Täuschung – Der Wegweiser

WINTERREISE – SCHUBERT

Täuschung – Der Wegweiser

Entrem ja a la recta final del cicle de Winterreise.

Crec que havent arribat aquí hem vist que l’efecte que produeix Winterreise a l’oient és paralitzador i que en cap moment hi ha un gaudi d’entreteniment purament estètic. Aquesta música, contràriament ens  porta a una impressió gèlida i trencadora. Si aquesta peça no desperta en nosaltres més que plaer i emoció, no s’haurà arribat a l’ideal d’absoluta sinceritat de l’afirmació de Schubert. Comprenem per tant que el Viatge d’hivern va molt més enllà de les pures pretensions líriques i la impressió material.

L’interès radica doncs, en la profunditat dels sentiments: privació, renúncia… la lluita dels sentiments és llarga i desesperada.

Comencem avui amb el Lied que ens toca: Täuschung. Pot resultar interessant saber, que la melodia d’aquest lied es remunta a un poema del principi del segon acte d’”Alfonso i Estrella” (òpera de Schubert) i que té un contingut molt similar.

En aquest lied, una llum enganya al caminant que espera trobar una mica d’escalfor i seguretat, però és tan sols un miratge que el distreu de la seva desgràcia. Aquest neguit de la seductora llum es fa patent mentre el piano, al final de cada vers, fa alguna cosa així com una paròdia al repetir les paraules del cantant.

Les diferents situacions que ens anem trobant en el cicle mai s’uneixen entre si sentimentalment, tot al contrari es van confrontant desprevingudament amb la subjugació de cada nova desesperació. Així passem per diferents estats febrils i ombrívols, amb esperança, amb recança, amb desesperació, amb engany, amb resignació… que ens porten a una intranquil·litat i un neguit permanent.

Us proposo com no, el primer Lied per Quasthoff.

I ja ens trobem amb Der Wegweiser. El viatger, parla amb ell mateix preguntant-se  per quin motiu evita els camins que tothom fa servir i busca camins estranys i difícils. Sap que hi ha indicadors clars que el farien tornar a un camí senzill però ell sense saber per què, segueix caminant. Aleshores apareix un indicador que no pot evitar que el duu cap a la mort.

El lied  va a ritme de caminant, com d’altres que ja s’han anat trobant durant el cicle. Lent i pausat que ens porten al desig d’un final segur. Aquest lied és absolutament esgarrifós, la seva música d’una gravetat impressionant, ens gela la sang al sentir les paraules que la música activa en desesperança i resignació.

El primer vers, greu i profund ens parla de la seva necessitat impossible, de buscar camins rocosos i plens de neu, repetint els dos últims versos que fan referència a aquesta recerca incomprensible. El piano queda sonant després d’acabar la veu, per entrar al segon vers. La música queda pendent d’un fil… i entra la segona estrofa com una anhelada d’aire que tan sols durarà la primera part de l’estrofa, per anar a un quasi crit desesperat en dir Quin foll afany m’empeny cap a erms paratges? Aquestes paraules les acabarà dient amb el piano acompanyant la veu en octaves buides, això vol dir que la mateixa nota que canta el cantant, la toca el piano, creant un ambient de buidor i vertigen que ens portarà a un desenllaç fatal. Acte seguit la música es tornarà més fosca passant per tot d’acords menors, depriments fins al quasi silenci…

La tercera estrofa, més tranquil·la en principi manté el ritme de caminant, fins al final, en l’ últim vers que el repeteix, la primera vegada com un lament quan diu sense descans i cerco el repòs, i després amb un crit quasi agressiu de desconsol i desesperació.

Finalment arribem a la quarta estrofa. Aquí torna el piano a quedar penjat per un fil i li segueix la veu com quasi un recitatiu, quasi com un murmuri, despresa de tota emoció, sense quasi melodia que embelleixi les paraules. Tot és gèlid, fred, inexpressiu. Quan repeteix l’estrofa, quasi es desprèn aleshores del so del piano, apareixent la veu gairebé despullada, sola, desprotegida… vestint-la cap al final de l’estrofa però de manera austera i despresa. Acaba repetint l’últim vers de nou, poc a poc, pronunciant cada síl·laba, en un profund silenci anímic aterrador, que ens va anunciant l’arribada del final del cicle.

La segona proposta és de M. Goerne, amb els dos Lieders, Un darrera de l’altre i que interpreta de manera absolutament magistral.

.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1
Anuncis