David Seymour

Amb el fotògraf d’avui acabarem de conèixer la terna més important de fotoperiodistes que van documentar la nostra guerra civil. Quan vaig conèixer la seva obra, juntament amb Robert Capa i Gerda Taro, a propòsit de l’exposició de la ‘Maleta mexicana’, em vaig adonar que estava davant d’un impressionant fotògraf i no una mena de comparsa de la gran parella mediàtica Capa-Taro.

Probablement m’atreviria a afirmar que la seva obra feta a Espanya és la millor de entre les que ens van deixar Capa i Taro. La seva és una fotografia estèticament molt més cuidada i delicada i amb un intens text visual. Un fotògraf que ens deixa una obra extraordinària i que se’m començava a fer tard per presentar-vos-el. Amics, avui ens visita: 82. David Seymour

Neix com David Robert Szymin un 20 de novembre de 1911 a Varsòvia, en aquell temps formant part de Rússia. El seu pare era un destacat editor de llibres en jiddisch i hebreu, i tenia una llibreria que era un lloc de trobada de la classe intel·lectual jueva a Varsòvia. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) la família va fugir a Minsk i després a Odessa abans de tornar a Varsòvia el 1919.

Lector apassionat, talentós pianista, i lingüista precoç, Seymour acabava el batxillerat al 1929 i després va estudiar tecnologia d’impressió a la Staatliche Akademie für Künste und Graphische Buchgewerbe de Leipzig. Tornava a casa després de graduar-se al 1931, però davant l’empitjorament del clima econòmic i polític a Polònia va decidir continuar la seva educació a París. Es va matricular a la Sorbona al 1932 per estudiar física i química.

Preocupat pels pocs recursos de la seva família, al 1933 Seymour va demanar treball a David Rappaport, un amic de la família que regentava una agència de fotografia amb seu a París. Encara amb poques nocions de fotografia, Seymour va ser un bon aprenent. Aviat les seves fotografies, en gran part de les gents de classe obrera, van començar a aparèixer en diverses revistes de París.

Va començar a signar com ‘Chim’, una versió abreujada de ‘Szymin’ que era més fàcil de pronunciar. Al 1934, va entrar a formar part de ‘Regards‘, un setmanari de tendència esquerrana que va ser pioner en la fotografia humanista a França. Durant aquests primers anys a París va fer amistat amb Robert Capa i Henri Cartier-Bresson, dos joves fotògrafs, políticament progressistes. Va cobrir importants esdeveniments polítics per les principals revistes com Life, a partir de la Guerra Civil espanyola.

Tot el que necessites és una mica de sort i força suficient per prémer el disparador…

David Seymour ha estat un dels pocs fotògrafs que ha combinat el seu profund humanisme i la capacitat per despertar la consciència del públic. Exquisidament culte i dominador de fins a vuit idiomes, Seymour ha combinat l’habilitat tècnica, el formidable intel·lecte, i la intensa empatia per explicar històries fotogràficament. Viatger incansable, Seymour ha utilitzat la seva càmera com a instrument per a combatre la injustícia, el malestar i la violència que va afectar Europa, i més tard, l’Orient Mitjà. Va ser un dels fotògrafs més actius durant la Guerra Civil espanyola i va cobrir el conflicte de Suez al 1956, però probablement els seus documents més memorables els va obtenir a la rereguarda de les guerres, on ens ha deixat extraordinàries imatges. Imatges en les que Seymour captura no només un document històric sinó que ho fa evocant valors humans universals.

París

Seymour va arribar a París des de la seva Polònia natal al 1932. Mentre estudiava ciències a la Sorbona, va trobar treball a una petita agència de fotografia d’un amic de la família, RAP. Tot i que no tenia cap formació fotogràfica formal, havia estudiat fotografia moderna i arts gràfiques durant els seus estudis a Leipzig, i amb una càmera que li van deixar, va produir ràpidament fotografies que van ser publicades. A diferència de molts emigrants, Seymour es va adaptar ràpidament a la vida a París. Li va escriure a la seva novia a Varsòvia al 1933, ‘Estic assegut en una gran taula amb una bola del món, al meu nou apartament …. Estic coneixent París. Hi començo a formar part …. Faig de periodista, o millor dit, de foto-reporter.’ Es va anar allunyant de la comunitat polonesa i va anar fent nous amics fotògrafs, especialment amb Henri Cartier-Bresson i André Friedmann (que més tard seria conegut com Robert Capa), els tres compartirien per un temps un apartament amb el quarto de bany convertit en cambra fosca .

Chim va arribar a París enmig de gran tensió nacional i internacional. França estava dividida políticament i Hitler havia assumit recentment la cancelleria d’Alemanya. Però això també va resultar ser un moment propici per entrar en el fotoperiodisme. Innovadores revistes il·lustrades proliferaven al París de principis i mitjans del 30’s, fet que generava una gran demanda d’imatges d’actualitat. Regards, el setmanari on Chim havia començat a treballar al 1934, estava en perfecta sintonia amb la seva visió política progressista. Dirigida per intel·lectuals d’esquerra, Regards va defensar el Front Popular, una aliança política de sindicalistes, socialistes i comunistes que van guanyar les eleccions generals de maig de 1936.

Chim ràpidament es va aficionar a captar amb la seva càmera les nombroses manifestacions de masses que eren habituals en aquells dies de la política francesa a l’etapa del Front Popular. Dalt a la línia inferior a la dreta podem veure una manifestació contra la guerra a Saint Cloud, prop de París, l’agost de 1936, un esdeveniment que era la resposta arran l’ocupació de Hitler de la Renània al març i l’esclat de la Guerra Civil Espanyola al juliol. Chim captura en una sola imatge diferents manifestants, el sentit de la multitud carregada d’emocions, i per l’enquadrament l’escena amb els cartells gegants, la causa de la manifestació. La composició guanya tota la seva potència amb el ritme format pels punys alçats dels manifestants i els missatges escrits a les pancartes, com  ‘War is insanity’ (la guerra és una bogeria). Dalt podem veure alguna de les fotografies fetes a intel·lectuals, com la de l’ escriptor francès Henri Barbusse, pacifista i comunista, i una de les figures més actives a les campanyes d’intel·lectuals d’esquerra francesos en contra del feixisme o Romain Rolland, conegut escriptor, pacifista i antifeixista, guanyador del Premi Nobel al 1915.

La Guerra Civil a Espanya

Chim va ser enviat per Regards per informar sobre la Guerra Civil espanyola poc després del seu esclat el juliol del 1936. Les seves fotografies de les batalles i, sobretot de la vida darrere de les línies va fonamentar la seva reputació com un gran reporter gràfic. Va fotografiar als republicans derrotats que fugien a França i després cobria el viatge del primer vaixell que va portar els emigrants espanyols a Mèxic.

La Guerra Civil espanyola ràpidament va assolir una dimensió internacional, les forces feixistes de Franco van ser suportades per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, mentre que els republicans, mal entrenats i pitjor equipats, rebien el tímid suport de la Unió Soviètica reforçat per una brigada internacional de simpatitzants que donaven suport al govern republicà. La Guerra Civil espanyola va ser el primer conflicte a ser àmpliament fotografiat per a un gran públic que consumia els setmanaris i diaris amb informació gràfica. És el naixement de la fotografia de guerra moderna. Un cos de fotògrafs professionals equipats amb petites càmeres eren capaços de fer fotografies de tots els aspectes de la guerra, incloent primers plans de batalles, i en el cas de Seymour, el seu treball va ser publicat immediatament en els diaris i revistes de tot el món.

Chim va ser un dels primers fotògrafs en entrar en escena, i va passar gran part dels trenta mesos que va estar a Espanya a captar les imatges de la guerra. Va cobrir les primeres batalles amb les republicans, però aviat va girar la seva atenció cap a la situació dels civils a la rereguarda i les manifestacions de suport de la gent a les forces republicanes. Les Brigades Internacionals les van formar més de 30.000 voluntaris de tot el món, i es van organitzar en cinc grans grups, un d’ells, el batalló Ernst Thaelmann, format per alemanys, el podem veure al grup de fotografies de dalt. També hi podem veure la fotografia de Picasso amb el Guernica. A finals de maig del 1937, Chim va col·laborar amb Henri Cartier-Bresson en un número especial de ‘Regards’ dedicat a la Fira Mundial de París. Chim va fer aquest retrat de Pablo Picasso davant de Guernica poc després que la pintura es donés a conèixer al pavelló espanyol de la fira.

Les guerres i Chim


Fins i tot en els països no bel·ligerants, la guerra civil espanyola va mobilitzar a l’opinió pública fins un punt que poques guerres anteriors havien assolit. Els mitjans de comunicació moderns, el cinema i la fotografia, juntament amb els noticiaris i les revistes, van contribuir en gran mesura a que s’estengués aquest primer conflicte entre feixisme i comunisme com l’inici per la lluita per la dominació mundial.


Una dona alleta al seu fill enmig d’una multitud mentre escolta un discurs polític prop de Badajoz. (David Seymour, ‘Chim’.)

Nombrosos fotògrafs com Robert Capa, Heri Cartier-Bresson o Gerta Taro van venir a Espanya amb la finalitat de suportar al govern republicà en la seva campanya propagandística contra les tropes rebels de Franco. Les seves fotografies es van publicar a França en revistes de gran difusió dirigides a treballadors com ara Vu i Regards, però també van aparèixer a la nord-americana Life.
Atac amb granades‘ de David Seymour, com la fotografia de Capa del soldat republicà que acaba de rebre un tret, va ser una de les primeres fotografies en informar en directe sobre la mort en el camp de batalla. Tal i com s’intueix a la fotografia, Chim, com li deien els seus amics, va estar present durant l’atac, va ser part de la maquinaria de guerra. Les taques, el gra gruixut fruit de l’ampliació, els marges tallats aparentment a l’atzar, son eines del llenguatge fotogràfic que confirmen el caràcter testimonial de la imatge. Mostren clarament la tensió patida pels soldats, el perill, la brutalitat de la guerra. Aquí no és possible fugir de la violència, no hi ha escapatòria a la mort.
La guerra no va deixar en pau a Seymour. Durant la Segona Guerra Mundial va treballar de corresponsal per l’exercit americà i després fotografià per l’Unesco el destí d’una Europa arrasada per la guerra. I també a la guerra va trobar el seu final.

Font: Iconos de la Fotografia-El Siglo XX-Ed Electa, pàg 66

.

Chim no estava massa interessat en informar de les batalles, però ho va fer quan les circumstàncies ho exigien. Això és el que va fer especialment abans de l’arribada a Espanya de dos dels seus col·legues fotògrafs de Regards, que ràpidament se’n van anar al front a captar les imatges que la revista requeria, Capa, un dels seus millors amics i la seva companya Gerda Taro. La fotografia de Chim capta l’estranya combinació de continuïtat i ruptura, característic del tipus de vida que es viu als pobles que pateixen el front de la guerra. Els seus reportatges a les ciutats de Barcelona i Madrid i al País Basc son el més interessant d’aquest període. Un d’aquests assaigs, ‘Barcelona, A City at War‘, es va publicar a la revista Life al novembre del 1938.

Amb la inevitable victòria de Franco a finals del 1938, gairebé mig milió de soldats republicans i de ciutadans van començar un llarg exili a través dels Pirineus cap la frontera francesa. Chim va acompanyar als refugiats a través del pas del Pertús i va fer diverses fotografies al febrer del 1939 dels soldats de l’Exèrcit Republicà, a qui els francesos els hi van confiscar les armes al creuar la frontera amb França.

Els francesos no estaven preparats per a l’arribada massiva de refugiats espanyols i es van anar creant camps improvisats al llarg de les platges de la Mediterrània. El govern republicà, a l’exili, va tractar d’organitzar l’exili de molts dels refugiats a Mèxic i Amèrica del Sud. El setmanari francès Match va assignar a Chim perquè cobrís el viatge al maig del 1939 a bord del vaixell SS Sinaia, el primer en portar els refugiats a Mèxic.

Seymour va anar de Mèxic a Nova York, arribant just després del començament de la Segona Guerra Mundial. Aprofitant-se de les avantatges que el govern americà donava als estrangers per obrir empreses, es va associar amb l’alemany Leo Cohn per obrir el que aviat es va convertir en un prestigiós negoci de revelat fotogràfic (Leco) a Nova York. Molts fotògrafs notables que havien abandonat Europa, com André Kertész, utilitza Leco com la seva cambra fosca.

Chim va ser reclutat per l’exèrcit americà el 1942. Mentre feia el seu servei militar a Camp Ritchie, Maryland, es va convertir en ciutadà naturalitzat dels Estats Units. Per por de represàlies dels nazis contra la seva família a la Polònia ocupada, va adoptar un nou nom anglosaxó, David Robert Seymour. Entre 1942 i 1945, Chim va servir en reconeixement fotogràfic i interpretació a l’exèrcit nord-americà. Va treballar a Anglaterra, França i, finalment, a l’Alemanya ocupada, guanyant diverses promocions i una estrella de bronze. Al 1947, Chim, Capa i Cartier-Bresson van fer realitat el seu desig de formar un nou tipus d’agència fotogràfica. Juntament amb el fotògraf anglès George Rodger, van fundar Magnum Photos, una cooperativa internacional de fotografia amb independència editorial.

Una de les virtuts de Magnum era la de les personalitats complementaries dels seus fundadors. David Chim Seymour era el soci més reservat, exigent i, segons la descripció que Henri Cartier-Bresson fa d’ell: ‘delicat’. Era més reflexiu que colorit. Tranquil i culte, no tenia afan de gestos dramàtics, no va fer-se la seva reputació com un valent a la guerra, ni com artista. Al contrari de André Friedmann, qui va canviar el seu nom pel de Robert Capa com a forma de desenvolupar el seu romàntic atractiu, David Szymin va canviar el seu a Seymour per raons totalment pràctiques, al viatjar per Europa amb l’exercit nord-americà durant la segona guerra mundial, intentava protegir als seus pares de les represalies alemanyes en cas de ser capturat. En canvi, Chim, com el coneixia tot el món, va ser el vincle de Magnum amb els inicis del fotoperiodisme. Mentre Capa impulsava les idees i liderava l’espectacle, Chim era probablement el seu soci més important a l’empresa, el reposat pensador al darrera de l’escena. Assegurà a la incipient Magnum amb el seu raonament intel·lectual, el pragmatisme i talent per planejar estratègies i, junt a Capa, va ser autor de la seva pròpia visió organitzativa. Chris Boot.

Els nens

Al 1948 Chim va acceptar l’encàrrec de fer fotografies per a un llibre de l’UNICEF destinat a mostrar les horribles condicions dels nens a l’Europa de la postguerra i la tasca realitzada per l’agència de les Nacions Unides per millorar la seva situació. Per Chim era un projecte perfecte. A ell sempre li havia agradat estar amb nens i li va encantar fotografiar-los. Com pacifista convençut, sabia que la millor manera de parlar de la destrucció sense sentit de la guerra era mitjançant el patiment d’aquestes víctimes innocents.

Durant més de tres mesos Chim va viatjar al seu país natal, Polònia i a Hongria, Àustria, Itàlia i Grècia. No hi ha millors sèries que demostrin l’empatia i el sentit humanitari profundament arrelat, i les fotografies que va produir són profundament commovedores i àmpliament considerades com un dels seus millors treballs. Van ser només 47 de les prop de 5.000 fotografies que va prendre Chim les que apareixen en el llibre ‘UNICEF book Children of Europe (1949)‘.

Dalt a la dreta podem veure a Terezka, una pertorbadora fotografia d’una nena a Varsòvia i que representa el terror i la violència a la que es van sotmetre els nen en aquella Europa que es va tornar boja. Terezka va créixer en un camp de concentració alemany. Chim la va fotografiar en una llar per a nens amb trastorns mentals a Varsòvia. Quan se’ls va demanar que dibuixessin una foto de ‘casa seva’, l’únic que va aconseguir dibuixar va ser ratlles caòtiques a la pissarra. Tot i que fa una pausa per mirar a la càmera, la seva mirada es pertorbadora. Durant aquest viatge a Polònia, Chim es va assabentar dels detalls de la mort dels seus pares durant la guerra. Van ser assassinats el 1942 en un gueto creat pels nazis a Otwock, una ciutat turística a les afores de Varsòvia, on la família Szymin hi havia tingut una casa d’estiueig. No és difícil imaginar-se a Chim visitant la seva ciutat natal per primera vegada des de la guerra que reconegués a Terezka com una ànima bessona.

La intimitat de moltes de de les fotografies de Chim dels nens és conseqüència en part de ser fetes a la seva altura. Aquestes imatges que omplen el fotograma ofereixen no únicament retrats de primer pla sinó que també pretenen suggerir la gran quantitat de nens afectats per la guerra. La imatge de Terezka va ser impresa en dues pàgines a les pàgines centrals del llibre de l’UNICEF.

A més de cobrir les necessitats immediates, UNICEF també va tractar de reparar la bretxa educativa resultat de no poder assistir a l’escola durant la guerra. Chim va ser capaç de captar meravelloses imatges, com les de dalt, amb la impressió de que havien estat fetes després d’interessar-se per cada situació particular. Per a Chim era com fer fotografies als seus nous amics.

Itàlia

A partir de 1949, Chim va començar a viatjar a Itàlia. Tot i que encara viatjava constantment i que sovint estava a París per assistir a les reunions de Magnum, Roma es va convertir en casa seva fins a la seva mort. Amics de Chim reconeixien que, encara que sempre va ser generós i estava sovint de bon humor, també passava etapes de tristor, especialment quan s’enfrontava amb les seqüeles de la guerra i l’Holocaust. Henri Cartier-Bresson el va descriure com un home que ‘va portar el pes del món sobre les seves espatlles.’

Itàlia, però, oferia una via d’escapament a Chim. Va intentar reconfortar-se amb les antigues costums i tradicions d’Itàlia, especialment les relacionades amb la religió, i el renovat optimisme de la dècada dels 50’s, quan Itàlia es va convertir en un refugi per a les celebritats. Bon gourmet i amant del bon vestir, Chim apreciava els restaurants de Roma i la bona roba de marca. John Morris, director executiu de l’agència Magnum Photos, va recordar anys després, “els millors dies de Chim els va passar a Roma. Era l’amo d’aquesta ciutat.

.

La Maleta Mexicana


Exposició organitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya en coproducció amb l’ICP de Nova York / Comissària: Cynthia Young, conservadora adjunta de l’ICP

El 1939, davant l’avenç implacable del feixisme, Robert Capa abandona el seu estudi fotogràfic de París i fuig als Estats Units. El seu col·laborador, Tchiki Weiss, salva 3 capses amb 4.500 negatius d’imatges fets durant la Guerra Civil pel mateix Capa, Chim (David Seymour) i Gerda Taro, els grans mestres del fotoperiodisme de guerra. És la coneguda com a Maleta Mexicana. Desapareguda durant dècades, va ser localitzada a Mèxic i ara, gràcies a la tenacitat de l’ICP per recuperar-la i fer públic el seu contingut, el MNAC presenta part d’aquest valuós material fotogràfic per primer cop a Espanya. Rodets de negatius que ens mostren la seqüència original de la foto publicada i ens revelen escenes inèdites, alhora que la tècnica magistral dels 3 fotògrafs. Testimoni gràfi c excepcional de la vida al front o a les trinxeres, dels estralls dels bombardejos sobre la població civil o del drama als camps de refugiats, la Maleta Mexicana és un mirall de la nostra història.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya, en coproducció amb l’International Center of Photography de Nova York (ICP), presenta per primera vegada a Espanya les fotografies fetes per Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour Chim en la Guerra Civil espanyola. El rastre s’havia perdut des de 1939 i  va ser recuperada el 2007. “Aquestes extraordinàries imatges, moltes d’elles inèdites, conformen el que s’ha anomenat la Maleta Mexicana i són sens dubte el més important conjunt de negatius recuperats del segle XX“, assenyala el museu en un comunicat.

Robert Capa va abandonar París al 1939, abans que els alemanys ocupessin la ciutat. En el seu estudi va deixar un valuós material, entre el qual hi havia tres caixes que contenien 126 rodets fotogràfics amb 4.500 instantànies fetes durant la Guerra Civil espanyola, entre maig de 1936 i març de 1939, per ell mateix, per Gerda Taro i per David Seymour ‘Chim’ , així com una petita quantitat de fotografies realitzades per Fred Stein a la capital francesa.
Tchiki Weiss, també fotògraf i col·laborador de Capa i de Chim, va viatjar amb bicicleta de París a Bordeus, amb les caixes de negatius en la seva motxilla. El seu propòsit era enviar-los a Mèxic en vaixell.

Aquest material es va donar per perdut fins que va reaparèixer en aquest país el 1995. El 2007 els negatius van arribar al ICP de Nova York, on s’han exposat al públic entre setembre de 2010 i gener de 2011. El MNAC, que ja va mostrar alguns dels documents de la Maleta Mexicana en el marc de les exposicions Això és la guerra. Robert Capa en acció i Gerda Taro organitzades pel Museu a l’estiu de 2009, presenta ara per primera vegada a Espanya l’exposició que revela el contingut de la maleta. Aquesta exposició es podrà veure també a Bilbao i a Madrid.

El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, Chim i Taro es presenta en unes 70 fotografies-de les quals 50 són còpies d’època, a més de contactes ampliats moderns d’algunes sèries completes, així com documents que permeten contextualitzar les imatges i ens revelen l’impacte que van tenir en el moment de ser publicades. Les fotografies i els documents que conformen l’exposició s’agrupen en 32 àmbits i permeten seguir els passos dels tres fotògrafs per l’Espanya en guerra. Les instantànies de la
Maleta Mexicana mostren manifestacions i desfilades, bombardejos, ferits als hospitals i cossos en la dipòsit de cadàvers a l’espera de ser identificats. Centenars de drames humans, però també la vida que continua en les ciutats en guerra i en la rereguarda. Presten atenció a moments íntims i també a esdeveniments històrics, com el II Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura, celebrat a València.
Entre els negatius apareguts es troben retrats fins ara desconeguts de personatges com Federico García Lorca, Dolores Ibárruri La Pasionaria, Rafael Alberti, André Malraux o Ernest Hemingway. També hi ha imatges de batalles decisives com les de Terol, Segre i Brunete, del front de Catalunya i de la resistència de Madrid. Els negatius permeten contemplar les sèries completes a què pertanyen algunes fotografies publicades en el seu moment per prestigioses revistes com Life, Regards o Picture Post, que els van dedicar multitud de pàgines i d’elogis, convertint-les en imatges icòniques de la Guerra Civil.

Gràcies als negatius que ara han aparegut poden ser llegides en l’ordre en què van ser preses. Tot aquest material aporta molta informació sobre moments crucials del conflicte i els seus protagonistes, al mateix temps que revela la manera de treballar dels tres fotògrafs, pioners del fotoperiodisme. L’estudi d’aquestes imatges ha permès així confirmar o reatribuir les autories d’algunes de les fotografies. “Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour Chim van establir les bases del fotoperiodisme modern a l’apostar per una nova manera de mirar i de treballar, submergits en l’acció, compromesos“. Per als tres amics, que havien coincidit a París exiliats dels seus països, Espanya va ser el baptisme de foc. Per Gerda Taro, el principi i el final. Taro, una de les primeres dones fotoperiodistes de la història, va morir atropellada per un tanc a Brunete. Robert Capa va continuar cobrint un llarg rosari de conflictes fins que el 1954 va trobar la mort a Indoxina, en trepitjar una mina. També David Seymour Chim, que en finalitzar la guerra va poder documentar el viatge a Mèxic en vaixell d’un grup d’exiliats espanyols, va trobar la mort en un camp de batalla. Va ser metrallat a Suez, el 10 de novembre de 1956.

.

A Seymour li agradava la composició d’imatges de gran força, fins i tot dels esdeveniments fugaços. Sempre que era possible, es preparava acuradament per cobrir una història, llegint tot el que podia dels fets que anava a fotografiar, tant conceptualment com pictoricament, deixant molt poc a l’atzar, a diferència de Robert Capa.
Ben preparat en matemàtiques, ciències i tecnologia d’impressió moderna, Seymour va dominar ràpidament els aspectes tècnics del medi. A més del seu instint per a la composició dedica especial atenció a la il·luminació i la profunditat de camp. Moltes de les seves imatges són nítides des del primer pla fins el fons, proporcionant una gran quantitat d’informació i indicant el context d’una escena. Seymour freqüentment incorpora cartells, pancartes o anuncis en les seves imatges que feien com de títols interns. També tenia obsessió per mostrar els detalls a les seves escenes.

Gairebé totes les fotografies de Seymour es concentren en les persones. De tant en tant els seus subjectes miren a la càmera, però preferia disparar a la gent absorta en el que estaven fent. La simpatia i l’autenticitat que s’irradien a partir de les seves fotografies es deriven del seu avançat mètode de treball. En lloc de tractar de ser invisible, es guanyava la confiança d’aquells que fotografiava, i els animava a actuar amb naturalitat al voltant de la càmera. Seymour entenia el seu treball com un esforç de col·laboració entre ell i el subjecte. Va fer servir tant la Leica com la Rolleiflex. La petita i revolucionaria Leica era ideal per treballar amb rapidesa. Va optar únicament per la Rolleiflex quan va disposar de més temps per composar les seves imatges, com en la sèrie sobre els nens a la post-guerra a Europa.

Des de Roma, Chim va concentrar la seva atenció cada vegada més cap a la Mediterrània. Viatjava amb freqüència a Grècia, i a partir de 1951, va visitar Israel gairebé cada any per documentar l’aparició del nou Estat jueu, que havia estat establert al 1948. L’atracció per Israel va ser gairebé instintiva. La cultura amb la que havia crescut a Polònia va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial. Els seus pares, parents i amics havien estat assassinats o havien fugit. Israel, per contra, oferia l’esperança. Com Seymour va escriure a la seva germana: “Va ser com tornar a casa una altra vegada. Era com trobar els signes vitals i d’identitat de la meva vida, que havia intentat buscar en els munts de runa i cendres a les ruïnes de Varsòvia.” Israel en molts aspectes encarna la idea de Chim d’una utopia política, la vida comunitària, una fusió de nacionalitats, l’esperit pioner, i l’idealisme fervent, tot en nom de reparar una injustícia històrica greu.

El reportatge sobre la Crisi de Suez del 1956 de la revista Newsweek va ser el seu darrer treball. La crisi va ser provocada per la nacionalització d’Egipte del Canal de Suez. En resposta, França i Gran Bretanya van recolzar una invasió israeliana del Sinaí. Chim estava a Grècia quan va esclatar el conflicte. Tot i que no havia estat corresponsal de guerra des de la seva època a Espanya, estava decidit a arribar a Egipte per cobrir les hostilitats. Amics seus el van tractar de dissuadir-lo, però Chim va argumentar que Magnum havia de cobrir els esdeveniments i que ell era l’únic fotògraf disponible a l’agència. El seu vincle emocional amb Israel, probablement també el va impulsar a participar.

Chim es dirigia a Port Said, Egipte, el 7 de novembre, just el dia en què es va acordar un armistici. En companyia d’altres periodistes, Chim va passar els dies següents fent fotografies de la destrucció i el caos de la ciutat. El 10 de novembre, Chim i Jean Roy, un intrèpid fotògraf de París Match, van conduir 50 milles al sud de Port Said per fotografiar un intercanvi de presoners. Jean Roy va conduir el seu jeep passant les línies anglo-franceses cap a les línies egípcies. Una metralladora egípcia va disparar contra el jeep i va caure al Canal. Tots dos Chim i Roy van morir.


Avui us deixo un bon grapat de vídeos, gairebé sempre relacionant Seymour amb Capa i Taro:

[vimeo http://vimeo.com/27041834 w=525&h=325]

És especialment interessant aquest darrer vídeo, on es poden veure les diferencies en la fotografia de Capa, Cartier-Bresson i Chim:


.

En quant a les galeries, comencem l’oficial de ‘Magnum’, aquí podeu ordenar les seves fotografies i fer-vos una composició seqüencial de la seva obra:

I continuem amb el web oficial del ‘International Center of Photography‘:

Acabem amb el web especial que ‘El Periódico‘ ha fet a propòsit dels ‘Nens de la Maleta Mexicana


Fonts: Hi ha molt poca informació de Chim a la web, tret d’un parell de webs i de totes aquelles que es fan ressò de l’exposició de la Maleta Mexicana. L’estructura de l’article d’avui ha estat feta gràcies a la gran informació que es troba al web de la National Gallery of Arthttp://www.nga.gov/feature/chim/index.shtm

  1. http://amesparreguera.blogspot.com/2011/03/exposicion-fotografia-de-interes.html
  2. http://museum.icp.org/museum/collections/special/chim/chim2.html
  3. http://www.davidseymour.com/chim_history.html
  4. http://es.wikipedia.org/wiki/David_Seymour
  5. http://www.taringa.net/posts/imagenes/2209081/David-Seymour-_Chim_.html
  6. http://juan314.wordpress.com/category/fotografos/david-seymour-chim/
  7. http://www.haciendofoco.com/2011-03-30/6177/david-seymour-el-hombre-detras-de-los-ninos-de-la-guerra/
  8. http://elrectanguloenlamano.blogspot.com/2011/10/la-maleta-mexicana-una-exhibicion.html
  9. http://www.visiongallery.com/index.php?tPath=1_3_161_344

i alguna font més…

.

Cal considerar a David Seymour com un dels més grans fotoperiodistes del segle passat. Chim ens presenta la seva obra com un document extraordinari de l’època però la seva sensibilitat ens permet apreciar no només el valor estètic de les seves composicions sinó el profund text visual darrera de cada una de les seves imatges. La seva és una fotografia més rica i complexa si la comparem amb els grans fotògrafs de l’època, Cartier-Bresson, on l’estètica del moment decisiu ho era tot i la de Capa, amb composicions més agressives. El llegat de Chim és una col·lecció exquisida de petites obres d’art, de meravellosos documents que representen l’humanitat, sensibilitat, reflexió i intel·lectualitat d’un dels més grans fotoperiodistes de tots els temps. Ell també va voler estar massa prop de l’escena per poder interactuar al el medi, l’única manera de captar l’essència del seu missatge.

Bé amics, espero que hagueu gaudit d’aquest formidable fotògraf i us encoratjo una vegada més a que visiteu l’exposició de ‘La Maleta Mexicana’, ara a Barcelona però d’aquí no res a Madrid i Bilbao.

Fins el proper dilluns i que passeu una molt bona setmana..

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Advertisements