Robert Häusser

(Artículo en castellano)

No fa massa que conec al fotògraf d’avui. Havia vist el seu nom junt al de Otto Steinert i la fotografia subjectiva però no havia passat de veure alguna de les seves fotografies. Estudiar-lo amb cert detall, tot i la relativa poca informació publicada, ha estat un veritable descobriment i puc afirmar que el d’avui és un dels fotògrafs més impressionants de la segona meitat el segle passat.

Una obra exquisida, conceptual i realista, amb un domini impecable de les tècniques fotogràfiques, el d’avui, és probablement el més important fotògraf de la Alemanya de postguerra. Un innovador, un lluitador incansable per unir fotografia i art. Un fotògraf que heu de conèixer. Amic, avui ens visita: 89. Robert Häusser

Neix el 8 de novembre de 1924 a  Stuttgart, Alemanya. Fotògraf alemany que s’ha caracteritzat per la seva defensa de la fotografia com a art. Amb deu anys la seva mare li va regalar una cambra fosca i fins al 1938 no va poder tenir la seva primera càmera que va ser una Retinette de Kodak, encara que dos anys després va poder disposar d’una Rolleicord per realitzar fotografies amb més qualitat. Amb 17 anys va iniciar els seus estudis a l’Escola d’Arts Gràfiques de Stuttgart i va estar treballant de manera voluntària com a fotògraf de premsa. Des de 1942 va estar servint a l’exèrcit alemany i en finalitzar la segona guerra mundial va estar internat en un camp nord-americà.

En 1946 es va casar amb Elfriede Meyer amb la qual va tenir una filla, poc després de casar-se es va anar a viure a Brandemburg amb els seus pares i ajudar-los en el treball agrícola, al mateix temps, donat el seu interès per la fotografia, es va dedicar a realitzar retrats als camperols i va assistir a classes a l’Escola d’Arts Aplicades de Weimar on va tenir com a professors a Heinrich Freytag i Walter Hege. Al 1950 el seu treball fotogràfic va començar a destacar en diverses exposicions com la Photokina i a publicar les seves fotografies, que rebien diversos premis. Malgrat això, com vivia en la República Democràtica Alemanya se li va demanar formar part de l’Associació d’Artistes Socialistes al que es va negar i va començar a tenir dificultats amb les autoritats, la qual cosa va motivar que en 1952 s’evadís a la República Federal.

Després del seu trasllat a Mannheim va haver d’iniciar el seu treball com a fotògraf. Aviat va aconseguir clients i va obrir un estudi a la ciutat, en molts casos els seus clients eren artistes pel que va tenir ocasió d’aconseguir una bona col·lecció d’art. A partir dels anys seixanta va començar a realitzar menys treballs de fotografia professional i més de fotografia artística fins que en 1968 va abandonar el treball comercial. Al 1969 va ser un dels membres fundadors de la ‘Federació de Dissenyadors Fotogràfics Alemanys Independents‘ i comença a participar en les activitats associatives arribant a ser president de la ‘Societat de Fotògrafs Alemanys‘ a la qual va aconseguir canviar el nom per ‘Acadèmia Alemanya de Fotografia’ ja que el paper jugat durant l’època de Hitler no va arribar a tenir la necessària independència del poder polític.

En el marc de les seves funcions, impulsà el programa i les noves orientacions de la institució, fou l’iniciador d’un examen critic del paper que exercí la institució durant el III Reich, i propulsà la seva reorganització sota el nom de Deutschen Fotografischen Akademie (Academia Alemanya de Fotografia).

Häusser es va guanyar la vida publicant nombrosos àlbums fotogràfics sobre ciutats i paisatges, però també treballant per a diversos artistes. D’aquesta manera va fer molts amics i va aconseguir reunir una excel·lent col·lecció d’art. Però el seu principal interès es dirigia cap a les seves pròpies activitats artístiques, que es divideixen en diverses etapes. Tot i narratives, les seves imatges de la primera època tenen des del punt de vista expressiu, alguna cosa de dramàtic i ombrívol.

Robert Häusser és considerat com un dels precursors de la fotografia contemporània. És un dels pocs fotògrafs alemanys de la postguerra de renom internacional que ha desenvolupat un estil personal inconfusible. En els anys 50’s i 60’s les seves fotografies van ser exposades en galeries i museus, és a dir, en un moment en que a Alemanya la fotografia no era entesa, com avui, com una forma d’art. El seu treball ha estat inclòs en un gran nombre de col·leccions públiques i privades.

Al 1942-43, quan només tenia 17-18 anys d’edat, va produir una sèrie d’imatges que es poden considerar exemples destacats de la fotografia moderna. Sense deixar-se impressionar per modes passatgeres, ha desenvolupat el seu propi llenguatge consistent i continu, i en els últims anys ha exercit una gran influència sobre la fotografia alemanya. Per a Robert Häusser la fotografia és un mitjà artístic en el qual contingut i forma s’influencien mútuament. Les seves composicions no especulen amb efectes superficials i consum ràpid, però demanden una acurada observació per poder entendre els eu contingut. En la seva interpretació pictòrica d’una situació concreta Häusser aporta una dimensió addicional a la realitat i revela un estat interior. I en repetides ocasions les seves fotografies han anticipat les que serien tendències més tard en l’art.

Häusser  treballa exclusivament en blanc i negre i són de tectònica estricta, sovint simètrica. Parla de la transformació de la natura per l’home, amb empremtes en el paisatge. El seu treball es separa dels corrents artístics i fotogràfiques de l’època, especialment de la ‘Nova Objectivitat’, abraçant la ‘fotografia subjectiva’ o de “realisme màgic” com se l’ha anomenat. El contrast de de llums i ombres es fonen per crear una impressió suggestiva, simbòlica. La seva aura i qualitat escultòrica destaquen la seva afinitat amb el realisme màgic. Engrames mentals que compleixin amb l’ ‘essència subjectiva‘. Els temes de Häusser parlen de malenconia i solitud, el que demostra una similitud amb l’obra de Caspar David Friedrich, Edward Hopper i Giorgio de Chirico. El trauma sofert per la seva família durant l’època nazi es troba en l’expressió pictòrica de moltes de les seves fotografies.

J.R. 5-9-70


Häusser va ser el primer fotògraf de postguerra que va rebre el reconeixement de cercles artístics a la dècada dels 60’s. Ben aviat va prendre consciència de que la fotografia alemanya quedaria aïllada i va buscar noves formes de superar la separació entre art i fotografia. Així, s’allunyà de la orientació temàtica i es va centrar en les tècniques artístiques.

Un factor es repeteix constantment en el seu treball: la màgia de les coses.

Un bon exemple és J.R. 5-9-70, que mostra un objecte de culte, el cotxe de carreres, realitzat mitjançant forts contrastos com un fetitxe del segle XX. El fet de que l’objecte estigui embolicat accentua la intensitat de la impressió. en canvi, també mostra els sentiments ambivalents cap l’esdeveniment al que es refereix l’enigmàtic títol de la fotografia: la mort del pilot austríac Jochen Rindt el 5 de setembre de 1070 al circuit de Monza.

J.R. 5-9-70 (1970)


Mitjançant la col·locació de la càmera i la il·luminació, Häusser aconseguia veure les coses senzilles d’una manera nova, aïllant objectes individuals dintre d’una imatge i, per dir-ho així, investigant-los amb transcendència. En ocasions es relaciona l’obra de Häusser amb el realisme màgic, però els eu art també es pot considerar un simbolisme fotogràfic que continua la tradició deciminònica. per descomptat, té alguna cosa de romàntic, que en el seu cas, ex-granger, enfonsa les seves arrels a la terra.

Ja es corresponguin al seu període ‘brillant’, 1953-1955, o a qualsevol de les seves altres fases, totes les fotografies de Häusser es caracteritzen per certa morbositat i la mera contemplació dels seus autoretrats borra qualsevol dubte sobre aquesta tendència seva d’anhelar la mort. Häusser va expressar els eu interès per la vida de granger en les seves primeres fotografies dels camps però sobre tot en la sèrie de les matances, una narració fotogràfica en sis moments.
En treballs posteriors va recórrer amb major freqüència a la seqüencia per documentar el seu interès per les solucions pictòriques formals i per la obra conceptual. Poc a poc es va anar interessant per temes polítics i situacions límit com la soledat, la desolació, el dubte i la mort. En canvi, la política de l’època no va tenir cabuda en l’art de Häusser. Les seves imatges mai sorgien del moment, sinó d’una observació perllongada, de l’anàlisi. Segons Häusser, criticar l’època no consisteix en enfrontar-se a les realitats polítiques i socials del moment, sinó a les persones i les situacions.

Font: Iconos de la fotografia-El Siglo XXI- Ed Electa (pàg 160)

.

Häusser va ser un avançat en el temps. La fotografia de postguerra va portar camins diferents a Europa i Amèrica, depenent dels vencedors o els vençuts. A Amèrica i també a França es desenvolupava amb força la fotografia humanista. La gent n’estava farta de fotografia documental de la guerra i van anar sorgint moviments, que tot i inclinar-se per la fotografia com un document en lloc d’expressió artística, van desenvolupar el component humanista, un cant a la bellesa i a la humanitat. A Alemanya però, el final de la guerra va suposar poder continuar amb els grans moviments d’avantguarda que van quedar frustrats amb el III Reich i renaixia amb força la fotografia subjectiva i la conceptual, com més tard ho farien també a la resta d’Europa i Amèrica. La fotografia de Häusser conforma un text líric visual, és el mitjà que escull per expressar els seus sentiments, el dolor i el patiment d’anys de guerra. Un país desolat primer i la reconstrucció i recuperació econòmica després. la lectura de l’obra de Häusser ha de fer-se en aquest context històric i representa un dels texts visuals més exquisits de la història de la fotografia a la darrera meitat del segle passat.

La fotografia subjectiva
La fotografia subjectiva (Subjektive Fotografie) és un corrent artístic relativa a la fotografia apareguda a Alemanya a meitat del segle XX. Aquest nom va ser el assignat per Otto Steinert a una sèrie d’exposicions en les que recollia fotografies de tots els gèneres amb la condició que fossin manifestacions purament fotogràfiques.
Té el seu origen en el grup Fotoform creat el 1949. A partir d’aquesta experiència Otto Steinert organitza una exposició al 1951 amb aquest nom en el qual defensa la fotografia com a art. Es tracta d’una protesta contra les corrents fotogràfiques vigents després de la segona guerra mundial en el fotoperiodisme i la fotografia academicista, basades en una forma estereotipada dels plantejaments estètics i propera a una imitació dels models pictòrics. Enfront d’ells proposen una revaloració dels treballs fotogràfics de les dècades de 1920-1930 i una utilització més experimental dels recursos fotogràfics i per tant una major llibertat creativa. Es considera que aquest grup és un dels principals reivindicadors de la imatge abstracta obtinguda per mitjans fotogràfics, de la forma del fotografiat davant del seu contingut. És una reivindicació de la creativitat del fotògraf mitjançant la seva subjectivitat i fins i tot del propi espectador. Aquests aspectes d’expressió personal i interpretació s’enfronten en certa manera a la «nova objectivitat»
Aquest corrent es troba pròxima a la «nova visió» i destaca l’especificitat del mitjà fotogràfic al costat del caràcter creatiu del fotògraf el que permet una àmplia varietat de temes i de tractament dels mateixos, encara que destaca l’experimentació fotogràfica com un mètode vàlid de producció.
Després de l’exposició realitzada el 1951 a la ciutat de Saarbrücken es van realitzar dues grans exposicions el 1954 i 1958. En aquestes van participar força fotògrafs joves, els membres del grup Fotoform però també altres fotògrafs tan rellevants com Henri Cartier-Bresson, Raoul Hausmann, Robert Doisneau, Irving Penn o William Klein, o els fotògrafs alemanys Monika von Bach, Marta Hoepffner, Hermann Claasen, Robert Häusser, Adolf Lazio, Herbert List o Stefan Moses.
Aquest corrent fotogràfica va mostrar la seva influència a Espanya a través del grup fotogràfic AFAL que era pioner en la fotografia dels anys cinquanta i seixanta. També va mostrar la seva influència a França al Club 30 x 40 i a Itàlia per mitjà de la Bussola. (Font:http://es.wikipedia.org/wiki/Fotograf%C3%ADa_subjetiva)

.

Actualment, hi ha ampli consens pel que fa a la importància històrica de la ‘fotografia subjectiva’ com una de les tendències característiques de la fotografia de postguerra. Alguns sectors, però, la consideren una tendència elitista i escapista que evadeix tots els apressants problemes sociopolítics dels temps presents, la qual cosa és, sens dubte, un judici massa simplista. De fet, les exposicions sobre ‘fotografia subjectiva’ presentaven fotografies que reflectien escenes de la vida social, encara que és just admetre que en la seva major part eren treballs de fotògrafs nord-americans, francesos i britànics, més que dels seus contemporanis alemanys. També és evident que els fotògrafs alemanys sentien una major inclinació i interès pels individus, especialment individus alienats, que pels grups. Guardant la necessària cautela, és possible extreure algunes conclusions sobre la psique de l’Alemanya de postguerra. Malgrat això, el cert és que els principals representants del grup ‘fotoform’ i de la ‘fotografia subjectiva’ estaven sobretot interessats en una ‘reforma’ de la fotografia com a mitjà artístic. Tampoc va tenir inicialment major acceptació la fotografia reportatge i només va ser integrant gradualment en les exposicions.

A la dècada dels setanta, Häuser va desenvolupar una intensa activitat en l’àrea de la política cultural. Així, a finals de 1969 va ser membre fundador de la Federació de Dissenyadors Fotogràfics Alemanys Independents (BFF); el 1970 va formar part de la Federació d’Artistes Alemanys, l’Acadèmia d’Arts Plàstiques de Mannheim i la “Secessió de Darmstadt“, assumint les funcions de director comercial, president i vicepresident de la Societat de Fotògrafs Alemanys. En el marc d’aquesta vasta activitat, va definir el programa i les noves orientacions de la institució, va iniciar una reflexió crítica al voltant del paper de la fotografia durant el III Reich i va impulsar la seva reorganització sota el nom d’Acadèmia Alemanya de Fotografia (DFA). Paral·lelament, va publicar diversos àlbums sobre ciutats i paisatges i va treballar per a altres autors, reunint així una gran col·lecció de magnífiques imatges.

Malgrat totes aquestes tasques, Häusser no va abandonar la seva activitat artística, que va tenir com a conseqüència una obra extensa que es va desenvolupar en diferents etapes. Així, en una primera època s’observa en el seu treball la necessitat de transmetre el dramatisme, amb unes sèries de fotografies que, narrativament, suggereixen la tragèdia i, expressivament, es manifesten fosques i confuses.

La segona etapa (1952-1954) passa per ser un període de claredat, amb fotografies que abandonen l’aspecte ombrívol per tornar lluminoses, vives, delicades, molt pròximes al dibuix. En una tercera etapa, torna a interessar-se pel retrat de la vida campestre, com aquells que desenvolupés en els seus inicis en Brandenburg, realitzant sèries com la magnífica “Matança d’animals a la granja“, és un moment en què va començar a interessar-se també per la situació humana en condicions extremes, com la soledat o la mort, i pel desenvolupament de temes polítics.

Amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, el Fòrum Internacional de Fotografia dels Museus Reiss-Engelhorn de Mannheim mostra per primera vegada una sèrie d’imatges preses el 1983 per Robert Häusser, les quals documenten gràficament el que aquell mur va significar per a Berlín i la població alemanya. Durant tres dies l’artista va fotografiar el mur des de la part occidental i va capturar la tensió de la guerra freda, va retratar finestres i portes emmurallades, filferros de pues, torres de control i rètols d’advertència en l’anomenada “franja de la mort”.
Les fotografies en blanc i negre i de gran format, són un testimoni de to malenconiós sobre la divisió alemanya i del continent en dos sistemes i ideologies irreconciliables. En una de les imatges es veu la Porta de Brandenburg, que sobresurt com un gegant darrere del mur que l’ha empresonat, mentre un grup de persones observen l’escena des d’una bastida.

.

El Mur de Berlín, construït de la nit al dia el 13 d’agost de 1961 per contenir la creixent migració de ciutadans germanorientals cap a la part occidental de la ciutat, va ser justificat per la propaganda del règim de la República Democràtica Alemanya (RDA) com “un mur de protecció antifeixista”, i durant 28 anys va ser part de les fronteres interalemanyes, que es van estendre al llarg de més de 167 quilòmetres. No hi ha xifra oficial, però s’estima que més de 200 persones van morir en l’intent per creuar a la part occidental fins al 9 de novembre de 1989, quan va caure el mur.

Des de jove, Häusser va viure represàlies en un estat totalitari, primer durant el nazisme i després a la RDA. El seu pare, acusat pels nazis de conspiració, va ser enviat al camp de concentració de Dachau, a Baviera, per a presoners polítics. “Durant el nazisme ens va anar molt malament, vam passar fam, van ser temps d’opressió“. Häusser va ser obligat a ingressar a les joventuts hitlerianes, després va entrar a l’exèrcit i va ser empresonat de les forces nord-americanes fins el 1946.

Posteriorment va viure set anys en el que es va anomenar primer “zona soviètica” i, a partir de 1949, la RDA. La seva renuncia a afiliar-se al Partit Socialista Unificat Alemany (SED), així com els seus contactes amb Occident, el van fer sospitós del règim, que el vigilava i interceptava la seva correspondència, fins que va optar per emigrar el 1952.

A Mannheim, a la part occidental d’Alemanya, va refer la seva vida. Aquell viatge a Berlín, 31 anys després, va ser per l’artista un viatge cap al passat. “Vaig ser un home lliure tot just quan vaig complir 28 anys, i en veure aquelles imatges del mur vaig veure la meva vida com en una pel·lícula i em vaig quedar pensant què hauria passat si hagués hagut de quedar l’altre costat“.

El seu magnific treball de ‘Les 21 portes de Benito Mussolini‘, baix a la dreta, és una de les seves obres mestres. les 21 portes representes els 21 anys en els que Mussolini va estar al poder, i totes elles es troben, com les va fotografiar Häusser, a la villa del Duce. La següent cita de Mussolini acompanya les imatges:

‘Quan un home es desploma al mateix temps que el seu sistema, la caiguda és definitiva’.

La seva sèrie ‘Wing‘ mostra el seu interès per la separació formal de les imatges i els treballs en seqüencies. Durant els darrers anys, les seves obres van ser presentades al public en el marc de nombroses exposicions i retrospectives. Se li va conferir el títol de professor, pels seus mèrits en el camp de la fotografia. Especialment, per haver-la promulgat com art, pel seu compromís a nivell de la política cultural i pel conjunt de la seva obra.

Al llarg de la seva vida ha rebut nombrosos premis i reconeixements, gairebé tots a Alemanya, publicant gran quantitat de material, així mateix ha fet nombroses exposicions, una de les últimes és la realitzada en el Museu de Mannheim amb 85 anys que consisteix en 24 fotografies del mur de Berlín realitzades entre 1961 i 1963.

Al 1995, el “Erna and Victor Hasselblad Foundation” de Suècia, li va atorgar el “Premi Internacional de Fotografia“, els més important Premi de Fotografia, atorgat independent del tipus de càmera utilitzada. Häusser va ser el primer fotògraf alemany a rebre aquest premi pel que s’ha unit als de Lennart Nilsson, Ansel Adams, Irving Penn, Henri Cartier-Bresson, Ernst Haas, Edouard Boubat, Sebastião Salgado, William Klein, Richard Avedon, Josef Koudelka i Robert Frank. En explicar la seva decisió, el jurat del premi Hasselblad va assenyalar, entre altres coses, que:

Robert Häusser és un dels artistes visuals més important de la fotografia moderna a Alemanya. El seu treball pot ser vist com una forma de desenvolupament del llenguatge dins de la ‘fotografia subjectiva’.  Jurat del Premi Hasselblad

Fins ara, les imatges de Robert Häusser s’ha demostrat en més de 75 exposicions individuals en museus i galeries dins i fora d’Alemanya. Actualment viu a Mannheim, Alemanya.

.

Ara es quan em maleireu els ossos. No hi ha res pràcticament a la xarxa, normal. Us deixo amb un primer vídeo de la Hoschschule Manheim sobre l’exposició del mur de Berlín, en perfecte alemany, clar:

I un segon i darrer, de la cadena alemanya Deutsche Welle: Awardwinning Photographer Robert Haeusser. En aquest cas en anglès:


En quant a les galeries, molt poca cosa i per bé que podeu cercar a google amb bons resultats, us deixo amb una de les poques pàgines amb un petit recull de fotografies seves:

Fonts: He hagut de revestir-me de valor i desenterrar el meu alemany que el tenia ben amagat en un racó del meu cervell. Gràcies al traductor de google alguna cosa he entès però certament ha estat molt complexe extreure informació de Häusser:

  1. http://5000photographs.blogspot.com/2011/07/photograph-221-robert-hausser.html
  2. http://ayax-alejandro.blogspot.com/2011/09/robert-hausser.html
  3. http://www.palabrasmas.org/nius/index.php?page=32&idn=282
  4. http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=hauser-robert
  5. http://www.jornada.unam.mx/2009/06/30/cultura/a04n1cul
  6. http://wikipedia.qwika.com/de2en/Robert_Häusser
  7. http://wikipedia.qwika.com/de2en/Robert_Häusser
  8. http://fokussiert.com/2011/01/05/robert-haeusser-fotografie-und-lyrik/
  9. http://www.dgph.de/content/portfolios/haeuser_robert/kulturpreis2000/html/4.html

i alguna font més…

.

Després de gairebé 90 fotògrafs hauríem de preguntar-nos si em après a observar les fotografies d’una manera diferent. A no quedar-nos en la superfície, en les composicions acadèmiques ni pensar en termes fotogràfics tècnics. Les imatges de Häusser tenen la virtut de no quedar-se a la superfície, son com plaques transparents que ens permeten penetrar en el seu interior creant una comunicació reflexiva amb el nostre cervell. No es conforma amb el descripcionisme sinó que adequa la realitat, la construeix de nou si cal per expressar el seu missatge. Un missatge amb una lírica construïda amb les formes de la natura, la simetria, l’estructura clara i la llum i que ens parla de la melangia, la mort, la transitorietat, la terra i de la pròpia existència.

Com molts altres, un desconegut a la equivocada historia de la fotografia d’autors.

Amics, passeu un abona setmana i si tot va com ha d’anar us espero aquí mateix la propera setmana.

Fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Advertisements