Nan Goldin

La fotògrafa d’avui és una dona que ha revolucionat la fotografia documental i aquestes seran les percepcions de la seva obra, per a molts la ‘mare’ del nou documentalisme americà, una obra comparable a la de Robert Frank o Diane Arbus, per a altres una artista absolutament criticable, amb una obra de mal gust, exempta d’estètica i de valor dubtós.

És però innegable la influència que l’obra que veurem avui va tenir a la nou documentalisme realista americà en color, apropant-nos a un món que res te a veure amb el ‘somni americà’, captant l’escena contracultural de Nova York gràcies a la seva fotografia d’instantània. Amics, preparem-nos per entendre l’obra d’una de les autores més importants dels 70’s i 80’s : 77. Nan Goldin

Neix el 12 de setembre de 1953 en una família d’origen jueu a Washington DC, però creix entre diverses famílies adoptives de diferents ciutats de Nova Anglaterra. Poc després, la seva família es va mudar de Washington a un suburbi de Boston, on Goldin va passar bona part de la seva infantesa, abans d’allunyar-se definitivament de la seva família. Al 1965, quan Nan tenia 14 anys, la seva germana gran, Bàrbara Goldin, es va suïcidar. Commocionada per aquest esdeveniment, Goldin va buscar consol en els seus amics, que els va considerar la seva família alternativa. Després d’haver decidit que la vida familiar tradicional i l’escola convencional no estava feta per ella, Goldin va anar a viure amb una sèrie de famílies d’acollida, i aviat es va inscriure en una escola alternativa anomenada Satya Community School.

Va ser a Satya, situada a Lincoln, Massachusetts, que Goldin es va trobar amb dues persones que l’influirien i acabarien sent els seus grans companys de viatge per la vida: David Armstrong i Fletcher Suzanne. A mesura que notava que la memòria de la seva germana s’anava esvaint, Goldin va començar a fer fotografies per preservar el present. Per a ella fotografiar als seus amics era una mena d’acte de protecció, si estaven fotografiats no podien morir mai. Les seves fotografies van ser la seva forma de documentar les seves vides, i a la vegada, la seva.
En aquella època, Goldin comença a freqüentar la comunitat de Provincetown, una destinació de vacances de Massachusetts molt popular entre col·lectiu gay de la Costa Est nord-americana. Allà, l’artista coneix els que haurien de ser habitants i protagonistes de les seves fotografies durant els següents 20 anys: Bruce, Sharon, Cookie, Waters …

Poc després, Goldin ingressa a l’Escola del Museu de Belles Arts de Boston, on es gradua el 1978. A la seva promoció també estudien artistes reconeguts com Philip-Lorca diCorcia i David Armstrong, a qui havia conegut a Satya i que hauria d’esdevenir un dels grans còmplices de Goldin. En aquesta època, a més, la fotògrafa comença a treballar amb pel·lícules de color i a utilitzar el flash a les seves fotografies.

Nan Goldin és un exemple d’artista que treballa en el nivell més íntim: la seva vida és el seu treball i la seva obra, la seva vida. És gairebé impossible parlar de les fotografies de Goldin, sense referir-se als seus personatges pel seu nom, com quan es fotografia a la pròpia família i amics. Aquest és l’estil íntim i a la vegada simple pel qual s’ha considerat a la Goldin una de les millors fotògrafes de renom internacional. La seva “instantània” de les imatges als seus amics, drag queens, drogoaddictes, amants i familiars, són retrats intensos, ardents que, junts, conformen el document de la vida de Goldin.

“La meva obra té els orígens en l’estètica de la instantània … Les instantànies es fan per amor i per recordar a persones, llocs i temps compartits. Tenen a veure amb la creació d’una història a partir de la gravació d’una història. “

Els primers anys

Però va ser a Satya on la fascinació per la fotografia realment va començar a prendre forma. Goldin, juntament amb els seus nous amics Armstrong i Fletcher, utilitza la fotografia com una forma de reinventar-se a ella mateixa i els que l’envolten. Fortament influenciada per la fotografia de moda, Goldin i els seus companys es disfressen i transformen sovint per fer-se fotografies. Aquesta primera experimentació amb el transvestisme la troba fascinant i aquesta indefinida línia que separa els sexes estarà present en tota la seva obra. Gràcies a Armstrong, Goldin es va introduir a la cultura ‘Drag’ de Boston i va ser assídua del club nocturn ‘The Other Side’. Allí, va fotografiar els concursos de bellesa de les Drag Queen durant la dècada dels 70’s i es va fer amiga de molts transvestits.

Goldin representava als seus subjectes en una forma directa i sense prejudicis. Veia als transvestits com una forma de reinventar-se a ella mateixa, i va reforçar aquesta idea prenent fotografies dels seus amics transvestint-se. A les fotografies, com David a Grove Street, Boston, 1972, IIvy Wearing a Fall, Boston, 1972, i Kenny Putting on Make-up, Boston, 1973, Goldin presenta els seus companys en les diverses etapes de la transformació del transvestisme. En els dos primers, els subjectes miren sense immutar-se l’espectador, orgullosos de la seva transformació, però, segueix cridant l’atenció l’estreta línia entre el masculí i el femení. En el tercer, Kenny es mostra absort en la seva pròpia bellesa, observant la creació de la versió alternativa d’ell mateix en el mirall. A través d’aquests retrats, juntament amb les moltes altres fetes dels seus companys i amics, Goldin il.lustra la confusió de l’època en la que va crear la seva obra.

Va ser durant aquest període que Goldin va començar el seu curs d’estudis a l’Escola de Belles Arts de Boston. Aquesta transició marca un canvi d’estil de fotografia de Goldin. Abans de la universitat havia usat només pel·lícula en blanc i negre, disparant sobretot a partir de fonts de llum disponibles, amb l’excepció d’algunes de les fotografies fetes en contrallum, usant el flash. Aviat va començar a experimentar amb el color, que es convertiria en una part integral del seu estil fotogràfic. La introducció del flash en el seu treball també va contribuir en gran mesura al que avui es coneix com el ‘look Goldin’. En rares ocasions treballa amb llum natural, il·luminant els seus subjectes amb l’ús acurat del flash que atenua els seus colors vibrants. Però acaba aconseguint aquests colors brillants i profunds, característics del seu ‘look’ mitjançant la impressió de la seva pel.lícula de 35 mm amb un procés fotogràfic anomenat Cibachrome, mètode que es va servir normalment per positivar directament a partir de diapositives. Aquest procés permet a la Goldin aconseguir colors òptims i contribueix enormement a la nitidesa de color de les fotos de Goldin.

El trasllat de Goldin a The Bowery, carrer i barri a la part sud de Manhattan de Nova York, va marcar un canvi important de la seva la vida, tant en la seva carrera com a la seva vida personal. Les fotografies d’aquest període reflecteixen la forma de vida que quedava oblidava a les promocionals i propagandístiques pel·lícules i documentals de l’època, l’ús excessiu de drogues i d’alcohol i les relacions abusives eren comuns en el cercle dels amics de Goldin. “Crec que cal crear a partir del que un sap i parlar de la seva pròpia tribu … Només es pot parlar amb veritable comprensió i empatia del que un  ha experimentat.” Fidel al seu credo, Goldin ho documentat de tot: borratxeres, les relacions entre el be i el mal, maltractaments, tot plegat va confeccionant un gran retrat del seu cercle d’amistats més intimes.

Al principi dels 80’s Goldin sovint feia exposicions de les seves fotografies en forma de projeccions de diapositives. Barreja de fotografies i música, aquestes representacions es van dur a terme inicialment en els clubs de punk rock de Nova York amb el simple objectiu que els seus amics i coneguts veiessin les fotografies que havia fet d’ells. Tin Pa Alley va ser un dels locals més utilitzats per a aquests shows, un lloc que era freqüentat per artistes emergents com Kiki Smith, Mueller Cookie i Barbara Ess. En aquells dies, es projectava el passe de fotografies que més tard s’anomenaria The Ballad of Sexual Dependency, composat de fotografies en color il·luminades amb flash, de 45 minuts. Així que Goldin anava evolucionant com a artista, el xou també havia canviat, i es van afegir més fotografies i es va anant canviant la música. Tot i els canvis en el contingut de l’espectacle, l’atmosfera d’intimitat es va mantenir, i l’estil visceral de la Goldin comunicava emoció pura. Goldin va ser la pionera en muntatges audiovisuals, una forma de mostrar la seva obra en els llocs on millor podia ser entesa. Al 1986 però, va decidir fer carretera i exposar els seus muntatges arreu del país i fins i tot a l’estranger. The Ballad of Sexual Dependency es poder veure tant al Festival d’Edimburg com al de Cinema de Berlín.

Jimmy Paulette y Tabboo! en el baño, Nova York 1991


Stephen Tashjian
, transvestit i artista de la ‘performance’, més conegut com ‘Tabboo!‘, és un d’aquells personatges que la Goldin va conèixer a l’escena de Boston i que, com ella, va fer cap a Nova York i al món dels ‘clubs’ després de la seva graduació.

Aquí Goldin el retrata mentre ‘es prepara, o transforma, segons T.S. Elliot, la cara per trobar-se amb les cares que ens trobem’. Sembla haver-lo enxampat abans d’una representació, com si fos un actor al seu vestuari, sense la disfressa però encara maquillat. Tabboo! ha apartat momentàniament la vista del mirall on el seu company encara es mira per presentar-se a l’objectiu de la Goldin i als nostres ulls amb tota la seva complexitat.
El seu cos és clarament masculí, el gest de la mà sobre l’ombro del seu company, femení, i l’expressió en un terme mig. Espera el moment ocult darrera de la màscara però enfronta a la càmera tant la seva personalitat com el personatge, disposat a continuar composant la imatge en projecte.

La Goldin pertany a la primera generació de fotògrafs que considerà al fotografia en color una opció sobreentesa, va començar a treballar el blanc i negre i es va passar al color més endavant per no abandonar-lo ja mai més. Com Diane Airbus i Mary Ellen Mark treballa amb els imprecisos confins del documental però emfatitza el retrat d’ambients. La majoria de les seves primeres imatges van ser fetes amb flash.

El projecte de la Goldin té també un aspecte líric que s’ha anat evidenciant en els seus darrers treballs. La Goldin és coneguda sobretot pel relat en primera persona, generalment dur i tallant, de la vida entre els seus iguals, els representants de la cultura juvenil que tracten de dominar la identitat sexual, abusen de les drogues i surten a les discoteques, i que constitueixen un component notori i notable de la població novaiorquesa. /Font: Foto:Box, Ed. Lunwerg)

.

Sense cap mena de dubte l’èxit més gran i que ha fet internacionalment coneguda a la Goldin és The Ballad of Sexual Dependency, el muntatge creat a partir del passe de diapositives amb les seves fotografies més dures per l’observador, dels seus amics artistes , d’amants i homosexuals a Nova York, acompanyat per música que sovint ha provocat comparacions el grup de clàssics de la fotografia com Robert Frank, amb la seva obra ‘The Americans‘ i l’obra de Diane Arbus, ‘Aperture Monograph‘.

The Ballad of Sexual Dependency va ser per primera vegada la forma en què Goldin va començar a mostrar el seu treball als seus amics, que en gran part, eren els seus protagonistes a les fotografies. El que va començar com una reunió íntima d’amics es va convertir en un esdeveniment artístic de fama internacional quan Goldin va mostrar en múltiples llocs i festivals de cinema arreu del món. Goldin va posar el títol, The Ballad of Sexual Dependency, d’una cançó del segon acte del musical ‘The Threepenny Opera‘, del dramaturg alemany Bertolt Brecht i composada per Kurt Weill. El musical és una crítica marxista al món capitalista. Les imatges de la Goldin abasten tot l’àmbit de la seva vida i es poden veure escenes d’homes i dones fent l’amor, dones al bany, al llit, o de festa. Hi ha imatges de la mateixa Goldin, dels seus amants passats i presents, i els retrats dels seus amics i coneguts en els seus moments més vulnerables.

El critic de fotografia Andy Grundberg va comparar l’obra de la Goldin amb la de Robert Frank i escrivia en el seu assaig del 1996 ‘Nan Goldin’s Grim Ballad‘:

‘En termes d’estil, tots dos prefereixen l’estil directe i sense polir abans de la fotografia estèticament perfecta, la qual cosa no vol dir que fossin incapaços de produir imatges notables. Tots dos tenen una forma d’abordar la fotografia des de la perspectiva de la seqüencia, narrant una història i editant-la com si fos una pel·lícula. Com al llibre ‘The Americans’, que té una estructura narrativa com una pel·lícula de cinema, de la mateixa manera ho fa Goldin amb els seus muntatges audiovisuals, replicant l’experiència d’anar al cinema. Però la més profunda similitud entre tots dos artistes és la seva proximitat emocional a aquells que expressen turment i dolor’.  

Al 1988, l’abús de drogues i l’alcohol de la Goldin li començava a passar factura, tant a la seva vida com a la seva obra i va decidir entrar en una clínica de desintoxicació. Tot i que havia experimentat prèviament amb el autoretrat, va ser en aquesta clínica on va crear moltes imatges de ella mateixa. Fotografies, com My Bedroom at the Lodge, Self-portrait in front of clinic, i Self-portrait with milagro conformen la introspectiva de la Goldin, humiliada per les seves experiències a l’hospital.


A ‘Self-portrait with milagro’ es pot veure a la Goldin a la seva habitació de la clínica, asseguda al seu llit. S’inclina cap a la càmera, ocupant la major part de l’escena, la part restant de l’estructura és absorbida pels coixins i un petit crucifix penjat a la paret. La proximitat de Goldin a la càmera ha provocat que la seva cara aparegui lleugerament borrosa en comparació amb la mà ben definida, que està descansant al coixí. Aquest lleuger desenfocament, combinat amb la composició de la fotografia, expressa la sensació de Goldin d’estar atrapada a l’hospital. Els colors en la fotografia són neutrals a excepció de la boca de Goldin: situada al centre de la fotografia, que està pintada amb llapis de llavis vermell. Aquest punt de color a l’entorn de l’hospital és el que crida l’atenció. Aquesta fotografia és un bon exemple de la manera tan senzilla que, aparentment a l’atzar, la Goldin crea la seva composició per crear la sensació de claustrofòbia a l’hospital, que és justament el que està tractant de comunicar.

Durant aquest temps, Goldin s’enfronta a una lluita personal addicional: molts dels seus amics s’estaven morint de SIDA, que llavors era una malaltia relativament nova. Potser el més important entre ells va ser Cookie Mueller, amiga des del 1976, any en què va començar a fotografiar-la. La sèrie ‘The Cookie Portfolio‘ està composada per 15 retrats de Cookie, que van des de les fetes a les festes anys abans a les del funeral de Cookie el 1989. Aquesta sèrie de fotografies de Goldin documenta la relació amb Cookie Mueller, que a més de ser un artista, actriu, mare i esposa, era amiga de Goldin feia més de 13 anys, període en el qual Goldin va prendre moltes imatges de Cookie.

Durant els següents anys, Goldin va continuar fotografiant el seu cercle d’amics, cada vegada més disminuint, molts dels quals van ser afectats per la SIDA. En van mostrar les fotografies en nombroses exposicions col.lectives per tot el país i arreu del món i va passar un any a Berlín amb una beca del DAAD (Deutscher Akademischer Austausch Dienst).

Al 1994, ella i el seu amic David Armstrong van col.laborar en el llibre ‘A Double Life‘, un recull de fotografies fetes per tant per la Goldin com per Armstrong, i on es mostra els diferents estils de fotografiar la mateixa persona. També s’inclouen alguns dels seus retrats de tots dos, fets l’un a l’altre. L’espectacle al 1995 a l’Institut d’Art Contemporani de Boston va agrupar a Goldin, Armstrong i altres fotògrafs com Philip-Lorca diCorcia, Morrisroe Mark, Jack Pierson i altres, i els van batejar com la “Escola de Boston“.

Pensava que no perdria a ningú si l’havia fotografiat suficientment. De fet, les meves fotografies em mostren quant he perdut. Nan Goldin, del llibre “Couples and Loneliness”

La mateixa Goldin escriuria: ‘Molta gent pensa que l’art a la fotografia es refereix a l’aparença de les coses, o la superfície de les coses. Això no és el que es representa per a mi. És realment sobre les relacions i sentiments … és molt difícil per mi fer treballs comercials on se’m diu què he de fer i son ells els que volen fer una Nan Goldin. No entenen que no es tracta d’un estil, una mirada o una composició. Es tracta d’obsessió emocional i d’empatia.’

Malgrat els comentaris anteriors, la influència de Goldin en la fotografia de moda i el món de l’art ha estat important, al punt que alguns crítics que no els agrada la seva feina i la seva influència (per no esmentar als polítics com Bill Clinton) han culpat la seva popularitat de la ‘Heroin chic“, popular moviment a la meitat dels 90’s i el declivi dels estàndards de la bellesa tradicional de la moda i la fotografia en general. De fet, un pot trobar infinitat d’exemples de la seva influència encara avui, amb molts joves fotògrafs i periodistes produint assaigs fotogràfics amb aproximacions del tipus ‘jo i els meus amics’, parlant de relacions i emocions.

El treball de Goldin des de 1995 ha inclòs una ampli ventall de temes: projectes de col.laboració amb el famós japonès fotògraf Nobuyoshi Araki, paisatges de Nova York, escenes estranyes (en particular de les persones a l’aigua), la seva amant, Siobhan, i els nadons, la paternitat i la vida familiar .

El Whitney Museum of American Art va exposar una retrospectiva de l’obra de Goldin el 1996, ‘I’ll Be Your Mirror‘ (Jo seré el teu mirall). Composada per fotografies de totes les èpoques de la seva carrera, l’exposició també comptava amb una projecció d’una versió de The Ballad of Sexual Dependency. Goldin segueix a la fotografia i recentment va tenir la seva primera exposició individual a Londres, a la White Cube Gallery. El seu treball segueix evolucionant amb la seva vida. D’això, ella escriu: “El meu treball canvia com jo. Crec que l’obra de tot artista ha de canviar, en cas contrari et converteixes en una rèplica de tu mateix“. Amb els darrers treballs de la Goldin, d’imatges increïblement belles, no hi ha cap amenaça que es converteixi en una rèplica d’ella mateixa.

Les meves fotografies no s’han entès mai a causa de la temàtica sexual…

La seva aproximació a la fotografia es molt personal. No és una mena de teràpia? Sí, la fotografia em va salvar la vida. Cada vegada que m’enfronto a situacions de por o traumàtiques, puc sobreviure fent fotografies.

El que és admirable de la feina de Goldin és la forma en que pren les fotografies com si tot depengués de la captura d’aquests moments en la seva vida, els moments dolorosos, els d’alegria, els aparentment trivials…. Aquesta naturalesa primitiva i íntima del seu treball ha estat sovint imitat, però rarament s’han aconseguit els resultats de la Goldin. Hi ha sentiment en les seves imatges, i la finestra que ens obre al seu món és més que sensacionalisme o voyeurisme, que és el resultat que obtindríem si la volguéssim imitar.

Ha fet també dos documentals. “I’ll Be Your Mirror” fet amb la BBC i que tracta de la seva vida. L’altre es va fer amb Joana i Aurele. És sobre la SIDA i es diu “Ballad at the Morgue“. Ell té SIDA i ella no. Es tracta d’una parella, d’una relació de parella, on una persona és VIH-positiu i l’altre no ho és. La pel.lícula només s’ha exhibit a Torí.

I en quant a la música? Sí, és molt important per a mi. Estic molt influenciada per Nick Cave. Em va salvar la vida, literalment.

Goldin va exposar per primera vegada a la Galeria Matthew Marks el 1992. El seu treball ha estat objecte de dues retrospectives principals: una organitzada el 1996 pel Whitney Museum of American Art i l’altra, l’any 2001, pel Centre Pompidou, de París, i la Whitechapel Art Gallery, de Londres. Exposicions recents inclouen els muntatges de fotografies i vídeos ‘Sisters, Saints & Sybils‘ a La Chapelle de la Salpêtrière de París, i les seves contribucions a la 40 edició de Les Rencontres d’Arles al 2009. Goldin va ser admesa a la Legió d’Honor francesa el 2006 i va rebre el Premi Internacional de la Fundació Hasselblad el 2007. Recentment The Ballad of Sexual Dependency va ser presentada a la Turbine Hall de la Tate Modern, de Londres, el 2008. El seu muntatge es va poder veure a l’exposició Here is Every. Four Decades of Contemporary Art al MoMA (Museum of Modern Art, Nova York), del setembre de 2008 al març del 2009. La seva exposició Scopophilia actualment forma part del programa especial del Patrice Chéreau al Louvre. Goldin viu i treballa a París i Nova York.

“El menyspreu per la presència de la càmera indica la seva completa saturació en les seves vides. El subjecte ni se’n adona, ni sembla importar-li que algú ha estat convidat en el seu moment privat.”

Nan Goldin és una apassionada cronista de l’amor en una època de sexualitat ambigua, glamour, bellesa, violència, mort i eufòria… La seva càmera capta les experiències socials, lligades al desig de l’altre: amor i odi en relacions íntimes, instants de la solitud, de la revelació personal i de la idolatria, una sexualitat que s’ha alliberat de les cadenes del determinisme biològic. Però la història de la Goldin no es abstracta, sinó que s’explica mitjançant la vida de les persones, que son una part de la seva pròpia vida… Elisabeth Sussman.

 “Nan One Month After Being Battered,” 1984, de la sèrie, The Ballad of Sexual Dependency

.

El seu darrer llibre publicat ha estat ‘The Devil’s Playground‘, basat en l’exposició dels treballs més recents dels seus amics i familiars, principalment a Europa, que ha suscitat tot tipus de reaccions. Retrats, autoretrats, imatges de la vida de grups marginats socialment. La fotografia com a diari visual. Nan Goldin s’interessa per les formes de representació multimèdia. És protagonista d’un art format en l’estètica de la instantània, interessada en tot allò que és privat.

Em feia il·lusió mostrar-vos el petit documental ‘From Contacts Vol. 2, Portraits of Contemporary Photographers’ , dividit en dues parts…

però a la que surt pit i cuixa els de YouTube ja s’escandalitzen. La segona part del vídeo no està disponible… Sobren els comentaris.

En aquest segon vídeo podeu veure un petit recull de la seva obra, curiosament es poden veure alguna de les seves fotografies de forta càrrega sexual:

A més teniu l’oportunitat de veure una part de ‘The Ballad of Sexual Dependency‘, directament gravada del MoMA però no hi ha hagut format de trobar la part 3! Cosa de youtube? Què hi sortia a la part 3?

Nan Goldin: The Ballad of Sexual Dependency

Part 1
Part 2
Part 3
Part 4

Per acabar us deixo amb un dels seus dos documentals, ‘I’ll be your mirror‘:

Nan Goldin: I’ll Be Your Mirror Documentary

Part 1
Part 2
Part 3
Part 4

En quant a les galeries, un deixo amb una primera col·lecció, del web de Kroutchev Planet Photo:


Continuem amb la col·lecció del MoMA:

I acabem amb un variat, però curt, recull de la seva obra de ‘jmsuarez.es‘:


Altres galeries

Part 1
Part 2

.

Fonts: Hi ha molta informació sobre Nan Goldin a la xarxa. per bé que ha estat silenciada i ignorada per bona part de la classe artística més retrògrada, internet és un lloc perfecte per poder parlar d’ella. Tot l’esquema autobiogràfic l’he extret de ‘http://www.brain-juice.com‘, però l’he anat complementant amb altres fonts:

  1. http://www.centrepompidou.fr/expositions/nangoldin/gb/flashback_gb.html
  2. http://coincidences.typepad.com/still_images_and_moving_o/2004/07/nan_goldin_a_pe.html
  3. http://theworldofphotographers.wordpress.com/2011/05/03/nan-goldin-photographer/
  4. http://fototapeta.art.pl/2003/ngie.php
  5. http://www.matthewmarks.com/artists/nan-goldin/
  6. http://es.wikipedia.org/wiki/Nan_Goldin
  7. http://einar-salcedo.suite101.net/la-mirada-intimista-de-nan-goldin-a1231
  8. http://natspurplefish.blogspot.com/2007/08/nan-goldin-photography.html
  9. http://photo-graphers.tumblr.com/page/8
  10. http://litspat.medialoperations.com/2010/06/03/the-photography-of-nan-goldin-the-intersubjective-aesthetic-and-intertextual-space/

i alguna font més…

.

Certament jo tinc un petit avantatge sobre vosaltres. Els que no coneixíeu a la Goldin probablement la impressió que en traieu és fruit de la primera i única lectura d’aquest article, mentre que jo porto tota una setmana, dia a dia, llegint sobre la seva obra i observant una i altra vegada les seves fotografies, i el procés ha estat interessant, poc a poc l’obra de la Goldin m’enganxava, poc a poc anava descobrint perquè és tan important el que ha fet i com ho ha fet. La visió que ens ofereix la Goldin de la fotografia és radicalment diferent a la que hem pogut anar adquirint. La importància de la seqüencia sobre l’obra única, del text visual sobre la bellesa, de la narració sobre la simple imatge.

L’obra de la Goldin ens semblarà molt més rica i complexa si som capaços de desfer-nos de les restriccions que ens imposen els temes com el sexe, les drogues, la SIDA i per a molts, l’activisme social, polític i anti-sistema de la fotògrafa. La raó de considerar a la Goldin una gran artista va més enllà de tots aquests temes, que acaben sent anecdòtics, la raó es troba en la forma en que captura la vida de la gent, en una aproximació subjectiva, psicològica, estètica i intertextual.

Espero que veieu més enllà de la superficialitat de les seves fotografies i us pugueu endinsar en el seu món personal i intim.

Amics, passeu una bona setmana i gaudiu de la meravellosa festa que ens han posat a mitja setmana. Moltes felicitats a les Pilars !

Fins el proper dilluns.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1