Saul Leiter

Al fotògraf d’avui mai li ha agradat l’èxit. La seva obra ha estat pràcticament desconeguda durant anys fins que poc a poc, i sempre amb gran sorpresa, s’ha catalogat el seu treball de gran descobriment. Això és exactament el que m’ha passat a mi, quan vaig veure una de les seves fotografies vaig pensar que com havia pogut passar tot aquest temps sense coneixe’l.

Un innovador i pioner, potser sense saber-ho, un del fotògrafs més relevants en la fotografia de carrer. Un observador que ens deixa tot un llegat de poesies visuals. Amics, crec que avui gaudireu d’allò més observant una de les obres més interessants de tota la recent història de la fotografia. Donem la benvinguda a: 83. Saul Leiter

Neix un 3 de desembre de 1923 a Pittsburgh, Pennsylvania. El seu pare era un important rabí ‘talmúdic’ i tot feia pensar que Saul acabaria seguint les passes del seu pare. Així estava previst quan el van matricular al Cleveland Theological College per estudiar teologia. Els anys anteriors Leiter havia estat un estudiant modèlic, tant en els seus estudis reglats com per les seves inquietuds personals. Als 12 anys ja llegia Turgenev, Proust i Dostoievski. La part religiosa de la seva educació, obligat pel seu pare, no el satisfeia en absolut, en canvi, li encantaven els llibre d’art que trobava a la biblioteca de la Pittsburg University, des de l’art peruà a la cal·ligrafia japonesa, passant per les obres de Kandinsky i el treball de Picasso, Matisse i Bonnard.

Als 23 anys va deixar l’escola i la teologia i va traslladar-se a Nova York amb la intenció de convertir-se en un artista. Havia desenvolupat un cert interès per la pintura després de conèixer el pintor expressionista Richard Pousette-Dart. Pousette-Dart va ser un dels més importants exponents de l’expressionisme abstracte. Quan Leiter va arribar a Nova York, però, Pousette-Dart estava experimentant amb una altra forma creativa, la fotografia. Pousette-Dart i Eugene Smith el van animar perquè provés també amb la fotografia i no va tardar a experimentar amb la seva primera Leica de 35 mm. Va conèixer a altres fotògrafs contemporanis com Robert Frank i Diane Arbus i va ajudar a formar el que s’ha denominat l’Escola de Nova York de fotografia durant les dècades dels 40’s i 50’s.

Però Leiter no va abandonar mai la pintura, que més tard els seus quadres s’exhibirien al costat de personalitats com Willem de Kooning, però va ser la fotografia el que el va fer conegut. Amb la seva Leica de segona mà va començar a explorar el món de la fotografia… sobretot la fotografia en color. Al 1946, la fotografia en color s’havia convertit en una pràctica habitual, però la pel·lícula era encara relativament cara i el procés de revelat era encara complicat. Per a un estudiant de l’expressionisme abstracte el color afegia una dimensió emocional extra.

A diferència dels grans fotògrafs de carrer (street photography) com Robert Frank o William Klein, Leiter era un fotògraf menys de persones que de la percepció mateixa. Els seus instints de pintor li va servir en la seva èmfasi en la superfície, l’ambigüitat espacial i una gamma de colors exuberants, acuradament calibrats. Però l’atractiu del seu treball no es basa en un enfocament suau sinó o l’aïllament de detalls sinó en la captura de sensacions, sentiments i emocions de la vida quotidiana amb una precisió que gairebé podria semblar científica, si no fos tan poètica i amb tanta força visual.

“He passat una gran part de la meva vida sent ignorat. Sempre he estat molt feliç així…. Ser ignorat és un gran privilegi. Així és com crec que he après a veure el que altres no veien i a reaccionar a les situacions de manera diferent. Jo simplement mirava el món, sense esperar res important.. “. Saul Leiter

La visió de Leiter es basa en un ull ràpid que absorbeix esdeveniments espontanis. Enfrontat a una densa xarxa de dades, moments fugaços en espai i temps, utilitza tot un ventall d’estratègies, enquadraments oblics, complexos plans que es creuen i reflexes ambigus, per destil·lar una poesia visual urbana, a vegades, profundament afectuosa i altres, tensa i increïblement commovedora. S’arrisca, desobeint convencions de la tècnica de la fotografia i aparentant ignorant els límits de la captació de la llum de les emulsions. Martin Harrison.

Les seves primeres imatges en blanc i negre ja mostren una complexa interacció amb la gent i l’arquitectura, amb una constant fragmentació de les escenes, sovint vetllades o de figures multiplicades. Les persones es veuen a través de superfícies envidrades cobertes de condensació, o en els miralls que tallen l’espai. Els cossos poden estar sorprenentment truncats per ombres o establint extraordinàries, i no menys sorprenents, relacions amb els objectes que l’envolten. Mostren una extraordinària afinitat pel medi però al 1948 va començar a experimentar en color. Edward Steichen va incloure fotografies en blanc i negre de Leiter en l’exposició ‘Always the Young Stranger‘ al Museu d’Art Modern al 1953 i al 1957 el mateix museu, en el cicle de conferències “Fotografia Experimental en color” va presentar 20 fotografies de color de Leiter. El seu treball en blanc i negre va ser editat en el llibre “The New York School“.

Leiter ha fet una contribució enorme i única a la fotografia. La seva abstracció de formes i composicions radicalment innovadores tenen una qualitat pictòrica que destaca entre els seus contemporanis de l’Escola de Nova York. Potser és per això que Leiter ha continuat treballant tant com fotògraf com pintor. La seva sensibilitat pictòrica arriba a la seva culminació en les seves fotografies de nus pintats amb capes d’aquarel·la. Per a Leiter la càmera sempre ha estat una forma alternativa de mirar, d’elaboració dels esdeveniments i interpretació de la realitat.

Els seus primers treballs amb la fotografia en color van portar a Leiter a la fotografia de moda. Durant més de dues dècades va treballar com a com a freelance per a una gran varietat de revistes de moda i estil … Elle, Vogue, Esquire, Nova. Era una vida que poc es podia esperar per un fill de rabí. Encara que mai li va faltar treball, Leiter es va mantenir sempre en la segona fila dels grans fotògrafs del món de la moda. “Era conscient que les persones que em va contractar haguessin preferit treballar amb una artista com Avedon”… “Però no importava. Tenia feina i em guanyava la vida. Al mateix temps, vaig començar a fer les meves pròpies fotografies”. A finals dels 50’s el director d’art Henry Wolf va publicar el treball de Leiter en color a la revista Esquire i més tard a Harper’s Bazaar.

A la dècada dels 40’s Nova York s’estava convertint en el centre d’un nou moviment fotogràfic: la fotografia de carrer. Altres fotògrafs es van dedicar també a captar la vida als carrers, i la invenció de la càmera de 35 mm sense dubte és la causa de l’auge d’aquest tipus de fotografia. El que va fer diferent la fotografia de carrer a Nova York va ser l’agressivitat del seu text visual, i sovint la confrontació, i l’actitud documental. I el que va fer diferent Leiter dels seus contemporanis com Robert Frank o William Klein va ser la forma tan revolucionaria amb la que va captar les imatges. Imatges, les de color, que curiosament van ser fetes sempre per propi plaer, en els seus passejos pels carrers de Nova York, intentant captar escenes úniques amb el seu propi llenguatge visual. Fotografies que va mantenir en un calaix fins que a la dècada dels 90’s, sí, 40 anys després, va començar a fer còpies i el món sencer va descobrir el talent de Leiter. El seu concepte del color i el seu text visual de la vida urbana representa una visió única de l’època.

Un dia Robert Frank em va dir que se’n tornava a Suïssa, que no hi havia res a fotografiar a Amèrica.. després va tornar hi va fer ‘Els Americans’ !!..

La seva fotografia és sovint abstracta, plena de textures i elements que interposa entre la seva càmera i l’escena que tot fotògraf  ‘normal’ hagués captat. Així aconsegueix que hi hagi elements que inesperadament entren a la imatge, sense saturar l’escena, obtenint imatges d’aparent lectura fàcil. Abunden les imatges verticals amb colors saturats i siluetes incompletes o difuses que us poden recordar l’obra d’Ernst Haas, només que aquest va ser posterior a Leiter.

Taxi, New York, 1957 © Saul Leiter


‘Flâneur’ novaiorquès, com tants altres mestres, Leiter es deixa portar per qui?, Caminant sense rumb aparent, immortalitzant instants trivials: la llum d’un semàfor, la multitud esperant en una andana del metro, la silueta d’un home darrere dels vidres d’un cotxe, la silueta d’una dona nua darrera de la finestra d’una casa, el primer pla dels colors saturats d’un taxi, una mà o un rostre anònim … Aquests instants ens parlen de l’arquitectura d’un món nou que l’artista modela i explora, en soledat, a través del color i la llum.

Taxi, New York, 1957 © Saul Leiter

Charles Baudelaire va desenvolupar el terme francès ‘flâneur’, el d’una persona que camina per la ciutat amb la simple finalitat d’experimentar. A causa del ús del terme i la teorització de Baudelaire i de nombrosos pensadors en el camp econòmic, cultural, literari i històric, la idea del flâneur ha acumulat un important significat com un referent per a la comprensió dels fenòmens urbans i de la modernitat.

El terme s’ha aplicat també al món de la fotografia, òbviament a la de carrer. La fotografia de carrer és vista com una extensió moderna de l’observador urbà descrit pel periodista del segle XIX Victor Fournel abans de que poguessin aparèixer les càmeres instantànies:

Aquest home és un daguerreotip errant i apassionat que capta el rastre, i en el qual es reprodueixen, amb els seus reflexos canviants, el curs de les coses, les antipaties del moviment de la ciutat, la fisonomia múltiple de l’esperit públic, les confessions, i admiracions de la multitud. (“Ce qu’on Voit dans les rues de Paris”, El que un veu als carrers de París)

Però l’aplicació més notable de flâneur a la fotografia de carrer la trobem a l’assaig del 1977 de Susan Sontag, On Photography (Sobre la fotografia), que ja n’havíem parlat a propòsit de Diane Arbus. La Sontag descriu com les càmeres compactes han estat la gran eina dels ‘flâneurs’:

De hecho, la fotografía al principio se consolida como una extensión de la mirada del flâneur de clase media, cuya sensibilidad fue descrita tan atinadamente por Baudelaire. El fotógrafo es una versión armada del paseante solitario que explora, acecha, cruza el infierno urbano, el caminante voyeurista que descubre en la ciudad un paisaje de extremos voluptuosos. Adepto a los regocijos de la observación, catador de la empatía, al flâneur el mundo le parece «pintoresco»
(Pág 85)

.

Leiter ha redefinit els paràmetres de la fotografia de carrer. La seva gramàtica visual aporta una nova sintaxi amb elements com la perspectiva, la dinàmica espacial, i una predilecció per trencar el marc de forma impredictible i sovint emocionant. En el seu treball en color, encara es fa més radical el seu ritme asimètric de la visió i tonalitats saturades desafiant al propi Johannes Vermeer. El seu treball es caracteritza a més per la seva indiferència davant els moments decisius de les relacions humanes. De fet, Leiter podria ser considerat com el mestre dels “moments no decisius”, moments en que res important sembla estar succeint, però que comprimeixen profundament sentiments que resulten difícil definir amb altres elements visuals.

Leiter és un dels artistes més subestimats de la fotografia i el re-descobriment del treball de Leiter en els darrers anys és un dels esdeveniments més importants en la història de la fotografia. Per bé que la seva fotografia de moda és coneguda només per especialistes, la seva ‘fotografia de carrer’ en color s’ha convertit en una de les més aclamades, atorgant-li el títol de pionera en aquest tipus de fotografia. Leiter és un curiós, i rar, exemple d’artista que sempre ha exercit conjuntament la fotografia i la pintura, encara que la seva carrera com a fotògraf d’alguna manera ha eclipsat el que ell mateix considera com la seva feina ‘en serio’, la pintura.  ‘La pintura és meravellosa. M’agrada la fotografia, però no estic segur que la fotografia pugui fer el que pot fer la pintura’.

Leiter és reconegut com un gran fotògraf als darrers anys de la seva carrera, però molt probablement no hauria aconseguit aquest reconeixement sense la seva part de ‘pintor’, que li va permetre desenvolupar un exquisit llenguatge visual. Sovint ha comentat que li agradava comprar carrets caducats ja que així obtenia una estètica de color que l’apropava a la visió que hauria tingut de pintar aquella escena. Leiter mai ha fet el mínim esforç per promoure les seves obres, però encara avui la seva passió està intacta. Segueix pintant i, recentment, ha vist la seva primera exposició important en una galeria de Nova York, presentant la seva obra com l’exemple de l’expressionisme abstracte de l’Escola de Nova York.

M’ha semblat molt interessant posar-vos uns fragments de l’entrevista que se li va fer al 2009, i no em pregunteu perquè però m’ha recordat molt a Joan Colom. Té a veure amb la xerrada de com creem els ‘autors’ de Joan Fontcuberta. ‘Com l’historiador construeix la figura d’un autor? Com es reconstrueix un autor en l’encavalcament de discursos historiogràfics? L’autor és una entitat lògica en la manera d’explicar la història o és una construcció ideològica per donar fluïdesa a l’explicació?’

Entenc que el pintor Richard Pousette-Dark va ser de gran influència, igual que Henri Cartier-Bresson. Com el va impactar en el seu treball?
La majoria dels meus amics eren pintors. Jo coneixia realment molts pocs fotògrafs, a part de Ray i Diane Whitlin, que em temo que no es coneixen avui en dia. Richard Pousette-Dart era amic meu. Em va agradar la seva feina, però estava en una àrea totalment diferent. Hi havia un element del pictorialisme al respecte. Li agradava l’ampliació i el blanqueig i la manipulació. Però realment no crec que vaig ser influenciat per ningú. Deixo en mans d’altres el determinar qui va influir en mi. Admirava a un enorme nombre de fotògrafs, però per alguna raó vaig arribar a tenir un punt de vista propi.

¿Va continuar la pintura després d’haver començat amb la fotografia?
Sí. He pintat des d’aleshores. Tinc la col·lecció més gran de Leiters del món. Hi ha uns quants milers d’obres. Un bon nombre d’elles necessiten més treball. Necessito 10 anys més per completar-les… (riu)

Quin ha estat el major desafiament en el desenvolupament d’un estil personal?
No he tingut cap desafiament. L’estil, si és que el tinc, ha estat només el resultat de treballar la fotografia. No he tingut cap repte.

Per què va decidir fer fotografia de carrer en color, quan la immensa majoria dels fotògrafs preferien el blanc i negre?
Mai em vaig sentir en la necessitat de fer el que feien els altres. No em preocupava..

El color és, òbviament, una gran part de la seva estètica, però crec que de vegades oculta altres interessos. Per exemple, la gent en les seves fotografies estan sovint tancades dins el marc, fragmentades o aïllades unes de les altres. Veu l’entorn urbà com una mena d’entitat aïllada?
Mai vaig pensar en el medi urbà com un aïllament. Deixo aquestes especulacions als altres. És molt possible que el meu treball representi una recerca de la bellesa en els llocs més prosaiques i ordinaris. Un no ha d’estar en algun país llunyà per trobar la bellesa. M’adono que la recerca de la bellesa no és molt popular en aquests dies. Agonia, patiment i misèria, això és el que es valora avui..

Les seves imatges són alhora fluides i discordants. N’era conscient al fer clic a l’obturador, o va ser més una resposta instintiva o intuïtiva als estímuls visuals de la ciutat?
Jo no era realment conscient que les meves fotos fossin discordants.

És just dir que estava més interessat en el que evoca el caràcter de la gent de la ciutat de Nova York que la seva arquitectura?
Jo no vaig fotografiar la gent com exemple de la part urbana de Nova York. No tinc cap filosofia. Tinc una càmera. Miro a la càmera i faig fotos. Les meves fotografies són una petita part del que vaig veure i pogués ser fotografiat. Són fragments d’una infinitat de possibilitats.

Com caracteritzaria el to emocional del seu treball en color?
He de confessar que mai he dedicat cinc segons en pensar en el to del meu treball en color. Encara que entenc que la gent pugui pensar de manera diferent.

Moltes de les seves imatges tenen una perspectiva espacial comprimida. Va ser el teleobjectiu la seva lent preferida?
Em va agradar diferents objectius per a moments diferents. Sóc aficionat del teleobjectiu, com ho sóc de l’objectiu de 50 mm. Tenia un objectiu de 150 mm i m’agradava molt. Em va agradar el que vaig aconseguir. He experimentat molt. De vegades he treballat amb un objectiu quan hagués preferit tenir-ne un altre. Crec que Picasso va dir una vegada que volia fer servir el color verd, però com no en tenia va fer servir el vermell. La perfecció no és una cosa que admiri. És desitjable un cert ingredient de confusió.

Estic intrigat pel fet que sovint va utilitzar pel·lícules de color caducades pels seus efectes impredictibles. Amb les imatges digitals, l’espontaneïtat i la sorpresa semblen haver sortit de la fotografia. Què en pensa?
No vull menysprear el treball de la fotografia actual. Veig sovint coses que m’agraden i admiro. Jo mateix també faig servir la fotografia digital. Algunes persones de la meva generació, han decidit que els temps passats van ser millor que el present. No n’estic segur de que això sigui cert. No vull ser una d’aquelles persones que diu que el món ha arribat al final.

La gran majoria de les seves imatges de color s’emmarquen verticalment. Què pot dir a favor d’aquesta perspectiva? Es tracta de captar l’atenció de l’espectador en una posició vertical en lloc de forma horitzontal?
Digue’m només Sr. Vertical.

Hi ha una filosofia o actitud que ha tractat de comunicar en la seva obra?
No he tractat de comunicar cap tipus de filosofia ja que no sóc un filòsof. Sóc un fotògraf. Això és tot.

Entenc que durant gran part de la seva vida, no ha fet públic el seu treball en color. Per què?
En certs moments vaig intentar captar l’interès de la gent en la meva obra, i no estaven interessats. Altres, vaig donar a algú alguna còpia per veure que en pensava i no se’n va recordar més. En algun moment en van convidar a fer una exposició i mai vaig obrir la carta d’invitació que, vist ara, no sembla va ser massa bona idea.

Martin Harrison, historiador d’art i editor de “Early Color” i admirador del meu treball em va trucar. Va intentar convèncer a la gent del meu treball i va ser Jane Livingston qui va acabar posant les meves fotografies al llibre “New York School”, i també a la Galeria de Howard Greenberg. Finalment Martin va convèncer a l’editorial Steidl per publicar un llibre amb les meves primeres obres en color, que crec que ha estat ben rebut. Ara estem treballant en el llibre de les meves fotografies en blanc i negre.

¿Sent que el color era un mitjà més agradable que el i negre?
De moment, la gent coneix més sobre el meu treball en color que el de blanc i negre. Puc entendre que algunes persones puguin preferir el color…. Hi ha una sensibilitat diferent a la meva obra en color que a la de blanc i negre. No m’atreveixo a suggerir que el meu treball en blanc i negre sigui inferior. Haurem d’esperar i veure. No conec ni el meu propi treball..

No se ni qui ni com s’escriu al historia de la fotografia però en aquest cas no crec que hagi estat justa amb l’obra de Leiter. No ha estat considerat mai un fotògraf de referència, i no es troba fàcilment a les llistes de grans fotògrafs ni als llibres dels grans noms de la fotografia, quan hauria de estar-ho probablement per dret propi. Fins el 2008, amb 85 anys d’edat, no es va organitzar cap exposició seva a Europa. Potser perquè li va tocar viure al costat de grans fotògrafs com Robert Frank o Diane Arbus amb els quals va col·laborar i als qui se’ls va arribar a anomenar la “Escola de Nova York”. Però la singularitat del seu treball l’ha acabat fent un avançat al seu temps. Quan els grans fotògrafs abandonaven els experiments amb el color, ell el va introduir en la seva obra regalant-nos veritables meravelles. El sentit del color, el punt de vista i les seves sorprenents composicions, totalment innovadores per a l’època, fan d’ell un fotògraf a reivindicar.

És possible que Leiter no fos conscient de la importància de l’obra que estava produint?

Leiter va ser capaç de transformar objectes quotidians, un paraigua vermell en una tempesta de neu, un peu descansant en un banc al metro, o una figura humana vista a través de la condensació en un panell de vidre, en el que ha estat descrit com “poesia visual urbana” . Les seves fotografies solen ser en capes, gairebé abstractes composicions de reflexos i ombres, que recorden als quadres de expressionistes abstractes com Mark Rothko i Willem de Kooning, amb qui Leiter sentia una forta afinitat.

En els darrers anys, dos llibres de la seva fotografia en color han estat publicats i l’èxit ha estat aclaparador: Saul Leiter: Early Color editat per Martin Harrison  i la monografia Saul Leiter. En aquestes fotografies, la realitat es divideix i es complica per toldos i aparadors de botigues, així com pels reflexos, les ombres profundes i la meteorologia, en forma de boira, neu i pluja. És un llenguatge visual que busca la bellesa en gran part per l’ús que Leiter fa del color: vermells de cadmi que rimen amb els negres de seda enfosquits pels blancs en una completa poesia visual. La primera edició del llibre es va esgotar immediatament i la venda de les seves fotografies es va disparar. Les fotografies de ‘Early Color‘ és pura fotografia de carrer. Leiter s’inspira en les persones i objectes que troba pel carrer. És evident la influència de fotògrafs de ‘moment decisiu’ com Cartier-Bresson o Robert Frank, però l’obra de Leiter encara recorda més a grans pintors del segle XX com Patrick Henry Bruce, Edward Hopper i especialment Piet Mondrian i Mark Rothko.

Com Mondrian i Rothko, Leiter sap que de vegades el color és la imatge.

L’obra de Leiter el podem veure al llibre The New York School: Photographs 1936-1963 per Jane Livingston i a Appearances: Fashion Photography Since 1945 per Martin Harrison. Recentment, Steidl ha publicat tres monografies de la seva obra ‘Saul Leiter: Early Color (2006)’, ‘Saul Leiter (2008)’ i ‘Saul Leiter: Early Black and White (2008)’. El seu treball està exposat al The Metropolitan Museum of Art, Nova York; The Museum of Modern Art, Nova York; The Whitney Museum of American Art, Nova York; The Museum of Fine Arts, Houston; The Art Institute of Chicago; The Baltimore Museum of Art; The Victoria and Albert Museum, Londres; i altres col·leccions publiques i privades. Al 2008, la Fundació Henri Cartier-Bresson a Paris ha organitzat la primera exposició de Leiter a Europa.

Si per casualitat visiteu Amsterdam, del 24 d’octubre del 2011 al 4 de març del 2012 el Jewish Historical Museum d’Amsterdam presenta el treball de Leiter a l’exposició ‘New York Reflections‘, en col·laboració amb la Howard Greenberg Gallery de Nova York. A l’exposició si poden trobar  60 de les seves fotografies en color i 40 en blanc i negre, una petita col·lecció de les seves fotografies de moda, pintures i fotografies pintades.

Leiter, als seus 88 anys, continua treballant a la seva ciutat de Nova York.

Comencem amb un recull del seu llibre ‘Early Color, 2006′:

El següent vídeo mostra la seva obra en blanc i negre. L’acompanyament de Tom Waits és definitiu:

I acabem amb un dels episodis de ‘The Art of Photography‘ dedicat a Saul Leiter:


.

En quant a les galeries, comencem amb la ja coneguda ‘Jackson Fine Art’:

Continuem amb la de ‘Fine Art Photography‘, on podreu també admirar les seves extraordinàries fotografies en blanc i negre:

I acabem amb la més extensa de totes, també amb bons exemples de les seves peces en blanc i negre:

Fonts: Hi ha molta informació de Leiter a la xarxa. Com potser a l’article d’avui, amb un clar desequilibri de la seva obra en color envers la de blanc i negre. Han estat algunes les fonts que he fet servir per ‘reconstruir’ la seva figura d’autor:

  1. http://query.nytimes.com/gst/fullpage.html?res=9901E3D81330F933A05751C1A9639C8B63
  2. http://www.dpreview.com/articles/1401360807/book-review-saul-leiter-early-color
  3. http://elotroblog.pedroarroyo.es/2010/12/early-color-de-saul-leiter.html
  4. http://www.lensculture.com/leiter.html
  5. http://photographyinterviews.blogspot.com/2009/04/saul-leiter-quiet-iconoclast-saul.html
  6. http://www.photosapiens.com/Photographies-de-Saul-Leiter.html
  7. http://www.mbart.com/artists/_Saul%20Leiter/_other%20works/
  8. http://en.wikipedia.org/wiki/Saul_Leiter
  9. http://observatory.designobserver.com/entry.html?entry=10467
  10. http://www.utata.org/salon/20750.php
  11. http://www.galeriecameraobscura.fr/artistes/leiter/galeries/gallerie_01/galerie_index.html

i alguna font més…

.

No us parlaré en aquestes línies finals de l’obra de Leier. L’heu pogut descobrir al llarg de l’article i en tindreu la vostra pròpia opinió. He escollit a Leiter per un parell de raons clares, la primera òbviament per la seva obra, perquè personalment crec la seva visió és extraordinària i perquè les seves composicions son pura poesia visual. La segona, i no menys important, és per debatre el com hem creat la seva figura d’autor. Una vegada més em ve al cap la figura de Joan Colom, tot i que son casos diferents. Ni Colom ni Leiter però van pensar mai en entrar a la historia de la fotografia. Van ser fotògrafs, que lògicament es van haver de guanyar la vida, però que van fer principalment fotografies per a ‘ells’. Tots dos les van guardar en un calaix fins que algú va considerar que necessitava crear un autor per omplir algun forat lliure de la acadèmica historia de la fotografia d’autors. El tros d’entrevista que heu pogut llegir és ben reveladora, amb un Leiter negant contínuament els valors d’autor que l’entrevistador l’atribuïa. De nou em pregunto, com s’hauria d’abordar la historia de la fotografia, per autors o per obres? Els autors els creem mentre que les obres perduren.

Quants Leiters i Coloms han probablement existit i que encara no coneixem? Sigui com sigui per a mi, personalment, el descobriment de l’obra de Leiter és un dels esdeveniments més importants en la meva personal recerca del valor aportat per cada un dels fotògrafs que us vaig presentant setmana rere setmana.

Bé amics, de nou espero que el fotògraf d’avui us hagi agradat i hagi aportat un nou granet de sorra en aquest complexe estudi de la fotografia.

Fins el proper dilluns i que passeu una molt bona setmana..

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis