que el medio ofrece; mientras que por mala fotografía se debe entender aquella que está hecha, se podría decir, con una especie de complejo de inferioridad, no apreciando lo que la fotografía tiene de suyo, de propio, y, en cambio, recurriendo a toda clase de imitaciones, dando estas obras la impresión de que el que las hace tiene casi vergüenza de hacer fotografías y trata de esconder todo lo que hay de fotográfico en su obra, sobreponiendo trucos y falsificaciones que sólo pueden agradar a los que tienen un gusto pervertido.
La fotografía, por el hecho mismo de que sólo puede ser producida en el presente y basándose en lo que existe objetivamente frente a la cámara, se impone como el medio más satisfactorio de registrar la vida objetiva en todas sus manifestaciones; de allí su valor documental, y si a esto se añade sensibilidad y comprensión de asunto, y sobre todo, una clara orientación del lugar que debe tomar en el campo del desenvolvimiento histórico, creo que el resultado es algo digno de ocupar un puesto en la producción social, a la cual todos debemos contribuir.

SOBRE LA FOTOGRAFÍA
(Introducción a la exposición de 1929 en la Biblioteca Nacional de México)
Por Tina Modotti

Mort Julio Antonio Mella, Tina és detinguda, l’assassinat és vist com a crim passional; és acusada de ‘dona fàcil’ i els nus realitzats per Weston i les seves cartes personals són confiscades i utilitzades com a prova de la seva “lleugeresa”. En aquest procés és defensada per Diego Rivera i Miguel Covarrubias. Al no poder-se demostrar la seva participació, és posada en llibertat, i es pensa ja en un assassinat polític. Tina  continua amb la seva obra i viatja a l’Istme de Tehuantepec on pren fotografies de la vida quotidiana i de la societat matriarcal. Al desembre del 1929, organitzada per Baltazar Dromundo i David Alfaro Siqueiros, s’inaugura a la Biblioteca de la Universitat Nacional la més important exposició fotogràfica de Tina Modotti anunciada com “La primera exposició Revolucionària de Mèxic“. Aquesta mostra és realitzada, com un acte de desgreuge davant el que va patir a principis d’aquell any i amb la creixent amenaça de deportació, degut a l’augment de les polítiques repressives contra els comunistes, la seva exposició va ser clausurada tot i ser lloada per la crítica gràcies a la seva tècnica i temàtica humana.

Modotti es va dedicar a col·laborar amb el Socorro Rojo, branca del Partit Comunista, i va continuar amb la seva fotografia al servei de la missió socialista. Però la seva estada a Mèxic estava arribant a la seva fi, a finals del 1929 un altre esdeveniment la va trasbalsar. El 5 de febrer de 1930, un fanàtic religiós dispara contra el president electe, Pascual Ortiz Rubio, en resposta, el govern mexicà utilitza aquest incident per iniciar una àmplia cacera de comunistes, Tina és empresonada i es declara en vaga de fam i després de tretze dies empresonada la posen en llibertat, li concedeixen 48 hores per sortir del país. Manuel Alvarez Bravo i la seva esposa Lola, li compren el seu equip fotogràfic i l’ajuden perquè tingui recursos pel viatge. Arriba a Berlín, on, si no és per amics, està a punt de ser de nou empresonada. De 1930 a 1935, la seva vida vaga entre Moscou i Paris. Va deixar de fer fotografies i es va dedicar totalment a servir pel ‘Socorro Rojo’.

“La intel·ligència de tina li va permetre recórrer diversos camins: el del teatre, el de la fotografia, el de l’amor. Li interessava la imatge de l’ésser humà, el perquè de la pobresa, la raó de les desigualtats socials. Les seves fotografies es van anar transformant en íntims descobriments d’aquesta misèria que, quan la toques amb els ulls, t’obliga a triar un camí”.

A Alemanya continua el seu treball a Berlín, on es fa membre de la Union GmbH de fotògrafs de premsa i publica les seves imatges a Der Arbeiter-Fotograf. Va viatjar a la Unió Soviètica on es va retrobar amb Vittorio Vidali, a qui havia conegut a Mèxic. Vittorio Vidali en el seu llibre “Retrato de Mujer” diu d’ella:

Tenia un sentit del respecte profund, odiava la vulgaritat, la xafarderia, la hipocresia. Ser conseqüent amb les seves idees va ser el motiu principal perquè s’emprenguessin contra ella les campanyes de difamació i calúmnies referents a la seva moral. La reacció anticomunista es va afanyar per tractar de tacar el seu nom, i amagar les seves virtuts. Compromesa i fidel a les seves idees, va menysprear tot oferiment si suposava renunciar a elles, i es va declarar antifeixista i antiimperialista.

Va residir a Moscou des de 1931 a 1934, treballant activament en el Socorro Rojo Internacional. Al 1934 es trasllada a França, d’on va partir cap a Espanya. Treballa a Madrid i València. Després de l’alçament feixista del 1936, es va allistar al Batalló femení del Cinquè Regiment amb el nom de Maria. Entre els seus companys figuraven Matilde Landa, Dolores del Castillo, Maria Valero i tantes altres. Va treballar amb Miguel Hernández, José Herrera Petere i Dolores Ibarruri. Lluita amb les armes a la mà, lluita amb la fotografia i fins i tot escriu “La fotografia com a arma del Socorro Rojo Internacional”. A Màlaga va presenciar la terrible evacuació sota les bombes dels avions italians i els canons alemanys.

Manifestació de treballadors. Mèxic. Primer de Maig (1929)


Aquesta imatge conté totes les qualitats que Tina Modotti s’esforçà en assolir en el seu treball: perfecció en la composició, emoció, moviment, compromís i actualitat, el domini de les quals garantitza el missatge durador de la fotografia.

Modotti va aprendre l’ofici de Weston, el gran mestre de la ‘fotografia directa’ i que despertà el talent de Tina de veure amb claredat, captar amb rapidesa una situació òptima i convertir-la en una bona fotografia. Modotti volia fer una ‘fotografia honesta’. Buscava la veritat però una veritat recolzada en la perfecció de la forma. En aquest sentit estava més propera a la vida que Weston.

No era una fotògraf de reportatges, però d’alguna manera la seva obra sempre es va relacionar amb aquest gènere. Va ser una de les primeres fotògrafes en recórrer els carrers amb la càmera per a captar la vida en estat pur.
Durant la seva estada a Mèxic convertí als ciutadans d’aquests país en tema fotogràfic. Capturà els tumultuosos anys 20’s i 30’s després de la revolució mexicana, que va defensar de manera incondicional, en imatges que representen documents contemporanis únics. Però cada fotografia de Modotti va més enllà del simple documental. son obres mestres de la fotografia.

A la fotografia de dalt mostra una manifestació de treballadors mexicans, però únicament veiem els seus barrets, que ocupen tota l’escena. Son els barrets els que simbolitzen las treballadors, avançant cap el seu objectiu, en moviment.

Aquest mar de barrets transmet tot el que Modotti volia expressar: la gent reclama els seus drets i ho va amb esperit solidari. Tot i ser captada en un instant precís, en aquesta fotografia no hi ha res fortuït. Està estudiada i composada atenent a les llums i les ombres. D’aquesta forma transcendeix la l’experiència d’un moment.

Aquesta manifestació en particular va tenir lloc el Primer de Maig de 1929, a Mèxic, però representa totes les manifestacions de tots els països del món. Tot i que el lloc s’identifica clarament pels típics barrets, Modotti aconsegueix obtenir una imatge que s’ha convertit en símbol de l’exigència dels drets humans més enllà dels límits temporals o geogràfics.

En ocasions Modotti condensa aquesta imagineria en un emblema, com la fotografia de dalt de la falç, el martell i el barret. per a Modotti la humanitat era el principi suprem que dominava el contingut del treball fotogràfic, mitjançant el qual expressava les seves conviccions polítiques.

Font: Iconos de la fotografia. El Siglo XX. Ed. Electa, pàg 44.

.

A España s’hi està fins el 1939, es dóna a conèixer com Maria, la germana dels soldats ferits i els nens orfes al “Hospital Obrero “. Al 1937 va assistir al Congrés per la Defensa de la Cultura Contra el Feixisme a València. Allí es va reunir amb André Malraux, Pablo Neruda, els mexicans Juan de la Cabada, Octavio Paz, i els cubans Juan Marinillo i Nicolás Guillén. Va compartir discussions amb María Teresa León, Rafael Alberti i Antonio Machado. Quan en aquest any Miguel Hernández publica el seu llibre “Vientos del Pueblo” la primera edició va amb fotografies de Tina Modotti.

En aquells anys, la seva activitat és extraordinària. Juntament amb les Brigades Internacionals, treballa com a corresponsal del diari republicà ‘Ayuda’, al mateix temps que per al Socorro Rojo Internacional. María Teresa León, va escriure anys després en el diari “Renascita”: “Vull que un dia, un jove gravi a les roques de la Serra de Guadarrama el nom que ningú pugui esborrar de la nostra memòria: Tina Modotti. La nostra María”.

A l’inici del 1939 ha de fugir dels feixistes, des de Barcelona entra a França amb l’ajut dels ferits republicans en la seva retirada cap a la frontera i més tard, amb el nom de “Carmen Ruiz Sánchez” s’embarca en el Queen Mary cap a Amèrica. Amb la prohibició d’entrar als Estats Units, no baixa del vaixell fins a arribar a Mèxic, on encara era tractada com a persona non grata. A Mèxic va continuar la seva activitat política a través de l’Aliança Antifeixista Giuseppe Garibaldi amb un nom fals. Va continuar fotografiant sense deslligar-se de les seves tasques polítiques.

Estant a Mèxic, en una reunió conviden a Elena Poniatowska a qui li presenten a “Maria”, ja abans la havia conegut com a Tina Modotti, la reconeix, i li sol·liciten suport al president Cárdenas i al Secretari Garcia Téllez perquè legalitzin la seva situació a Mèxic. Manuel Álvarez Bravo i Lola, la seva esposa, també van tornar a veure a Tina, es refereixen a ella com una dona que va envellir prematurament, amb un rostre ple de dolor i de tristesa.

Tina Modotti va seguir treballant en activitats del Socorro Rojo Internacional, per ajudar als refugiats de la guerra. Va acomiadar l’any a la casa del poeta xilè Pablo Neruda. En els primers dies de gener va participar en activitats per recollir diners i comprar joguines als nens espanyols refugiats a Mèxic. El 5 de gener de 1942 va sopar a la casa de l’arquitecte suís Hannes Meyer, però va començar a sentir-se malament i va decidir tornar a casa seva. Va prendre un taxi i va tenir una aturada cardíaca. Va ser portada a l’Hospital General on la van rebutjar, acabant a l’Hospital de la Cruz Verde ja morta.

Pablo Neruda escrivia: Els diaris es van referir a ella com ‘la dona misteriosa de Moscou’. Alguns agregaven: Va morir perquè sabia massa. Vaig prendre la decisió. Vaig escriure un poema desafiador contra els qui ofenien a la nostra morta. El vaig enviar a tots els diaris sense esperança que ho publiquessin. Oh, miracle! L’endemà va aparèixer en totes les primeres planes el meu indignat i esquinçador poema:

“Tina Modottí, hermana, no duermes, no, no duermes.
Tal vez tu corazón oye crecer la última rosa
De ayer, la última rosa de ayer, la nueva rosa.
Descansa dulcemente, hermana.”
“Puro es tu dulce nombre, pura es tu frágil vida.
De abeja, sombra, fuego, nieve, silencio, espuma,
De acero, línea, polen se construyó tu férrea,
tu delgada estructura.”

Pablo Neruda (poema complert)

Us deixo amb un primer recull de la seva obra: ‘Tina Modotti’ de 2:52 min:

Us deixo amb un segon audiovisual, més intim, que convida a la reflexió, de 1:50 min:

I acabo amb un darrera compilació de la seva obra, més extensa, de 4:18 min:

La seva web oficial ‘www.modotti.com’ és la millor forma de conèixer la seva obra:


La magnífica web de ‘El Ángel Caido‘, que és una referència pels meus articles, també hi dedica una galeria a Tina Modotti:

I acabo amb la web de la ‘Unión Latina‘ on, amb la fletxa que us poso a sota, podeu ampliar les seves fotografies:


Fonts: Hi ha molta informació sobre Tina Modotti a la xarxa, articles de qualitat que han estat un veritable plaer poder-los llegir per entendre el context històric i el perquè de la fotografia de la Modotti. Òbviament alguns d’ells han estat la referència per poder reconstruir la seva biografia, agafant els texts i traduint-los per a vosaltres. Jo pràcticament no he fet més que recollir la informació per presentar-vos de la millor manera la seva obra:

i alguna font més…

.

Porto molts dies pensant amb la Modotti i com l’hem creat com autora. Però l’obra de la Modotti supera les classificacions ja obsoletes amb les que la història de la fotografia ens presenta als seus autors. La seva és una prosa visual que va més enllà del documentalisme i per suposat de la cerca de la bellesa de la imatge. És la seva forma d’expressar mitjançant la imatge, un text visual que només es pot entendre situant-nos en el context social que li va tocar viure. Una de les precursores de la fotografia realista que més tard va continuar Manuel Álvarez Bravo i tants altres.

Una fotografia amb intenció però honesta. Equivocada o no amb les seves idees Tina va creure que la seva missió era donar-les a conèixer, sense saber que els seus texts visuals s’estaven convertint en símbols, en icones d’una societat que volia canviar. Una extraordinària fotògrafa que hauríem de tenir present si volem que les nostres fotografies acabin sent una forma d’expressar el que sentim. Com diu Silvia Abblitt  en en seu article: Tina Modotti: Passió, Imatge i Política.

Jo m’he emocionat molt amb vida i obra de la Modotti. Tant de bo hagués aconseguit transmetre-us el mateix sentiment…

Sigui com sigui la vida continua i nosaltres tenim una nova cita el dilluns vinent. Què passeu una molt bona setmana i no falteu a la cita…

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis