Erwin Blumenfeld

M’ha costat molt escollir el fotògraf d’avui. Conèixer a la Modotti ha estat una gran experiència i no volia que la seva extraordinària fotografia ens condicionés el capítol d’avui. Així que he pensat que havíem de fer un canvi radical per deixar de pensar en la fotografia realista i a l’altre extrem ens trobem amb la fotografia de moda. Però no ha estat exactament així…

El fotògraf d’avui no és conegut únicament per ser un del més grans fotògrafs de moda dels darrers temps sinó per la seva evolució des del dadaisme i la fotografia surrealista. Un fotògraf que ens presenta una obra complexa al llarg de la seva carrera i que és considerat un fotògraf de moda inusualment humana i que ens transmet uns valors que pocs han pogut aconseguir. Amics, avui ens visita: 76. Erwin Blumenfeld

Neix a Berlín al 1897. Fill de pares jueus, al 1903 Paul va entrar a la prestigiosa escola Askanisches Gymnasium i no tenia encara 10 anys que rep al seva primera càmera com a regal. Experimenta amb entusiasme els seus primers intents amb la fotografia, tot i que la seva gran passió és el seu joc de química. Al 1911 fa el seu primer autoretrat, vestit de Pierrot, utilitzant un mirall per obtenir mantenir punts de vista simultanis front i de perfil. Dos anys després acaba els estudis de secundària i deixa definitivament els estudis al 1913 a causa de la mort del seu pare, en aquells moments la seva mare es va quedar sense recursos econòmics i havia de començar a portar diners a casa.

Va començar com aprenent en un comerç de roba femenina. Blumenfeld el seu amic d’infantesa Paul Citroën van conèixer a Herwarth Walden, editor de la revista setmanal ‘Der Sturm‘  al 1915.  En aquells dies Berlín s’estava convertint en el centre de trobada dels moviments avantguardistes. Expressionistes, Cubistes i Futuristes exposaven regularment a la ciutat des dels inicis de la dècada del 1910. Mitjançant Walden Blumenfeld i Citroën van conèixer als fundadors del moviment Dada de Berlín: George Grosz, Walter Mehring, Wieland Herzfelde, i el seu germà Helmut Hertzfelde (John Heartfield). Al 1916, Blumenfeld va conèixer a Lena Citroën, la cosina de Paul Citroën. Es van comprometre poc després, i es va casar el 1921. Al 1917, Citroën va ser destinat a Amsterdam com a corresponsal de la revista ‘Der Sturm‘ i Blumenfeld va ser cridat a files, Alemanya estava en plena Primera Guerra Mundial.

Reclutat a l’exèrcit alemany el 1917, Blumenfeld va ser destinat com conductor d’ambulància al front occidental. Va ser l’únic supervivent quan conduint sense llums ni experiència amb la seva càrrega de ferits va bolcar. El van destinar després a a una unitat sanitària de diagnosi de la sífilis prop de la frontera belga i va donar classes de francès a un sergent alemany que va acabar concedint-li la ‘Creu de Ferro’. Al juny del 1918 mentre gaudia d’un permís Blumenfeld va intentar la bogeria de desertar a Holanda, però va ser detingut i empresonat abans que pogués posar els seus plans en marxa. Posat en llibertat, el van tornar a destinar al front on es va assabentar de la mort del seu germà, Heinz, prop de Verdun. En finalitzar la guerra, Blumenfeld va anar a Holanda per reunir-se amb la seva novia Lena.

Erwin Blumenfeld és considerat com un dels fotògrafs més influents del segle XX. Un experimentador i innovador, va produir una extensa obra al llarg de la seva carrera de trenta-cinc anys, incloent els nus en blanc i negre, retrats de celebritats, campanyes de publicitat i la fotografia de moda.

De Berlín a Amsterdam

A Holanda, Blumenfeld va intentar-ho tot per guanyar-se la vida, incloent el treball de venedor de llibres. Es va trobar amb Pau Citroën, que s’havia establert com a comerciant d’art, però va abandonar l’aventura quan es va fer evident que no hi havia mercat a Holanda per a l’art contemporani. En canvi, es va convertir en un ‘pintor de diumenge’, fet collages i dibuixos, i va participar en el moviment ‘Dada’ holandès. Es va elegir a ell mateix com co-president de la branca d’Amsterdam de Dada, sent l’altre president, Paul Citroën, l’únic altre membre del grup. Al 1923, va intentar entrar en el negoci d’articles de cuir, obrint una botiga a Kalverstraat, el més transitat carrer comercial d’Amsterdam, sota el nom de “Fox Leather Company“.

Al 1929, Blumenfeld va ser denunciat a la platja de Zandvoort per anar amb una de les tires del seu ‘traje de bany’ caiguda. Això va complicar la seva petició de nacionalitat holandesa i com ciutadà alemany va ser enviat a un camp de concentració francès. Al 1932, ja alliberat, va traslladar el negoci d’articles de cuir i pell a un local més avall del carrer de Kalverstraat i va descobrir una cambra fosca en aquell edifici. Així va tornar a fotografiar, bàsicament a clients femenins, retrats però també alguns nus i va a començar a tenir interès per la fotografia i també pels diners. Els nous retrats els exposava cada matí a l’aparador de la tenda entre els articles de pell. La seva primera exposició és a la Galeria d’art, Kunstzaal van Lier, a Amsterdam. Envia el seu treball a diverses revistes alemanyes però no rep cap resposta. Al 1934 fa la seva segona exposició al Kunstzaal van Lier.

Blumenfeld i Hitler

Erwin Blumenfeld ha estat un dels fotògrafs de moda més buscats i cotitzats a les dècades dels 40’s i 50’s però sempre s’ha mantingut oblidada la seva etapa ‘dadaista’, dels seus primers muntatges on expressionistes i dadaistes trobaven en aquesta tècnica la millor forma d’expressió. Blumenfeld va produir els seus ‘muntatges dadaistes’ entre 1916 i 1933 i representen una etapa capital de la seva vida que permet conèixer, més endavant, el seu estil de captar les imatges del món de la moda.

Els seus primers experiments però no estan únicament relacionats amb els foto-muntatges, sinó amb les tisores i el pinzell. Usant el seu talent com a pintor va combinar imatges, fotografies, pintures i dibuixos, en posters on estaven inclosos fragments textuals. Aquests texts son les primeres expressions dels ‘ready-mades’ que havien de suposar un trencament important en la percepció de l’art anys després. L’expressió Art trobat -equivalent a l’expressió francesa objet trouvé o ready-mades en anglès, descriu l’art creat a partir de l’ús no disfressat, però sovint modificat, d’objectes que normalment no es consideren artístics i tenen una funció mundana i utilitària. Les obres d’aquest tipus s’anomenen ready-made quan l’artista no ha fet pràcticament cap modificació en l’objecte trobat. Marcel Duchampva ser el pioner de l’art trobat a principis del segle XX.La tendència Blumenfeld d’injectar dosis de cinisme als seus muntatges va tenir la seva màxima expressió anys després de les seves primeres obres dadaistes, durant la segona guerra mundial.
Les imatges de Hitler amb la cara de calavera o amb sang mostren el sentiment de Blumenfeld cap el monstre. Els collages i les manipulacions d’imatges amb superposicions eren comuns a Alemanya i estaven al servei dels polítics. Blumenfeld va atacar a Hitler amb muntatges de gran força. Muntatges que aconseguia amb la superposició de negatius durant el procés de revelat. Son moltes les versions que es van fer del muntatge que tenim a dalt, amb dobles i triples negatius (avui seria molt fàcil amb photoshop). Una d’aquestes còpies va ser exhibida a Paris al 1937 però va haver de ser retirada per insistència de l’ambaixador alemany.
Els americans van deixar anar milions de còpies d’aquesta fotografia des dels seus avions sobrevolant les ciutats alemanyes durant la segona guerra mundial.

Tot i la importància del treball de Blumenfeld, no sembla que fos suficient per guanyar-se la vida. Empès per un un món després de la guerra o per les propostes editorials, Blumenfeld va canviar radicalment el seu estil, dedicant-se a la fotografia de moda. Ja estant a Amsterdam va produir extraordinàries fotografies de nus que serien l’antesala del nou món fotogràfic en el que s’hauria d’establir la resta de la seva vida. Les seves ‘noves fotografies’ però tenen components surrealistes que troben les seves bases en els seus primers anys expressionistes i dadaistes.

.

El negoci però va fer fallida al 1935. Les seves primeres fotografies van ser publicades aquell mateix any a la revista francesa Photographie. El seu treball també es va incloure en una exposició organitzada per Paul Citroën al Nieuwe Kunstschool (Escola d’Art Nou) a Amsterdam, juntament amb Grosz, Man Ray, Moholy-Nagy, Léger, Mondrian, Schwitters i altres. Després de conèixer a la filla de George Rouault, Geneviève, dentista de professió, en una visita a la seva botiga, va poder exhibir el seu treball a la sala d’espera de la consulta de Geneviève, prop de l’Òpera de París. Alguns mesos més tard, Blumenfeld va deixar Holanda i es va instal.lar a París amb l’objectiu d’e convertir-se en fotògraf professional. Geneviève Rouault el va ajudar a aconseguir els primers clients per fer retrats.

L’etapa de París

Al 1936, Blumenfeld va produir una de les seves millor fotografies, Nude under Wet Veil  (Nua sota el vel humit), en el que mostra el seu particular descobriment dels nus de Botticelli o Cranach  i que Blumenfeld cobreix amb vels transparents. A Paris va fer extraordinaris retrats de personalitats com George Rouault i Henri Matisse i va endinsar-se en el món de la publicitat amb els seus primers treballs per la marca de productes de bany Monsavon.

Al 1937, Blumenfeld va publicar una sèrie de fotografies en els dos primers números de la prestigiosa revista d’art Verve i un any després, Cecil Beaton, un dels més importants fotògrafs de moda de tots els temps, impressionat pels retrats que Blumenfeld acabava de fer a les filles de la vescomtessa Marie Laure de Noailles, el va convidar a prendre un te al Ritz de la Place Vendôme. Aquella mateixa tarda el redactor en cap de Vogue, Beaton, va oferir a Blumenfeld les seves primeres col·laboracions a la publicació que havia de catapultar-lo fins el lloc que avui ocupa a la història de la fotografia. La seva obra va aparèixer per primera vegada a l’octubre del 38 a Vogue i a l’edició de maig s’inclou una altra doble pàgina que va comptar amb la llegendària fotografia de Blumenfeld del model Lisa Fonssagrives a la Torre Eiffel.

Nova York

Al 1939 Vogue no li va renovar el seu contracte i va decidir mudar-se a Nova York, on va conèixer l’editor Carmel Snow de l’altra de les prestigioses revistes de moda, Harper’s Bazaar, que li va oferir un treball ben remunerat a París. Amb l’Esclat de la Segona Guerra Mundial, Blumenfeld va ser reclòs als camps de concentració francesos, però al 1942, va aconseguir miraculosament fugir i emigrar als Estats Units, aconseguint allí finalment la naturalització nord-americana. Els següents vint anys a la seva vida son un relat d’èxit i glamour. Va obrir el seu propi estudi i esdevenia el més exitós i cotitzat fotògraf comercial i de moda, produint més de cent portades per a les revistes Vogue, Harper’s Bazaar, Look, Cosmopolitan i altres.

Acabada la Segona Guerra Mundial va obtenir ràpidament un contracte amb la revista Harper’s Bazaar a Nova York i després de tres anys va començar a treballar de forma independent per l’edició americana de Vogue. A Nova York va viure en un apartament al Hotel des Artistes, al carrer 67 i durant els següents dos anys va compartir estudi amb Martin Munkacsi, famós fotògraf hongarès. Durant els següents 15 anys, a les dècades dels finals dels 40’s i 50’s el treball de Blumenfeld va aparèixer a totes les grans publicacions, com Seventeen, Glamour o House & Garden. En aquest període també va fer de fotògraf pel Dayton Department Store a Minneapolis i produí campanyes publicitaries per empreses de cosmètica com Helena Rubenstein, Elizabeth Arden i L’Oreal.

A Harper’s Bazaar Blumenfeld va tenir l’oportunitat de treballar amb Alexey Brodovich, fotògraf d’origen rus i director d’art de la prestigiosa revista del 1938 al 1958. Blumenfeld va obtenir importants contractes per campanyes publicitaries i durant aquells anys Blumenfed estava arreu, als carrers i a les revistes. A partir del 1944 va ser Vogue qui el va contractar i el seu també prestigiós director d’art, Alexander Liberman, li va donar més llibertat creativa i el va encoratjar per fer fotografies amb models amb vels, darrera de vidres o jugant amb les reflexions als miralls, així com que s’anés iniciant en el món de la fotografia en color.

Liberman va ser el primer en apreciar la seva inclinació dadaista i surrealista, moviments que als Estats Units no eren gens seguits i imperava un purisme absolut. Es va reconèixer la seva com una fotografia revolucionaria, dinamitant els principis clàssics de la fotografia de moda americana. La seves composicions i especialment el seu treball de revelat van produir fotografies de gran estètica i impacte, perfectes per a les portades de les revistes. Blumenfed va experimentar, com probablement cap altre fotògraf d’aquestes dècades ho va fer, amb la solarització, doble exposició, les siluetes i contrallums, el vinyeteig, abstracció, processos de blanqueig, combinacions negatiu-positiu i distorsions òptiques. Tota una novetat per l’escola purista americana. Blumenfeld va ser de gran influència per a les generacions futures de fotògrafs americans de moda. Per a molts, un dels pares de la nova fotografia comercial. Una selecció de les obres de Blumenfeld va ser inclosa a ‘In and Out of Focus: A Survey of Today’s Photography‘, exposició comissionada per Edward Steichen al 1947 al Museu d’Art Modern de Nova York.

Liberman va incloure les fotografies de Blumenfeld al seu llibre ‘The Art and Technique of Color Photography‘, publicat al 1951. Blumenfed és un exemple únic d’adaptació a la fotografia de color, migrant la seva tècnica, tan pròpia de la fotografia en blanc i negre a una nova estètica que havia de produir impressionats peces, considerades per a molts veritables obres d’art de la fotografia comercial, barrejant l’estètica eròtica amb extraordinaris texts visuals i revolucionaries composicions i utilització del color. La seva estètica es caracteritzà per l’obsessió del rostre femení i la pulcritud de l’estètica, convertint-lo en el favorit de directors d’art, anunciants de cosmètics i editors de les grans revistes, destacant-se clarament de la tradicional fotografia purista americana. Al 1955 angoixat per la superficialitat i glamour de la vida americana, realitza el darrer encàrrec per Vogue i es torna a concentrar en els nus i paisatges.

La portada de la revista Vogue és una de les obres mestres de Blumenfeld. La cara de Jean Patchett queda reduïda a una simplicitat de línies on només s’aprecien les celles, l’ull i la boca. És un ‘haiku’ visual, un text que capta l’essència on la suma de les parts acaba tenint més força que el tot. Al final dels 50’s va començar amb els seus experiments en ‘fotografia en moviment’, una sèrie de curts que va produir entre el 1958 i el 1964, pensant que seria de gran impacte en l’incipient medi que era la televisió. Els ‘films experiments‘ de Blumenfeld no van fer més que consolidar la fama de fotògraf de moda. Al final de l’article en podeu veure una mostra ben interessant. Aquells anys els dedica a treballar en la seva autobiografia i publica ‘My One Hundred Best Photos‘, en el qual però, tot i ser en aquells moments el més gran fotògraf comercial i de moda, només inclou 4 de les seves fotografies de moda.

Els darrers anys

El treball més personal de Blumenfeld és el fet en blanc i negre mentre que el comercial, bàsicament per a les grans revistes de moda Vogue i Harper’s Bazaar és bàsicament en color. En els dos mitjans Blumenfeld és un gran innovador. Especialment a la fotografia en blanc i negre va experimentar diverses tècniques en el procés de revelat sent les clàssiques còpies de revelat en gelatina de plata rares en la seva producció dels darrers anys. Blumenfeld va utilitzar en els seus darrers treballs bàsicament pel·lícules de diapositives. Juntament amb André Kertesz i Man Ray, Blumenfeld ha estat considerat un dels més importants pioners de la fotografia creativa. Els seus primers muntatges de colages i doble negatiu, la solarització i més tard les seves peces en color en son un bon exemple.

Blumenfeld va ser inclòs en dues sèries d’exposicions al MoMA, Museum of Modern Art de Nova York al 1947 i al Los Angeles County Museum of Art al 1948.  Erwin Blumenfeld va dedicar els seus darrers anys de carrera a pintar i a escriure la seva autobiografia en alemany. Moria en un viatge a Roma al 1969.

La bellesa està en l’accident, el mal balanç, l’ensopegada, la sensibilitat trastornada.

Després de la mort de Blumenfeld, nombrosos llibres sobre la seva obra van ser publicats, amb especial menció de ‘The Naked and the Veiled‘ publicat pel seu fill, Yorick Blumenfeld, i les seves fotografies han estat exposades a bona part de les galeries de tot el món, incloent la Pompidou Gallery de Paris, The Barbican a Londres i The Hague Museum de fotografia a Holanda. Les seves més memorables publicacions ha estat My One Hundred Best Photos, Bentelli Verlag, 1979, Only black and white, A Passion for Beauty, Thames and Hudson, 1996, The Naked and the Veiled, Thames and Hudson, 1999, Erwin Blumenfeld. 55 Photos, Phaidon Press i The photo book.

Blumenfeld ha tingut gran influencia en generacions posteriors de fotògrafs. D’ell s’ha dit que va fer fa 60 anys el tipus de fotografia que la resta de fotògrafs no ha arribat a fer fins els darrers 10 anys. Tot un innovador i revolucionari de la fotografia.

Us deixo amb un primer recull: ‘Erwin Blumenfeld – Collages and Photography ‘ de 2:56 min:

I aquest segon ‘Erwin Blumenfeld at Hyeres: Beauty in Motion. The films of Erwin Blumenfeld‘:

I potser el més interessant treball de la seva darrera etapa: ‘Film experiments‘:

Film experiments (1)

Film experiments (2)

Film experiments (3)

El lloc ‘modernisminc.com‘ ens ofereix un bon recull de la seva obra:

I al web ‘Photography office‘ podem veure 25 de les seves millors fotografies de moda:


Fonts: Son molt poques les reflexions que es fan sobre l’obra de Blumenfeld a la xarxa. la majoria d’articles reprodueixen les seves més conegudes fotografies de moda obviant la seva primera etapa. Aquest en son algunes de les fonts que he consultat:

  1. http://billyjane.tumblr.com/tagged/Erwin_Blumenfeld
  2. http://es.phaidon.com/agenda/photography/picture-galleries/2010/august/17/fashion-photography-erwin-blumenfeld/
  3. http://blogs.20minutos.es/trasdos/tag/erwin-blumenfeld/
  4. http://trendland.net/erwin-blumenfeld-photography/
  5. http://www.faheykleingallery.com/photographers/blumenfeld/personal/blumenfeld_pp_frames.htm
  6. http://lawama.com/nota/erwin-blumenfeld-fot-grafo
  7. http://50watts.com/1104680/Erwin-Blumenfeld-s-Frozen-Emulsion
  8. http://showstudio.com/project/experiments_in_advertising_the_films_of_erwin_blumenfeld#erwin_blumenfeld_s_fashion_films
  9. http://tmagazine.blogs.nytimes.com/2009/04/16/extra-credit-erwin-blumenfelds-dada/
  10. http://www.touchpuppet.com/2010/07/23/photographer-spotlight-erwin-blumenfeld/
  11. http://weimarart.blogspot.com/2010/08/erwin-blumenfeld.html

i alguna font més…

.

Blumenfeld és un dels més grans fotògrafs del segle passat. L’evolució de la seva obra queda marcada, com tants altres, pel context cultural i històric. La dues guerres mundials suposen punts d’inflexió a la història de la fotografia i Blumenfeld no en queda al marge. Innovador i experimentador, Blumenfeld ha estat un dels grans mestres del revelat i probablement estaríem davant d’un dels més importants fotògrafs de la història si no hagués estat per la seva decisió de dedicar-se a la fotografia de moda. Medi en el que es sentia molt còmode i que la seva extraordinària qualitat com a fotògraf, com tants europeus que van haver d’emigrar a Amèrica, li va permetre revolucionar aquest estil convertint-se en en allò que tant odiava però que li donava diners: la fotografia comercial.

La seva estètica, estilisme i imagineria en el món de la moda l’ha convertit en un dels més grans influenciadors de la fotografia de la segona meitat del segle passat. Simplement un berlinès com deia ell, que va estar en el lloc correcte en el moment correcte i que ens deia una obra totalment vigent als nostres dies.

Bé amics, no us deixeu portar només per algunes imatges i treballeu una mica més, amb la documentació que us he deixat, l’obra de Blumenfeld i anireu descobrint un gran artista.

Res més per avui, passeu bona setmana i ens veiem el proper dilluns!

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1