Joel Meyerowitz

Probablement el d’avui és un dels fotògrafs més importants de la fotografia contemporània. Conegut per la seva extensa obra, és un dels representants de la fotografia de carrer i de la nova fotografia de color. Seguidor als seus inicis de la més pura tradició de la fotografia de Cartier-Bresson o Robert Frank, l’artista d’avui és considerat, juntament amb Eggleston, un dels pioners de la fotografia en color.

Exquisit en les seves postes en escena, l’obra que ens presenta és tan variada que no seria just encasellar-lo en un tipus o moviment fotogràfic concret. Una fotografia cuidada, elegant i amb potents missatges visuals, s’ha valgut del color per mostrar-nos el seu món, no important-li massa si l’havia de captar en moviment o li li havia de demanar que s’aturés un moment per captar-lo. Amics, avui ens visita: 85. Joel Meyerowitz

Neix un 6 de març de 1938 al Bronx, a la ciutat de Nova York. Es va graduar de la Universitat Estatal d’Ohio. És membre de la Fundació Guggenheim i ha estat guardonat amb els premis NEA i NEH. El seu treball ha aparegut en més de 350 exposicions en museus i galeries de tot el món. La seva obra pot veure’s en col·leccions importants de la George Eastman House, International Center of Photography, Nova York, el Museu Metropolità d’Art, el Museu d’Art Modern i el Museu Whitney d’Art Americà.

Meyerowitz és un ‘fotògraf de carrer’ que va començar a fotografiar en color el 1962 i va ser un dels primers defensors de la utilització del color en un moment en què hi va haver una resistència considerable a la idea de la fotografia en color com art. A principis dels anys 70 va impartir el seu primer curs de color a la Cooper Union for the Advancement of Science and Art, un dels centres d’ensenyament superior més selectius i amb més prestigi dels Estats Units, on molts dels grans fotògrafs dels nostres dies hi van estudiar.

Va provocar un canvi significatiu en la fotografia en color de gran format i al 1976, juntament amb Stephen Shore i William Eggleston, formava part del primer grup de joves artistes que van utilitzar exclusivament la fotografia en color. El seu treball, exhibit i publicat als Estats Units i Europa, ha estat de gran influència en les següents generacions, en especial als joves artistes alemanys.

Com els primers defensors de la fotografia en color a mitjans dels anys 60, Meyerowitz té un paper decisiu en el canvi d’actitud cap a l’ús de la fotografia en color i en l’acceptació gairebé universal. El seu primer llibre, Cape Light, es considera una obra clàssica de la fotografia en color i ha venut més de 100.000 còpies durant els seus 30 anys des de la seva publicació. És autor de 17 llibres, entre ells Legacy: The Preservation of Wilderness in New York City Parks. Darrerament està treballant en l’edició del seu llibre retrospectiu Taking My Time: An Autobiography in Pictures que serà publicat per Phaidon Press el 2012.

Al 1998 va produir i va dirigir la seva primera pel·lícula, POP, un diari íntim del viatge en carretera de tres setmanes que va fer amb el seu fill, Sasha, i el seu pare, Hy. Aquesta odissea té com a personatge central un impredictible, murri i ocurrent de 87 anys d’edat, amb mala memòria. És a la vegada una mirada en l’envelliment i una meditació sobre el significat de la memòria.

Inspirat pel llibre Els Americans de Robert Frank i pel treball de Garry Winogrand, Meyerowitz se’l veia pels carrers amb la seva càmera fotogràfica de 35mm carregada amb pel·lícules de blanc i negre. Eugene Atget torna a ser la gran referència de l’anomenada ‘fotografia de carrer’. Per bé que les seves primeres fotografies van ser en blanc i negre, Meyerowitz va fer un salt significatiu a la fotografia en color al 1976.

La tecnologia del color de principis dels 70 havia avançat fins al punt que es podia fer revelats sense les dificultats i força més barat que als 60’s. Va ser llavors que em vaig dedicar per complet a treballar en color… I el meu raonament va ser .. Si acceptem la idea que una fotografia, bàsicament, només descriu les coses, llavors una fotografia en color descriu més coses, hi ha més contingut en el color i volia veure com eren aquest tipus de fotografies. Al mateix temps començava a pensar que hi havia més coses a fotografiar que només intentar fer bones captures de la vida als carrers, que hi havia d’haver altres tàctiques diferents a les de Cartier-Bresson, i així vaig començar a crear les meves pròpies imatges.

Ja fa més d’un any passava per la nostra sèrie un dels més grans fotògrafs contemporanis de tots els temps, Garry Winogrand, un fotògraf de carrer conegut per la seva interpretació d’aquella Amèrica de postguerra. Winogrand ha estat d’una enorme influència en les generacions posteriors de fotògrafs de carrer i per bé que no ha estat publicades o son de difícil localització també va intentar, en un curt període, d’utilitzar el color en les seves fotografies. La seva obra però es centre bàsicament en el blanc i negre.”Garry també va endinsar-se en el color, però per encàrrec i en viatges i coses per l’estil. No ho veia com una força important.“, diu Meyerowitz. “La meva conjectura és que, donat que els temps no admetien la impressió de color amb facilitat, simplement no veia cap raó per seguir explorant el color. Potser si la impressió a color fos com és avui en dia, hauria estat pensant en aquests termes amb més freqüència, però qui sap?, continua Meyerowitz.

Que Meyerowitz, un dels pioners de la fotografia en color als Estats Units, es convertís en fotògraf és un accident de la història. Després de graduar-se en Art i Història de l’Art per la Universitat Estatal d’Ohio, se’n va anar a treballar en una petita agència de publicitat a Nova York. Un dia, el seu cap li va dir que anés a observar com treballava un fotògraf. Meyerowitz va observar l’home fotografiant dues nenes mentre jugaven a disfresses després de l’escola. Simplement el fotògraf es movia al seu voltant amb la seva Leica i anava disparant. Meyerowitz mai havia vist una cosa així abans i mentre observava darrera del fotògraf, podia veure el que el fotògraf veia. De sobte tot va semblar tenir sentit per a ell. “Veure’l treball va canviar la meva vida“, diu. Era l’any 1962, i el fotògraf era Robert Frank. Meyerowitz tornar a la seva oficina, va demanar-li al seu cap que li deixés una càmera i tot seguit renunciava a la feina per a convertir-se en fotògraf. Tenia els carrers de Nova York per explorar.

El que va succeir després és poc menys que increïble. Al poc temps es trobava amb Tony Ray-Jones, pintor i fotògraf anglès i una de les grans influències per fotògrafs com Henri Cartier-Bresson o Garry Winogrand, mentre fotografiava pel carrer i van començar una relació d’amistat que li va permetre a Meyerowitz aprendre ràpidament dels coneixements Ray-Jones, sortint junts a fotografiar per la 5a. Avinguda i discutir els resultats de les dispositives en llargues vetllades. Després coneixeria a Garry Winogrand al metro, que acabaria fent-li de gran mestre en el nou medi que estava explorant. Així Meyerowitz desenvoluparia ràpidament les seves habilitats fotogràfiques i un estil propi, on l’estudi d’obres com ‘Els Americans‘ de Robert Frank, ‘El Moment decisiu‘ de Cartier-Bresson o les fotografies de Walker Evans haurien estat de gran influència en el desenvolupament de la seva obra posterior.

“Vivian”, 1980 © Joel Meyerowitz


Tot i que el domini del blanc i negre sempre ha requerit una gran competència per part del fotògraf, la fotografia en color ha resultat ser una disciplina encara més difícil. En comparació, la historia de la fotografia inclou menys obres mestres en color. En èpoques recents, sobre tot William Eggleston i Joel Meyerowitz han aconseguit dominar amb creativitat el color.

Eggleston enfrontant l’objectiu a situacions de color intens i Meyerowitz mitjançant la selecció amb cura de subjectes de manera que el color s’atenuï de manera natural. Així, es troben entre els seus temes preferits la costa, la gent de la platja i els objectes en penombra, també els retrats. Esperar a que es posi el sol o el mal temps li permet percebre el valor intrínsec dels colors, el seu soroll, ja filtrat.

Vivian (1980)

A ‘Vivian’, feta a Provincetown, Massachussets, la figura principal ens dona l’esquena amb els braços creuats al darrera. Mira al mar,. El banyador vermell, il·luminat pel sol, complementa el verd-blavós del pla mig, que es fon amb el gris blavós de la meitat superior de la imatge. Les barques, paral·leles al marge inferior, romanen tranquil·lament anclades, fomentant l’atmosfera contemplativa. Un detall revela el grau de consistència amb que està construïda la fotografia: la part alta del cap de Vivian, marca de la seva imminent partida en cas de donar un pas al front, toca la línia de l’horitzó. La fotografia ses va prendre amb una càmera de gran format (20 x 25 cm) i un teleobjectiu per no tenir deformacions de perspectiva.

El quadre de Caspar David Friedrich, Monjo al costat del mar 1808-1810, constitueix el prototipus romàntic d’aquesta imatge: la solitària figura humana immersa en la contemplació de la natura infinita. Meyerowitz ha creat una mena de variació fotogràfica secularitzada, modernitzada per incloure les vacances estiuenques internacionals i la igualtat femenina. Encara que amb menys connotacions metafísiques, també pel fotògraf americà el mar és objecte de contemplació interior. Les qualitats d’equilibri i compostura de Vivian, en aquells dies esposa de Meyerowitz, podria estar experimentant-les, es transmeten a l’espectador mitjançant l’austeritat de la formes i la coherència de l’estructura. El panorama oceànic es converteix en una caixa de ressonància psicològica.

La majoria de les imatges de Meyerowitz, en especial aquelles en les que apareixen motes figures, estan molt preparades i han contribuït en gran mesura a la popularitat de la fotografia mise en scène (posta en escena).
Font: Iconos de la Fotografia – El Siglo XX – Ed Electa – pàg 172


A diferència de Winogrand, Meyerowitz va començar a disparar diapositives en color i només posteriorment van disparar en blanc i negre, tornant definitivament al color. Va iniciar-se amb una fotografia d’estil cèntrica i amb imatges basades en moments decisius que captava a la 5a. Avinguda. “Es tractava de captar la simplicitat de l’estructura de l’ activitat humana, allò que representava alegre, commovedor, tràgic i irònic d’alguna manera. Comunicava alguna cosa … M’era fàcil fer-ho. Anava aprenent i podia anticipar-me a aquestes escenes. Es va convertir en massa fàcil“. Meyerowitz va decidir fer un pas enrere i literalment allunyar-se del subjecte. Volia crear un nou ordre visual i va començar el que ell mateix va anomenar ‘imatges no jeràrquiques‘. Imatges que no tenen centre. Imatges que es creen a partir de l’energia dels propis colors.

Meyerowitz no estava satisfet amb els resultats ja que a les impressions en color a partir de diapositives causaven una pèrdua de detall. A diferència del mètode de transferència de tintes,  les còpies de diapositives de 35 mm tampoc el va satisfer. De la seva experiència com a dissenyador gràfic es va adonar que les transferències de tinta eren les que donaven millors resultats, però eren prohibitivament cares en aquells dies. Per solucionar el problema va optar per la utilització d’una càmera de gran format, 8 x 10, per obtenir la qualitat de la impressió que ell volia. Al 1976 va utilitzar aquestes càmeres a Cape Cod, Massachusetts, i va aprendre sobre la marxa a fer-la servir. Així va néixer la sèrie ‘Cape Light’, de retrats i paisatges de la terra i el mar, amb l’extraordinari detall i textura de la llum i el color que permeten les càmera de gran format.

En aquell moment vaig canviar, des de la fotografia ràpida i reflexiva del 35 mm de l’escena urbana i els seus complexos espais, a la més pausada, amplia i lluminosa visió. I aquella transformació ha influït en tot el treball que he fet des d’aleshores “

La primera resposta a la transformació d’un Meyerowitz urbà la trobem amb la seva gran publicació del 1979, “Cape Light“. Obra que es va convertir instantàniament en un clàssic i és un dels llibres de fotografia més influents publicats en l’última part del segle XX. Escenes ordinàries, petites figures en una platja, una barana d’un porxo contra un cel enfosquit per la tempesta, roba estesa amb un blau cel al darrera, totes són imatges transformades per la molt especial llum del cap, la subtil visió subtil i la interpretació de la llum del fotògraf. Aquest llibre exquisidament imprès capta tots els matisos de color i la llum en aquell moment únic del cel, el mar i la terra que és Cap Cod, una península a l’extrem oriental de l’estat de Massachusetts. Va ser aquesta obra que li va donar fama i la seva inclusió en el llibre del 1981 per Sally Eauclaire, The New Color Photography, juntament amb Stephen Shore, William Eggleston, Joel Sternfeld, Helen Levitt, i Jan Groover, entre d’altres. La seva ha estat una trajectòria de transformació del 35 mm al 8 x 10 i dels carrers de Nova York als paisatges de Provincetown.

“… La fotografia és una resposta que té a veure amb el reconeixement momentani de les coses. Tot d’una estàs viu. Un minut més tard no hi havia res allí. Acabo de veure-ho evaporar-se. Veus un moment i està tot, un moment després se’n ha anat. La fotografia és molt filosòfica. “

Amb l’ús del color els meus esforços al carrer es van anar allunant dels ‘moments decisius’, cap una observació més dispersa, cap a una imatge no jeràrquica en el qual tot el que va jugar un paper igual, la gent al carrer, l’arquitectura, la qualitat de la dia, l’angle de la llum, el pes de les ombres, la simultaneïtat de successos de menor importància. A tot això se’n va anomenar “fotografies de camp’. Tenia l’esperança que la gent pogués ‘llegir” la fotografia en lloc de buscar un incident com el ganxo per sentir-se atret per la fotografia. Em vaig comprar una càmera de gran format. Representava tot el que jo no era, em recordava a Weston i Adams, el grans de la costa oest i jo estava a Nova York…

Meyerowitz ha publicat un arxiu fotogràfic de l’atac l’11 de setembre del 2001 al Word Trade Center de Nova York. Ell va ser l’únic fotògraf que va tenir accés a la zona zero els dies posteriors a l’atac. Bona part d’aquestes imatges es poden veure al seu llibre, Aftermath: World Trade Center Archive. El WTCA és un commovedor documental fotogràfic de la Zona Zero, objectiu dels atemptats terroristes de l’11 de setembre a Nova York. “Aftermath” es composa de 35 fotografies seleccionades, inclosa una panoràmica colpidora que ofereix una apassionant visió històrica dels esforços de recuperació del lloc que ocupava el World Trade Center.

Què estaves fent en el moment dels atacs?
Estava fent fotografies des de primera hora del matí a Chatham a Cape Cod. Recordo que vaig pensar el tranquil que era, ja que tots els turistes se’n havien anat i els nens havien tornat a l’escola. La claredat del dia, el silenci, l’espai obert del mar, el món semblava meravellós. I llavors vaig tenir la trucada telefònica.

Van canviar els teus plans de treball?
Sí, la meva dona i jo estàvem a punt de viatjar a la Toscana a mitjans de setembre per començar a treballar en un llibre de Barnes and Noble, i abans de marxar teníem una inauguració d’una exposició al Soho, “Looking South: New York City Landscapes”, on les Torres Bessones apareixien en cada fotografia. Vaig cancel·lar el viatge i me’n vaig anar a treballar a la Zona Zero, documentant tot el que un dia seria el Memorial 11 de setembre i el museu.

Nova York és una ciutat diferent ara?
Aquesta és la meva ciutat. Vaig néixer al Bronx, i jo no crec que tornarà a ser la mateixa. No puc caminar per sota del carrer Chambers, sense pensar en aquell olor particular que impregnava l’aire de la ciutat durant els mesos després de l’atac. Tinc certa nostàlgia del temps que vaig passar allí.

Hi ha alguna imatge en especial que li recorda aquell dia?
Com que hi vaig estar allà al mig crec que jo mateix estic carregar d’imatges d’aquells moments, però quan recordo aquelles hores hi ha una imatge, la de la pols que com un tsunami invadia els carrers, que per alguna raó té una força especial per a mi.

.

Al cap de pocs dies dels atacs de l’11 de setembre al World Trade Center a Nova York, Meyerowitz comença a crear un arxiu de la destrucció i recuperació a la Zona Zero. L’Arxiu del World Trade Center consta avui de més de 8.000 imatges, i va ser creat amb el patrocini del Museu de la Ciutat de Nova York. L’arxiu és un registre històric, fotogràfic de les seqüeles de la tragèdia i el barri en la seva evolució. El Departament d’Estat dels EUA ha muntat varies exposicions per tot el món des de la inauguració per Colin Powell a la primavera del 2002. A més Meyerowitz ha estat convidat a representar als Estats Units a la 8a. Biennal d’Arquitectura de Venècia  al 2002 amb les seves fotografies del World Trade Center. Les 28 imatges que formen part de l’exposició “Després de l’11 de setembre: Imatges de la Zona Zero“, es presenten amb formats de 30 x 40 polzades i son textos visuals que mostren les dimensions de la destrucció i dels esforços de recuperació. Cada una representa per ella mateixa un recordatori de la magnitud dels esdeveniments i les pèrdues pels atacs i l’heroïcitat de la resposta. En conjunt, serveixen com un recordatori impressionant d’aquell dia, i els dies que van seguir.

Meyerowitz ha estat també el responsable d’una exposició itinerant de 117 gravats d’època i moderns, titulat “Out of the Ordinary 1970-1980“, que es va estrenar el 2006 al Jeu de Paume a París. L’exposició ha viatjat per tota Europa i s’ha exhibit al Museum der Modern de Salzburg, Austria, al Nederlands Fotomuseum a Rotterdam i al Musee de la Photographie de Charloi, Bèlgica.

Després de passar dues setmanes explorant els molts parcs de Nova York, Meyerowitz es va sentir atret per aquells paisatges. “Allà on anava era la part més salvatge i sense control dels parcs la que em va cridar. Vaig suggerir l’estudi d’aquest aspecte dels nostres parcs, els llocs on la natura, en el seu aspecte més salvatge, però dintre dels nostres parcs, es podia trobar”. “Estar a la natura és una qualitat essencial de la vida per a la majoria dels ciutadans de Nova York, que no poden tenir l’oportunitat d’escapar a les muntanyes o al costat del mar”. “El descobriment d’aquests llocs tranquils i espiritual de vegades dins de la ciutat seria un regal per a ells, i volia compartir-ho amb tothom.

Recentment, Meyerowitz ha completat l’ambiciós projecte de documentació i creació d’un arxiu fotogràfic de les més de 29.000 hectàrees de zones verdes de la ciutat de Nova York. És la més gran documentació visual dels parcs de Nova York des de la dècada de 1930 quan van ser fotografiats com a part del programa de WPA Franklin Roosevelt. Meyerowitz va ser escollit per produir una àmplia base de dades per al seu ús futur pel departament de Parcs i compartir aquestes imatges dels parcs amb les comunitats en tots els cinc comtats. L’editorial Aperture va ser l’encarregada de publicar el llibre, Legacy: The Preservation of Wilderness in New York City.

Joel Meyerowitz ha publicat Cape Light: Color Photographs 1979, St.Louis and the Arch. 1980, Wild Flowers. 1983, A Summer’s Day. 1985, Redheads. 1991, Bay/Sky. 1993, Bystander: A History of Street Photography 1994, At the Water’s Edge. 1996, Tuscany: Inside the Light. 2003, Aftermath. 2006, Out of the Ordinary 1970-1980. 2007, Aftermath. 2011, Legacy: The Preservation of Wilderness in New York City Parks. 2009.

Us deixo amb un primer recull de la seva obra:

A continuació un interessant document ‘Joel Meyerowitz talk about Street photography ‘:

I acabem amb un recull del ‘World Trade Center Archive’:


.

En quant a les galeries, comencem amb la de ‘Luna’:

Continuem amb la de ‘Edwynh Hounk Gallery‘:

I acabem amb la de ‘Bernstein & Andriulli‘:

Fonts: Ha tornat a estar molt complexe composar la figura d’autor de Meyerowitz a partir de la informació que es pot trobar a la xarxa. Espero que vosaltres podeu investigar una mica més a partir dels enllaços que us passo:

  1. http://www.lensculture.com/meyerowitz.html
  2. http://www.formatfestival.com/format-patron-joel-meyerowitz
  3. http://www.in-public.com/JoelMeyerowitz
  4. http://www.berk-edu.com/RESEARCH/joelMeyerowitzCapeLight/index.htm
  5. http://www.joelmeyerowitz.com/photography/after911.html
  6. http://en.wikipedia.org/wiki/Joel_Meyerowitz
  7. http://juan314.wordpress.com/category/fotografos/joel-meyerowitz/
  8. http://www.foto8.com/new/online/reviews/181-joel-meyerowitz-early-work
  9. http://arocenablow.blogspot.com/2011/03/joel-meyerowitz-fotografia.html
  10. http://www.pdngallery.com/legends/meyerowitz/meyerowitz.jhtml
  11. http://www.newyorker.com/online/blogs/newsdesk/2011/09/september-11th-ten-years-with-joel-meyerowitz.html

i alguna font més…

.

Meyerowitz és un dels grans de la fotografia, d’això no en hi ha cap dubte. Les seves múltiples transformacions però em superen i trobo la seva obra massa amplia en temes, tècniques i aproximacions diferents a la fotografia que fan que, a diferència d’altres autors, personalment em sigui difícil trobar un patró que em permeti entendre la seva obra. Potser es tracta de la pròpia evolució que tot artista fa al llarg de la seva vida però em quedo la sensació de que la seva seqüencia està plena de ruptures. Nova York i Cape Cod son les úniques dimensions geogràfiques que romanen, la resta és una transformació constant. Color i blanc i negre, jerarquia vs no jerarquia, carrers i paisatges, bellesa i horror… Massa informació per poder-la digerir de cop…

Espero la vostra ajuda per entendre millor la seva obra.. tenim una setmana plena de ponts…

Bé, amics. Feu el que feu aquests dies que sigueu molt feliços i feu moltes, moltes fotografies….

Fins el proper dilluns i que passeu una molt bona setmana..

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis