Sally Mann

(Artículo en castellano)

Quantes ganes tenia de parlar de la fotògrafa d’avui !. Havia ja quedat encisat per la seva estètica, per la seva meravellosa fotografia, però necessitava més temps per veure el seu interior, les seves intencions. Avui, he pensat que és el moment per parlar d’ella, de donar un pas sobre el paper de la fotografia, de les intencions del fotògraf però també de l’actitud del subjecte fotografiat.

Considerada per molts com la millor fotògrafa del darrers anys, provocadora, de mal gust i fins i tot pornogràfica per altres, l’artista d’avui ens convida a una nova reflexió sobre la fotografia. Una forma de mirar, d’expressar, que no ens ha de deixar impassibles. Amics, avui ens visita l’extraordinària: 91. Sally Mann

Neix a Lexington, Virginia, l’1 de maig de 1951. Sally va ser el tercera dels tres germans, la única noia. El seu pare, Robert S. Munger, era metge de medicina general, i la seva mare, Elizabeth Evans Munger, treballava a la llibreria de la Washington and Lee University a Lexington. Mann es va graduar a la Putney School, el 1969, i va estudiar a  la Bennington College and Friends World College. Obtenia la llicenciatura en Art, cum laude, al Hollins College (avui Hollins University) al 1974 i un màster en escriptura creativa el 1975. Es va aficionar a la fotografia a Putney, on, segons ella, la seva motivació era estar a soles a la cambra fosca amb el seu xicot.

El seu debut fotogràfic el feia a Putney, amb una imatge d’un company de classe nu. El seu interès per la fotografia va ser impulsada pel seu pare i l’ús de càmeres 5×7 va ser la base de l’utilització de les càmeres de gran format que va servir a l’actualitat.

Sully Mann s’inicia com a fotògrafa documental del període modern. Els seus retrats de la família s’originen en l’any 1984 quan la seva filla Jessie va tornar a casa amb la cara inflada per les picades de mosquits. L’aspecte de la nena li va provocar un desig compulsiu de fotografiar i aquest fet va motivar moltes fotografies més. L’any 1988 treballa en el seu llibre “What Remains” en el qual crea meditacions sobre la mort, els records i la matèria en una desconnectada sèrie de fotos. Mitjançant el procediment fotogràfic arriba a un procés de decadència al qual està indefectiblement lligat la vida. Per exemple, en una de les fotos mostra als seus fills i les restes d’un gos que han desenterrat.

Considerant el treball de Mann en els seus inicis, aquestes imatges obsessionen com la famosa al·legoria de Poussin, “Et in Arcadia Ego“, en la qual parla de la constant presència de la mort, fins i tot en el paradís. Sally Mann és també anomenada com la “Faulkner of the Lenses“. William Cuthbert Faulkner, considerat un dels creadors de ficció més importants de les lletres del segle XX, a l’altura de Marcel Proust, Franz Kafka i James Joyce. La seva influència en la literatura rau tant en aspectes tècnics (com el seu desenvolupament del monòleg interior, el multi-perspectivisme, l’oratòria de la narració, un ús no cronològic del temps en el relat) com temàtics, la decadència d’una família, el fracàs, la creació d’un territori de ficció propi on radicar un cicle de relats, l’obsessió amb la història, la combinació de localisme i universalitat.

Sally Mann és famosa no només per les seves qualitats tècniques sinó també per les seves al·lusions a la sexualitat durant la pubertat i l’adolescència. Aquestes mostres pertanyen ni més ni menys que als seus tres fills: Emmett, Jessie i Virgínia. Les escenes mostren reunions familiars, nens jugant, típiques escenes familiars o si més no, aparenten ser-ho. Mann ha provocat controvèrsies amb aquestes fotografies i ha estat acusada d’explotar els seus fills, però les seves fotografies deixen en clar que els nens són persones i no titelles. Aquestes fotografies mostren els misteris de la infantesa i després el creixement dels nens captats amb gran bellesa per la seva mare. El seu treball, tot i la controvèrsia, sempre ha estat molt influent, i des de la seva primera exposició individual, a la Corcoran Gallery of Art, Washington DC, al 1977, ha atret a un públic més ampli.

Després de la seva graduació, Mann treballa com a fotògrafa a la Washington and Lee University. A mitjans de 1970 fotografia la construcció del seu nou edifici de la Facultat de Dret, la Sala Lewis (en l’actualitat Sidney Lewis Hall), que acaba esdevenint la primera exposició d’una dona a finals de 1977 a la Corcoran Gallery of Art de Washington, DC. Posteriorment aquestes imatges surrealistes es van incloure com a part del seu primer llibre, Second Sight, publicat el 1984. Sally Mann comença a explorar diversos gèneres a mesura que anava madurant a la dècada de 1970. Produeix paisatges i fotografia d’arquitectura, que es barregen amb elements de la natura morta i del retrat. Però realment la seva fotografia va suscitar gran interès amb la seva segona publicació, l’estudi titulat At Twelve: Portraits of Young Women, publicat el 1988, i que va provocar fortes crítiques. Les imatges que capturen les ‘confuses emocions i el desenvolupament de la identitat de les adolescents i el particular estil alhora de revelar i imprimir les fotografies mostren un estat d’ànim malenconiós i dramàtic a tots els de les seves imatges

Sempre ha estat la meva filosofia tractar de fer art a partir del quotidià i ordinari … mai se’m va ocórrer sortir de casa per fer art…

Mann però és coneguda per Immediate Family, la seva tercera col·lecció, publicada al 1992. Al New York Times s’hi podia llegir: “És probable que cap fotògraf a la història hagi gaudit d’un major èxit en el món de l’art“. El llibre consta de 65 fotografies en blanc i negre dels seus tres fills, tots menors de 10 anys d’edat. Moltes de les fotos van ser fetes a la casa d’estiueig de la família al costat del riu, on els nens jugaven i nedaven nus. La sèrie explora situacions ordinàries com banyar-se, llegir les tires còmiques, vestir-se, improvisar, dormint la migdiada, jugar als jocs de taula, però toca altres temes més complexes i profunds com la inseguretat, la soledat, les lesions, la sexualitat i la mort. La controvèrsia en el seu llançament va ser gran, incloent acusacions de pornografia infantil, tant en els Estats Units com fora i de la l’artificialitat en les seves composicions. Una de les imatges de la seva filla de 4 anys d’edat, Virgínia amb 4 anys, va ser censurada pel Wall Street Journal amb les clàssiques barres de color negre sobre els ulls, els mugrons i l’àrea púbica.

Mann considera que aquestes fotografies és el natural que veu una mare a través dels seus ulls, i que ella ha estat testimoni dels seus fills en cada estat, els ha vist i fotografiat feliços, tristos, amb ganes de jugar, malalts, enfadats i òbviament nus. Els crítics hi estaven d’acord, dient que la seva era una “visió en gran mesura precisa, i honesta de les etapes més dolces i innocents del creixement dels seus fills“. Perquè a de ser un tabú parlar d’aquests instants? Com es pot concebre com pornografia? El llibre sembla però que crea una mena d’Edèn, esquitxat però amb una llum de nostàlgia, sexualitat i mort. És això el que ens acaba captivant de la seva obra?

Quan la revista Time la va nomenar ‘Millor fotògraf‘ al 2001, va escriure: Mann ha estat capaç de registrar una combinació de moments espontanis, disposats acuradament de la infància, reposats i reveladors a la vegada, sovint desconcertants. El que no es pot criticar és la seva devoció pel projecte i la complicitat dels seus fills en aquests solemnes i lúdics esdeveniments. No hi ha una altra col·lecció de fotografies familiars remotament semblants, ja sigui amb la seva sinceritat ni en el fervor de la seva curiositat i l’atenció materna.

Molts crítics el van considerar “Un dels més grans llibres de fotografia del nostre temps“.

Emmett, Jessie i Virginia, 1989


Durant anys els fills d’aquesta fotògrafa, dos noies i un noi, van posar per a ella com a part d’una relació tan consensuada com pot ser-ho qualsevol relació entre un fill i el seu pare artista, i fins i tot més que la majoria. És difícil evitar que la teva mare escrigui un poema o un conte sobre tu o que et pinti de memòria mentre que en comparació resulta molt més fàcil dificultar, si no impedir, que et faci una fotografia o almenys imposar la personalitat en el resultat.

Per tant, l’element de col·laboració en aquest projecte és crucial fins i tot encara que el control final dels missatges de la imagineria resideixi en mans de la fotògrafa.

Sally Mann, Emmett, Jessie and Virginia (1989), de les sèries Immediate Family


Magníficament treballades com a fotografies solemnes, interpretatives, segons la tradició clàssica, aquestes obres son imatges extraordinàriament commovedores i coherents: intimes, sorprenents, profundament emotives, lliures de sentimentalisme, de gran càrrega psicològica i sovint pertorbadores i reveladores. Al coincidir, com a succeït, amb una època d’histèria en relació a la representació dels cossos i la sexualitat infantil, les fotografies de Mann han provocat gran controvèrsia i atret a un public més ampli.

No son fotografies obtingudes de manera furtiva o casual. Mann fa servir una càmera de gran format, pesada i ostentosa, en totes les seves imatges, tot i de manera no tan obvia com en aquesta imatge. Les nens son conscients de la seva presència i de que se’ls examina a través de l’objectiu. De forma que prenen consciencia de la seva identitat i s’entén que es presenten a l’escrutini matern sabedors de que uns desconeguts contemplen el resultat.

Aquí es presenten forts, desafiants, units per llaços evidents. A qui? A la seva mare? O a una societat que ha convertit en problema la seva col·laboració amb ella? En qualsevol cas, queden els fets, en les seves encarnacions fotogràfiques, aquests nens han crescut fins a convertir-se en adolescents davant els ulls del públic, el seu aspecte en les fases de creixement ha quedat gravat en la memòria de milers de persones. El que sabem o creem saber d’ells és només el que ells i la seva mare han decidit mostrar-nos. I, com va dir Richard Avedon, ‘En el moment que una emoció o un fet es transforma en fotografia,  deixa de ser fet i genera l’opinió’, que és el mateix que dir interpretació, ficció.

Font: Iconos de la fotografia-El Siglo XXI- Ed Electa (pàg 188)

.

La seva pròpia filla Jessie (actualment artista i model) ha declarat: “Hi ha molts nivells en la infància que ignorem com a societat, o no acceptem. Ella (Sally Mann) va ser capaç de capturar-los en fotografies. És fàcil descartar-los a menys que realment els vegis reflectits en els seus ulls, o en les seves accions

Moltes d’aquestes fotografies són íntimes, algunes de ficció i algunes de fantasia”, ha dit Mann de la sèrie, “però la majoria són coses normals que tota mare ha vist.” Curiosament, cap de les fotografies més controvertides han viatjat normalment en les seves exposicions per galeries i museus. Potser això demostra que Mann ha decidit no crear polèmica i mostrar la part menys intima de la seva obra. Però on resideix veritablement el poder del seu art és justament en compartir amb l’observador amb absoluta normalitat aquestes escenes, que només ments malaltisses podrien veure com pornografia infantil. Son aquestes, peces d’un poder extraordinari i d’una execució tècnica que eleven la seva obra a una de les més belles que mai s’han produït. Les fotografies dels seus fills son innegablement belles en la seva profunditat, detall i composició.

Es pot expressar millor l’adolescència?
.

El filòsof Roland Barthes, va admetre que la seva fascinació per la fotografia “probablement té a veure amb la mort“. Un pot sentir que Mann no només comparteix aquesta sensibilitat, sinó que l’ha convertit en el centre del seu treball, fins i tot a la fotografia de paisatge. “El temps, la memòria, la pèrdua i l’amor són les meves principals inquietuds artístiques, però el temps, entre tots ells, es converteix en el factor determinant.” Problemàtica, de vegades provocativa, sempre amb valentia, explorant les relacions entre tots aquests temes, el seu treball ha estat per a molts incòmode per les reflexions que planteja, però és un clar testimoni de la seva imaginació creativa singular i decidida.

Hi ha hagut a la historia dos grans assajos sobre fotografia,el conegut ‘Sobre la fotografia’ de Susan Sontag i ‘Camera Lucida’ de Roland Barthes. Tots dos apareixen a la gran revolució de la fotografia a la segona meitat del segle passat per posar el contrapunt a l’anomenada teoria moderna, aquella que defensava la capacitat documental de la fotografia com una qualitat derivada d’una comprensió realista i ontològica del medi. Sontag i Barthes, amb aproximacions diferents, pertanyen a l’anomenat moviment postmodern, que descriu la fotografia en termes semiòtics, com una de les moltes possibilitats lingüístiques i socials de la fotografia. Es parteix d’una concepció lingüística de la imatge, la imatge com a signe, el sentit de la qual depèn de la relació variable de múltiples agents involucrats en la interpretació, el productor i la seva ideologia, la seva relació amb la realitat representada, el mitjà tècnic i les convencions de representació, el llenguatge, l’àmbit de difusió, i, finalment, el públic receptor i la seva ideologia.

Roland Barthes
La càmera lúcida (en francès, La Chambre claire) és un llibre publicat el 1980 pel teòric literari francès i filòsof Roland Barthes. És alhora una investigació sobre la naturalesa i l’essència de la fotografia i l’elogi a la seva difunta mare. El llibre investiga els efectes de la fotografia en l’espectador (a diferència dels fotògrafs, i també de l’objecte fotografiat, el que Barthes anomena el “spectrum”).
El llibre desenvolupa els conceptes entrellaçats de studium i el punctum: el studium denota la interpretació cultural, lingüística i política d’una fotografia, el punctum denota la ferida, allò que estableix una relació directa amb l’objecte o persona.

“No estem enamorats de certes fotos?”
, Roland Barthes

Quan mor un ésser estimat, la seva imatge en la fotografia és una presència en l’absència. Les pàgines de la càmera lúcida del semiòleg francès, estan plenes de nostàlgia de l’amor matern. El llibre és un homenatge de l’autor cap a la seva mare, morta poc abans. Barthes, apunta que quan traiem una fotografia el que fotografiem s’atrapa, es captura. Quan veiem novament aquesta fotografia la imatge que veiem no està en present, ha passat l’instant captat, és un record. Un record que per a ell, és igual a la mort. La fotografia està unida a l’amor i a la mort:
La fotografia porta sempre el seu referent, estant marcats tots dos per la mateixa immobilitat amorosa fúnebre: estan enganxats l’un a l’altre, membre a membre, com el condemnat encadenat a un cadàver, o també com aquestes parelles de peixos (els taurons , crec) que naveguen junts, com units per un coit etern.
Agrega, que “sigui el que sigui el que (la imatge) ofereixi a la vista i sigui quina sigui la manera emprada, una foto és sempre invisible: no és a ella a qui veiem perquè el referent (el que ella representa) s’adhereix. I aquesta adherència fa que hi hagi molta dificultat a enfocar el tema de la fotografia “.
El studium, aclareix, no vol dir “l’estudi” sinó l’aplicació a una cosa, el gust per algú. Mitjançant el studium m’interesso per moltes fotografies, és com culturalment participo de les cares, els aspectes, els gestos, de les accions. El punctum, observa, surt a escena com una fletxa i punxa. Són els punts sensibles, és una punxada:
Punctum és també punxada, foradet, petita taca, petit tall, i també casualitat. El punctum d’una fotografia és aquest atzar que en ella em despunta (però que també em fa mal, em punxa).
(Font: http://apostillasnotas.blogspot.com/2008/02/la-cmara-lcida-roland-barthes.html)

.

Com sostindrà Roland Barthes de manera paradoxal en els anys seixanta, la fotografia opera lingüísticament però no és pròpiament un llenguatge: és un senyal cap a la realitat, un “missatge sense codi”. Encara que Barthes parla de la funció del fotògraf, aquest, en la seva teoria, no és més que un ‘operador’, un mediador tècnic no significant de la imagen. Aquesta podrà captar poderosa i efectivament l’atenció a l’espectador a través d’un focus d’atenció que Barthes denomina el punctum. Aquest, però, es descriu com un atribut de la imatge i no com a resultat de la intenció expressiva del fotògraf, l’estètica queda sumida al factor merament tècnic. És aquest ‘punctum’ que surt com una llança de les obres de Mann un acte deliberat de la fotògrafa?

A mitjans de la dècada de 1990, Mann comença a fotografiar paisatges en negatius de placa de vidre de 8×10 i torna a usar les velles càmeres de visió de fa 100 anys que havia utilitzat en treballs anteriors. Aquests paisatges es van veure per primera vegada a Still Time, i més tard apareixerien en exposicions de la Edwynn Houk Gallery a Nova York: Sally Mann – Mother Land: Recent Landscapes of Georgia and Virginia al 1997, i després a Deep South: Landscapes of Louisiana and Mississippi al 1999. Moltes d’aquestes impressions de grans dimensions (40″x50″) en blanc i negre van ser fetes amb processos propis del segle XIX. Això va donar a les fotografies que el New York Times anomenaria ‘imatges etèries amb un centre de claredat sobrenatural“, mostrant els defectes propis d’aquests processos de revelat com part de la seva composició.

A ‘Mother Land‘, Sally Mann juxtaposa dues seqüències fotogràfiques en blanc i negre, relacionades entre si. Una seqüència correspon a unes granges ancestrals a Virgínia, desproveïdes de persones, insinuant l’existència humana. Aquestes fotografies podrien haver estat preses en el segle XIX ja que estan suaument enfocades amb una acurada composició. El que Sally Mann tracta de mostrar no és la nostàlgia sinó el reconeixement, igual que Faulkner, que el passat ens pot revelar el present. A vegades inverteix l’objectiu per aconseguir imatges fora de focus, associades amb el Simbolisme francès.

El seu següent llibre, What Remains, publicat el 2003, es basa en la sèrie del mateix nom del Museu Corcoran de Washington i es divideix en cinc parts. En totes elles la mort està present, amb fotografies de cadàvers d’animals en descomposició i també de cosos humans que va fotografiar a les instal·lacions de l’Antropologia Forense federal (coneguda com la “Granja de cossos”). També hi trobem fotografies de llocs on es van produir assassinats o batalles cèlebres de la història americana durant la Guerra Civil. Acaba el llibre amb retrats dels seus fills. D’alguna manera ens vol que estudi de la mort, la decadència i la mort acaba amb esperança i amor.

Proud Flesh, publicat el 2009, és un estudi portat més de sis anys dels efectes de la distròfia muscular del seu marit Larry Mann. El projecte va ser exhibit a la Galeria Gagosian l’octubre de 2009.

Sóc una dona que mira. Dins de les narratives tradicionals, les dones que miren, sobretot les dones que miren sense vacil·lar als homes, han estat castigades. No puc pensar en els homes innombrables, des Bonnard a Callahan, que han fotografiat a les seves amants i esposes, però estic tenint problemes per trobar exemples paral·lels entre les meves germanes fotògrafes. L’acte de mirar valorativament a un home, fent contacte visual al carrer, demanant-lo que es deixi fotografiar, l’estudi del seu cos, ha estat sempre complexe per a una dona, mentre que per a un home, tots aquests actes són normals, fins i tot esperats.
Em vaig enamorar del meu marit des del primer dia que ens vam conèixer. D’això en fa quaranta anys, i gairebé el primer que vaig fer va ser fotografiar-lo. (http://jmcolberg.com/weblog/2009/08/sally_mann_proud_flesh/)

The Flesh and The Spirit, publicat el 2010, va ser llançat en conjunció amb un programa integral al Museu de Belles Arts de Virgínia a Richmond, Virginia. Encara que no és una retrospectiva, aquest llibre de 200 pàgines inclou nous i recents treballs (autoretrats no publicats , paisatges, imatges del seu marit, retrats dels seus fills, i la mort en un institut forense), així com les primeres obres (fotografies inèdites en color dels seus fills a la dècada de 1990). El seu tema central és el cos, amb les seves manies de les malalties i la mort, i inclou assajos de John Ravenal, David Levi Strauss i Anne Wilkes Tucker.
Els seus projectes actuals inclouen una sèrie d’autoretrats, un estudi de diverses parts de l’herència de l’esclavitud a Virgínia, i imatges íntimes de la seva família i la seva vida.

.

Les seves obres estan incloses en les col·leccions permanents del Museu Metropolità d’Art, la Corcoran Gallery of Art, el Museu Hirshhorn i Jardí d’Escultures, el Museu de Belles Arts, a Boston, la San Francisco Museum of Modern Art, i el Museu Whitney de Nova York, entre molts altres.
La revista Time va nomenar Mann “America’s Best Photographer” el 2001 i les seves fotografies han aparegut a la portada de la revista The New York Times dues vegades: primer, una foto dels seus tres fills el 27 setembre de 1992 i de nou el 9 de setembre de 2001, amb un autoretrat (que també va incloure les seves dues filles) per a un número temàtic sobre “Dones mirant a dones.”

Mann ha estat objecte de dues pel·lícules documentals. Blood Ties, va ser dirigida per Steve Cantor, va debutar el 1994 al Festival de Cinema de Sundance i va ser nominada a un Oscar com a Millor Documental curt. El segon, What Remains també va ser dirigida per Steve Cantor. Es va estrenar el 2006 al Festival de Cinema de Sundance i va ser nominat a un Emmy al Millor Documental del 2008. En la seva revisió de Nova York Times de la pel·lícula, Gini Bellafante va escriure: “És un dels  més esquists retrats íntims, no només del procés d’un artista, sinó també d’un matrimoni i una vida“. Mann va rebre un ‘honoris causa’ en Belles Arts al Museu Corcoran al maig del 2006.

Ha publicat Second Sight: The Photographs of Sally Mann. David Godine, Boston, 1983. At Twelve: Portraits of Young Women. Aperture, New York, 1988. Immediate Family. Aperture, New York, 1992. Still Time. Aperture, New York, 1994.What Remains. Bullfinch Press, New York, 2003. Deep South. Bullfinch Press, New York, 2005. Sally Mann: Proud Flesh. Aperture Press and the Gagosian Gallery, New York City, NY, 2009. Sally Mann: The Flesh And The Spirit. Aperture Press and the Virginia Museum of Fine Art, Richmond, VA, 2010.

Avui Sally Mann és una dona de 62 anys. Aparentment per a ella no hi ha una demarcació entre l’art i la vida, la família i l’amistat. En l’actualitat, els seus fills s’han anat a la universitat o han començat ja les seves carreres professionals. Viu en una granja a Shenandoah Valley amb el seu marit Larry, de professió advocat i amb els seus gossos, gats, cabres, ocells i cavalls àrabs. Les muralles de casa estan adornades amb les seves fotografies, les de Arbus i les de William Christenberry.

.

Us deixo amb un primer vídeo amb la seva magnífica sèrie ‘Deep South‘:

Continuem amb ‘Immediate Family‘:

.

I un interessant document biogràfic, potser amb massa text però que ordena força bé la seva obra:‘ Who’s afraid of Sally Mann’

.
I acabo amb el curt ‘What Remains: The Life and Work of Sally Mann‘, dividit en 6 parts. Essencial per entendre l’obra de l’artista:
.

What Remains: The Life and Work of Sally Mann

1
2
3
4
5
6


En quant a les galeries, us deixo amb el que sembla el seu web oficial ‘http://sallymann.com/’, on a ‘selected works’ podeu veure bona part de les seves sèries:

I en aquesta entrada l’autor n’ha recollit bona part:

I si encara voleu veure més fotografies seves a aquest link en hi ha un bon recull: http://everyday-i-show.livejournal.com/118659.html

Fonts: L’objectiu d’aquesta sèrie i d’aquest article d’avui en particular és la divulgació de l’obra de Sally Mann. No puc pretendre res més. perquè de la Mann en hi ha per escriure una sèrie sencera i ser més acurats en els apreciacions i reflexions de la seva obra. Les fonts que enumero a continuació m’han permès conèixer una mica més de la seva obra:

  1. http://artistjcompton.blog.com/2011/05/08/sally-mann-the-family-and-the-land/
  2. http://rafaelroafotografo.blogspot.com/2011/11/sally-mann.html
  3. http://www.gagosian.com/artists/sally-mann/
  4. http://www.fotoperiodismo.org/FORO/files/fotoperiodismo/source/html/bienal_sexta/textos_sexta/LAURAGNZ.HTM
  5. http://en.wikipedia.org/wiki/Sally_Mann
  6. http://staff.oas.org/pinceladas/2003/diciembre/diciembre3.htm
  7. http://dreamsromanceexcess.wordpress.com/2011/09/20/sally-mann-immediate-family/
  8. http://blogs.milenio.com/node/3511
  9. http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2010/jun/20/sally-mann-family-and-land-review
  10. http://www.strotherfineart.com/gallery/sally-mann/
  11. http://www.harasmivoluntad.com/tag/sally-mann/
  12. http://arocenablow.blogspot.com/2011/04/sally-mann-fotografia.html
  13. http://jmcolberg.com/weblog/2009/08/sally_mann_proud_flesh/

i alguna font més…

.

Trobo l’obra de la Mann fascinant, extraordinària. Fins i tot m’agrada el que no entenc. I m’agrada per moltes raons. És una fotografia que estèticament perfectament hagués pogut estar produïda a final del segle XIX però en canvi el seu text visual és ben actual. Mann reescriu el seu entorn, els seus fills, el seu marit, el seu paisatge, a ella mateixa. És potser l’obra més personal i intima de tots el fotògrafs que hem treballat i en canvi ens captiva amb el seu llenguatge tan especial, amb la seva estètica tan pura. Una obra plena de referències a l’amor, a la mort, a la bellesa. Mann ens obre les portes al seu món interior mitjançant tot allò que l’envolta. Una obra que no em cansaré de visionar una i altra vegada.

Amics, passeu un abona setmana i que sigueu feliços,

Fins el proper dilluns !

Des de la setmana passada he introduït una cerca dels artistes a twitter. El cert és que l’experiència és ben interessant, obtenint tot tipus de entrades que mencionen a Sally Mann en temps real:

Sally Mann a twitter’:

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1