Die Nebensonnen – Der Leiermann

Die Nebensonnen – Der Leiermann

S’acaba l’any i amb ell s’acaba el viatge. Un viatge cap a les profunditats més abismals de l’home. Aquest genial cicle, confessió íntima de Schubert, com a diari inseparable de la seva vida mateixa. Ell, centre mateix de la seva inspiració.
Schubert va comprendre bé i profundament els sentiments que expressaven els poemes de Müller, reproduint-los en sons de manera que cap cor pot escoltar-los sense sentir una profunda emoció, conduint-nos per les immenses profunditats del cor humà fins allà on es revela el deliri terrible d’un inerrable pressentiment de suau dolor limitador que tanca la frontera del ésser humà:essència mateixa del Romanticisme alemany.


M’ha estat complicat parlar de tots i cada un dels lieder que componen el cicle, però a la vegada m’ha estat una mena de catarsi personal.
Hem anat escoltant els lieder amb dos intèrprets per a mi immillorables. Segurament en falten de molt importants i genials, però personalment jo amb Quasthoff i Goerne m’hi sento molt identificada i els he volgut compartir. A la vegada els dos són molt diferents en interpretació. Quasthoff apassionat i majestuós, Goerne més intimista i introspectiu.  Quin millor? Jo no ho sabria dir, tots dos. Valoreu-ho vosaltres mateixos.

Queden els dos últims lieder. Die Nebensonnen, el primer, on el caminant veu uns falsos sols, fenomen òptic que es produeix quan la llum del sol passa pels núvols carregats de gel. Ell hi veu tres sols que sent com als dos ulls de la seva estimada i un tercer que es pot veure com a vida mateixa del caminant. El lied està escrit en compàs ternari seguint la simbologia dels tres sols. La part del piano que sona imitant el so d’un instrument de vent, tradueix el que es diu en el text quan representa l’expressió Hab’ lang und fest sie angeseh’n; Und sie auch standen da so stier (els he mirat força estona, fixament; ells també em miraven de fit a fit). El caminant no pot explicar aquesta expressió, per complexa i dolorosa, per tant Schubert fa que la música del pensament parlat passi a expressar el pensament mut.

Aquest Lied, majestuós, a l’hora, deixa clar amb el seu ritme pausat i fosc, el desig de mort del poeta.

Finalment arriba l’últim Lied del cicle Der Leiermann, interpretació musical de l’última estació dolorosa. L’escena està descrita en dos estrofes iguals i una tercera més curta que fa la pregunta que queda sense resposta, arribant al punt anímic més baix de tot el cicle.

En aquest últim lied, el caminant troba a un home que toca l’orgue pel carrer, ningú ni se’l mira ni l’escolta. L’home no es desanima i continua tocant. L’home que toca l’orgue pot simbolitzar la mort que tan espera el caminant. El viatger s’hi veu reflectit amb l’home que toca de manera estàtica, sense emoció i sense esperar res enmig del fred i la neu.
L’acompanyament és repetitiu i sense dinàmiques, com aquesta música que surt dels orgues de maneta. Escoltar aquesta música et porta a entrar en una espiral hipnòtica, tènebre i brutal, música que resigna a la seva sort.
La tercera estrofa més curta, canvia. El caminant ja no sols observa, ara s’hi vol involucrar, pregunta a l’home si pot anar amb ell i així acompanyar els seus laments. La música no contesta, queda a l’aire i finalment fa un acord conclusiu final, greu, menor.

Escoltem aquest últims Lieder per M. Goerne i A. Brendel al piano.

També,com no, per Quasthoff. D’aquest sols he trobat en vídeo Der Leiermann. Al piano la meva estimadíssima Maria João Pires.

[vimeo http://vimeo.com/13327307 w=560&h=420]

.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1
Anuncis