Harry Callahan

Després del gran debat suscitat, com no podia ser d’altra manera, per dos dels més fotògrafs més controvertits de la sèrie, la Goldin i en Toscani, avui us presento un autor que probablement passarà de puntetes, sense fer soroll, per no dir ‘sense pena ni glòria’ però que és un dels meus fotògrafs preferits.

La preferència per un fotògraf, per un tipus de fotografia en concret o simplement el visionat dels nostres portfolis diu molt de nosaltres i aquest tipus de confidències les he intentat evitar sempre, mostrant-me el més asèptic possible en el texts publicats, potenciant més l’estudi biogràfic que l’anàlisi fotogràfic. Però avui necessito que coneixeu a un dels més innovadors i influenciadors fotògrafs del segle XX. Amics, avui ens visita: 79. Harry Callahan

Neix un 22 d’octubre de 1912 a Detroit, Michigan. Fill d’un granger del mig oest americà que va emigrar a Detroit per aconseguir treball a la industria d’automòbils, es va aficionar a la fotografia i va ser un veritable autodidacta a partir del 1938, quan es va prendre la fotografia seriosament. Va ser gran amic de Todd Webb, un dels més importants fotògrafs documentalistes americans, però va haver de ser una conferència d’un dels fotògrafs més reconeguts en aquells dies, Ansel Adams, al 1941, que va empènyer definitivament a Callahan a pensar que havia de passar-se la resta de la seva vida unit a la fotografia. Es podria pensar en les influències de la fotografia documentalista de les ciutats i d’arquitectura de Webb i els paisatges de Adams en l’obra de Callahan però no seria del tot correcte. Callahan va experimentar i innovar en un tipus de fotografia elegant i visual, no exempta d’un potent text visual.

Va estudiar a la Universitat Estatal de Michigan abans d’anar a treballar per la Chrysler Motor Parts Corporation. Al 1936, es va casar amb Eleanor Knapp, qui més tard es va convertir en el tema d’algunes de les seves imatges més cèlebres. Callahan va comprar la seva primera càmera al 1938, i la visita a l’exposició de la Detroit Photo Guild al 1941 va ser crucial en la seva decisió de convertir-se en fotògraf. Tot i que gairebé no tenia formació artística formal va rebre l’estímul i reconeixement de les seves primeres fotografies de figures com Alfred Stieglitz i Edward Steichen. Gràcies a Laszlo Moholy-Nagy, un dels màxims exponents de l’Escola de la Bauhaus alemanya, i que un dia d’aquests ens visitarà, va entrar a formar part de l’Institut de Disseny de Chicago (més tard conegut com Illinois Institute of Technology) el 1946. El 1948 la seva obra va ser exposada al Museu d’Art Modern de Nova York.

Només amb aquestes primeres línies, amb el pes de dels fotògrafs que va conèixer i el van influenciar, ja us podeu imaginar quin ‘autor’ estem construint i el que podeu esperar de la seva obra a les línies següents..

En pocs anys passava d’autodidacta a un referent en l’ensenyament de la fotografia i va ser a l’Institut de Disseny de Chicago (ID) on va començar a donar les seves primeres classes. L’ID representava l’avantguarda dels mètodes innovadors en l’educació i l’ensenyament de la fotografia als Estats Units a la segona meitat del segle XX. Al 1948 va conèixer a Edward Steichen, que el va recolzar i ajudar a exposar la seva obra, incloent nombroses exposicions al Museu d’Art Modern de Nova York. Al 1961, Callahan va acceptar el càrrec al capdavant del departament de fotografia a la Rhode Island School of Design, Providence.

Crec en la fotografia i crec que deixar-te anar per la intuïció et permet captar l’esperit de la gent…  Harry Callahan

Avui us he de proposar una guia de lectura abans de continuar.. Callahan és un filòleg visual, un investigador de nou lèxic i sintaxi de la imatge, un constructor de imatges que conformen un veritable llenguatge visual. Les seves fotografies es possible que no siguin especialment conegudes però el repte que us proposo avui abans de continuar és que us fixeu en totes i cada una de les imatges que veureu i us vindrà immediatament al cap un fotògraf coetani o posterior on, potser sense saber-ho, ha estat influenciat per la seva obra, intentant expressar el que ja va fer Callahan anys abans.

Els inicis

Callahan es va sorprendre per la fotografia d’Adams, nítida i precisa, en contrast amb el que es feia a les associacions i clubs de fotografia, d’enfocaments suaus i imatges manipulades (bé, en els nostres dies no ha canviat massa… per bé que enlloc d’enfocaments suaus ara es fa un ús excessiu de les fotografies altament contrastades localment i de l’HDR, tot plegat de gust discutible). Adams li va demostrar que la nitidesa i el detall a al fotografia podia resultar també expressiu i la pròpia nitidesa i perfecció de l’escena era una forma d’expressió. Adams insistia en observar la fotografia amb les seves pròpies regles i no com si fos una pintura. Una fotografia ha de ser ‘neta, nítida, una detallada descripció del món exterior a través un rang tonal continu..‘ Adams va ensenyar a Callahan el món del revelat i va ser de gran influència perquè Callahan acabés sent un gran fotògraf. Al 1948, Callahan va fer tota una sèrie de plantes a la neu, en resposta a la demanda d’Adams per fotografiar coses reals. Descontent de les seves ‘fotografies perfectes’, les va deixar de costat, i en forma de rebel·lió les va tornar a revelar augmentant el contrast per obtenir imatges més abstractes.

Callahan buscava anar més enllà de la nitidesa i precisió d’Adams i la idea de Stieglitz dels equivalents, els recordeu?, li resultava insuficient per expressar el concepte d’espiritualitat que estava desenvolupant, aquesta obsessió per captar, en un espai pla i amb una imatge que suposa una congelació de la realitat, tota l’essència del subjecte. L’estiu de 1942 Callahan va viatjar a Nova York per reunir-se amb Stieglitz. Admirava la seva sèrie de retrats de Geòrgia O’Keeffe, que li va inspirar a començar la sèrie de dècades de retrats de la seva esposa Eleanor.

En aquells dies Callahan va conèixer a Arthur Siegel, documentalista gràfic americà i que les influències de László Moholy-Nagy, havien dirigit la seva obra cap a composicions complexes, clàssiques de la Nova Bauhaus de Chicago, que el propi Moholy-Nagy havia fundat. A les reunions a casa de Siegel, va entrar en contacte amb la Bauhaus de Moholy-Nagy. Les influències d’Adams i el moviment de la Bauhaus son la base de la fotografia de Callahan els següents 50 anys de carrera. D’una banda, va experimentar amb idees modernistes derivades dels ensenyaments de la Bauhaus, experimentant amb imatges altament contrastades i d’exposicions múltiples i de l’altra es va orientar cap una fotografia més intima i personal. Callahan va explorar tot tipus de temes, des de paisatges i carrers, així com retrats de la seva esposa Eleanor i la seva filla Bàrbara.

La gent que el coneixia o va ser alumne d’ell comentava el gran impacte que suposa conèixer a un fotògraf que viu per la seva passió de la fotografia. La influencia d’Adams es manifesta clarament amb les series de natura de Callahan, amb un interès clar en com quedaven les coses fotografiades més que en les coses mateixes. Això conforma un dels aspectes pel que Callahan és admirat, convertir les coses mundanes i quotidianes en expressions formals. Mai el va motivar fer fotografies de coses belles i sovint quan viatjava a un paratge clàssic d’Adams, un parc o paisatge, tornava sense fer cap fotografia o amb escenes que hagués pogut trobar en un altre lloc. Les seves sèries ‘Weeds in Snow‘ son considerades la base del seu treball futur, tot i així no es van publicar fins el 1946, probablement coincidint amb la seva entrada al Institute of Design of Chicago, l’escola de la nova visió de la Bauhaus de Lazlo Moholy-Nagy.

Eleanor, Chicago, 1949


“Crec que he fotografiat les mateixes coses durant tota la meva vida”…

El seu entorn familiar, els paisatges i carrers de les ciutats son els modestos temes que converteixen a Callahan en un dels llegendaris fotògrafs americans, endinsant-se en el camp de l’observació i la fotografia documental però a partir del surrealisme, l’abstracció i l’experimentació en series.

A ell només li agradava fer les fotos de mi”, afirmava Eleanor Callahan, tot observant “Eleanor – 1949”, una de les fotografies mítiques de Callahan. “En totes les postures. Plogui o faci sol. I tot el que estava fent. Si jo rentava els plats, o si jo m’estava mig adormit. I ell sabia que jo mai, mai diria que no. Jo estava sempre allà per a ell. Perquè jo sabia que Harry només volia fer la seva feina correctament. Mai he tingut por. Harry podia fer el que volgués amb mi i amb el meu cos.

Es van casar el 1936. Eleanor no compartia la passió del seu marit per a la fotografia, però era una model entregada. I tot i que va començar a ensenyar fotografia a l’Institut de Disseny de Chicago el 1946, el seu treball de secretaria va ser l’ingrés principal de la família durant gran part de la seva vida en comú i la font de finançament del seu art. L’escola de Chicago va seguir el model Bauhaus, interessats en els fonaments i les tècniques. Callahan encaixa molt bé amb la seva incansable experimentació formal i modernista.

La foto del 1949 mostra a Eleanor, amb els ulls tancats, nua en un llac, amb el cabell llarg i ondulat flotant a l’aigua, a l’estil del naixement de la Venus de Botticelli. Les fotografies que Callahan va fer a la seva dona Eleanor son un cas d’anàlisi de totes les permutacions possibles d’un sol subjecte: surrealista, exposicions múltiples, experimentacions amb la llum, cas d’Eleanor i la seva filla Barbara il·luminades en un carreró de Chicago o moments íntims de la família. Callahan no descobreix a Eleanor, de fet no sabem gaire d’ella, però ens convida a que la descobrim.

Veure a Harry sense una càmera era molt estrany.., explica Eleanor Callahan, i mai va escollir una model perquè li semblava una fotografia artificial. A vegades ens utilitzava simplement com a contrapunt entre el terra i l’arquitectura, convertint-nos en figures diminutes en la distància, empetitits pels arbres circumdants, la costa, o la façana d’un edifici.

.

És impossible imaginar Callahan sense Eleanor. La va fotografiar en diverses ocasions, de totes formes, nua i vestida, durant més de 15 anys. Aquestes imatges, on el veritable tema és l’amor conjugal, estan entre les fotografies més commovedores que mai s’han fet. A les d’exteriors, Eleanor és una petita peça en un gran paisatge buit, ja sigui sola o amb la seva filla. Mai somriu o adquireix postures fotogràfiques, però la seva presència es nota. Els nus són íntims sense ser sexuals. Callahan ha respectat la privacitat d’Eleanor i ella ha està sempre còmoda i confiada, perfectament segura de si mateixa i sense complexes. Sembla clar que aquestes imatges no s’haguessin pogut fer sense una forta relació entre fotògraf i subjecte. Callahan va fer alguns dels seus experiments més enginyosos i innovadors amb les imatges d’Eleanor.

Siegel es va unir a l’equip docent de fotografia a l’Institut de Disseny de Chicago el 1945, i a l’any següent va convidar a Callahan també a unir-se. El 1961 va començar a ensenyar a la Rhode Island School of Design, fins que es va retirar al 1977. La germana d’Eleanor treballava com a secretaria al MoMA, Museum of Modern Art i el va ajudar a connectar amb Edward Steichen, qui li va oferir una exposició al MoMA al 1964. L’exposició va ser un gran èxit, va exposar més temps que la resta de fotògrafs i es va defensar dient que actuava com una persona ordinària quan es va començar a intel·lectualitzar la seva obra. A les dècades dels 40’s als 60’s la seva model i musa va ser la seva dona Eleanor Callahan, i després del 1950, la seva filla Barbara. A la dècada dels 70’s va començar a experimentar en la fotografia en color, que ja havia provat anys anteriors però que no havia imprès mai. A finals de 1970 començar a produir impressions per transferència de color, també en aquesta dècada dels 70’s va començar a concentrar-se més en els temes exteriors, com ara la platja, la ciutat i el paisatge.

Compartir el seu treball amb Lazlo Moholy-Nagy i Steiglitz va empènyer a Callahan a tècniques experimentals i a una actitud contrària a qualsevol dels “acceptats” patrons d’art. El seu enfocament era alhora intuïtiu i documental, una combinació d’enginyeria analítica i art intuïtiu. Per entendre el treball de Harry Callahan, cal apreciar el concepte de sèrie de la fotografia, on les connexions entre les fotografies són tan importants com les pròpies fotografies. Aquests no són necessàriament projectes, és a dir, sèries fetes en un espai de temps, però són maneres de destil·lar l’essència d’una idea a través de la semblança i diferència. L’espectador interpreta una sèrie a través de la comparació i això li dóna al fotògraf un alt grau d’expressivitat. Harry Callahan feia fotografies de tant en tant i la majoria resulten més febles en el seu missatge quan es llegeixen individualment. Moholy, que el va animar a l’experimentació formal, va ser el segon gran mentor de Callahan. Bàsicament, Callahan va fusionar el purisme d’Adams amb l’experimentalisme de Moholy per crear un nou tipus, inventant radicalment la fotografia. Les seves imatges són fresques, sovint difícils, i mai pressiona l’espectador.

Harry vivia per fer fotografies. Ningú va tenir més interès en veure com quedaven les coses fotografiades com Callahan. Feia servir la seva particular visió de transformar les coses simples en fotografies directes, convincents. Tres han estat els seus grans temes: La seva dona Eleanor i la seva filla Bàrbara, la natura i la ciutat, els seus tres amors. El que va fer realment especial a Harry va ser que es podia concentrar només en aquests tres temes i crear una gran obra.

Les fotografies que m’exciten són les fotografies que diuen alguna cosa d’una manera nova, no pel fet de ser diferents, sinó aquelles que son diferents perquè l’individu és diferent i s’expressa ell mateix. Harry Callahan

Aquest és un dels grans llegats deixats per Harry Callahan. No només va ser un pioner de la fotografia, sinó també de l’ensenyament de la fotografia. Una fotografia  experimental, atrevida i elegant visualment que fan d’ell un dels artistes més innovadors del segle XX.

He extret un fragment de l’article de Paco Ortiz del Grup de fotografia Almeriense que penso us ha de semblar interessant, recomano però la lectura complerta de l’article: Harry Callahan y la Fotografía Crítica – Paco Ortiz (http://www.grupoindalofoto.com/articulos/harry_callahan.php)

…. Parlem de Harry Callahan. Fotògraf inconformista, inquiet, humil i crític. Amo d’un estil propi, a base de provar i equivocar-se, no baixant mai els braços, ni la il·lusió ni l’ambició, és un dels grans d’aquest segle. M’interessa molt qualsevol de les seves modalitats creatives, però n’hi ha una que sempre em paralitza: el retrat i el paisatge unificats en la seva esposa, la seva filla i els llocs que visitaven els tres durant la seva vida quotidiana. Tots fem posar alguna vegada a la nostra dona davant d’un edifici o una posta de sol per afegir dimensió humana al que recollirà la nostra càmera. Però, Callahan retrata la seva dona, un paisatge i els torna arquetips.

Ella en un paisatge urbà, fred i ennuvolat al darrere. Ella amb mig somriure i darrere molts arbres i una llum encegadora. Callahan ho fa tot un: aconsegueix així fotos mestres, creacions per al museu i també per a la memòria. M’interrogo: per què va posar aquí la seva dona, per què va vestida de negre, per què en un lloc tan desolador? La facultat principal de Callahan és aconseguir preguntes en l’espectador, que així viu la foto, la fa seva, portant-la a la memòria però també al pensament. Deia Cortázar, escriptor argentí que sabia molt de la vida, que hi ha lectors mascle i lectors femella, és a dir, passius i actius (la polèmica sobre mascle i femella va quedar tancada en demanar perdó Cortázar per la categorització: quedem-nos amb el concepte). Em temo que la majoria es bolca en la passivitat. Però la culpa no és només seva: diu el meu amic Joan Uceda que no es llegeix més per culpa d’alguns escriptors, i jo afegeixo que no ens agrada més la fotografia per culpa d’alguns fotògrafs. Callahan veia la ciutat, el paisatge críticament, a la seva dona, inserida en ells, també la mirava críticament des del visor de la seva càmera. Quina valentia creativa, quina sinceritat.

Mira críticament qui no es distreu en el dolor aliè, qui no afalaga al poder, que arrisca, es compromet amb la veritat, amb la realitat. I sobretot mira críticament, fotografia críticament qui “fa una foto per a un lector, que, a la vegada, té dret a saber que un fotògraf li està fent un gest de complicitat a favor de l’alteritat, des de la seva ideologia, els seus objectius, la seva mentalitat (Margarita Leo Andone: Documentalisme fotogràfic) “. Qui no pren l’espectador per idiota: alguna cosa molt comú entre els qui se senten artistes i tracten al seu públic com a nadons o ignorants. Les cartes sobre la taula: això és fotografia, senyors, jo sóc qui sóc, aquí va lo meu. Callahan mai va obviar la intel · ligència ni burlar el desconeixement de l’espectador. Creia en ell, en l’altre. En la seva sèrie de fotografies de carrer va captar les expressions de letargia, absent dels vianants amb la càmera a l’altura del maluc, magnificant als subjectes encara que els fotografiava absorts, poc afavorits. Caminant uns al costat d’altres i sense veure, altius per a ningú, perduts en pensaments res relacionats amb el paviment, els semàfors ni el tràfic rodat, els anònims vianants de les fotos de Callahan estan representant a la nostra societat, de nou són persones i a la vegada arquetips; vistos críticament però sense maltractar-los, sense presentar al costat dels seus misèries o la seva vacuïtat existencial.

Tots són importants per Callahan, que es fixa en ells una mica abans de fotografiar-los i després els observa a la foto impresa per preguntar-se mudament, per preguntar-se a si mateix. Mai els va utilitzar: els buscava. En la sèrie de rostres al carrer, gairebé presentats com a les fotos de carnet, Callahan va deixar el fons i l’entorn desenfocats perquè volia que ens miréssim en aquestes cares, que busquéssim trets, expressions, pensaments a flor de pell que ens identifiquessin o ens portessin a meditar. No és una cosa que ell fes per primera vegada, ja que també va realitzar una sèrie semblant, al metro, Walker Evans. Crítics tots dos, ens mostren a éssers en la seva vida més normal, sense alterar la seva realitat, i despullen amb la seva càmera l’existència de la seva primera capa, la més transparent i que podríem anomenar rutinària, per dur-nos més endins, on l’ésser humà comença a ser el mateix, amb dubtes plenes de fe i fe plena de dubtes. I potser aquesta és una funció bàsica de la fotografia crítica: mostrar aquesta veritat humana que una societat consumista, enganyada i en mans de poders només a mitges ens està robant com el mag quan fa brollar i desaparèixer successivament dels seus dits i el palmell de les seves mans aquestes monedes que ens enlluernen i ens converteixen en espectadors tot ulls, oblidats de nosaltres mateixos i de les nostres més autèntiques necessitats….

Una de les seves seqüències més famoses son les dels vianants al centre de Chicago. Callahan va dedicar-hi molt de temps a fer aquestes fotografies, tot buscant un resultat que li fos satisfactori. Fins que se’n va adonar que el que estava fotografiant eren dones perdudes en els seus pensaments mentre caminaven. Mai retallava les fotografies mentre les revelava pel que és habitual trobar entre els negatius de Callahan escenes amb cap o cames tallats.

El treball de Harry Callahan és una excepció en fotografia, ja que és dels poc artistes que provoquen un flux visual cap a l’interior del fotògraf enlloc de l’inrevés.  Aquesta sensibilitat s’expressa en la seva percepció de l’escena que és molt personal i molt limitada en el seu abast. La seva limitació en els temes tractats podria fer pensar que en pocs minuts es podria resumir tota la seva obra, però no és així. Callahan ha manifestat repetides vegades aquestes experiències una i altra vegada, sempre en virtut de la precisió dels seus sentiments i no és només Callahan ha respost fidelment al que s’espera d’un fotògraf com observador de la vida, sinó que la fotografia ha estat la seva manera d’enfocar el sentit que la vida. Per a Callahan la fotografia ha estat una forma de vida.

“Si esculls el que vols fotografiar de forma selectiva, intuïtivament, la càmera podrà escriure poesia…”

La fotografia de Callahan és més exploratòria que evolutiva. Escull un tema, el fotografia durant una estona, el deixa, fa altres coses, i torna a ell, normalment per canviar de perspectiva. La cronologia de la seva obra, a diferència d’altres autors, no té importància en el treball de Callahan, la veritable importància l’adquireix quan s’agrupen les seves fotografies en els grans tòpics que ha estat treballant al llarg de tota la seva carrera: natura, edificis i gent.

Harry Callahan va publicar diverses monografies del seu treball, com Harry Callahan (1996), Water’s Edge (1980), Harry Callahan: Color (1980), Callahan (1976), Photographs: Harry Callahan (1965), The Multiple Image (1961), i On My Eyes (1960). La seva obra s’ha exhibit a nombrosos museus de tot el món incloent-hi el Art Institute of Chicago; Museum of Contemporary Photography, Chicago; Museum of Modern Art, Nova York i el George Eastman House, també a Nova York.

Harry va tenir una embòlia al 1996 i se li va d’haver d’ensenyar a escriure de nou, amb serioses dificultats per parlar. Va morir a Atlanta el 1999 deixant al voltant de 100.000 negatius i més de 10.000 proves d’impressió. El Centre de Fotografia Creativa de la Universitat d’Arizona, que preserva i posa a disposició dels ciutadans l’obra de fotògrafs nord-americans del segle XX, conserva el seu arxiu fotogràfic.

El significat de Callahan en el món de la fotografia moderna no pot estar millor valorat. Com fotògraf i docent ha entrat en contacte amb milers d’éssers humans i ha enriquit enormement el llegat cultural visual. La seva obra ha estat admirada per la precisió i l’autenticitat dels medis emprats, així com el seu profund respecte per món i la vida. L’especial visió de Callahan confereix a la quotidianitat una influencia formal i un significat intemporal.

.


Us deixo amb un bon recull de l’obra de Callahan on descobrireu algunes imatges més de la seva obra:

Si disposeu de temps i el vostre anglès us ho permet no us perdeu de cap manera l’entrevista que Barbaralee Diamonstein li fa a Callahan (son més de 30 min), ‘Visions and Images: Harry Callahan, 1981‘:


.

Em quant a les galeries, comencem amb la ‘photography-now‘, un clàssic a la xarxa:

I continuem amb un recull més extens de la ‘George Eastman House‘ (son 7 pàgines de fotografies):


I la darrera galeria, amb un recull més reduït però igualment interessant, la ‘Jackson Fine Art Gallery‘:

Fonts: Disseccionar a Callahan és francament complexe i expressar el que sents per la seva fotografia en poques línies encara més. M’he basat en un parell o tres d’articles realment interessants per bé que a la xarxa hi ha força informació ‘gràfica’ de la seva obra, gairebé però cap web important espanyol ha parlat de Callahan. A més el fet de dir-se com el mític ‘Harry el Sucio‘ complica la cerca a la xarxa…

  1. http://aesthetic.gregcookland.com/2008/11/harry-callahan-eleanor-at-risd.html
  2. http://www.npr.org/blogs/pictureshow/2011/10/04/141036450/celebrating-harry-callahan-a-founding-father-of-photo-classes
  3. http://es.wikipedia.org/wiki/Harry_Callahan_(fotógrafo)
  4. http://www.lamonodigital.net/blog/?p=49893
  5. http://lightbox.time.com/2011/09/28/exhibition-harry-callahan-at-100/#4
  6. http://www.brown.edu/Facilities/David_Winton_Bell_Gallery/callahan.html
  7. http://www.masters-of-photography.com/C/callahan/callahan.html
  8. http://www.mocp.org/collections/permanent/callahan_harry.php
  9. http://artblart.wordpress.com/tag/harry-callahan-chicago/
  10. http://www.washingtonpost.com/lifestyle/style/review-harry-callahan-photography-exhibit-at-the-national-gallery-of-art/2011/10/04/gIQAJ5V1LL_story.html

i alguna font més…

.

M’agrada l’obra de Callahan per varies raons. La primera i més important és que és dels pocs fotògrafs que em fa meva la seva obra. Deixa de costat l’estètica, que és totalment temporal, convertint la seva obra en intemporal. Fotografia el seu entorn, la seva família, la seva ciutat i els paisatges que visita a la seva vida quotidiana, és a dir les coses que l’envolten, que li agraden, amb dues grans aproximacions, la precisió en la nitidesa, detall i revelat d’Adams, i la del nou disseny de la Bauhauss de Moholy-Nagy, inventant una nova aproximació a la fotografia. Una fotografia que partir de l’espai escollit ens deixa veure la subjectivitat, el punt de vista del seu autor. De composicions netes, equilibrades i elegants, d’imatges senzilles i complexes, una forma de connectar la imatge amb el nostre món interior. No ens agradaria a tots ser una mica Callahan? A mi sí.

Amics, passeu una bona setmana, i aneu-vos preparant per la castanyada.. això ja serà la setmana vinent quan tornarem a compartir aquest espai amb un nou convidat.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis