Cindy Sherman

Bon any amics i benvinguts de nou! Encetem aquest darrer tram de grans fotògrafs amb una artista excepcional. Ara entendreu perquè m’he agafat unes curtes vacances.. la raó no és altra que donar-me temps per entendre l’obra d’aquesta magnífica fotògrafa, l’exponent màxim de l’anomenada fotografia conceptual contemporània, una de les meves preferides…

L’obra que us presento avui té mil cares, mil formes d’abordar-la i d’entendre-la. La seva lectura no és senzilla i no us heu de centrar només a l’estètica, que la té, però que no és l’objectiu de la fotògrafa d’avui. Una obra que haureu d’observar amb tots els vostres sentits per sentir el que ens vol dir. Amics, comencem el 2012 amb la gran: 88. Cindy Sherman

Neix el 19 de gener de 1954 a Glen Ridge, New Jersey. Poc després del seu naixement, la seva família es va traslladar a la localitat de Huntington, Long Island. És una fotògrafa nord-americana i directora de cinema, coneguda pels seus retrats conceptuals. Al 1972 comença a la Universitat Estatal de Nova York a Buffalo, on inicia els seus estudis de pintura, després canviaria als de fotografia. Entre els seus professors hi figurava Les Krims (1943 -), fotògraf conceptual, conegut per la seva controvertida sèrie ‘The Incredible Case of the Stack O’Wheat Murders ‘(1972).

En aquestes sèries de fotografies Krims configura i fotografia el cos nu o en part nu d’una dona en varietat d’ambients i posicions, que sempre involucra una gran quantitat de sang, i deixa prop del cos la signatura del violador o assassí la signatura en forma d’una caixa de galetes. Krims va ser un dels pioners en un nou moviment de la fotografia escenificada i Sherman ho incorpora en el que serà el seu futur treball i tot i que sembli que no ha pogut recollir algunes de les habilitats tècniques bàsiques que es podria esperar d’un fotògraf moltes de les seves primeres imatges en blanc i negre mostren un gra excessiu i són sovint fora de focus.

En un inici Sherman es va interessar en les arts visuals a la Universitat Estatal de Nova York, on va començar a pintar. Frustrada amb el que va veure com les limitacions del medi, va abandonar i es va dedicar a la fotografia. ‘Estava copiant altres obres d’art i  em vaig adonar que podia utilitzar una càmera i dedicar el meu temps en una idea concreta‘.

Una de les raons per les que va començar a fotografiar-me a mi mateixa va ser que, un dels professors de la Universitat feia les seves classes a l’exterior, en un lloc prop de Buffalo i els alumnes es feien fotografies uns als altres i al paisatge. Això no m’agradava i al final vaig haver de repetir el curs, ara amb Barbara Jo Revelle, que em va introduir a l’art conceptual i altres formes contemporànies‘. Estant a la Universitat va conèixer a Robert Longo, qui la va animar a captar el seu procés de preparació i maquillatge per a les festes i juntament amb Charles Clough, va crear ‘Hallwalls’, un centre d’art.

Al 1995, va ser el beneficiaria d’una beca MacArthur. Està representada per Sprüth Magers Berlin London a Europa i per la galeria Metro Pictures de Nova York. A través d’una sèrie de diferents projectes, Sherman ha tractat de plantejar qüestions difícils i importants sobre el paper i la representació de les dones en la societat, els mitjans de comunicació i la naturalesa de la creació de l’art.

Cindy Sherman crea magistralment veritables escenes per a les seves fotografies. En el seu treball hi trobem series de natura morta, difícil de mantenir la mirada per nauseabundes però també composicions que semblen pintures dels grans mestres. Ha produït fotografies grotesques i macabres amb peces protèsiques del cos i de nines i, el 1997, fa Office Killer, la seva primera pel·lícula. Sherman aconsegueix però la fama amb una sèrie de fotografies en les què ella és la protagonista. Des de la dècada de 1970, ha posat en front la càmera en incomptables ocasions, però cap de les seves fotografies és un autoretrat en el sentit convencional. Fa servir diferents escenaris i accessoris, vestits i màscares, capes de maquillatge, perruques, nassos postissos i pits. La veritable Sherman sempre roman oculta. ‘Les meves imatges son sentiments amb la seva pròpia naturalesa, els que es representaven a si mateixos i no a mi’.

Untitled Film Stills

A partir de 1976 va desenvolupar dos projectes que havien de marcar l’estil ‘Sherman’, ‘Murder Mystery People‘, una mena de representació del clàssic joc del ‘Cluedo’, on interpreta diversos dels papers que podríem trobar a les pel·lícules de suspens. Encara no ha après totes les tècniques fotogràfiques d’il·luminació però ja es comença a destacar la temàtica del que serà la seva obra. L’altra serie és ‘Bus Riders‘, on Sherman desenvolupa encara més l’habilitat en transformar-se en diferents personatges i encara es noten els mateixos problemes fotogràfics que en la sèrie anterior. En aquesta sèrie veiem a una Sherman més segura davant la càmera, amb un llenguatge més corporal que ambiental.

La carrera de Sherman va començar durant la segona onada del feminisme. Alguns crítics parlaven de de que era l’educació i no la natura la que creava la identitat sexual. Les pel·lícules de Hollywood van ser un dels medis responsables en fomentar la diferència de gènere, presentant a una dona en pantalla com un espectacle passiu per a la mirada masculina. Les primeres fotografies de Sherman en blanc i negre, Untitled Film Stills, parlen de la dona. Cadascuna està habitada per una única figura femenina que mira com si fos un personatge d’una pel·lícula. Les històries que ens imaginem d’aquestes dones revelen com ens deixem portar per les aparences. Sherman és capaç de presentar-nos tota una col·lecció de dones simplement manipulant la seva pròpia imatge.

La sèrie la va produir entre el 1977 i 1980, i conforma una extensa sèrie de fotografies en blanc i negre. Sherman és l’únic protagonista en cada fotografia, ja sigui quan està a la cuina, a la nit per la carretera o en un llit desfet. De vegades la veiem amb vestit i perruca rossa, en altres amb un davantal o una faldilla. Suggereix associacions temàtiques i formals entre les fotografies, es tracta de fotogrames de pel·lícules que mai es van fer. A Film Still no. 4, una dona amb els ulls tancats, es mostra recolzada en una porta d’un passadís nu i amb poca llum, el que recorda la imatge de les pel.lícules dels anys 1950 i 1960. En el seu contingut emocional, l’escena sembla neutral i ambigua, no és suficient per desenvolupar un argument per manca d’indicis perceptibles anecdòtics o narratius. L’única cosa que és evident és la naturalesa artificial de la imatge.

Sherman treballa en sèries, típicament auto-fotografiant-se amb un ampli vestuari. Per crear les seves fotografies, Sherman dispara només en el seu estudi, assumint múltiples rols com a autor, director, maquillador, estilista i, per descomptat, la model. Bus Riders (1976/2000) és la sèrie de fotografies on l’artista es transforma en una gran varietat de personatges meticulosament observats. La fotografies van ser fetes el 1976, però, igual que l’altra sèrie titulada Murder Mystery People, no s’imprimeix ni exhibeix fins l’any 2000, però estan entre els primers treballs de l’artista. Sherman utilitza elaborats vestits i maquillatge per transformar la seva identitat en cada imatge. A les 69 fotografies de ‘Untitled Film Stills‘, Sherman apareix com una actriu de pel·lícula de sèrie B. ‘Mai vaig pensar que estava actuant. Quan vaig fer fotografies més de prop vaig haver de buscar més informació sobre expressió. No podia dependre del fons o de l’atmosfera. Volia que la història surtis de l’expressió del rostre’.

“No puc treballar sense música. I ha de ser la correcta per aquell moment perquè m’afecta al meu estat d’ànim. Treballo amb un comandament a distància, així puc canviar de música instantàniament si ho necessito…’

Encara que Sherman no considera el seu treball feminista, moltes de les fotografies de la sèrie mostren els estereotips de les dones en el cinema, la televisió i revistes. En el seu treball, Sherman es revela i oculta, amb nom i sense nom. ‘Em sento anònima a les meves fotografies i no em veig mai a mi mateixa. No són autoretrats‘. Sherman descriu el seu procés com un acte intuïtiu, i d’aquesta manera respon amb elements com la llum, l’estat d’ànim, la ubicació, i el vestit, i seguirà canviant els elements externs fins que troba el que vol.

La sèrie Untitled Film Stills, 1977-1980, amb el qual Cindy Sherman va aconseguir el reconeixement internacional, recorda fotogrames típic del neorealisme italià o nord-americà de cinema negre dels anys 1940, 50 i 60. Va evitar posar títols a les imatges per preservar la seva ambigüitat i va fer servir els seus propis béns com accessoris. Les fotografies van ser fetes generalment al seu propi apartament.

La sèrie es divideix en diversos grups. Les primeres sis són poc nítides i lleugerament fora de focus, i cada un dels ‘rols’ semblen interpretats per la mateixa actriu rossa. El següent grup va ser fet principalment al 1978 a casa de la platja de la família de Robert Longo i més tard començaria a fer fotografies en llocs a l’aire lliure al voltant de la ciutat (Untitled Film Still #21). Més tard tornarà al seu apartament, on crearà la seva pròpia versió del personatge de Sophia Loren a la película ‘Two Women’ (Dues dones), Untitled Film Still #35 (1979).
Va fer també diverses fotografies de la sèrie mentre es preparava per a un viatge a Arizona amb els seus pares, com per exemple la Untitled Film Still #48 (1979), també coneguda com The Hitchhiker. La resta de la sèrie va ser feta a Nova York, com Untitled #54, sovint representant la clàssica víctima del cinema negre.

El desembre de 1995, el Museu d’Art Modern de Nova York, va adquirir la totalitat de les seixanta-nou fotografies en blanc i negre de la sèrie en el títol de la pel·lícula de la sèrie Untitled Film Stills per a un valor estimat de 1 milió de dòlars.

Untitled Film Still No.21 1978


La jove amb el cabell curt cobert per una gorra de punt contempla amb escepticisme els gratacels de la ciutat amb la boca lleugerament oberta, potser de sorpresa. darrera d’ella, els edificis gegants s’eleven cap el cel omplint per complert el fons de la imatge, presa des d’un angle molt baix.

El coll obert a l’estil Byron, en realitat el conjunt de la seva indumentària fins on podem veure-la, resulta estrany per a una urbanita i atorga a la model cert aire de vulnerabilitat i sensació d’estar fora de lloc. L’angle dels seus ulls segueix la perspectiva de la càmera. Mira cap a dalt i cap a la nostra dreta, cap a les vertiginoses torres d’arquitectura urbana que l’envolten.
Per tant l’atenció de l’observador s’aparta de la model i es sent atreta pel context. L’argument narratiu de la imatge es va evident, no hi ha cap mena de dubta que ens està contant una història. El títol ho explica: Fotograma sense títol. es refereix no a una història concreta, sinó a un mitjà especific, el cinema, que conta variacions de les mateixes històries.

‘Fotograma sense títol nº 21 (1978)’


Cindy Sherman debutà a l’escena artística amb la notable sèrie ‘Untiltled Film Stills‘ a la que pertany aquesta fotografia. Ella mateixa interpreta el paper de la jove, com han fet un bon grapat d’actius del cinema americà. Però al imatge diu ben poc com a retrat i encara menys com a autoretrat.

No se’ns presenta una personalitat, sinó a algú que interpreta un paper, un paper que, com sempre en el cinema, reflecteix un patró social, una percepció estesa del paper de la dona a la societat. Aborda el poder dels mitjans de comunicació moderns per influir en la percepció i, per tant, a la vegada, en l’existència social.
Durant molts anys, les imatges sobre els rols femenins passats i presents, i la influència subliminar que exerceixen en l’individu immers en una societat mediàtica, ha constituït el tema central de la obra de Cindy Sherman.

Font: Iconos de la fotografia-El Siglo XXI- Ed Electa (pàg 174)

.

Art o fotografia?. És la fotografia art?. Aquesta és la pregunta que s’han fet molts fotògrafs en els darrers cent anys. I la resposta no és tan trivial. El treball de Sherman ens obliga a formular la pregunta a l’inrevés.. ‘és l’art fotografia?’ L’obra de Sherman “Untitled Film Stills” (1977-1980) va ser un èxit immediat en el món de l’art, no pas en el fotogràfic. Va arribar en un moment en què hi havia un sentiment general entre els galeristes que la fotografia s’havia deixat passar per alt i les representacions de la Sherman la feien una artista. El llibre “Untitled Film Stills” va ser publicat amb un comunicat de premsa i un assaig, dient que no era una fotògrafa, sinó una artista. En un moment en que no hi havia diners ni pressupostos per invertir pels museus ni particulars, la seva obra va ser adquirida per grans sumes.

(Auto)escenificacions narratives al servei d’una crítica cultural i dels mitjans exposada des d’una visió feminista. la representant més coneguda en el món de l’art fotogràfic postmodern… Les imatges de Cindy Sherman enganyen. En canvi, el que ens mostren es fa reconeixible en una afilada crítica que enfoca, caricaturitza o fins i tot perverteix el que ja existeix i formula la pretensió de dominar-nos: projeccions convencionals de la sexualitat, la bellesa, la força i la violència que serveixen com estratègies mediàtiques de la suplantació de la realitat i escenes falses que contribueixen a barrejar les seves exigències de realitat. Barbara M. Henke.

El seu treball va entrar per la porta gran de l’art conceptual, el seu treball era perfecte pel món de l’art. Les fotografies de Sherman no parlen de realitats, però gràcies a les seves simulacions crea una realitat virtual. El punt de partida dels Untitled Film Stills és la dona vista pels homes, tal como es podia veure al cinema, però després crea els seus propis estereotips a partir de la seva pròpia imatge.


EL PERQUÈ DE LA SEVA BELLESA
Els arquetips de la dona es succeeixen en aquestes sèries anomenades film Stills o “fotos fixes”, una de les quals la veiem aquí com ballarina o actriu. En una imatge ingènua que gravita entre la innocència d’una “lolita”, i la maduresa d’una dona reflexiva.
Des de tots els punts de vista ens sembla una foto fascinant. Tant la composició com el joc de llums és impecable: la figura s’assenta al costat de la finestra en un enquadrament triangular format per les dues parets laterals i el terra, que al seu torn contrastos lumínics amb els seus tons alternats blancs i foscos. Es completa l’estructura compositiva amb dos laterals incompletes, el balancí que veiem només a mitges i la paret que igualment es perllonga més enllà de la imatge, un recurs igualment utilitzat amb freqüència en les composicions pictòriques, que contribueix a prolongar els espais inconscientment i de pas augmentar la sensació de profunditat i perspectiva.
Davant del rostre de la noia una finestra de llum, una intensa pantalla de llum blanca que és la millor manera de reproduir aquest infinit al qual mira fixament la dona. Amb això aconsegueix un bell contrast lluminós que plàsticament li atorga una enorme força visual a la fotografia, sobretot pel seu contrast amb el terra i la paret de l’interior, però que a més aporta el seu contingut simbòlic en enfrontar l’exterior amb la llibertat de la llum radiant, i l’interior amb el sentiment més fosc i opressiu; dins a fora, anhel i frustració, que tot això sembla passar per davant de la mirada d’aquesta noia, que d’altra banda plena ella sola tota la fotografia. No només perquè la simplicitat i minimalisme de l’habitació contribueixen a ressaltar-sinó perquè la seva presència resulta torbadora i excitant. El seu posat és com la de tantes altres dones retratades en aquestes sèries per Cindy Sherman una mica forçada i poc natural, amb una posició molt estudiada de les mans i les cames, que semblen relaxades però estan tenses. D’altra banda, el seu erotisme insinuat, actua com un imant del qual no podem separar la mirada.
Per això, al final, no sabem què pensar d’ella perquè els contrastos es succeeixen: ingenuïtat, maduresa; reflexió, relaxació, interior, exterior, llum, ombra, tensió, indolència, innocència o erotisme … No importa. És una foto preciosa. (Font: http://www.artecreha.com/Historia_de_la_Belleza/qsin-tituloq-de-cindy-sherman.html)

.

Al 1980 Sherman passa a treballar amb el color i l’ús de fons projectats en lloc d’estudis o localitzacions exteriors. Aquests donen al seu treball més la sensació d’una imatge d’un programa de televisió en lloc d’una pel·lícula. És difícil veure aquestes obres sense obtenir una impressió que la persona i el fons no estan realment integrats en una imatge. Al observar-les tens la impressió de que estas mirant a una imatge projectada en una pared del seu estudi.

Malgrat que les seves fotografies del 1981 per a les pàgines centrals de la revista ‘Artforum‘ van ser rebutjades per la seva publicació, fotogràficament van ser potser més interessants que el seu treball anterior. A la sèrie ‘Centerfolds‘, Sherman va voler referir-se a revistes eròtiques, mostrant-se a si mateixa com una dona jove, vulnerable, vista des de dalt. Aquestes imatges suggereixen una dona espantada, atacada. Suggereixen més la víctima d’un atac sexual que una representació nimfòmana clàssica o una fantasia sexual d’una revista eròtica.

Tot i així, aquestes imatges són, potser, les primeres que realment suggereixen que Sherman està pensant com a fotògraf. Aquí està realment treballant amb la llum i el color, en comptes de simplement fer-lo servir, i que s’estén en sèries com ‘Pink Robes‘ (1982). Sherman en diverses ocasions se li ha encarregat de fer fotografies de moda, per a ‘Interview’, ‘Vogue’, ‘Harpers Bazaar’, i la casa de moda ‘Comme des Garçons’. Utilitzant-se tant ella com maniquins, com a models, ha estat capaç de produir fotografies que encaixaven perfectament amb els interessos comercials de revistes i empreses de moda.

Recordant la llarga tradició de l’auto-retrat i el rol teatral a l’art, Sherman utilitza la càmera i les diferents eines del cinema, com ara maquillatge, vestuari i escenografia, per recrear els somnis, o les instantànies icòniques de les celebritats, mostrant l’auto-confiança, la sexualitat i altres condicions sovint sancionades socialment. Com si constituïssin només una primera premissa, però, aquestes imatges revelen en diverses formes com la pròpia identitat marca la distància entre els dictats socials i la intenció personal. El retrat fotogràfic de la Sherman està alhora fonamentat en el present mentre abraça una llarga tradició en art que força a l’observador a reconsiderar els estereotips comuns i supòsits culturals, en mig de sàtira política, caricatura o la novel·la gràfica.

Les moltes variacions de Sherman sobre el retrats comparteixen una característica notable: en la gran majoria dels seus retrats confronta directament la mirada de l’espectador per suggerir que la tendència subjacent de l’engany és a la vegada vegada l’únic “valor” que veritablement ens uneix.
Assumit durant molt temps la fotografia com un mitjà que “reflecteix” la realitat amb precisió, la fotografia en mans de Sherman al mateix temps construeix i critica subjecte que representa. En aquest sentit, la forma tan especial i única de Sherman del retrat és un signe de la naturalesa subjectiva de tota la intel·ligència humana i la naturalesa de la percepció visual.

Cap a 1983 va fer les seves primeres fotos de moda, en què caricaturitzava l’ideal habitual de bellesa femenina. Al llarg de la seva carrera, des de “Fairy Tales” (1985), fins a “Disasters” (1986), Sherman ha anat modificant els seus autoretrats cada vegada més, les pròtesis que ja va utilitzar en “History Portraits” han arribat a convertir-se en protagonistes en “Sex Pictures” (1992). De la mateixa manera succeirà més tard en les seves “Horror Pictures” (des de 1994), ja en les seves obres desapareix completament el cos de l’artista, només tornarà a aparèixer aïlladament in persona en algunes de les seves posteriors “Mask Pictures” (a partir de 1995). Sherman ha unit el tractament de la situació social de la dona i els aspectes de la història del cinema, en el seu projecte més ambiciós fins ara: la pel·lícula d’horror “L’assassina de l’oficina” (“Office Killer“, 1997).

.

Vanity Fair‘ li va encarregar el 1985 per fotografiar una sèrie basada en els contes de fades. Igual que en el seu “Film Stills”, les seves imatges es relacionen amb el gènere sense basar-se en personatges concrets de les històries reals. Tot i així, el 1992, va ser l’encarregada d’il·lustrar un dels contes de Grimm, Bird Fichter, en la qual un mag utilitza els seus poders màgics per segrestar a tres germanes. Aquesta aproximació al personatge es va estendre a la sèrie ‘Sex Pictures‘ (1992), on fa ús de maniquís i peces de plàstic. L’obra de Sherman es va inspirar pel que sembla per l’ús de la pornografia per fotògrafs com Robert Mapplethorpe i Andreas Serrano, i en particular per les obres de Jeff Koons, on la seva “Made in Heaven (1991)” mostrava explícitament poses d’ell amb la seva llavors dona, Ilona Staller, més coneguda com Cicciolina, l’actriu porno italiana.

La fotografia més cara del món, fins el novembre passat…


Es tracta d’un autoretrat de la pròpia Sherman, representat una ingènua escolar estirada a terra, subjectant un retallada de la secció de cites d’un diari entre els seus dits, tot embolicat en un càlid to ataronjat. La fotografia sense títol (“Untitled # 96”), és de 1981 i va ser un encàrrec de la revista Artforum que després no es va atrevir a publicar-la.
La fotografia de la Sherman va desbancar a la d’Andreas Gursky, 99 Cent II Diptychon, valorada al febrer del 2007 amb 3.346.456 dòlars. La Untitled no.96 va arribar fins els 3.890.500 dòlars a la subhasta celebrada a Christie’s de Nova York el passat mes de maig del 2011. Però Gursky ha tornat a atacar i la seva controvertida fotografia Rhein II ha batut de nou el record el passat 8 de novembre al cotitzar-se en més de 4 milions de dòlars.



La fotografia es va vendre a Christie ‘s a la seva seu de Nova York i es tracta d’una obra de 1981 realitzada per encàrrec de la revista Artforum, la desena còpia de 10 exemplars adquirida per marxant-assessor Philippe Segalot el dia 11 de maig de 2011, per $ 3.890.500, preu rècord de l’artista, després que l’any passat es vengués una altra versió del 1985 de la mateixa imatge venuda per Phillips de Pury al novembre per 2.770.500 $. I és que el MOMA de NY prepara una gran retrospectiva el 2012 amb més de 170 imatges de l’artista, que segur la consoliden en el mercat amb aquesta primera retrospectiva després de 14 anys.


.

La història de l’art ha estat també una rica font per als jocs d’identitat de Sherman. En una sèrie d’obres realitzades durant 1989-1990 s’ha fet passar per personatges famosos de la pintura, de Bacus de Caravaggio, amb corona de flors i raïms, a una mainadera en un retrat d’Ingres, recolzada a la cantonada d’un saló entre seda i joies. Aquestes imatges criden l’atenció sobre la seva construcció. El maquillatge és exagerat, i el vestuari pobre. Sherman ens fa reconèixer que l’art és una ficció. Les imatges de la Sherman aquesta dècada dels 80’s van patir una notable transformació. De cop ens parlava de la mort, la brutícia, la descomposició, el sexe i l’obscenitat.

Al 2000 Sherman va fer una sèrie d’imatges de dones que es basen en les convencions de la fotografia formal. Representen els estereotips que l’artista veu a la costa oest americana. Sembla estar apuntant a la possibilitat de que al privilegiat Occident la línia divisòria entre l’excés del grotesc i la quotidiana “normalitat” és molt prima.

Sherman s’ha caracteritzat per ser la seva pròpia model en la majoria de les seves fotografies, però cal dir que no per aquest fet el seu treball està basat en el retrat, ja que ella més aviat usa el seu cos com un mitjà en el qual pot plasmar diferents missatges. Camaleònica, Cindy Sherman ha personificat a diversos personatges com el de la dona que treballa com a secretària en una biblioteca fins el d’una prostituta. També va retre homenatge a alguns personatges de la història de l’art, transformant-se en la Fornarina de Rafael i en la Judith de Boticelli. El treball de Cindy Sherman és meravellós i de temàtica envoltant. Retrats fotogràfics que trenquen el tradicionalisme, un clar exemple de l’important paper que ha desenvolupat la dona en el món de l’art.

Sherman ha participat en nombrosos esdeveniments internacionals, incloent SITE de Santa Fe (2004), la Biennal de Venècia (1982, 1995), i cinc Biennals Whitney. A més de nombroses exposicions col·lectives, l’obra de Sherman ha estat objecte d’exposicions individuals al Stedelijk Museum d’Amsterdam (1982), Museu Whitney d’Art Americà a Nova York (1987), Kunsthalle de Basilea (1991), Hirshhorn Museum and Sculpture Garden de Washington (1995), el San Francisco Museum of Modern Art (1998), la Serpentine Gallery de Londres i el Scottish National Gallery of Modern Art (2003) i Martin-Gropius-Bau de Berlín (2006), entre d’altres. Importants retrospectives de l’obra de Sherman han estat organitzades pel Museu Boymans-van Beuningen de Rotterdam (1996), el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles i el Museu d’Art Modern de Nova York (1997), i Kunsthaus Bregenz, Àustria, Louisiana Museum for Moderne Kunst, Dinamarca, i el Jeu de Paume de París (2006-2007). Al 2009, Sherman va ser inclosa a la mostra The Pictures Generation, 1974–1984 al Metropolitan Museum of Art.

Durant l’última dècada, Sherman es vesteix de pallasso en una sèrie de fotografies (2003), on l’ús de la fotografia digital li van permetre crear escenaris cromàticament cridaners i muntatges de nombrosos personatges. I, més recentment, va explorar acuradament les identitats de les dones “suburbanes” en una exposició individual a Metro Pictures, Nova York (2008). El 2006, Sherman va ser la convidada d’una retrospectiva de la seva obra al museu Jeu de Paume, a París. Sherman viu i treballa a Nova York.

Aquest any 2012, el Museu d’Art Modern muntarà “Cindy Sherman”, una exposició que serà una crònica de l’obra de Sherman des de mitjans de 1970 i que inclourà més de 170 fotografies. L’exposició viatjarà al Museu de Sant Francisco d’Art Modern i el Centre d’Art Walker en Minneapolis.

Sherman ha publicat els següents llibres: Inverted Odysseys: Claude Cahun, Maya Deren, Cindy Sherman, 1999, Essential, The: Cindy Sherman, 1999, Early Work of Cindy Sherman, 2001, Elisabeth Bronfen, et al. Cindy Sherman: Photographic Works 1975-1995, 2002, Cindy Sherman: The Complete Untitled Film Stills, 2003, Cindy Sherman: Centerfolds, 2004, Cindy Sherman: Working Girl, 2006 i Cindy Sherman: A Play of Selves, 2007.

.

Us deixo amb un extraordinari documental, dividit en tres parts, que us ensenyarà més de la Sherman que tot l’article que acabeu de llegir:

Cindy Sherman Part 1

Cindy Sherman Part 2
Cindy Sherman Part 3

Continuo amb una altre curt documental de ‘La 2’, de més de 12 min, en bona part inclòs al documental anterior:

Ara un extracte de tres minuts del programa de ART/New York, “CINDY SHERMAN: Transformations (c) 2002” per Paul Tschinkel.

I acabem amb un des episodis de ‘State of the Art‘, interessant per veure com treballa a l’estudi:


.En quant a les galeries, comencem amb la oficial de Metro Pictures:

Continuem amb l’arxiu de ‘artnet‘:

I acabem amb la Skarstedt Gallery:

Fonts: No se si son les vacances o què però el cert és que ‘reconstruir’ l’autora d’avui m’ha costat molt. Hi continua havent molt poca cosa en espanyol i m’he hagut d’adreçar de nou a articles americans, a vegades complexes, no tant de traduir, sinó d’entendre:

  1. http://www.artfortune.com/cindy-sherman/artist-56670/
  2. http://en.wikipedia.org/wiki/Cindy_Sherman
  3. http://www.artscenecal.com/ArticlesFile/Archive/Articles1997/Articles1197/CShermanA.html
  4. http://home.comcast.net/~jay.paul/marshall.htm
  5. http://www.jca-online.com/sherman.html
  6. http://www.artdaily.com/index.asp?int_sec=2&int_new=51756
  7. http://www.saatchi-gallery.co.uk/aipe/cindy_sherman.htm
  8. http://www.cindysherman.com/
  9. http://blogs.elpais.com/apunta-dispara/2011/05/la-fotografia-mas-cara-del-mundo.html
  10. http://www.moma.org/visit/calendar/exhibitions/1170
  11. http://www.moma.org/interactives/exhibitions/1997/sherman/index.html
  12. http://www.escaner.cl/escaner89/foto.html
  13. http://www.riojafoto.es/index.php?option=com_jfusion&Itemid=197&jfile=viewtopic.php&f=27&t=1949
  14. http://www.artecreha.com/Historia_de_la_Belleza/qsin-tituloq-de-cindy-sherman.html
  15. http://www.theartstory.org/artist-sherman-cindy.htm

i alguna font més…

.

L’obra de la Sherman no passa per alt, o ens meravella o simplement ens repulsa. Una referència de l’art modern i contemporani. El seu llenç és el seu propi cos on és capaç de representar diversitat de personatges i arquetips femenins. El retrat és el seu vehicle d’expressió i l’utilitza per magnificar la realitat, una realitat que es representa a vegades de forma bella però altres vegades de forma repulsiva, esgarrifosa, i incòmode d’observar. Potser és cert que no es pot considerar una fotògrafa que fa art, sinó una artista que utilitza la fotografia. Una artista conceptual que ens demostra el poder de la imatge i com la fotografia no és més que un mitjà per expressar-se, ni tan sols fent ús de la realitat.

Una artista que ens ha ensenyat a veure de forma diferent les fotografies. Observant l’obra de Sherman no et pares en pensar en les tècniques fotogràfiques ni en la composició, no tens temps. El concepte expressat t’inunda, no et deixa pensar de forma convencional i pel teu cos recorre una sensació de que t’acabes de prendre una dosi condensada d’alguna cosa que no saps ben bé què és. És el poder de la Sherman.

Amics, de nou us desitjo bon any i que la tornada al treball, per molts, no us suposi cap depressió, total ja queda menys per acabar la setmana…

Fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis