Oliviero Toscani

Fotògraf o publicista? O les dues coses a la vegada? La resposta sembla clara: fotògraf provocador al servei d’una marca publicitaria… El fotògraf d’avui ha estat centre de la polèmica als darrers 30 anys i això li ha costat estar exclòs dels cercles fotogràfics més academicistes, fins el punt d’obviar la seva obra a la història de la fotografia.

Es pot estar a favor o en contra de la seva actitud provocadora i mercantilista però la seva obra fotogràfica no es pot passar per alt. Avui intentarem conèixer l’obra d’aquest, al meu entendre, gran fotògraf. El procés ens serà una mica més fàcil si fem desaparèixer de les seves fotografies el logo verd de la famosa marca comercial de roba. Avui la polèmica, no pas en aquest bloc, està servida: 78. Oliviero Toscani

Neix el 28 de febrer del 1942 a Milà, Itàlia. El seu pare, Fedele Toscani, va ser el periodista gràfic del diari Corriere della Sera. Oliviero va desenvolupar la passió per la fotografia de ben jove, després d’estudiar a l’escola secundària Vittorio Veneto a Milà, el 1965 es va graduar en fotografia i geografia a l’escola Kunstgewerbeschule de Zurich.
Les primeres fotografies de Toscani van tractar de la vida a les ciutats en aquells anys del final del 60’s però ràpidament els seus retrats de moda van obtenir bones crítiques dels experts i el van començar a trucar de les millors revistes de moda. Així va començar a treballar amb diverses revistes: Elle, Vogue, L’Uomo Vogue, Harpers Bazaar, gràcies a les quals es va donar a conèixer i va començar a signar contractes per dirigir les campanyes publicitaries d’algunes de les marques de moda més importants, com Valentino, Chanel, Fiorucci, Esprit i Prenatal.

Del 1982 al 2000, va ser responsable de la publicitat de la casa Benetton, que el va portar al més alt de la seva carrera. Ha participat també en la creació de Playlife, la marca esportiva de Benetton. Al 1990, va fundar la revista Colors i al 1993, Fabrica, el centre internacional de les arts i recerca de la comunicació moderna, la seu va ser dissenyada per l’arquitecte japonès Tadao Ando. ‘Fabrica’ ha produït projectes editorials, llibres, programes de televisió, exposicions i esdeveniments per l’Alt Comissionat per als Refugiats de les Nacions Unides, La Reppublica, Arte, MTV, RAI, Mediaset, i cintes que han guanyat tres premis a Cannes i al Festival de Cinema de Venècia.

Del 1999 al 2000 va ser director creatiu de Miramax Talk, i va contribuir a la creació de diversos projectes de televisió. Després de més de tres dècades d’innovació editorial, publicitat, cinema i televisió, ara s’interessa en la creativitat aplicada als diversos mitjans de comunicació. Als darrers anys Toscani ha participat en diverses campanyes publicitàries, algunes de les quals van ser objecte de censura, especialment per a la marca de roba Ra-Re, de l’empresa Flash & Partners, on va fer servir models masculins en diverses situacions de la vida quotidiana en clara al·lusió a la vida en parella d’homosexuals i darrerament rebutjada per l’Institut d’Autoregulació de la publicitat d’Itàlia. No menys exempta de polèmica ha estat la campanya per la marca de roba Nolita.

Fotografia publicitaria

És al 1982, quan va comença a treballar per a les campanyes publicitàries de Benetton i la marca United Colors of Benetton, i comença a ser conegut pel gran public. La seva fotografia portarà un segell característic i estarà íntimament relacionada amb la marca Benetton fins el 2000, l’etapa més creativa de Toscani, amb campanyes molt personals i sovint provocadores. En tota aquesta etapa ha creat la revista Colors i Fabrica, l’escola d’art i comunicació amb la que ha fet campanyes per les Nacions Unides, Procter & Gamble i el diari ‘La Reppublica‘.

Toscani i Benetton han estat un matrimoni clàssic on el tot ha superat la suma de les parts. Segons la pròpia marca ‘Toscani té un talent enorme, i Benetton té una part important del mercat de roba al món‘. Malgrat això, aquesta relació s’ha hagut de reinventar-se sovint. No és que ni Benetton ni Toscani siguin aliens a re-inventar-se contínuament, sinó que el creixement desmesurat de la fama de Toscani el van fer arrogant, volent imposar ‘valors’ que tot i que la marca hi podia estar d’acord s’allunyaven dels clàssics missatges de les campanyes publicitaries.  Les campanyes han anat tractant temes d’actualitat, sovint motiu de controvèrsia, deixant sempre al marge qualsevol producte de la marca Benetton. Simplement el seu logo verd en un dels extrems de la fotografia era suficient per associar el missatge amb la marca.

Al 1984, però, el treball de Toscani amb el llançament de la campanya “Tots els Colors del Món” inclou missatges polítics que fins aleshores mai havia expressat. La campanya que es va centrar en joves de diferents races amb roba de la marca. Era la primera vegada que un grup multicultural apareixia junt i una innovació en la publicitat italiana. Per Toscani va ser només el principi…

Al 1990, es llança la campanya més famosa de la marca, la “United Colors of Benetton“, que durant més de 10 anys va produir una nova forma d’entendre la publicitat, amb anuncis plens de simbolismes, a vegades commovedors però també prou xocants i no exempts de tot tipus de polèmica, però que en definitiva faria coneguda a la marca i al seu publicista i fotògraf. Era la unió que semblava indivisible entre Benetton i Toscani i no semblava que cap de tots dos pogués prescindir de l’altre. Les famoses campanyes centrades amb la polèmica fotografia del sacerdot petonejant a una monja, un nadó amb sang fresca de la matriu , un cavall negre muntant una euga blanca, l’acolorida barreja de preservatius distribuïts en un fons brillant, un nen blanc mamant al pit d’una dona negra, cors exposats de tres diferents races, l’escena d’una víctima de la SIDA abans de la mort, refugiats agafant el menjar en un contenidor o l’uniforme amb sang d’un soldat mort a Bòsnia en son els exemples més representatius d’aquesta època daurada de Benetton i Toscani.

Oliviero Toscani, la ment creativa darrere de les campanyes publicitàries més controvertides de Benetton, no ha tingut mai cap problema per atacar directament a la jugular. Tret de temes d’alt contingut sexual, totalment inapropiats per la fotografia de publicitat, la resta de temes, de gènere, de races, religió o polítics els ha anat tocant tots, sempre creant polèmica d’una part de la societat, amb l’aparent beneplàcit de la marca per la que treballava. Però la marca poc va poder fer amb una de les campanyes més controvertides liderades per Toscani, la dels condemnats a mort..

Prete e suora, 1991


Podem considerar que Oliviero Toscani no és un simple publicista però tampoc és un simple fotògraf: és un geni de la comunicació. Lloat i criticat, censurat i adulat per diaris, televisions, empreses i empresaris, se l’odia o se l’estima.

Mitjançant aquest contrast de judicis defineix i comunica el seu no alineament cultural. Ha fet de la provocació in estil, vol pertorbar al seu interlocutor, deformar la resposta, espolsar la inèrcia quotidiana amb les seves imatges.
Al 1982 comença a treballar per Benetton, es carrega els estereotips i, en pocs anys, la marca es torna en una de les més conegudes del món. Fotografies gegants, res de models típiques i poc a poc fa desaparèixer el producte publicitari. Es propaguen valors.

Toscani senyala amb el dit a alguns nervis a flor de pell dels nostres dies. Amb Toscani ens trobem en tot moment amb els seus grans anuncis publicitaris a les ciutats i revistes, neonatals lligats encara amb el cordó umbilical, una monja i un sacerdot petonejant-se, un malat de la SIDA, la guerra de Bòsnia o l’èxode dels albanesos. Fins a mostrar el rostre de 28 condemnats a mort tancats en presons dels Estats units, elecció que provocà airades protestes i el definitiu trencament de relacions amb la marca de roba per la que treballava.
El L’objectiu de la publicitat és la venda d’un producte, però, opina Toscani, és també una potent forma de comunicació que parla a la col·lectivitat.

El sacerdot i la monja que es petonegen representa la superació d’una oposició sexual i religiosa que parteix d’una prohibició. Una prohibició que és violada.
Únic complement de la imatge, el logo de l’empresa, i tot i així és sempre publicitat. El fet d’estar la marca al darrera de la fotografia converteix la denuncia en especulació?

Que es parli malament, però que se’n parli… deuen pensar…

(Font: Foto:Box)

Malgrat Toscani va treballar com a director creatiu de Benetton durant 18 anys, des del 1982 fins al 2000, probablement és la seva darrera campanya de la marca la més recordada i controvertida. Basada en fotografies i informació sobre els 26 condemnats al corredor de la mort de sis estats dels Estats Units, Toscani i Benetton es presenten al món amb un ‘Nosaltres al corredor de la mort’, “We On Death Row”, amb clara referència a la pena de mort en aquell país. La campanya va suposar un abans i un després a la seva carrera professional, i en la seva relació amb la família Benetton. La campanya no va agradar gens i va ser l’última que va fer per a la marca de roba, ja que segons ha assegurat el fotògraf, a Benetton només li interessava vendre roba, i per això va marxar.

Oliviero Toscani: ‘No hi ha fotografies xocants, només la realitat ho és…’

A l’any 2000 va ser acusat per l’Estat de Missouri per engany fraudulent d’ús de les imatges dels condemnats a mort. Segons l’acusació, Toscani havia demanat permís per fer les fotografies dels condemnats a mort sense especificar el propòsit, és a dir, per una campanya de publicitat. Toscani es va justificar amb el fet que es tractava de publicitat real, tractant els valors humans. Benetton va decidir demanar disculpes als familiars dels condemnats, tot i la desaprovació de Toscani. La companyia va donar 50.000 dòlars a la Missouri Crime Victims Compensation Fund. La línia oficial de la companyia va ser de suport a la campanya, però va lamentar públicament el dolor causat a les víctimes. Per Toscani: ‘Com em puc penedir d’una cosa que ha augmentat la visibilitat d’un tema important, de l’empresa en qüestió, i de mi mateix?

A Luciano Benetton, el germà gran de la família i fundador de l’empresa, la campanya li va suposar perdre un dels seus clients americans, la cadena de magatzems ‘Sears’ i van ser moltes les botigues americanes que es van negar a vendre roba Benetton, el que va suposar un daltabaix en vendes de la marca italiana. Va ser la gota que va vessar del got i el matrimoni Benetton-Toscani es va trencar.

Molt s’ha escrit sobre el paper del fotògraf com a observador passiu en una escena concreta, especialment en el context del fotoperiodisme, i en particular, la fotografia de guerra. L’objectiu del fotògraf és fer la fotografia, prendre la imatge perquè testimonis i observadors facin les consideracions que calguin. Toscani va elevar aquest principi a un altre nivell, cercant el documentar, i creant imatges que de forma proactiva posicionessin a la companyia en una sèrie de temes sociopolítics. El propi Luciano Benetton escrivia:“El propòsit de la publicitat no és vendre més. Té a veure amb la publicitat institucional, l’objectiu és transmetre els valors de l’empresa (..). Hem de transmetre una imatge única i forta, que es pugui compartir en qualsevol part del món “

Com amic proper de Luciano Benetton, a Toscani se li va donar carta blanca per produir projectes publicitaris per l’empresa, amb cert compromís social que ajudés a la marca a un posicionament diferencial en un mercat mercat ferotgement competitiu. La relació entre Luciano i Oliviero va contribuir a fomentar una imatge corporativa que va ser un èxit en la transmissió dels valors de Benetton en lloc de crear simplement publicitat de Benetton.

La diferència pot semblar subtil al principi, però l’enfocament no va passar desapercebut per al consumidor. Les vendes a la dècada dels 90’s va aconseguir el seu punt màxim a finals del 1999 amb la campanya del corredor de la mort. Des de la renúncia de Toscani l’any 2000, la companyia va començar un declivi constant. En els primers anys del segle 21 ja és difícil trobar algú de menys de 25 anys que hagi sentit parlar de Benetton, o sigui propietari d’una peça de roba Benetton.

Des d’un aspecte purament fotogràfic les fotografies de Toscani son sempre en clau alta (high key), ben saturades i amb gran profunditat de camp, de manera que totes les parts de la fotografia estiguin enfocades. Utilitza sovint la fotografia de proximitat i gràcies a càmeres de gran format com les Hasselblad V series o les Hasselblad Xpan ha pogut composar directament a la càmera, a vegades retallat la fotografia per adequar-la a les tanques publicitaries. Sempre ha utilitzat pel·lícula analògica i el més important, mai ha fotografiat directament un producte de roba de Benetton.

Però ja abans de la campanya del corredor de la mort, Toscani havia provocat una forta tensió, no només amb Benetton sinó amb la societat. En aquest punt, el llenguatge de la comunicació de Benetton va canviar radicalment. Amb la campanya del 92 va arribar un escàndol de proporcions planetàries. Aquests anuncis mostren fotografies reals, com la de d’un malalt morint de la SIDA, un soldat agafant un fèmur humà o un home assassinat per la màfia (foto dalt a la dreta).

La foto de David Kirby a la seva habitació de la Ohio State University Hospital el maig de 1990, amb la seva família al seu costat, no va ser feta per Toscani sinó per Thérèse Frare (veure article ‘El moment decisiu‘) i ja havia estat impresa en una fotografia en blanc i negre a la revista Life el novembre de 1990. Ja havia guanyat el 1991 World Press Photo Award, però va ser l’ús de Benetton a la seva publicitat que va captar l’atenció de mig món. Va guanyar el European Art Director Club del 1991 per la millor campanya, el Houston International Center of Photography’s Infinity Award i va ser exhibida als Estats Units, França, als museus italians, suïssos i alemanys, al 2003 es va incloure a la ‘Les 100 fotografies que van canviar el món‘, de la revista Life. Els pares de David, Bill i la seva dona Kay, van participar en la conferència de premsa convocada per Benetton a Nova York per posar pau a la guerra d’opinions, entre cinisme i de d’aprovació, que va provocar la fotografia. “No ens sentim utilitzats per Benetton, sinó més aviat el contrari: David està parlant molt més alt ara que és mort, que el que ho va fer quan era viu.

Aquesta fotografia del malalt de la SIDA, així com les dels emigrants albanesos no van ser fetes per campanyes publicitaries sinó que eren fotografies d’agència, amb el clàssic estil de reportatge. Aquestes fotografies que mostren el món real van canviar el concepte de la publicitat. La pregunta és, pot el marquèting i l’enorme poder dels pressupostos de publicitat utilitzar-se per establir un diàleg amb els consumidors centrant-se amb altres objectius diferents als dels productes de la pròpia marca?

On estava escrit que la publicitat només podia retratar l’absència de conflictes i el dolor?

Toscani ha estat sempre en contra de les crítiques de que el seu treball no és art, sinó una simple venda de productes. “La comunicació sempre ha estat al servei del poder. Michelangelo va pintar la Capella Sixtina pel Papa. No és un anunci de l’Església?”, “Si Frank Gehry construeix una nova seu de Coca-Cola, ningú l’acusa de tractar de vendre més refrescs. Està tractant de construir el millor edifici possible. I jo estic tractant de produir la millor imatge que puc“.

Després de deixar Benetton, Toscani va fer de director creatiu de la revista Tina Brown a Nova York, que va obtenir vendes irregulars i pocs números publicats. Tot i així, la contribució de Toscani va ser reconeguda per la revista pel seu disseny renovat. A part d’això, ha estat columnista ocasional per a un diari regional italià i passa bona part del seu temps amb els seus cavalls a la finca que té prop de la ciutat de Pisa. Però té molts projectes al cap, li agradaria trobar un centre cultural en alguna ciutat italiana i expandir-lo. La idea és una evolució més àmplia de Fabrica, el laboratori creatiu que Toscani va fundar el 1994. Per Toscani el major obstacle en què s’enfronta en l’establiment del nou centre creatiu son els buròcrates que l’haurien d’ajudar a finançar-lo. ‘L’artista i el buròcrata’, diu, ‘no tenen molt en comú’.

– ¿Quina és la seva idea de la fotografia? -És la memòria històrica de la humanitat i el veritable mitjà de l’art modern.

– ¿I de la publicitat? -Tot és publicitat. La capella Sixtina és publicitat. Goya feia publicitat. És simplement manifestar en públic les nostres idees o opinions.

– ¿Què respondria a aquells que li diuen provocador? – “Moltes gràcies”, això és el que els contestaria. Tots els artistes tenen l’obligació de provocar. No és per a mi cap crítica. Al contrari, per a mi significa que estic fent bé la meva feina.

– ¿Creu que la política és avui dia mera publicitat? – El nivell cultural dels polítics no és precisament impressionant. Aquells que no saben fer una altra són els que acaben en política.

Però havent trencat ja amb Benetton les seves següents campanyes no van estar exemptes de controvèrsia.  El drama de l’anorèxia va arribar amb tota la seva cruesa a les tanques publicitàries dels carrers italianes i des d’allà a l’opinió pública mitjançant la fotografia d’una jove nua i d’una primesa extrema, elegida com a ‘model’ per a la campanya ‘No anorexiade la marca de moda ‘Nolita’, que pretenia sensibilitzar al consumidor sobre aquest problema. La idea de Toscani va causar amb aquest nou treball la commoció de l’opinió pública italiana per la seva cruesa, com també va rebre crítiques per part d’algunes associacions. Les fotografies, que apareixien en grans tanques publicitaries als carrers de les principals ciutats italianes i en una doble pàgina del diari ‘La Repubblica’, mostraven la noia completament nua, d’esquena o de front, i amb les paraules “No-Anorexia” .

“És molt interessant que per fi una empresa hagi entès la importància del problema i hagi tingut la valentia d’exposar sobre aquest tema”, explicava Toscani en un comunicat.

“M’he amagat durant molt de temps. Ara em vull mostrar sense por, encara que sé que el meu cos causa repugnància. Els patiments físics i psicològics que he sofert només poden ser d’ajuda a qui també ha caigut en el parany del qual jo estic intentant sortir “, afirmava Isabelle Caro, la model francesa escollida per a la campanya. El dissenyador Giorgio Armani va comentar que “aquestes campanyes amb imatges tan dures i de tanta cruesa són justes i oportunes”.

Luisa Bertoncello, consellera delegada de FlashPartner-grup al qual pertany la marca de moda Nolita, va afirmar que quan va veure la foto per primera vegada va quedar commocionada per la cruesa de la veritat que comunicava i va decidir que era just usar la publicitat com a mitjà de sensibilització. Isabelle Caro va decidir posar “perquè la gent sàpiga i vegi el que realment és l’anorèxia” i explicava que els problemes familiars la van empènyer a deixar de menjar i a quedar-se en 31 quilos, amb conseqüències físiques evidents. Isabelle Caro moria el 17 de novembre de 2010 a París, després de patir una malaltia respiratòria. Al gener d’aquest 2011, la seva mare es va suïcidar al no so portar la culpa per la mort de la seva filla.

Al 2005, va aixecar polèmiques novament, quan va fer fotografies per a la campanya publicitària de la marca de roba masculina ‘Ra-re’. En diverses fotografies es veu una parella homosexual en posicions suggerents i atrevides, i de pas, mostrava la nova col·lecció.

I a principis d’aquest 2011 ha tornat a provocar suors freds als italians més conservadors a causa d’un calendari d’allò més provocador que ja ha estat prohibit per l’Institut d’Autodisciplina Publicitària (IAP). L’artista ha realitzat un almanac del 2011 per al ‘Consorzio vora pelle Itàlia conciata al vegetal‘ (El Consorci d’assaonadors de pell italiana) amb fotografies cada mes de l’any amb un pubis femení diferent. El calendari de Toscani, que ha estat inclòs en el nombre de gener de la revista ‘Rolling Stone‘, ha generat tant enrenou que fins i tot el Consell de Florència l’ha definit com ‘publicitat lesiva per la dignitat de les dones‘.

Efectivament, el paral·lelisme entre el pubis femení i el consorci de lema ‘La veritable pell italiana’, buscava la provocació amb un objectiu clar. Segons Simone Remi, membre de la comissió de comunicació del Consorci, amb el calendari pretenem ‘demostrar a tothom que la nostra publicitat és real, natural i artesanal, com els nostres productes, fabricats a Itàlia i no a la Xina com la majoria de béns de aquest mercat‘. Tot i la polèmica, es van produir 75.000 còpies del calendari en versió a A3 que van estar distribuïdes amb la revista.

Toscani: Què és la creativitat? La creativitat és un excedent d’intel·ligència i sensibilitat. És l’oportunitat que està entre el nostre cervell i el nostre cor. La raça humana es divideix en dues categories. Gent que és creativa i gent que no ho és. Jo en dic humans i infrahumans. La creativitat és el naixement, la força divina, la generositat. La creativitat ha de ser visionària i subversiva. Ha d’incomodar i impulsar noves idees i conceptes. Ha de qüestionar estereotips i antics models. Tot des de l’educació fins a la religió tendeix a limitar l’energia creativa que és dins nostre. És estrany conèixer gent realment creativa. Són una minoria reduïda. Molts de nosaltres creiem el que ens diuen els mitjans. Som un ramat d’ovelles. Hi ha una minoria que no té por a ser creatius. Els buròcrates d’aquest món bloquegen les idees que no són prou estúpides per crear consens. Diferents marques proposen estils idèntics. Oliviero Toscani

Els treballs de Toscani han estat exposats a la Biennal de Venècia, Sao Paulo, Brasil, a la Triennal de Milà, i en els museus d’art modern a la Ciutat de Mèxic, Helsinki, Roma, Lausana, Frankfurt, i en bona part dels museus de tot el món. També ha guanyat nombrosos premis com quatre Lleó d’Or al Festival Internacional de Publicitat de Cannes, el Gran Premi de la UNESCO, el doble del Gran Premi de Affichage, el Premi Infinity de Fotografia Aplicada el 1992, i nombrosos premis de l’Art Directors Club de Nova York, Tòquio i Milà. Toscani ha impartit cursos de comunicació visual en dues universitats i ha escrit tres llibres sobre comunicació. A Treviso, al 2009, rep el premi Genius Loci per la revista Colors, fundada a la capital del Vèneto.

.

Us deixo amb un primer vídeo que és un bon resum de les campanyes de Toscani per a Benetton:

Aquest segon, produït per Vilaweb, amb ‘Les campanyes més polèmiques de Benetton‘:

Aquest tercer per si no en teníeu prou amb els dos anteriors…

I ja per acabar l’anunci de ‘Anorexia – Nolita – Isabelle Caro‘:

.

Em quant a les galeries, comencem el ‘Oliviero Toscani Studio‘:

I continuem amb el seu lloc ‘toscani.com‘:


Fonts: La xarxa en va plena de les seves fotografies i probablement vosaltres n’heu reconegut més d’una però hi ha molt pocs articles que analitzin la seva obra, tret dels sensacionalistes que parlen de les seves campanyes:

  1. http://www.ericjlyman.com/adageglobal.html
  2. http://blog.panorama.it/culturaesocieta/2011/01/13/calendario-2011-con-pubi-femminili-e-bufera-e-oliviero-toscani-sarrabbia/
  3. http://www.yorokobu.es/campus-party-valencia-la-creatividad-segun-oliviero-toscani/
  4. http://es.wikipedia.org/wiki/Oliviero_Toscani
  5. http://www.time.com/time/arts/article/0,8599,1673663,00.html
  6. http://www.elcultural.es/noticias/BUENOS_DIAS/1789/Oliviero_Toscani
  7. http://press.benettongroup.com/ben_en/about/campaigns/history/
  8. http://www.thephotographypages.co.uk/articles/toscani-tested/
  9. http://www.abc.es/20110114/estilo/abci-calendario-oliviero-toscani-pubis-201101141050.html
  10. http://www.elmundo.es/elmundo/2010/07/29/valencia/1280418899.html
  11. http://edition.cnn.com/2010/WORLD/europe/08/13/oliviero.toscani/index.html
  12. http://prodavinci.com/2011/08/08/artes/oliviero-toscani-los-artistas-tienen-el-deber-de-provocar/

i alguna font més…

.

La fotografia publicitaria és pura comunicació i Toscani ha estat una de les figures més importants en la transformació dels objectius d’aquest tipus de fotografia. Valors en lloc de producte? Toscani no s’ha considerat mai un publicista sinó un reporter gràfic. I està clar que el seu experiment va funcionar fins que els grans magatzems van girar l’esquena a Benetton i la publicitat ‘estil Toscani’ va passar de ser el gran catalitzador de les vendes de la marca a la causa del seu declivi. La lliçó està apresa i malauradament la fotografia de publicitat no ha tornat mai més a plantar cara als grans poders que controlen els consumidors. La contribució però de Toscani al món de la publicitat i de la fotografia és notori. És probable que Benetton ja no aixequi el cap però les imatges de les seves campanyes publicitaries romandran en la memòria col·lectiva per molt temps, formant ja part de la història de la fotografia.

Avui son moltes les empreses que han mostrat el seu compromís social i els seus valors per sobre dels seus productes. Toscani no estava tan equivocat però potser va anar massa lluny. Les imatges de Toscani, vistes des del punt de vista de visió fotogràfica, son simplement excel·lents.

Amics, passeu una bona setmana, malauradament torna a ser de 5 dies, i no us oblideu de nosaltres el proper dilluns.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis