Eugène Atget

Aquesta setmana passada he anat una mica de bòlit, amb viatge inclòs el cap de setmana, i amb aquest panorama vaig pensar d’introduir-vos un dels pioners de la fotografia, total, vaig pensar, no m’ha de ser difícil exposar una obra senzilla de visionar. Fa cent anys, vaig pensar, els dominis de la fotografia estaven encara tots per descobrir.

Què equivocat que estava ! El fotògraf d’avui no només és un pioner de la fotografia com avui l’entenem sinó una de les peces més importants del que després es va anomenar fotografia conceptual i surrealisme. Una obra tan important, de tanta influència en la fotografia moderna, que necessitaria més d’un capítol simplement per introduir-vos al gran fotògraf d’avui: 87. Eugène Atget

Jean Eugène August Atget neix un 12 de febrer de 1857 a Libourne, França. Gran fotògraf francès, reconegut particularment per la seva recopilació enciclopèdica d’imatges de l’arquitectura i la vida quotidiana a la capital francesa. Poc, per no dir res, se sap de la seva infància. Va caldre esperar fins a 1964, any en què la fotògrafa nord-americana Berenice Abbott, que en tan gran mesura va contribuir al coneixement pòstum i a la justa valoració de l’obra de Atget, va publicar una carta escrita per André Calmettes, amic intim de Atget, 36 anys abans, per descobrir que Atget es va quedar orfe de petit i va ser confiat a un oncle seu ferroviari que se’l va endur a viure als suburbis parisencs i el va posar a estudiar en un col·legi de capellans. No sembla, però, que el jove Atget tingués vocació pel sacerdoci. El seu cap havia d’estar poblat de somnis d’aventures.

No va finalitzar la seva educació secundària i s’embarcà en la marina mercant, on s’hi va passar del 1875 al 1877 treballant en un vaixell de les línies d’Àfrica. Retornant a París el 1878 intentà cursar estudis d’art dramàtic al Conservatori, però no ho va aconseguir. Després del servei militar va intentar entrar de nou al Conservatori, aquest cop amb èxit, i començà una carrera d’intèrpret que durà 15 anys, si bé sense grans èxits. El 1885 entrà en un grup ambulant de comediants. El seu ofici li va permetre conèixer la qui seria la seva dona, Valentine Delafosse-Compagnon.

L’any següent, després de patir una afecció de les cordes vocals, abandonà el teatre i la ciutat de París per llançar-se a la pintura, el dibuix i la fotografia. A partir de 1890 s’estableix com a pintor a la capital, sense gaudir de gran èxit. Comprenent la necessitat de documentació dels artistes i grafistes, comença a provar sort amb la fotografia, capturant imatges sistemàticament amb la intenció de posseir un arxiu documental destinat als artistes. Atget s’interessà d’entrada per temes menors: els oficis de París que anaven desapareixent, els patis dels edificis de la ciutat i aparadors de botigues. Tot això conflueix en el seu projecte de fotografiar la totalitat d’allò artístic o pintoresc de la ciutat. Institucions com la Biblioteca Nacional de França comprenen l’interès documental d’una col·lecció d’aquest tipus i comencen a adquirir les seves fotografies.

El 1899 la parella s’instal·là al 17 bis de la Rue Campagne-Première. Malgrat la seva important clientela d’artistes (Georges Braque, André Derain, Maurice Utrillo, Maurice de Vlaminck, André Dunoyer de Segonzac, Moïse Kisling, Tsugouharu Foujita,..), la situació econòmica d’Atget romandrà precària, i tots dos viuran de les rendes de Valentine. Durant la Primera Guerra Mundial deixa de fotografiar per motius econòmics, i no reprendrà la seva activitat fins als anys 20’s.

El 4 d’agost de 1927, poc abans de la seva mort relegat a la misèria, els surrealistes van descobrir i reclamar la seva obra, particularment Man Ray i la seva assistent Berenice Abbott. Gràcies a la publicació d’articles i reculls sobre la seva obra, Abbott permet al públic reconèixer la tasca de documentació de l’antic París feta per Atget. Aquell mateix any, el museu de monuments històrics de París va comprar 2000 de les seves plaques fotogràfiques Sobre el fotògraf. Abbott escriuria:

“El recordarem com un historiador de l’urbanisme, com un veritable romàntic, enamorat de París, com un Balzac de la càmera, l’obra del qual ens permet teixir un vast tapís de la civilització francesa.”

Els inicis

El 1879 es va matricular al Conservatori d’Art Dramàtic. Va abandonar els estudis tres anys més tard sense deixar rere seu cap empremta del seu talent i va començar a exercir el seu humil ofici d’actor. Sembla que presumia d’haver assolit grans èxits interpretant Robert Macaire però malauradament no queda cap rastre, per mínim que sigui, que l’actor Eugene Atget trepitgés mai l’escena francesa, ni tan sols com a meritori, res. No sembla que el seu nom arribés a figurar si més no una vegada a la cartellera d’un teatre a França, ni fins i tot en la província més remota. No hi ha dubte que Atget va estimar el teatre més que qualsevol altra cosa a la vida i que al teatre va consagrar amb absoluta dedicació els vint anys més vigorosos de la seva existència, ni tan sols van aconseguir apartar d’ell les humiliacions i els rigors d’una existència que res tenia a envejar a la que patien els actors de la seva categoria en l’època de Molière, la vida d’una companyia de còmics que donaven tombs de ciutat en ciutat, de teatre en teatre, per les regions més inaccessibles, fes fred o calor, en condicions que sovint ni tan sols els permetien satisfer la fam o la necessitat de dormir en un llit confortable.

Les dues úniques coses que deu al teatre són haver-li donat l’oportunitat de trobar a l’únic amic amb qui va estar unit fins a la mort, precisament André Calmettes, i conèixer el 1886 a la qual hauria de ser la companya de la seva vida, Valentine Compagnon, actriu que es presentava en els escenaris amb el nom de Valentine Delafosse. Valentine procedia d’una família d’artistes, Atget i ella compartir la vida de l’escena durant onze anys, i el més probable és que fos Valentine qui aconseguís treball per Eugene, però finalment ella va obtenir un contracte de quatre anys de durada a La Rochelle i Atget no va ser acceptat ni tan sols com a comparsa. En conseqüència, Atget es torna a París i, mentre Valentine compleix el seu contracte, comença a fer balanç de la seva pròpia vida, a preguntar-se què farà. Ha complert 40 anys i té un deixant de terribles fracassos darrere seu. Decideix emprendre un altre camí: si no ha aconseguit ser un gran actor, tractarà de ser pintor. Sempre ha sentit inclinació per la pintura i, amb el seu amic Calmettes, ha freqüentat la companyia d’artistes: serà un d’ells.

Durant gairebé dos anys pinta un parell de quadres d’arbres sense el menor èxit, probablement perquè li falta convicció i, certament, a jutjar pel poc que es coneix del seu treball, sense resultats brillants. Però aquesta vegada Atget no està disposat a continuar. Ara havia de ser la definitiva, el que importa és trobar una feina que li permeti guanyar-se el pa modesta però dignament. La seva experiència com a pintor li ha permès descobrir que nombrosos artistes es valen de reproduccions de la realitat, gravats i fotografies, per realitzar-la. D’altra banda, coneix la capital amb detall, sobretot els carrers vells, els antics palaus, i sap que hi ha moltes persones que estimen el vell París. Atget decideix fer-se fotògraf, dedicar-se a documentar la ciutat i els seus variadíssims aspectes.

S’inicia a la fotografia al 1888 i al voltant del 1890 van començar a a produir material fotogràfic per als artistes, que fonamentalment son fotografies de paisatges i plantes. Després, al voltant de 1897-1898, en el moment que es crea la Comissió du Vieux Paris, va començar a fotografiar sistemàticament els vells barris de París a punt de desaparèixer i les petites botigues condemnades per la irrupció dels grans magatzems. A partir del 1901 va fer els primers plànols dels elements decoratius (detalls a les façanes de ferro forjat, picaportes, passamans d’escales …). Ven les seves fotografies a diverses institucions públiques com el Museu Carnavalet, la Biblioteca Històrica de la ciutat de París, la Comissió Municipal del Vell París … Fotografia parcs i monuments, els carrers pintorescs de diferents llocs en els suburbis de París i diverses ciutats franceses.

Encara que ell no ho sabia, es tractava del baptisme d’una obra que li donaria la glòria tan dolorosa, fatigosa i vanament buscada en altres parts. La gran paradoxa del destí d’Atget. En aquells moments, hauria pogut decidir-se per qualsevol treball; va triar la fotografia. Era la seva autèntica vocació? No ho sabem. Es tractava de guanyar-se la vida.

Es diu que va anar al rastre de Paris a comprar una vella màquina de manxa amb la qual va iniciar els seus treballs. No hi ha constància. La màquina anava muntada sobre un enorme trípode de fusta, i coneixem  l’aspecte que tenia Atget mentre realitzava el seu treball gràcies als nombrosos reflexos de la seva figura, a mitges coberta pel drap negre, que descobrim sorpresos als aparadors de les botigues, Atget no es va preocupar d’eliminar-los, potser per casualitat al principi, per descuit en ocasions i en altres, potser, per diversió. Si a la màquina i el trípode afegim la caixa amb les dotze plaques, pesava més de 15 quilos que l’alt, eixut i una mica encorbat Atget carregava sobre les seves espatlles, al llarg de quilòmetres i més quilòmetres, i això durant el quart de segle llarg que li quedava de vida. La càmera fotogràfica que va utilitzar Atget en gairebé trenta anys, fins al final, era un model força antiquat, sobretot en relació amb els nous materials sensibles i els obturadors que permetien prendre instantànies, captar el moviment.

Joueur d’Orgue (1898)


Els protagonistes d’aquesta coneguda fotografia d’Atget en algun lloc de Paris resulten commovedors, però al voltant seu bufen els gelats vents de la melancolia. Tot i l’època en que el fotògraf els va demanar que adoptessin aquestes expressives poses, havien deixat ja de pertànyer al món real, tant com l’home de l’antiquada càmera superada ja tecnològicament. Eugène Atget havia lluitat per obrir-se pas a la vida com actor itinerant fins que va descobrir la fotografia i va escollir una temàtica que irradiava un aura que Walter Benjamin va descriure com ‘propera i distant a la vegada’, els vells barris d’unes ciutats en ràpida expansió que es deixaven deteriorar en nom del progrés industrial.

Tot i que Atget va començar treballant en el mitjà visual més modern de la seva època, no el va atreure el present sinó que, d’una manera gairebé màgica, va optar pel passat, el fràgil, el que amenaçava ruïna.

‘El organillero y la niña cantante’


L’interessava l’arquitectura i l’entorn urbà, però no només això. Els artistes surrealistes van descobrir en el seu treball manifestacions del subconscient que també els hi interessava a ells i l’escriptor Camille Recht va definir la seva fotografia com de ‘escena del crim’. en realitat, en el seu estil directe i planell, Atget documentava les costums tradicionals que anaven desapareixent a la gran ciutat i lògicament retratava també a les seves gents, amb somriures, sabedors que es trobaven fora de lloc, que desprenien una lleugera melancolia.

En ocasions, també els automòbils es ‘colaven’ en el seu camp de visió, però les seves habilitats tècniques no podien competir contra l’accelerat ritme de la metròpoli que era Paris. En lloc seu, ens mostrava el Palau de Versalles en condicions desoladores, en un moment que es va considerar seriosament tirar-lo a terra.

La prostituta que apareix en el centre de la fotografia ‘Versailles, Maison close, Petite place’ sense dominar la imatge, com una peó d’exposició en una vitrina, proclama l’existència d’un món desaparegut.

Ocasionalment Atget posava el seu talent al servei de les autoritats franceses per a la protecció de monuments històrics, i li van demanar que fotografiés qualsevol cosa que tingués valor arquitectònic. poc a poc va desenvolupar un mètode de treball sorprenentment modern.

Així es produeix la paradoxa de que els seus conceptes apunten al futur de l’estètica de la fotografia tot i la seva temàtica.

Font: Iconos de la fotografia-El Siglo XXI- Ed Electa

.

‘Documents per a artistes’. Així resava el rètol que Atget  havia col·locat a la porta de casa seva, a París, per definir el seu treball com a fotògraf. Aquesta llegenda posava de manifest el seu escàs interès per transmetre cap emoció o crear art a través de la fotografia. L’objectiu d’Atget era únicament el de captar imatges que servissin com a punt de partida a la feina d’altres, imatges tan asèptiques com una targeta científica o d’identificació. Els seus principals clients eren il·lustradors, artistes, aficionats a la història i institucions interessades en la història de París.

Fins a la seva mort, trenta anys més tard, va treballar en silenci en la seva vocació. Per a un observador casual podria haver semblat un fotògraf comercial típic de l’època. Ell no era progressista, però va treballar pacientment amb tècniques que eren ja obsoletes quan les va adoptar, i gairebé anacròniques en el moment de la seva mort. Va experimentar poc en el sentit convencional, i menys a la teorització. No va fundar cap moviment i no va atreure a cap cercle. Va fer, però, fotografies que per la puresa i la intensitat de la visió no han estat mai superades.

El treball d’Atget és únic en dos nivells. Va ser el creador d’un gran catàleg visual de la cultura francesa que va viure en el primers anys d’aquest segle. Va ser a més un fotògraf on la seva autoria i l’originalitat del seu treball segueix sent un punt de referència de bona part de la fotografia contemporània. Altres fotògrafs s’havien ocupat de descriure fets (documentació) o d’expressar les seves sensibilitats (expressió). Atget combina i transcendeix tots dos enfocaments en el moment que s’imposa la tasca de comprendre i interpretar en termes visuals una complexa, antiga i viva tradició. Les fotografies que va fer sota aquest concepte són aparentment simples, totalment preparades, reticents, amb experiència, misterioses i veritables.

De “Looking at Photographs” per John Szarkowski

Mai es va formar com a artista i mai va tenir intenció de ser reconegut com a tal, cosa que, de fet, no arribaria fins després de la seva mort. Ni tan sols va tenir una formació sòlida com a fotògraf. I, malgrat això, Atget és considerat com el precursor de la fotografia documental i ha estat font d’inspiració de fotògrafs i artistes com Berenice Abbott, Walker Evans o Man Ray.

D’aquesta manera va treballar des de 1898 fins a 1927, any en què mor, documentant a pintors com Braque, Utrillo, Derain o Vlaminck. El que interessava a aquests pintors fonamentalment era el paisatge típicament francès o elements concrets d’aquest, sempre lliure de tota presència humana. Per evitar aquestes presències Atget prenia les seves fotografies a primeres hores del matí, abans que el bullici de París comencés a despertar. Per aquest motiu la presència humana en l’obra de Atget és molt escassa. Però quan apareix l’ésser humà, aquest té un contorn borrós, poc precís i definit, fonent-se gairebé amb el paisatge de fons. Atget no es va dedicar únicament de documentar els llocs més turístics, sinó que recorre un a un els barris de París. Va fer una quantitat de fotos descomunal, tant és així que el 1968 el MoMA de Nova York adquireix 10.000 dels seus negatius.

Aparentment aliè a tot, Atget projecta la seva visió subjectiva de la realitat a través de la imatge documental i això és el que fa que la seva obra vagi més enllà de la mera descripció i es converteixi en reflex de la seva pròpia personalitat. Segons Walker Evans, “en les seves fotos no veiem la poesia del carrer o de París, sinó la mirada poètica de Atget projectada sobre les coses“. Durant els gairebé 40 anys que Atget es va dedicar a la fotografia, mai va canviar la càmera de segona mà que havia adquirit en els seus inicis. Es tractava d’un antiquat model de fusta que utilitzava un sistema de gran format de plaques de vidre i que se subjectava a un pesat trípode per garantir la seva estabilitat. Aparatosa i incòmoda, va ser la companya d’Atget en els seus recorreguts pels carrers de París. Mentre que altres fotògrafs de l’època buscaven la major nitidesa possible, ell sucumbia als efectes de la nitidesa i moviment en la fotografia que obtenia amb la seva vella càmera. Una vegada, Man Ray li va oferir una Rollei en miniatura carregada amb un rotllo de pel·lícula de 35 mm. Atget la va rebutjar. “Trop vite“, va argumentar, “massa ràpida”.

Les seves imatges de carrers mullats i desertes ens suggereixen l’escena d’un crim. Es diria que una ombra aguaita a qui les contempla. Per a alguns estudiosos de la seva obra, aquestes han estat font d’inspiració estètica del cinema negre i policíac. En les poques ocasions en què retrata persones, rebutja el moviment. El resultat són posis gairebé estàtiques que ens recorden les seves imatges d’estàtues en els vells parcs parisencs o dels maniquís als aparadors. Atget va ser pioner a retratar aparadors i la seva silueta s’endevina en alguns dels seus reflexos.

.

Els surrealistes de seguida es van sentir atrets per la mirada innovadora d’Atget davant l’estètica pictorialista que caracteritzava la fotografia de l’època. Curiosament, Atget no s’identificava en absolut amb les premisses dels que li van donar més reconeixement. De fet, el 1926, Man Ray va publicar algunes de les seves fotografies a la revista La Révolution Surréaliste, encara que aquestes van aparèixer sense signatura per desig exprés de Atget. Entre elles, es trobava L’eclipsi, fotografia que mostra un grup de parisencs contemplant aquest fenomen i que els surrealistes van decidir rebatejar com “Les noves conversions”, com si d’una contemplació religiosa es tractés, un doble ús de la imatge que no convencia a seu autor.

Cronològicament hauríem de situar la primera fotografia surrealista en una data posterior a 1924 en què es va fer públic el “Primer Manifest Surrealista”, que tradicionalment marca el començament del moviment. Malgrat això podem dir que hi ha nombroses fotografies del segle XIX que es podrien posar en relació amb el que serà posteriorment l’estètica de la fotografia surrealista.

Només unes quantes fotografies anteriors al moviment van ser considerades “dignes” de representar la seva ideologia, i per això adequades per il·lustrar les publicacions surrealistes, com és el cas de l’obra d’Atget, autor pel qual el grup va sentir una gran admiració, que es nota en els treballs d’autors com Bill Brandt o Clarence Laughlin. La fascinació per Atget resulta paradoxal si tenim en compte el caràcter purament documental de la seva obra, ja que és el primer fotògraf modern que va intentar registrar fragments de la realitat tal i com els captava la càmera, sense interpretació distorsionada alguna.

Tot i així els surrealistes van voler veure un aspecte que va més enllà del informatiu. Retransmetia, en les seves fotografies de París, situacions íntimes on es deixaven notar les mateixes sensacions que podria experimentar un vianant al caminar pel carrer.

A partir de 1910, ordena les seves sèries en sub-grups i àlbums per presentar les seves fotografies i el 12 de novembre de 1920 escriuria a Paul Léon, director de Beaux-Arts de la France: “Puc afirmar que tinc en poder meu tot el vell París”.. Al final de la seva vida, va produir fotografies de parcs i aparadors que van ser inspiració dels surrealistes. Man Ray va publicar de forma anònima tres de les seves fotografies al número 7 de La Révolution surréaliste el 1926. A la seva mort el 1927, Berenice Abbott compra fotografies, àlbums, directori i negatius llest per a exposicions i llibres. El 1968, va vendre la seva col·lecció al Museu d’Art Modern de Nova York.

Atget ordena la seva col·lecció en les sèries: Paisatges i documents, l’Antiga França, Disfresses i art religiós. París pintoresc. Art al Vell París. Els voltants de París. La topografia del vell París, L’interior de París i els Parcs. A partir d’aquestes sèries, Atget crea àlbums llestos per a la venda.

En totes les seves sèries, el nexe comú és el seu interès per captar el vell París, aquest que en la segona meitat del segle XIX està a punt de desaparèixer pel projecte de renovació arquitectònica del baró Haussmann. Aquest és el rebuig de Atget per la modernitat que en la seva sèrie “Vehicles de París” només inclou els de tracció animal quan, en aquell moment, els de motor representaven ja el cinquanta per cent. La seva nostàlgia el porta a anotar al revers de moltes de les seves imatges aquest singular peu de foto: “Aujourd’hui, malheureusemente disparaîre” (avui lamentablement desaparegut).

Atget no va ser un esteta. Era una passió dominant el que l’empenyia a registrar la vida. Amb la lent meravellosa del son i la sorpresa, ‘va ser’ (és a dir, va fotografiar) pràcticament tot el que l’envoltava dins i fora de París, amb visió de poeta. Com a artista veia en abstracte, i jo crec que va aconseguir fer-nos sentir el que veia. Fotografiar, registrar la vida, dominar els seus temes, va ser tan essencial per a ell com ho era escriure per a James Joyce o volar per Lindbergh… Es posava en peu amb l’alba i, després d’estudiar la llum, partia, es podria dir que en direcció a tot arreu. El seu instint el portava a llocs molt estranys, on aparentment no hi havia res de d’interès. (…) Jo vaig tenir l’honor de fotografiar-lo poc abans de morir, no va arribar a veure el resultat. Va morir a l’agost de 1927. I jo crec que amb la seva missió complerta.

Berenice Abbott, 1929

Davant del retrat d’Atget que Berenice Abott li va fer el 1927, el mateix any de la seva mort, és reconfortant pensar que no només s’han conservat les seves fotografies sinó també molts dels llocs que va captar amb la seva càmera i que tant li preocupava que sucumbissin a la modernitat, com la Taverna Du Lapin Agile o al Moulin de la Galette, tots dos al barri de Montmartre.

.

La seva passió per la documentació i el registre exhaustiu de la seva època, la fotografia com a mitjà per dur a terme aquest objectiu i les tècniques d’impressió que va utilitzar com el paper albúmina o de revelat directe en clorur de plata són sens dubte característics del segle XIX. Malgrat això, les seves fotografies sempre van tenir una empremta molt personal que el caracteritzen com a autor fins als nostres dies. Darrere de la seva vocació documental, hi havia un autor clarament present, amb un discurs i una estètica que li eren propis, fenomen que l’ha posat en el panteó de la fotografia del segle XX.

Era un home vell, amb cara d’actor cansat. Treballava envoltat d’una quantitat fabulosa de documents, plaques, proves, àlbums, llibres. Però quins documents! Durant 30 anys Atget ha fotografiat tot París, amb la meravellosa intenció de fer somiar i sorprendre. Aquests no són els àlbums que un artista deixa a les llibreries, sinó la visió que un poeta llega als poetes. Sense cedir mai al pintoresc o el merament anecdòtic, Eugène Atget ha enfocat a la vida (…) Ho ha vist tot amb una mirada que mereix els epítets de sensible i moderna. El seu esperit era de la mateixa raça que Henri Rousseau i la seva perspectiva del món, determinada per un mitjà aparentment mecànic, és també la visió de la seva ànima … La ciutat mor. Es dispersen les seves cendres. Però la capital somiada que crec Atget alça el seus baluards inexpugnables sota un cel de gelatina. El laberint de carrers segueix el seu curs com un riu. I les cruïlles sempre es presten a cites patètiques.

Robert Desnos, 1927

És necessari qualificar el significat de “fotògraf d’art”, així com de “documentació estètica”, ja que aquests termes signifiquen coses diferents per diferents persones. Atget mai va ser “artista”. El seu art es basa en la seva captació del mitjà fotogràfic sense confusió o imitació de la pintura. La seva visió, el suport del cor i el cervell, la maduresa en la seva sensibilitat i, sobretot, l’elecció selectiva van ser extraordinàriament sintetitzades, i projectades per a l’observador per entendre-la i així enriquir-se. La maduresa, en aquest cas, no va ser un obstacle, sinó un potent ingredient.

Walter Benjamin

(Berlín, 15 de juliol de 1892 – Portbou, 26 de setembre de 1940)

L’obra d’Atget interessà particularment al filòsof i crític Walter Benjamin, que comenta i avalua el treball del fotògraf al seu assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica i a la Petita història de la fotografia. En el primer assaig, Benjamin considera el treball realitzat per Atget com un precursor de la categoria estètica del “valor d’exposició”.

El volum Sobre la fotografia, conté una sèrie d’articles, ressenyes i notes periodístiques en les quals s’inclou Petita història de la fotografia, article aparegut en tres lliuraments, el 18, ​​25 de setembre i el 2 d’octubre de 1931 en el setmanari Die Literarische Welt.

Us reprodueixo un petit fragment de ‘Pequeña historia de la fotografia‘:

Atget fue un actor que, asqueado de su oficio, lavó su máscara y se puso luego a desmaquillar también la realidad. Vivió en París, pobre e ignorado; malvendió sus fotografías a aficionados que apenas podían ser menos excéntricos que él, y hace poco ha muerto, dejando una obra de más de cuatro mil fotos. Berenice Abbot, de Nueva York, las ha recogido, y enseguida aparecerá una selección en un volumen que destaca por su belleza y que ha estado al cuidado de Camille Recht.
Los publicistas contemporáneos “nada sabían de este hombre que iba y venía por los estudios con sus fotografías, que las malvendía por cuatro perras, a menudo no más que al precio de aquellas tarjetas que, hacia 1900, mostraban imágenes embellecidas dc ciudades sumergidas en una noche azul con una luna retocada. Alcanzó el polo de la suprema maestría; pero en la maestría enconada de un gran hombre que vivió siempre en la sombra, omitió plantar su bandera. Así no pocos creerán haber descubierto el polo que Atget pisó antes que ellos.
De hecho, las fotos de París de Atget son precursoras de la fotografía surrealista, tropas de avanzada de la única columna realmente importante que el surrealismo pudo poner en movimiento. El fue el primero que desinfectó la atmósfera sofocante que había esparcido el convencionalismo de la fotografía de retrato en la época de la decadencia.
Saneó esa atmósfera, la purificó incluso: introdujo la liberación del objeto del aura, mérito éste el más indudable de la escuela de fotógrafos más reciente. Si Bifur o Variété, revistas de vanguardia, no presentan, bajo el título de “Westminster”, “Lille”, “Amberes” o “Breslau”, sino detalles, ya sea un trozo de una balaustrada, o la copa pelada de un árbol, cuyas ramas se entre-cruzan en direcciones varias con las farolas de gas, o un muro de defensa, o un candelabro con un cinturón salva-vidas que lleva el nombre de la ciudad, se trata siempre de matizaciones literarias de temas que ya había descubierto Atget. Este buscó lo desaparecido y apartado, y por eso se levantan dichas imágenes contra la resonancia exótica, esplendorosa, romántica de los nombres de las ciudades; aspiran el aura de la realidad como agua de un navío que se va a pique.
¿Pero qué es propiamente el aura? Una trama muy particular de espacio y tiempo: irrepetible aparición de una lejanía, por cerca que ésta pueda estar. Seguir con toda calma en el horizonte, en un mediodía de verano, la línea de una cordillera o una rama que arroja su sombra sobre quien la contempla hasta que el instante o la hora participan de su aparición, eso es aspirar el aura de esas montañas, de esa rama. Hacer las cosas más próximas a nosotros mismos, acercarlas más bien a las masas, es una inclinación actual tan apasionada como la de superar lo irrepetible en cualquier coyuntura por medio de su reproducción.
Día a día cobra una vigencia más irrecusable la necesidad de adueñarse del objeto en la proximidad más cercana, en la imagen o más bien en la copia. Y resulta innegable que la copia, tal y como la disponen las revistas ilustradas y los noticiarios, se distingue de la imagen. La singularidad y la duración están tan estrechamente imbricadas en esta como la fugacidad y la posible repetición lo están en aquélla.
Quitarle su envoltura a cada objeto, triturar su aura, es la signatura de una percepción cuyo sentido para lo igual en el mundo ha crecido tanto que incluso, por medio de la reproducción, le gana terreno a lo irrepetible. Atget casi siempre pasó de largo «ante las grandes vistas y antes las que se llaman señales características»; no así ante una larga fila de hormas de zapatos; ni tampoco ante los patios parisinos en los que desde la noche hasta la mañana se enfilan los carros de mano; ni ante las mesas todavía empantanadas y platos sin ordenar que están allí por cientos a la misma hora; ni ante el borde. de la calle …, número 5, cifra ésta que aparece gigantesca en cuatro sitios diversos de la fachada.
Pero es curioso que casi todas estas imágenes estén vacías. Vacía la Porte d’Arcueil de los paseos de ronda, vacías las fastuosas escaleras, vacíos los patios, vacías las terrazas de los cafés, vacía, como es debido, la Place du Teatre. No es que estén esos lugares solitarios, sino que carecen de animación; en tales fotos la ciudad está desamueblada como un piso que no hubiese todavía encontrado inquilino. En estos logros prepara la fotografía surrealista un extrañamiento salutífero entre hombre y mundo entorno. A la mirada políticamente educada le deja libre el campo en que todas las intimidades favorecen la clarificación del detalle……

Cuando los inventores de un nuevo instrumento lo aplican a la observación de la naturaleza, nada es lo que ellos quisieron crear en comparación con los descubrimientos sucesivos cuyo origen es el instrumento.

Pequeña historia de la fotografía /Geoges Potonniée, Histoire de la découverte de la photographie –frase puesta en boca de Arago–. Cit. en W. Benjamin, Obras II, 1, p. 381

La diferencia entre la técnica y la magia no es sino una variable histórica.

Pequeña historia de la fotografíaObras II, 1, p. 383

Pero, ¿qué es el aura? El entretejerse siempre extraño del espacio y el tiempo; la aparición irrepetible de una lejanía, por más cerca que ésta pueda hallarse. /

Pequeña historia de la fotografía Obras II, 1, p. 394

Es por cierto bien característico el que el debate se haya encarnizado en cuanto se trata de la estética de la ‘fotografía como arte’, mientras en cambio apenas se repara en el hecho social –que sin duda es menos problemático– del ‘arte en tanto que fotografía’.
Pequeña historia de la fotografía Obras II, 1, p. 398

La simple ‘descripción de la realidad’ ya apenas dice algo sobre esa misma realidad»./

Pequeña historia de la fotografía, Bertolt Brecht, Der Dreigroschenprozess. Ein sociologisches experiment, III, 2, en Versuche 8-10. Heft, 3, Berlín/Frankfurt, 1959, p. 260. Cit. en Obras II, 1, p. 401

No resulta casual en absoluto que se haya comparado las fotografías de Atget con las de la policía en el lugar de un crimen. Pero, ¿no es cada rincón de nuestras ciudades, precisamente, el lugar de un crimen? ¿No es cada uno de sus transeúntes bien precisamente un criminal? Y, ¿no tiene el fotógrafo –el sucesor de arúspices y augures– que descubrir la culpa en sus imágenes, señalando al culpable?

Pequeña historia de la fotografía, Obras II, 1, p. 403

Es la recreació del París per a nosaltres i per tots els temps, Atget li va donar realitat permanent mitjançant la utilització de la fotografia en si mateixa. No es va preocupar excessivament per la tècnica ni a la imitació de la pintura sinó que es dirigeix ​​en línia recta, amb un missatge visual en el que els actors que actuen son els materials, textures, superfícies, detalls. Tot i les limitacions del seu equip fotogràfic, va captar totes les fases de la seva vida: la gent, l’activitat del carrer, la ciutat pròpiament dita.

Les fotografies d’Atget revelen el seu mètode de treball. El seu equip consistia en un simple càmera de visió de 18 x 24 cm , amb gairebé cap dels paràmetres actuals. Tenia un front en augment, com es veu en les fotografies, moltes de les cantonades s’han tallat, perquè l’objectiu no permetia una cobertura completa. No tenia gran angular. La distància focal del seu objectiu es desconeix, però ha d’haver estat al voltant dels 270 mm. Atget utilitza plaques de vidre. Pel que fa als accessoris, per descomptat, no va fer ús d’un mesurador de l’exposició. Va fer ús d’una taula de coeficients amb simples càlculs matemàtics. Però el més probable és que va jutjar l’exposició de la seva vasta experiència amb les condicions de llum, la matèria, i el tipus d’emulsió de la placa. Com que l’emulsió utilitzada llavors no eren sensibles al color, mai va usar filtres.

Per al treball interior, que no utilitza llum artificial de cap tipus, però sempre es va valer de la llum natural. El disparador era lògicament manual, i així el càlcul del temps d’exposició. Normalment intentava tancar el diafragma per obtenir màxim camp d’enfocamant, únicament quan feia fotografies de persones obria el diafragma per mantenir el fons desenfocat. És probable que no pogués fer fotografies més ràpides de a 1 / 11 segons. Pel que sembla, segons les mateixes fotografies, que la majoria d’elles van ser preses durant els mesos d’estiu. També en les fotografies de retrats probablement Atget els va demanar “quiets un moment…”

Amb l’experiència del caminant, l’observació, i el drama, Atget va fotografiar els monuments de París, cases, llocs, castells, carrers, els subjectes a punt de desaparèixer. La fotografia va ser no més gratificant materialment que actuar. Tot i així va continuar, arrossegant la seva càmera de visió i les pesades plaques de vidre. Abans de la Segona Guerra Mundial de 1914-1918, Atget va anar a poc a poc guanyant reconeixement i suport financer. Però va esclatar la guerra, la segona que Atget patia. La gent pensava que era un espia o un llunàtic. Va deixar de vendre les seves fotografies i li quedava poc temps, s’anava fent vell.

Les fotografies de Atget són la prova suprema de que la fotografia és més que l´ús d’una “màquina”. A excepció dels complexos factors d’aturar el moviment, Atget no va trobar obstacle per fer les seves fotografies un comentari extremadament expressiu en la vida. No és la càmera, sinó Atget el que va dictar el que s’establiria en aquestes belles impressions. La intensitat del seu propòsit i la visió era el poderós impuls que el va obligar a sotmetre a llargs anys d’abandonament i el treball dur. Per a ell, la càmera no era sinó un instrument per expressar la seva intensa consciència de la vida.

Va morir el 4 d’agost de 1927, un d’aquells dies tòrrids, escassos però particularment de molta calor, de l’estiu parisenc. El sepeli, al cementiri de Bagneux, seria una cerimònia breu i senzilla, amb prou feines una dotzena de persones. Els funerals d’un home pobre. Així va concloure la vida d’Eugene Atget.

Jean Leroy, el seu biògraf, ha escrit que el dia que va morir Atget París va estar de dol sense saber-ho. S’ha dit també que la fotografia es va vestir igualment de dol rigorós aquesta jornada, però que tampoc ho sabia. Potser ni el mateix Atget va saber, fins el seu setantè aniversari, que va acabar aquell 4 d’agost, que ell, Atget, era un dels pares de la fotografia i que estava enquadrat entre els més eminents artistes del gènere. O potser no va voler saber-ho, perquè Atget hagués desitjat amb tota ànima que el seu triomf i el seu mite tinguessin altres temples com a lloc per a la seva celebració i que fos una altra musa qui plorés la seva mort; per a la seva desesperació, no va poder aconseguir-ho.

.

Us deixo amb una primera locució, extreta dels programa Vidas contadas – Eugene Atget emès per Radio5 el 04/08/11:

Ara un primer vídeo, un bon recull de la seva obra:

Continuem amb el capítol dedicat a Atget de ‘Masters of Photography‘:

I encara un altre que m’ha semblat interessant:

I acabem amb la classe de Fotografía clásica: Eugene Atget impartida per José Carlos M. Robles. Molt interessant:


.

En quant a les galeries, comencem amb la de ‘Photography-now‘:

Continuem amb l’arxiu de la ‘George Eastman House ‘:

I acabem amb també el lloc de l’exposició d’Atget de la Bibliothèque Nationale de France. Un lloc complertíssim on ho teniu tot el que volgueu saber d’Atget, això sí, en francès:

I encara una més, l’exposició del MoMA: http://www.moma.org/collection/browse_results.php?artistFilterInitial=&criteria=O%3AAD%3AE%3A229&page_number=1&template_id=SS&sort_order=1

Fonts: Ha estat una grata sorpresa la quantitat d’informació de qualitat que sobre Ayget es troba a la xarxa. Tanta, que veritablement he hagut de treballar força per poder extreure els fragments interessants i donar coherència al petit recull que acabeu de llegir sobre Atget. Algunes de les fonts han estat:

  1. http://www.hoyesarte.com/opinion/156-opinion/10004-atget-el-artista-que-no-aspiraba-a-serlo.html
  2. http://www.circulobellasartes.com/benjamin/index.php
  3. http://www.avizora.com/publicaciones/fotografia_y_video/textos/0059_hacia_figuracion_poetica_del_cuerpo.htm
  4. http://expositions.bnf.fr/atget/feuille/05_1.htm
  5. http://classes.bnf.fr/atget/pistes/00.htm
  6. http://sientateyobserva.wordpress.com/2011/06/06/citas-de-y-sobre-eugene-atget/
  7. http://devampiros.blogspot.com/2007/01/sobre-fotografa-en-walter-benjamin.html
  8. http://www.elangelcaido.org/fotografos/atget/atget.html
  9. http://www.picassomio.com/art-articles/el-surrealismo-en-la-fotografia.html
  10. http://indexfoto.montevideo.gub.uy/articulo/eugene-atget-un-fotografo-del-siglo-xix-en-el-siglo-xx
  11. http://www.elpais.com/articulo/cultura/Eugene/Atget/mejor/retratista/Paris/elpepucul/20110525elpepucul_6/Tes
  12. http://www.photo-seminars.com/Fame/eugene.htm
  13. http://estudiodefotografia-fotografoprofesional.es/grandes-maestros/fotografo-eugene-atget/gmx-niv122-con452.htm
  14. http://www.exposicionesmapfrearte.com/eugeneatget/
  15. http://logoiiuv.tripod.com/sitebuildercontent/sitebuilderfiles/walterbenjamin.pdf
  16. http://lauragiordani.blogspot.com/2008/10/walter-benjamin-propsito-de-la.html
  17. http://www.masters-of-photography.com/A/atget/atget_articles3.html
  18. http://memoriandofotografia.blogspot.com/2011/06/eugene-atget.html
  19. http://misojosven.blogspot.com/2009/04/eugene-atget-grandes-fotografos.html
  20. http://www.temakel.com/trbenjaminoarte.htm
  21. http://books.google.es/books?id=6Rh_Tioo8xQC&pg=PA14&lpg=PA14&dq=conceptual+atget&source=bl&ots=37WunE0uGi&sig=OdhsaPdY3vMwJjIhJqw0NUfveT8&hl=es&ei=ZmrmTqbGG8Lt8QPtho2YBA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDUQ6AEwAw#v=onepage&q=conceptual%20atget&f=false

i alguna font més…

.

No amics, no puc afegir res més a l’obra d’Atget. Per a mi ha estat un gran plaer contemplar la seva obra a la vegada que anava construint la seva figura d’autor. L’article d’avui ha estat extraordinariament llarg i feixuc, i he intentat que fos el més complert possible, i amb la seva lectura no en hi prou. Cal treballar la seva obra, cal llegir a Walter Benjamin i cal reposar una mica les idees abans d’adonar-nos el que ens ha aportat aquest gran mestre.

És la meva forma d’acomiadar-me de vosaltres per aquest any…. venen festes i potser vacances i ha de servir-nos a tots plegats per descansar una mica, res un parell de setmanes, i retrobar-nos de nou al gener.

Amics, us desitjo de tot cor que passeu uns dies feliços, que llegiu molt, que feu moltes fotografies i sobretot que ens tornem a veure al gener amb més il.lusió i ganes de conexer als grans mestres de la fotografia.

Bon Nadal i Feliç 2012 !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1