August Sander

(Artículo en castellano)

Avui amics coneixerem a un dels més grans documentalistes del segle passat, testimoni dels temps més convulsos i observador dels més grans moviments en fotografia del segle XX. Defensor de la capacitat documental de la fotografia com una qualitat derivada d’una comprensió realista i ontològica del medi.

Però que va portar als fotògrafs com el d’avui a voler documentar el seu temps, a utilitzar el mitjà fotogràfic com una eina per documentar la realitat del seu temps? El d’avui és un dels màxims exponents del documentalisme clàssic i avui potser descobrirem les raons que el van portar a crear un dels catàlegs fotogràfics més impressionants de la història de la fotografia. Amics, ja era hora que ens visités : 92. August Sander

Neix a Herdorf, al districte de Altenkirchen a Renània-Palatinat, Alemanya, el 17 de novembre de 1876. Fill d’un fuster que treballava a la industria de la minera. Mentre treballava a la mina, Sander va aprendre els primers conceptes de la fotografia, fent d’ajudant d’un fotògraf. La fotografia li va permetre observar el món a través de l’objectiu de la seva càmera. A partir d’aquest moment decideix que vol estudiar fotografia. Amb el suport econòmic del seu oncle, va comprar un equip fotogràfic i construir una cambra fosca per revelar les seves primeres fotografies.

Va realitzar el servei militar entre 1897 i 1899 com a assistent del fotògraf, i els anys següents va viatjar a través d’Alemanya. Comença amb els seus estudis de pintura a Dresden entre el 1901 i 1902 per més tard dedicar-se a la fotografia, que li havia fascinat des que li van regalar una càmera quan era encara un adolescent. El seu interès per la fotografia principalment el va desenvolupar al llarg de múltiples viatges i durant la seva activitat en diverses empreses fotogràfiques als primers anys del segle passat a Berlín, Magdeburg, Halle i Dresden.

Al 1901, va començar a treballar en un estudi fotogràfic a Linz, Àustria, que amb el temps va acabar convertir-se en soci (1902), i després propietari únic (1904). Va marxar de Linz a finals de 1909 i va establir un nou estudi a Colònia. Al 1911, Sander es va iniciar amb la primera sèrie de retrats pel seu treball ‘Menschen des 20. Jahrhunderts‘. A la dècada dels anys 20, va entrar en contacte amb el Grup d’Artistes Progressistes (Kölner Progressive) a Colònia, un grup com Wieland Schmied, important historiador austríac, va dir, “va tractar de combinar el constructivisme i l’objectivitat, la geometria i l’objecte, el general i el particular, la convicció d’avantguarda i el compromís polític, i que potser més es va aproximar a la visió de futur de la Nova Objectivitat […] “.

Menschen des 20. Jahrhunderts“, ‘La gent del segle XX’, va ser l’obra monumental de Sander, el seu projecte de vida fotogràfic per documentar a la gent del seu país natal, Westerwald, prop de Colònia, una obra en set volums que consta principalment de retrats realitzats entre els anys 1900 i 1950. ‘Sabíem que les persones estan formades de llum i aire, dels seus trets heretats, i de les seves accions. Podem dir de l’aparença de la persona la feina que fa o no fa. Podem llegir a la seva cara si és feliç o amb problemes‘. Sander ha fotografiat temes de tots els àmbits de la vida i ha creat un catàleg tipològic de més de sis-centes fotografies del poble alemany. Encara que els nazis van prohibir els seus retrats en els anys 30’s pel fet que els subjectes no s’adherien a l’ideal tipus ari, Sander va continuar fent fotografies. Després del 1934 el seu treball va girar cada vegada més cap a la naturalesa i els estudis d’arquitectura.

Els inicis

Després de viatjar per tota Alemanya per fotografiar obres arquitectòniques, va treballar a Linz en un estudi (Greif), i el 1903 va obrir el Taller de fotografia d’art i pintura ‘August Sander’. A l’any següent les seves fotos van rebre una medalla d’or en l’Exposició Universal de París. Retorna a Colònia al 1909 on va obrir al barri Lindenthal seu nou estudi. Després de traslladar-se allí, a les afores de Colònia, Sander va començar i va concebre el projecte de la seva vida: La gent del segle XX com un catàleg de retrats que documentava totes les classes i models de la societat alemanya. Va començar el seu projecte al voltant de 1910 i l’acabaria en la dècada del 50’s.

En els anys anteriors a la Gran Guerra, Sander decideix abandonar l’àmbit urbà per desplaçar-se per les zones rurals, del camp, traslladant-se en bicicleta d’un lloc a un altre captant el que veia. A partir d’aquest moment, va recollint tot un inventari d’imatges que tracten de reflectir la realitat del poble alemany, un intent d’incidir en la realitat del seu poble. Sander va dir que “Res li semblava més apropiat que projectar la imatge del nostre temps amb absoluta fidelitat per mitjà de la fotografia“. L’artista pensava que la pintura i la fotografia havien de seguir camins diferents.

D’aquesta manera, es va decantar per imatges fredes, absolutament fidedignes, sense retocs ni manipulacions per crear el gran catàleg d’imatges que constitueixen “La gent del segle XX” i que està dividit en diversos grups: “El Granger”, “El comerciant”,” La dona “,” Classes i Professions “,” Els Artistes “,” La Ciutat” i El Passat”.

Després de la Primera Guerra Mundial, la seva activitat professional el porta a haver de fer fotografies pel carnet d’identitat. S’interessa però per l’art modern i adquireix consciència del que representa el projecte iniciat a Westerwald. A partir d’aquest moment amplia la seva visió, retratant persones de totes les classes socials i ocupacions. Alemanya sencera va passant per davant del seu objectiu. El seu plantejament és retratar a cada individu com a tal, alhora que el situa dins de la societat del seu temps. Sander no indica mai el nom de la persona fotografiada, però sí que assenyala el seu ofici. Amb aquesta manera de treballar dóna un caràcter universal a la seva obra.

El mèrit artístic de Sander va consistir en aprofitar el mètode de treball tradicional, consistent en disposar amb cura els retrats, per a la nova tasca documental. ha contribuït de manera important amb els seus retrats a que es conegui la fotografia com art i, juntament amb Albert Renger-Patzsch, se’l considera el fotògraf alemany del segle XX amb més gran reconeixement internacional – Reinhold Misselbeck

En els primers anys de la dècada dels 20’s, Sander es va sumar al Grup d’Artistes Progressistes a Colònia, i va començar aquest catàleg de la societat Ludwig Mathar, viatjà a Sardenya durant tres mesos, fent al voltant de 500 fotografies. Malgrat això, el seu diari d’aquests viatges mai es va completar.

Joves grangers vestits de diumenge, Westerwald 1914


Aquí els tenim, de camí a l’església o a la taverna local, detinguts a la meitat del camp per a donar-li al fotògraf l’oportunitat de treure una fotografia ràpida. Estan fotografiats lleugerament des del darrera, com si es volgués donar a entendre que portaven pressa i que només la presència del fotògraf evitava que es posessin a caminar. Els tres giren el cap i miren directament a la càmera però amb els bastons preparats per continuar el seu camí tan bon punt els hagin fet la fotografia.

Sabem que August Sander planejava i escenificava les seves fotografies, que va fer que els grangers posessin per l’àlbum familiar en cadires portades des de la sala de casa seva i col·locades al llindar del bosc. Per això sembla poc probable que aquests tres joves es creuessin accidentalment en el seu camí en el moment que Sander passejava amb la seva pesada càmera carregada a les espatlles.

Young Farmers, 1914


Sense cap mena de dubte la fotografia va ser preparada i per això mateix resulta tan enginyosa. Ens dona la impressió de que els tres grangers romanen estàtics per l’observador, com si el temps s’hagués detingut durant un breu instant per permetre’ns participar en l’acció.

Va ser mèrit de Sander adaptar a la nova tasca fotogràfica de la documentació el mètode tradicional de preparar acuradament els retrats. Sander reconcilià el retrat d’estudi amb la fotografia documental. El qual cobra major rellevància donat el sistema de documentació que seguia en el seu treball.

A l’actualitat se’l considera  un exemple primerenc de l’art conceptual i per descomptat ha influït en diverses evolucions de les belles arts. per tant Sander i la seva obra retratística van contribuir considerablement al reconeixement de la fotografia com a forma d’art. A nivell internacional se’l considera el fotògraf alemany més famós del segle XX. Resulta inconcebible que, després de la Segona Guerra Mundial, aquest artista fos literalment esborrat de la història de la fotografia, fins i tot a la seva ciutat natal,Colònia, fins que L. Fritz Gruber recuperés la seva obra pel ‘Photokina‘ de 1951 i va tornar a generar gran interès.

Font: Iconos de la fotografia-El Siglo XXI- Ed Electa (pàg 20)

.
No hi ha res més odiós per a mi que les fotografies ensucrades, amb trucs, posis i efectes falsos“, va escriure August Sander al 1927. “Vaig a dir la veritat amb tota honestedat sobre el nostre temps.” Sander captura i classifica als seus compatriotes alemanys, ordenant-los per professió, classe social i relacions familiars. Al llarg de la seva carrera de més de 50 anys, va observar Industrials, artistes d’avantguarda, comunistes, artistes de circ, gitanos i desocupats amb igual vocació, permetent a cada cada un que expressés la seva dignitat.

El 1929 va publicar ‘Els Rostres de nostre temps‘, el primer catàleg d’una col.lecció en diversos volums sobre el seu treball. Les fotos que conté aquest llibre són retrats crus i reveladors, realitzats amb una objectivitat i un realisme que contrastava amb la fotografia documental romàntica de l’època. Conté una selecció de 60 retrats de la sèrie “La gent del segle XX“, deixant sempre sense revelar el nom dels fotografiats i sense especificar si responien a encàrrecs de treball o fetes pel seu propi compte.

.

La Nova Objectivitat


La Nova Objectivitat (en alemany Neue Sachlichkeit) fou un moviment cultural sorgit a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, que tingué manifestacions a diversos terrenys com la pintura, l’arquitectura, l’escultura, la literatura, la música, la fotografia, etc. Fou un moviment de reacció enfront a l’expressionisme, retornant a la figuració realista i a la plasmació objectiva de la realitat, amb un marcat component social i reivindicatiu. Desenvolupat entre 1918 i 1933, desaparegué amb l’adveniment del nazisme.

La Nova Objectivitat sorgí com oposició al Novembergruppe, del que rebutjaven la falta de compromís social. Així, el 1921, un grup d’artistes dadaistes –entre els que es trobaven George Grosz, Otto Dix, Rudolf Schlichter, Hanna Höch, etc.– es van presentar com a “Oposició al Grup de Novembre”, redactant una Carta oberta a aquest. El terme Nova Objectivitat fou ideat pel crític Gustav Friedrich Hartlaub per a l’exposició Nova Objectivitat. Pintura alemanya des de l’expressionisme, celebrada el 1925 a la Kunsthalle de Mannheim. Segons paraules de Hartlaub: “l’objectiu és superar les mesquineses estètiques de la forma a través d’una nova objectivitat nascuda del disgust envers la societat burgesa de l’explotació”.

Després de la guerra la fotografia es convertí en un mitjà privilegiat de captar la realitat sense embuts, sense manipulació, conjugant l’estètica amb la precisió documental. Els fotògrafs alemanys crearen un tipus de fotografia basada en la nitidesa de la imatge i la utilització de la llum com a mitjà expressiu, modelant les formes i destacant les textures. Aquest tipus de fotografia tingué una important ressonància internacional, generant moviments paraŀlels com la “photographie pure” francesa i la “straight photography” estatunidenca.

Albert Renger-Patzsch i August Sander son els representants més importants del moviment de la “Nova fotografia”, amb una fotografia clara i precisa, qualitat documental per a l’art fotogràfic on abans el poètic conscientment havia dominat. Sander parteix de la premisa de què l’individu és fruit de les circumstàncies històriques. Els retrats de Sander eren freds, objectius, científics, desapassionats, però per aquest motiu resultaven d’una gran eloqüència personal, remarcant la seva individualitat. (Wikipèdia)

.

Amb l’arribada dels nazis al poder, el seu treball i la seva vida personal es van veure greument limitats. El seu fill, Erich membre del partit esquerrà (Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands), va ser detingut el 1934, i condemnat a 10 anys de presó, morint al 1944, poc abans de la finalització de la seva condemna i del final de la guerra. El seu llibre Les cares del nostre temps va ser confiscat al 1936 pels nazis, i les plaques van ser destruïdes. Els nazis les consideraven inapropiades per constituir un perill per la imatge del país. Un gran nombre de fotografies i negatius van ser confiscats i cremats. Malgrat això, molt material va quedar fora de perill (al voltant de 1.800 negatius i una important quantitat de notes). Tot i que Sander va tractar de ‘subhumans’ als nazis arrel de la mort del seu fill, el règim no va perseguir especialment als alemanys que, com ell, podien tenir posicions ‘filosòficament’ oposades i va viure a Alemanya durant tota l’època del III Reich sense cap incident apreciable.

És l’autor de la més insòlita col·lecció de retrats que s’hagi fet mai, un catàleg minuciós dels grups socials de l’Alemanya prèvia al nazisme. L’efecte repetit d’aquestes mirades serioses, d’aquestes postures rígides, produeix per moments la sensació que en ells es podia intuir que alguna cosa monstruós s’estava gestant.

Sander es va passar al gènere del paisatge per retornar al seu fantàstic inventari després de la guerra. Durant la dècada següent els seus treballs van ser dirigits principalment a fotografiar la natura i el paisatge. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial se’n va anar de Colònia, traslladant-se a una zona rural. El seu estudi va ser destruït el 1944 durant un bombardeig. Sander mostra als seus compatriotes, inclosos els nazis, tal com són, no glorifica la raça ària. Amb això no només s’oposa a la propaganda totalitària nazi, sinó que la denuncia.


August Sander o el rostro como conocimiento social

Es lógico pensar que Sander, quien pretendía cimentar un exhaustivo catastro del rostro alemán, redujese al mínimo sus intervenciones en el contexto en el cual fotografiaba: una especie de transparente neutralidad se plegaba al paisaje de los cuerpos y rostros de su tiempo; un prístino cristal, amigable pero riguroso, se desplazaba indistintamente entre los pueblos de Alemania y la necesidad científica del momento. En efecto, ha sido plenamente documentado que la fotografía en sus comienzos estuvo muy vinculada a los requerimientos de la razón positiva.

Es la fotografía el medio perfecto para registrar, ordenar, e inventariar el mundo. En esta afirmación está la tesis de André Bazin, quien declarará que en la toma fotográfica no media intervención humana y que su naturaleza mecánica la hace vehículo inagotable de la pulsión naturalista. Rigurosidad científica. La intención de Sander no es otra: sus fotografías quieren transformarse en fuentes imparciales y extensas de una determinada cultura sin la intervención de la expresividad o moralidad del fotógrafo. Sander no busca “falla” alguna; no persigue obsesiones en los pliegues de los otros. No se concentra en motivos oscuros a la conciencia moderna como lo hará Diane Arbus 30 años después.

Sus tomas respiran prudencia; el fotógrafo ha invitado al modelo a posar con la naturalidad de siempre, en confianza, sin forzarlo, y desde un distancia que informa adecuadamente sobre la condición social y el contexto del sujeto. El operador de la cámara actúa como lo haría un taxidermista reconocido. Clasificando a sus parroquianos. Para esto ha subdividido a la sociedad en agrupaciones por clases de intelectuales, trabajadores, artesanos, profesionales liberales, campesinos, eclesiásticos y militares. Sander ha sido sensible también a la división etaria y generacional de estos grupos. En fin, ha propiciado una especie de “estudio histórico que intenta revelar y sintetizar los orígenes y las condiciones del desarrollo socioeconómico en Alemania durante más de cuarenta años.” De acuerdo con esto estaríamos frente a una obra que gozaría de una gran homogeneidad ya que parte de un ordenamiento social y cultural del espacio y del tiempo…. (+) (Font: Fotogamia)

A partir dels seus retrats d’oficis i personatges, pretenia fer un inventari de la societat de la seva època. En la seva ambiciosa obra La gent del segle XXX, a la que dividia la societat en set classes socials, l’aparença externa de cada individu juntament amb els atributs propis del seu ofici ens remetien a un estatus determinat. La societat presentada per Sander, que no ometia als marginats i discapacitats, no sintonitzava amb l’ideal nacionalsocialista d’una raça ària superior. Quan els nazis van arribar al poder, es va veure obligat a abandonar la seva faceta de retratista i va haver de dedicar a la fotografia de paisatges. Per això, la seva obra no va arribar a completar mai i la seva visió de la piràmide social ens ha arribat de forma fragmentada.

És evident el llegat que Sander va deixar al món de la fotografia documental, deixant-nos un document històric i sistemàtic de l’individu alemany de la primera meitat del segle XX, marcada per la Primera i Segona Guerra Mundial. Ens podem preguntar com un fotògraf de la Nova Objectivitat, en principi ‘objectiu’, va ser perseguit per l’aparell propagandístic del III Reich. El règim de Hitler, com la majoria de règims autoritaris, veu en la fotografia una eina més de propaganda. La fotografia pot controlar amb trets maquiavèl·lics les imatges del règim i transmetre la seva doctrina. Es van utilitzar principalment figures de la retòrica d’oposició, incitant a l’odi o a la segregació de certs grups socials (malalts, negres, jueus). Utilitzen figures d’oposició per tal de dividir de manera prejudicis a la població. O bé fer culte de la personalitat i apologia quasi èpiques al règim utilitzant figures d’amplificació o exageració. La diferència entre la propaganda política nazi i l’obra de Sander és que en les seves fotografies no es troba cap altre motiu que el de documentar l’individu del seu temps en el seu entorn espacial. No hi ha en ell prejudicis i encara que el seu treball es va basar en una classificació tipològica, en aquesta mateixa no es troben trets segregacionistes ni violents, com es troba clarament en la fotografia oficial del Reich alemany.

Va poder reprendre el seu treball després de la II Guerra Mundial (1939-1945), per després dedicar-se a una sèrie sobre paisatges. En la dècada de 1950 el seu treball va ser descobert a Estats Units i inclòs en la mítica exposició Family of Man presentada pel seu col·lega nord-americà Edward Steichen al 1955.

Amb les seves publicacions com “Mirall dels Alemanys” i “Els Rostres del nostre temps”, havia pogut realitzar un esbós del seu projecte de retrat enciclopèdic i sistemàtic de l’home alemany. Aquest últim només va ser publicat íntegrament el 1980, sota el títol original “La Gent del segle XX”, gràcies a l’esforç del seu fill Gunther, amb la col·laboració d’Ulrich keller. Després de la destrucció del seu estudi i els seus arxius, al 1944, Sander es va retirar a Kuchhausen, en Wasterwald, on va prosseguir el seu treball en les condicions més rudimentàries. Colònia gairebé havia oblidat el seu nom, fins que Fritz Gruber va exposar les seves obres a la Photokina de 1951 i va aconseguir que el Kolnisches Stadtmuseum es fes càrrec de les seves imatges de la Colònia antiga.

El seu gran projecte que va desenvolupar en els més de 50 anys de la seva carrera, des de començament dels 20’s fins a la seva mort, a la dècada dels 60’s, constitueix un dels projectes més ambiciosos de la breu història de la fotografia. La categorització de cadascuna de les imatges i la seva ordenació per treballs i classes socials situen al seu autor en un lloc de gran importància en tant que ha servit d’influència per a alguns dels fotògrafs més importants de l’escena contemporània com els seus compatriotes Bernd i Hilla Becher, personatges clau de la nova fotografia alemanya de la segona meitat del segle XX, així com a un gran nombre de fotògrafs nord-americans al llarg del segle, des Irving Penn, amb el seu projecte “Worlds in a Small Room” fins Richard Avedon amb seus “Portraits of American West”.

Sander moria a Colonia el 20 d’abril de 1964. Una data d’especial rellevància per qui us escriu aquest article.

Al 1992, l’arxiu de negatius, impressions, llibres, manuscrits, cartes, etc de Sander, va ser adquirit per la Fundació Cultural de SK (una mena d’obra social del SK Bank, Colònia), formant el nucli del seu Arxiu Fotogràfic. L’Arxiu ha produït llibres que inclouen Zeitgenossen: August Sander and die Kunstszene der 20er Jahre im Rheinland (Contemporanis: August Sander i l’escena de l’art de la Renània del 1920) i Landschaften (Paisatges) per Sander, però el seu projecte més ambiciós Menschen des 20. Jahrhunderts (Gent del Segle XX), al 2002 es publica en la seva totalitat per primera vegada. Es tracta d’una contribució inestimable a la història de la fotografia, així com el d’art modern en general.

.

Abans de començar amb els vídeos i referències us he d’explicar que la seva gran obra ‘Menschen des 20. Jahrhunderts‘ s’ha traduït de mil maneres, Homes, Ciutadans, Gent del Segle XX… (i el mateix passa en les referències en anglès). Òbviament estem parlant de la mateixa obra. En aquest primer vídeo, narrat per Guillermo Escolano, que no tinc el plaer de conèixer, podem veure un bon recull d’aquells rostres:

.

Continuem amb el recull del recent publicat llibre ‘August Sander – Seeing, Observing, Thinking‘:


.

I acabem am el tràiler de la pel·lícula “August Sander” by Reiner Holzemer, pel·lícula que podeu veure íntegrament a http://www.reinerholzemer.de/:

En quant a les galeries, us deixo amb una primera, la del web ‘http://jmsuarez.es’:

Continuem amb la col·lecció del MoMa:

I acabem amb la ja coneguda de ‘photography-now’:

.

Fonts: Tot i l’oblit de Sander fins a la dècada dels 50’s, pràcticament uns anys abans de la seva mort, la xarxa està ben farcida de bons articles i amb certa celeritat s’ha inclòs la seva obra en els primers llocs de la història de la fotografia. Sander és un gran mestre que mereix una lectura i reflexió més acurada que la simple relació biogràfica que heu llegit a l’article d’avui.

  1. http://es.wikipedia.org/wiki/August_Sander
  2. http://blogs.20minutos.es/trasdos/2012/02/02/sander-arbus-fotos-intercambiables/
  3. http://martamiraalrededor.lacoctelera.net/post/2010/04/22/august-sander-fotografo-1876-1964
  4. http://www.elcultural.es/version_papel/ARTE/9974/August_Sander
  5. http://www.raederscheidt.com/sander.htm
  6. http://fotografiadeautor.es/august-sander/
  7. http://www.radiomontaje.com.ar/fotografos/augustsander.htm
  8. http://www.americansuburbx.com/2009/02/theory-august-sander-mask-behind-face.html
  9. http://www.photography-collection.com/exhibitions/august-sander-icons-from-the-portrait-collection-menschen-des-20-jahrhunderts/
  10. http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/publicacionesdc/vista/detalle_articulo.php?id_libro=139&id_articulo=4682
  11. http://www.andrewsmithgallery.com/exhibitions/augustsander/
  12. http://www.augustsander.de/
  13. http://elogiemosahorareportajesfamosos.blogspot.com/2011/09/el-estilo-documental-de-august-sander.html
  14. http://www.reinerholzemer.de/
  15. http://www.economist.com/node/14302314

i alguna font més…

.

Desconec les raons de Sander per catalogar la raça humana, o com a mínim catalogar als alemanys en els gairebé 50 anys de la seva carrera. el cert és que Sander documenta el inconscient col·lectiu, fugint del individualisme i creant de fet una jerarquia humana. L’obra de Sander no és observada des d’un punt de vista fotogràfic sinó documental, enciclopèdic. Sigui com sigui, Sander ens deixa unes imatges ‘pures’ dels documentalisme de la primera meitat del segle passat, fent-nos reflexionar sobre la condició humana, amb absoluta objectivitat (?) i no volent expressar més que allò que l’observador extreu de la condició del subjecte, convidant-lo a jutjar als éssers humans sota un mateix codi. Una obra que ha servit d’inspiració de molts fotògrafs de la segona meitat del segle passat i que passa a la història de la fotografia com una de les més grans col·leccions sobre l’home que mai s’han fet.

Amics, passeu un abona setmana i que sigueu feliços,

Fins el proper dilluns !

Des de fa un parell de setmanes he introduït una cerca dels fotògrafs a twitter. El cert és que l’experiència és ben interessant, obtenint informació ‘fresca’ que és molt difícil de trobar en cerques a google. Això ens permet què està dient la gent del fotògraf d’avui:

August Sander a twitter’:

.

.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis