Alex Webb

Avui us presento un fotògraf que veritablement m’ha sorprès. Vaig deixar de fer la col·lecció de fotògrafs de Magnum perquè el fotoperiodisme, la fotografia de guerra i de desgràcies em saturava, però el d’avui és certament excepcional.

Fidel als més pur axiomes catierbressonians, el d’avui és tot un aventurer. De composicions precises i centrades en el subjecte, sempre busca un motiu, un instant que fa que l’observador quedi magnetitzat amb les seves imatges. Un ús extraordinari del color, un llenguatge propi en diria, que fa del seu portfoli una visita obligada. Amics, avui ens visita: 86. Alex Webb

Neix el 5 de maig de 1952 a San Francisco (Califòrnia). Estudia historia i literatura a la Universitat de Harvard, on segueix cursos de fotografia al Carpenter Center for the Visual Arts. Al 1972 freqüenta el Apeiron Workshop i dos anys més tard es fa fotògraf professional.

Les seves fotografies apareixen a les revistes més importants, com el New York Times Magazine, Life, Geo, Stern i National Geographic. Al 1974 s’associa a l’agència Magnum Photos, de la que passa a ser membre al 1979. A la segona meitat dels anys 70’s, realitza extensos reportatges sobre el sud dels Estats Units, fotografiant primer en blanc i negre la vida quotidiana de petites aglomeracions urbanes. L’atreu el món dels tròpics i s’hi està llargues temporades a Mèxic i el Carib, regions sobre les que reuneix un important conjunt d’imatges en color.

Seguiran nombrosos viatges pel Carib, Amèrica Llatina i Africa. Les seves fotografies s’han publicat en un bon nombre de llibres, el més conegut és Crossings, editat al 2003 i dedicat a la vida dels treballadors mexicans clandestins obligats, per a sobreviure, a creuar la frontera que separa Mèxic dels Estats Units.

Alex Webb ha rebut tot tipus de premis internacionals, entre ells una beca atorgada per la New York Foundations of the Arts (1990), el premi de la Hasselblad Foundation (1998), el premi Leopold Godowsky per fotografia de color (1988) i la Leica Medal of Excellence (2000). També ha participat en nombroses exposicions, tant als Estats Units com a Europa.

Webb s’apassiona de molt jove per la fotografia i també s’interessa per l’escriptura. Mentre estudia història i literatura a la universitat, projecta fer-se escriptor. En realitat, pertany a una família que estimula la creativitat, la seva mare es pintora i escultora, i el seu pare escriptor i editor. Tots els membres de la família Webb ajudaran al jove Alex a trobar, entre imatge i escriptura, el seu propi camí artístic. Al 1972, estudiant encara a la universitat, participa en un taller dirigit per Charles Harbutt, fotògraf americà i antic president de Magnum, i s’encamina definitivament cap a la fotografia. Images à la sauvette de Cartier-Bresson i The Americans de Robert Frank formen part de les revelacions que l’estimulen profundament. De Cartier-Bresson l’atreu pel ‘sentit de l’equilibri‘, la mesura tan francesa, l’instant fotogràfic i l’enquadrament perfecte. De Robert Frank el fascina l’espontaneïtat i el caràcter tan innovador de la seva fotografia.

A final dels 70’s, Alex Webb realitza les seves primeres fotografies en blanc i negre. Sovint de forma precipitada i com un clàssic voyeur, aquestes imatges neixen als carrers de Boston, a l’Amèrica Llatina i al llarg de la frontera mexicana.

Webb considerava en un principi el color com un element superflu encaminat a pervertir l’essència de la imatge, a transformar-la en objecte comercial. Una vegada enfrontat a la realitat, a l’experiència directa del sud, sempre des de la perspectiva nord-americana, canviarà ràpidament d’opinió: ‘Treballar a Haití, i sobretot a Mèxic, va modificar la meva manera d’experimentar les possibilitats de la fotografia en color. Vaig descobrir la llum, el color, la calor i l’energia dels tròpics‘.

Fins aleshores havia fotografiat els paratges i gent de Nova Anglaterra, “..Una reserva emocional on tot passa quan les portes de les cases es tanquen“. El seu salt al color va tenir una mica de gest revolucionari. Webb venia de la tradició de la fotografia documental en blanc i negre. La seva recerca del color en països com Haití, Cuba o Mèxic obriria el gènere a territoris poc transitats fins llavors.”Cap a 1975 em vaig adonar que els meus retrats en blanc i negre de Nova Anglaterra eren massa estàtics. Després de llegir ‘Els comediants’ vaig viatjar a Haití, Jamaica i Mèxic. Allà vaig descobrir que el color no era només una llum, sinó que reflectia una cultura. El color tenia un component social

Webb és un fotògraf exquisit i poc convencional, i no només per les seves temàtiques, apartades de l’actualitat més rabiosa i de la cultura de celebritats, sinó també perquè en un món on encara regnava el blanc i negre, Webb va preferir treballar en color. Reconegut com a pioner i mestre de la fotografia d’aquest tipus des de la dècada dels 70, les seves imatges de tons vius i llum intensa l’han fet internacionalment conegut. Ell mateix explica com va descobrir aquesta via d’expressió al 1975, en dos viatges que el van marcar per sempre. “La meva primera visita a Haití i a la frontera entre Estats Units i Mèxic van ser dos projectes clau”

“En ambdós llocs vaig sentir que estava perdent alguna cosa quan treballava en blanc i negre: la llum abrasadora i el vibrant sentit del color que semblen, en certa manera, estar incrustats en aquestes cultures”. Així, aquestes dues experiències, especialment la d’Haití, el van transformar “com a fotògraf i com a ésser humà“, perquè va retratar un entorn que mai havia vist fins llavors: “Cru, desestructurat i, sovint, tràgic“.

Webb s’associa a l’agència Magnum Photos al 1974 i passarà a ser membre al 1979. Si Graham Greene i Joseph Conrad van proporcionar a Webb un bagatge literari indispensable, només l’experiència directa i concreta i la seva vocació periodística li aportaran la maduresa necessària per enfrontar-se a nou horitzons, a noves històries. Un dels seus reportatges més importants és probablement el dedicat a Haití, publicat al llibre ‘Under a Grudging Sun‘. Com ell mateix ha senyalat, la idea d’aquest viatge i del estudi fotogràfic va sorgir de la lectura del llibre de Greene ‘Els comediants‘. La prosa escabrosa i impúdica del novel·lista britànic fa néixer en Webb una autèntica fascinació per aquesta illa de destí violent ‘Haití em fascinava i aterria, desitjava alhora treballar allí per sempre i fugir en el primer avió‘. Les seves fotografies reflecteixen l’alegria de la gent després de la caiguda de la dinastia Duvalier i l’horror d’una esperança aviat extingida.

Crossings: Photographs from the U.S.-Mexico Border, 2003


Crossings, probablement un dels millors llibres d’Alex Webb, està dedicat als mexicans clandestins que travessen la frontera cap els Estats Units, tema en el que hi va treballar molt temps. Webb s’interessa pels conflictes culturals suscitats per aquest anar i tornar permanent. El títol de l’obra evoca, per altra part, el creuament i la trobada de valors i tradicions culturals, també profunditza en les mutacions que tenen lloc als Estats Units entre les dues cultures, la nord-americana i la llatina.


Estats Units. Califòrnia. San Ysidro. 1979. Grup de mexicans clandestins detinguts per una patrulla a la frontera.

La frontera entre els dos països es torna cada cop més tènue, i les mutacions culturals, més acusades. ‘Com molts altres nord-americans, i com molts mexicans, passo contínuament passo d’un costat a l’altre de la frontera’.

Font: Grandes fotógrafos de Magnum Photos. Ed Salvat


Webb està obsessionat amb els colors. Tot i que “mai has de dir mai més“, descarta tornar al blanc i negre. Per motius, es podria dir, fisiològics. “Les meves sensacions amb el blanc i negre sorgeixen del cap, mentre que les que tinc amb el color provenen de l’estómac. Són sentiments completament diferents “.

Les seves imatges es mouen en el terreny del suggeriment i l’ambigüitat. “Explicar una història no és el terme adequat per descriure el que fa la fotografia amb la realitat. Una fotografia vindria a ser la imatge d’un poema“. Però seria un error dir que les fotografies de Webb, protagonitzades per personatges que es creuen i no tenen a veure entre si, no expliquen coses. Lola Garrido, col·leccionista i comissaria independent i membre del jurat que va concedir al 2009 el Premio Internacional de Fotografía de Alcobendas creu que el seu “llenguatge narratiu” és com una “novel·la visual”. Amb tot, Webb ho té clar: una fotografia no ha de “donar respostes” sinó “fer preguntes”..

Influenciat pel treball de Miguel Rio Branco, fotògraf brasiler amb una obra plena de colors forts i visionaris, i de Harry Gruyaert, amb les seves interpretacions oníriques de la realitat, dos homes als que admira i dels que es sent proper, Webb inicia una nova recerca en la que el color, element essencial per penetrar en les fortes i contrastades realitats, troba els eu lloc.

Existeixen una sèrie de ‘street photographers’, els anomenats ‘fotògrafs de carrer’, amb grans treballs que m’han semblat dignes d’admiració. Està naturalment Cartier-Bresson, però també Kertész, Frank, Klein, Friedlander i molts altres.

La cerca estètica, d’una dissonància formal o cromàtica característica de les fotografies de Webb, mostra aquells paratges, bells i sovint terribles, el seu contrast violent de colors transformant-se en una forta sintaxi narrativa. les imatges de rigorosa composició, amb colors densos i carnals, i amb un contingut informatiu precís, conquisten al públic i a les revistes més importants del món. La barreja i la interacció dels colors, els esdeveniments, les situacions, els llocs, les poblacions, les polítiques i les cultures es situen cada cop més en el centre de les cerques personals.

No he anat a Haiti per a fotografiar persones pobres o mostrar la pobresa del país, com crec que fan molts fotògrafs. He anat a Haiti per explorar i descobrir una societat complexa i interessant, pobre i desesperadament tràgica, però al mateix temps plena i vibrant de vida.

He volgut explorar la totalitat d’aquest món.

Per a Webb, el món, des que va començar a fotografiar-lo, “és millor en unes coses i pitjor en altres“, i potser per això la seva necessitat de seguir fotografiant roman intacta. El seu pròxim projecte, la seva “última obsessió”, com ell els anomena, es troba, aquesta vegada, a prop de casa. “La meva dona i jo hem començat a viatjar per Estats Units per carretera. Després de molts anys recorrent el món, tinc la sensació que hauria de començar a treballar de forma més consistent en el cor dels Estats Units. Potser sigui el moment per mirar més detingudament meu país. Veurem el que passa … “.

Penso en mi mateix com un testimoni de la història, en un sentit molt ample del terme: fotografio sobretot el desenvolupament de la vida de les persones corrents. Coma fotògraf, no busco d’una manera especial els grans esdeveniments, sinó que tracto de captar la història des d’un punt de vista molt precís i personal. Em veig com algú que parteix, explora i finalment, descobreix.

Al examinar una bona part del periodisme tradicional, he de reconèixer que sovint ens enfrontem a abundants imatges realitzades com si el fotògraf pensés: ‘Aquestes fotografies conten alguna cosa, aquestes fotografies defineixen alguna cosa’. Jo no actuo així. No tracto de definir res, tracto només d’explorar. Intento plantejar preguntes. La única manera que conec d’enfrontar-me a un lloc es caminar.

Perquè un fotògraf de carrer ha de caminar i mirar, esperar i parlar, seguir mirant i esperar una mica més, confiant en el desconegut, l’inesperat o el que un ja coneix l’esperi a girar la cantonada. He deambulat per les ciutats i he començat a experimentar un cert nombre de coses i sensacions. Aquesta és la meva aproximació habitual, deixar que primer s’expressi l’experiència directa del carrer i després dominar la resta. Així començo un viatge, un viatge sense objectiu definit. Mai sé quan acabarà. I, quin és el meu mètode? Sobretot caminar. Físicament i en sentit figurat. Es tracta de mirar al voltant i vagabundejar, i només després tornar al mateixos llocs, absorbir les experiències i, per acabar, viure-les. Simplement.

A Líban i Àfrica ha cobert també alguns conflictes bèl·lics. Malgrat això, a diferència també de molts altres col·legues, “la confrontació entre els pobles mai ha estat la meva obsessió, mentre que el que sí m’intriga des de fa temps és el conflicte cultural“. Per això, Webb no es considera un reporter de guerra sinó un “fotògraf de carrer“, ja que el seu mètode sempre ha estat d’aproximar-se als llocs a peu: “És l’únic sistema que em funciona“. “Al cap i a la fi el que fa un fotògraf carrer és caminar, mirar, esperar i parlar amb la gent i tornar a mirar i parlar una mica més amb l’esperança que l’inesperat, el desconegut o el cor de el conegut estiguin esperant just al doblar la cantonada “.

Webb ha recorregut mig món amb les seves Leica a coll. Ha immortalitzat el Carib, Istanbul, Sevilla, Barcelona o Etiòpia, però un dels seus treballs més interessants ha estat, segueix sent, la interpretació de les diferents societats d’Amèrica. És a dir, Estats Units, el seu país, però sobretot l’altra Amèrica: el Sud, Mèxic i la frontera, que constitueix una mena de “tercer Estat” fascinant i dramàtic. Un lloc on els somnis es barregen amb “la rigidesa de la cultura protestant i els aspectes màgics del catolicisme“, que va intentar retratar inspirant “en les novel·les de Gabriel García Márquez“.

‘Nabokov (*) va dir una vegada que l’art alleuja l’ànsia d’existir. Jo tinc 59 anys, he estat explorant el carrer amb la meva càmera des que en tenia 14 i, fins avui, fotografiar segueix calmant la meva inquietud creativa’ (*) Vladimir Nabokov

©Alex Webb/Magnum Photos USA. New York City. September 11, 2001.

Avui Webb és el President de l’Agència Magnum Photos i el seu treball consisteix en estar al timó de l’agència en plena revolució digital i guiar-la cap al desconegut. La crisi de la premsa escrita el preocupa, és clar, així com l’espai cada dia més escàs que dediquen les revistes al fotoperiodisme o la fotografia documental. “Jo no sóc un home de negocis. Sóc un fotògraf i no tinc la menor idea del que passarà“. Les paraules de Webb destil·len esperança i la seva mirada transparent sembla dibuixada per inspirar confiança. Ja que, recorda, al cap i a la fi es tracta de fer fotos, més enllà dels mecanismes del mercat. I d’haver algun salvador de la fotografia, amb tota probabilitat seran els mateixos fotògrafs.

Webb s’entrega contínuament a noves aventures. penetra en aquells mons i es deixa portar per ells, sempre buscant noves visions, observant la vida de la gent, experimentant i apreciant sensacions desconegudes i experiències acolorides, que se li ofereixen en el seu vagabundeig.

He trobat interessant l’entrada de Paco Elvira, ‘ALEX WEBB, EL AMOR A PRIMERA VISTA Y QUIÉN SALVARÁ A LA FOTOGRAFÍA.‘, del 9 de desembre del 2009 i alguns comentaris a la seva entrada:

Alex Webb , el actual director de la agencia Magnum, es uno de mis fotógrafos favoritos y mi encuentro con sus fotos fue un amor a primera vista. Leí con mucho interés su entrevista en la contra de El País en donde dice algo que creo es de capital importancia para la Fotografía, pero eso lo dejo para el final. Además confirma mi teoría de por que a los fotógrafos veteranos nos gusta cocinar:Hemos sustituido las cubetas y los líquidos del cuarto oscuro por los fogones de la cocina como ya explicaba Xavier Miserachs en su biografía ‘Fulls de contacte’. Paco Elvira

Alex Webb ha publicat nombrosos llibres de fotografia, Habla Con Max Kozloff, Barcelona: La Fabrica, 2003, Alex Webb: The Suffering of Light, amb Geoff Dyer. Nova York: Aperture, 2011. Amazon: From the Floodplains to the Clouds USA: Monacelli Press, Inc., 1997, Crossings: Photographs from the U.S.-Mexico Border, amb Tom Miller. Nova York: Monacelli Press, 2003, Dislocations, Massachusttes: Film Study Center at Harvard University, 1998-1999, From The Sunshine State: Photographs of Florida, Nova York: Monacelli Press, Inc., 1996, Hot Light/Half-Made Worlds: Photographs from the Tropics, Nova York: Thames & Hudson, 1986, Istanbul: City of a Hundred Names, amb Orhan Pamuk Nova York: Aperture, 2007, Violet Isle, amb Rebecca Norris Webb i Pico Iyer. Radius Books, 2009, Under a Grudging Sun: Photographs from Haiti Libere, Nova York: Thames & Hudson, 1989, Yours Gallery Portfolio, Varsòvia: Yours Gallery, 2005.

.

Us deixo en un primer vídeo, recull del seu darrer llibre ‘Alex Webb: The Suffering of Light‘, publicat aquest mateix any. Malauradament l’autor no permet incrustar el vídeo en altres pàgines i clicant anireu directament al vídeo allotjat a vimeo.com:

Aquest segon vídeo és un bon recull de la seva obra. L’autor no l’he pogut verificar i com passa molt sovint podria ser que alguna fotografia no fos de Webb: The West Was Burning:

Els dos vídeos a continuació son la primera i segona part de la conferència de Webb també sobre la seva darrera publicació ‘Alex Webb: The Suffering of Light‘ (30 anys de fotografies):

I per acabar una petita entrevista a Webb (com a mínim interessant pel seu esforç per parlar espanyol) a propòsit de l’exposició “Alex Webb: Selecciones 1975-2004” que es va muntar al Centro de Arte Alcobendas aquest mes de maig passat:


.

En quant a les galeries, comencem amb l’oficial de l’Agència Magnum:

Continuem amb el seu lloc oficial, que comparteix amb la seva dona Rebecca, que per cert, és una extraordinària fotògrafa:

I acabem amb també el lloc de Magnum però amb la seva obra ordenada per anys (per a mi molt interessant per a poder ordenar la seva obra cronològicament):

Fonts: Ja no sé si sóc jo que em vaig fent gran o que els fotògrafs que presento son cada cop menys coneguts, però el cert és que no hi ha un bon article de Webb en tota la xarxa i especialment, tret d’Alcobendas, molt poca gent parla de Webb a pàgines del nostre país. L’article que us he presentat avui està en bona part inspirat, per no dir extret literalment, de la poca informació que ve als llibrets de la col·lecció dels Fotógrafos de Magnum de Salvat que es dedica a Webb, la resta a partir de:

  1. http://blog.livebooks.com/2009/11/two-views-of-the-violet-isle-alex-webb-rebecca-norris-webb-on-their-new-photography-book-duet/
  2. http://www.quesabesde.com/noticias/alex-webb-magnum-photos-exposicion-premio-alcobendas,1_7589
  3. http://www.elpais.com/articulo/ultima/Existe/tercer/pais/EE/UU/Mexico/frontera/elpepiult/20091120elpepiult_2/Tes
  4. http://en.wikipedia.org/wiki/Alex_Webb_(photographer)
  5. http://lightbox.time.com/2011/05/16/alex-webb-notes-on-the-suffering-of-light/
  6. http://www.fotografodigital.com/2009/07/alex-webb-‘premio-internacional-de-fotografia-alcobendas’/
  7. http://fotografosyotrosanimales.blogspot.com/2010/12/alex-webb-de-profesion-observador.html
  8. http://magazine.lavanguardia.com/fotografia/reportajes/reportaje/cnt_id/6793
  9. http://sientateyobserva.wordpress.com/2011/05/24/retrospectiva-de-alex-webb-en-el-centro-de-arte-de-alcobendas/
  10. http://thebestoflola.blogspot.com/2011/03/luces-y-atmosferas-segun-alex-webb.html
  11. http://www.visuramagazine.com/aw-rnw-violet-isle

i alguna font més…

.

Visionar qualsevol dels llibres de Webb és un plaer visual, una cura per l’intel·lecte i una excitació total per aquells que ens fascina la fotografia. Què difícil és atrapar el món, què difícil és formar part de les històries desafiant el principi d’incertesa de Heisenberg. I això és el que fa Webb. Ens mostra el món des del món, ens explica històries amb una narració poètica, visualment extraordinària i amb una composició exquisida. Webb és una raresa en el foto-periodisme, una forma de contar que va més enllà de la pura transmissió d’informació. Un estil i una estètica que li ha valgut entrar al més alt de la història de la fotografia. Sí, també m’agradaria ser Webb…

Sí, ja sé que per molts de vosaltres, després d’un llarg pont no es dia per intentar extraure el missatge visual que ens proposa Webb, però us recomano que li dediqueu una mica de temps, que exploreu les seves fotografies i poc a poc anireu descobrint una extraordinari fotògraf.

Fins el proper dilluns i que passeu una molt bona setmana..

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis