Willy Ronis

(Artículo en castellano)

En aquests darrers episodis de la sèrie fora bo començar a tancar alguns dels importants moviments fotogràfics que hem treballat. Amb el fotògraf d’avui completem una de les formes de veure la fotografia més importants del segle passat, la fotografia humanista.

El gran fotògraf que coneixerem avui potser va tenir la mala sort de coincidir en el temps amb els grans mestres de la fotografia de tots els temps i probablement això ha fet que no sigui tan conegut, però veureu que és una mica de tots ells, deixant-nos un dels llegats més importants de la recent història de la fotografia. Amics, avui ens visita el gran: 93. Willy Ronis

Neix un 14 d’agost de 1910 a París. Fill de refugiats jueus, el seu pare era un emigrant ucraïnès d’Odessa i la seva mare una pianista lituana que va fugir de les persecucions jueves a Rússia als inicis del segle XX. Amants de la música, els refugiats jueus russos es van aplegar en el districte 9 de París. Després de treballs de retoc fotogràfic, bàsicament pel que avui es fa amb Photoshop a les portades de les revistes, el seu pare va obrir el seu propi estudi sota el pseudònim de Roness. El seu fill, Willy, va néixer a París, a Montmartre.

Willy Ronis va voler sempre ser compositor. Però quan va tornar del servei militar al 1932, el seu pare, molt malalt, li va demanar ajuda amb l’estudi. I així, Ronis va aprendre a revelar les seves pròpies fotografies. No tenia massa interès en la fotografia convencional però es va aficionar en les exposicions fotogràfiques. Els seus punts de vista polítics eren d’esquerres, fotografiant les protestes dels treballadors del 1934. Dos anys després, el seu pare va morir, i l’estudi va ser posat a la venda i la família es va mudar al districte 11. Des d’aleshores, es va dedicar al reportatge. Amb el sorgiment del Front Popular, Ronis comparteix ideals amb els ja consagrats fotògrafs Robert Capa i David “Chim” Seymour. També té l’oportunitat de conèixer Kertész, Brassai i Cartier-Bresson. Tot i així, a diferència de la visió dels seus companys, Willy Ronis va desenvolupar una autèntica originalitat, marcada per l’atenció a ‘l’harmonia coral dels moviments de la multitud i la joia de les festes populars.

Després de la Segona Guerra Mundial, es va unir a l’agència Rapho i recolzat pel seu amic Roméo Martinez, col·labora a Regards, Time i Life. Belleville-Ménilmontant, Sur le fil du hasard i Mon Paris son les seves publicacions més importants. Es podria dir que Willy Ronis amb Robert Doisneau i Edouard Boubat, és “un dels fotògrafs més importants de l’escola francesa de la postguerra que va aconseguir combinar el talent amb els valors humanistes i l’estètica del realisme poètic”. També participarà en el Grup XV als anys 50’s, amb Robert Doisneau, per defensar la fotografia com expressió artística.

La gran obra de Ronis

Els treballs dels fotògrafs, Alfred Stieglitz i Ansel Adams van inspirar a Ronis per començar a explorar el món de la fotografia. Quan el seu pare va morir, al 1949, Ronis va tancar l’estudi i es va unir a l’agència Rapho, amb Ergy Landau, Brassaï, i Robert Doisneau amb qui participava en el Grup fotogràfic XV. Ronis es va convertir en el primer fotògraf francès en treballar per a la revista LIFE. Al 1953, Edward Steichen va incloure a Ronis, Henri Cartier-Bresson, Doisneau, Izis, i Brassaï en una exposició al Museu d’Art Modern, el MoMA, titulada Five French Photographers (Cinc fotògrafs francesos). Al 1955, Ronis va ser inclòs en la coneguda exposició The Family of Man organitzada per Edward Steichen.

Exponent de la fotografia en el període que va seguir a la Segona Guerra Mundial, la considerada Edat d’Or de la fotografia, Willy Ronis va ser un dels seus més importants artífexs. Durant un temps es va dedicar a retrats de rostres, batejos i casaments, però aviat va passar al que seria el seu territori preferit: els carrers i els espais oberts. Allà es convertiria en el capdavanter de la fotografia humanista, juntament amb el seu col·lega, el també parisenc Robert Doisneau.

Willy Ronis / Le Nu Provençal, 1949

Ronis va començar com a docent als anys 50’s, i va arribar a donar lliçons a l’Escola de Belles Arts d’Avignon, Aix-en-Provence i Saint Charles, Marsella. La dona de Ronis, Anne Marie, va ser la model de la seva famosa foto de 1949, Nu Provençal. La foto, mostrant a Anne Marie rentant-se en un lavabo amb una gerra a terra i una finestra oberta des de la qual l’espectador pot veure el jardí, denota la seva habilitat per transportar-nos les sensacions de la vida provençal. Més tard, Ronis fotografiaria a Anne Marie patint el mal d’Alzheimer, asseguda sola en una sala de l’hospital. Anne Marie va morir al 1991.

«Mai vaig fer una foto dolenta», en el sentit de maliciosa, al·ludint a la seva manera positiva d’afrontar la feina: «Mai he volgut fer fotos de gent fent el ridícul. Sempre vaig tenir molt respecte cap als que he fotografiat ».

Conegut per la seva capacitat per captar moments espontanis, els carrers de París van ser el seu terreny de joc predilecte i en aquesta ciutat va viure tota la seva vida, excepte un període de 12 anys en què es va traslladar a treballar al sud de França. Ell mateix va reconèixer haver tingut només tres càmeres al llarg de la seva dilatada carrera, entre el 1937 i el 2000, quan per causa d’una invalidesa que li impedia subjectar l’aparell va deixar de fer fotos, consagrant-se a l’ensenyament i divulgació de la seva afició. Admetia que, en efecte, no havien estat massa, concloent que allò no tenia importància, ja que «és el fotògraf el que fa la foto, no la càmera».

Cronista de la societat de la postguerra i poeta de la vida senzilla i alegre, Ronis va ser un fotògraf de la quotidianitat. «Les emocions més fortes no només són al Partenó. Es poden trobar en el somriure d’un nen o en la cara d’una dona enamorada », assenyalava en al·lusió a la seva manera d’entendre la fotografia. Fotògrafs com Cartier-Bresson, Robert Doisneau, Willy Ronis o Brassaï van plasmar de forma poètica escenes de la vida quotidiana a París. (elmundo.es)

Le petit parisien, 1952


No molt més gran que la barra de pa, quest nen amb la seva mare van passar junt a Willy Ronis mentre el fotògraf caminava per Paris a la recerca de nous motius. L’artista va demanar permís a la mare per fotografiar al seu fill. La dona li va concedir i el noi va començar a córrer de nou. El resultat podia haver-se titulat també ‘La joie de vivre‘ o potser ‘ Cap l’ansiat àpat‘, ja que el sol estava ja en el seu punt més alt.

La fotografia de Ronis d’aquest nen corrent va ser feta sis anys després de la famosa instantània de Cartier-Bresson del noi amb les dues ampolles de vi (Rue Mouffetard, Paris 1958). En canvi, aquest menut amb cara d’àngel i la seva baguette té més encant i gràcia que qualsevol altre nen de la història de l’art o la fotografia. Els nens apareixen sovint en les fotografies de Ronis, agafat de la mà de la seva mare, banyant-se en una resclosa del port, jugant amb un avió o en petits grups disposats a espantar al veïnat. Els nens formen part d’aquesta plenitud de la vida que Ronis va celebrar tota la seva obra. Les seves millors fotografies d’infants es troben a ‘Quand je serai grand‘, de 1993.

Le petit parisien, 1952


A Ronis no li interessava el formalisme sofisticat ni cap restricció tècnica, sinó, per sobre de tot, el quotidià, el que no resultava especialment espectacular. Sentia solidaritat, fins i tot amor, per les persones que fotografiava, com els treballadors de la Citroen en vaga al 1938, els miners de Lens i els parisencs a les vores del Marne en dies festius.

En una ocasió afirmà: ‘Una bona fotografia és geometria modelada pel cor‘. Com a tal, la desimboltura de moltes de les seves fotografies no només és inconfusiblement francès, sinó mostra de la seva habilitat per unir l’esteticisme amb la militància en el Partit Comunista francès.

La seva mare el va ensenyar a tocar el piano i als sis anys d’edat el fotògraf tocava el violí i somniava en convertir-se en compositor. Tot i que al final optava per altres camins, moltes de les seves fotografies revelen un veritable sentit de la polifonia i les estructures tonals. Durant tota la seva vida Ronis sent passió per Bach i Mozart. El fotògraf va rebre la seva primera càmera a la primavera de 1926 i no va ja deixar-la més fins el 2002. Així, Ronis és responsable d’una de les obres fotogràfiques més extenses de la història i un dels testimonis més importants del segle XX.

Font: Iconos de la fotografia-El Siglo XXI- Ed Electa (pàg 106)

.
A la seva infantesa va descobrir la música i els secrets del laboratori, però a més li encantava dibuixar i era un visitant assidu del Louvre. El seu pare li va regalar molt aviat una càmera Kodak de 6.5 x 11, i ell mateix tenia la curiositat de visitar la llibreria La Pléiade, on buscava les grans edicions de fotografia. Cap al 1932, després de tornar del servei militar, el seu pare va emmalaltir i li va pregar que es fes càrrec del negoci. Willy Ronis no es va conformar amb la foto d’estudi, sinó que buscava altres motius d’inspiració. Passejant amunt i avall, amb una inesgotable curiositat, Ronis ho captava tot: les ombres de cinema negre de la ciutat, a la manera de Brassaï, les estampes idíl·liques dels berenars al camp o dels banys a la vora del riu; atrapava la vida quotidiana gairebé a la manera de Robert Doisneau.  A Willy Ronis hi ha una mica de tots dos, i d’Henri Cartier-Bresson. I de Robert Frank. És un fotògraf de vasta inspiració, d’ampli registre, la característiques essencials podrien resumir en dos substantius: evocació i profunditat.

Poc abans de la mort del seu pare el 1936 va conèixer a David “Chim” Seymour, que seria un dels fundadors de Magnum, i que venia a revelar al seu estudi, i a Capa. Va adquirir un Rolleiflex i va decidir abandonar el negoci: volia ser fotògraf independent. Va treballar per a “Plaisir de France“, on va publicar el seu primer reportatge, i per a “Ce Soir” i “Regards“, va ser testimoni de la guerra civil espanyola, més aviat episòdic, i va realitzar nombrosos viatges per diversos països de la Mediterrània.

Va haver de fugir dels alemanys i de 1941 a 1944 va assumir la direcció d’escena d’una companyia de teatre i va ser ajudant d’escenografies al cinema. Va tornar a París i viurà fins a 1960 una etapa d’esplendor i de col·laboració amb moltes publicacions, com “Vogue“, “Life“, i fins i tot va ser reclamat per l’empresari Raymond Grosset perquè treballés amb Brassaï o Doisneau, entre d’altres.

Juntament amb Henri Cartier-Bresson i Robert Doisneau, Willy Ronis és considerat el fundador del corrent de fotografia humanista, la qual centrava el seu interès en les escenes senzilles de la vida quotidiana. Aquest corrent fotogràfica del període de la postguerra a Europa és un testimoni de les petites, simples i quotidianes alegries, però també les dificultats i les injustícies. Captar la persona en el seu ambient, en la seva intimitat; retratar el subjecte mateix en la seva vida quotidiana, és del desig dels fotògrafs humanistes, que es fascinaven en els seus passejos pels carrers, els petits restaurants, autobusos, el metro i les festes populars. Moltes de les postals o imatges a blanc i negre de París, i altres capitals europees o nord-americans, on s’observa gent prenent cafè davant d’una gran plaça, 0 parelles passejant, vénen de l’objectiu i de la sensibilitat de Willy Ronis i de seus col·legues humanistes.

La fotografia humanista


La fotografia humanista és un moviment que té com a objectiu principal remarcar la figura de l’ésser humà en les fotografies. Es tracta de capturar moments de la vida de les persones sense remarcar res accessori que distregui la mirada. En certa manera aquest moviment està basat en l’humanisme i va sorgir en els anys trenta del segle XX. Es tracta d’un terme encunyat a posteriori que amb l’exposició de The Family of Man va aconseguir la màxima rellevància.

Aquest moviment engloba gran varietat d’autors que en el seu fotografies comparteixen una visió de les persones i la seva forma de viure dirigida a millorar el món, utilitzant un plantejament estètic més proper al excepcional que al quotidià el que fa que de vegades estigui pròxim a una visió surrealista. Es considera a Henri Cartier-Bresson, Robert Doisneau i Willy Ronis com els fundadors del moviment, en l’àmbit del periodisme fotogràfic es poden destacar als membres de l’agència Magnum al costat d’autors com W. Eugene Smith.
A partir de 1967 Cornell Capa denomina a aquesta unió entre l’humanisme i el sentiment com Concerned Photography, també coneguda com Fotografia social, organitzant exposicions amb aquest tema al Centre internacional de Fotografia (ICP). Entre els fotògrafs que han continuat en aquesta línia humanista es troben Sebastiao Salgado, Manuel Rivera-Ortiz i Kim Manresa. Alguns autors com André Ruille plantegen que la fotografia de reportatge ha evolucionat a la fi del segle XX des de l’humanisme al humanitarisme en què es presenten les fotografies aïllades del seu context humà apareixent les persones com a simples víctimes de la societat de consum.

Malgrat això, la major rellevància del moviment es presenta en la fotografia francesa en el període d’entreguerres i amplia el seu àmbit més enllà del fotoperiodisme a la fotografia creativa en general. Paul Almasy, Werner Bischof, Édouard Boubat, Pierre Boucher, Marcel Bovis, Brassaï, Jean-Philippe Charbonnier, Jean Dieuzaide, Pierre Jahan, Izis, Lucien Lorelle i Sabine Weiss són alguns dels representants d’aquest moviment que va inspirar el Grup Le Rectangle. ( Font: Wikipèdia, fotografia: Le baiser de l’Hotel de Ville, de Robert Doisneau)

.

La Segona Guerra Mundial fa que Ronis pengi les càmeres. Pel seu origen jueu, fuig del París ocupat pels nazis i s’instal · la a la França de Vichy. Treballa a les taquilles d’un teatre, com a ajudant de decorats al cinema, o com a pintor de bijuteria, ofici en què coneix a la seva futura Marie-Anne, a la qual retrata i converteix en el seu principal model, en obres com El nu provençal.

La fotografia és molt més una part de l’art literari que de les arts plàstiques

La fi de la Segona Guerra Mundial fa que Willy Ronis reprengui la fotografia després d’haver hagut de penjar la càmera i fugir de París pel seu origen jueu. El 1946 entra a formar part de l’agència Rapho, al costat de Robert Doisneau i Brassaï. L’humanisme que impregna el seu estil és indiscutible.  Al 1947 s’havia fet mereixedor del premi Kodak, i deu anys després va rebre la Medalla d’or de la Biennal de Venècia. Tres anys abans havia publicat el llibre de culte “Belleville-Ménilmontant“, que va merèixer elogis dels professionals. El volum, que va recollir grans èxits de la crítica i en canvi un important fracàs comercial, recull algunes de les constants de Ronis: la llum i la felicitat, la malenconia i l’ombra, una mirada essencialment humanista. Ronis va seguir treballant, va deixar París a principis dels 60, va viure algunes “horribles experiències amb els editors” i pràcticament fins a 1981 no es va refer. Va ser en aquest any quan va rebre el premi Nadar, i posteriorment rebria els grans guardons del Govern Francès, a qui li va donar els seus arxius amb efecte pòstum.

El panorama cap el sud (febrer de 1957)
.
Com va començar el seu interès per la fotografia?
Com amateur … Als quinze anys vaig tenir la meva primera màquina fotogràfica i per a mi era com una joguina. No pensava en absolut en ser fotògraf. La meva veritable passió era la música i m’hagués agradat poder estudiar per ser compositor, però aquests estudis eren llargs i cars. Em vaig anar a fer el servei militar. Quan vaig tornar, el meu pare, que tenia un estudi i una botiga de fotografia, em va dir: “et necessito perquè estic molt malalt”. Era impossible dir-li que no perquè ell estava greument malalt. Corria l’any 32, França travessava una crisi econòmica molt greu i el meu pare no podia contractar un copiador perquè l’ajudés en el seu estudi. I així, sense una veritable vocació, em vaig convertir en el seu segon, perquè ell tenia càncer. Em vaig convertir en copiador i en operador. Aquest treball em disgustava moltíssim, perquè era un treball d’estudi comú i corrent i no tenia un veritable caràcter artístic. I jo tenia, malgrat tot, una cultura artística, perquè des que era petit dibuixava molt i anava molt al Museu del Louvre. Vaig patir molt en aquesta època que va durar quatre anys.

Q
ui eren aquests fotògrafs que li interessaven?
En realitat no els recordo molt, perquè per a mi eren desconeguts. De tota manera estaven Stieglietz, Steichen, els fotògrafs de la Farm Security Administration, estava Walker Evans, estaven també els grans alemanys, havia a més un cert nombre de gent de la qual jo veia treballs per primera vegada i que em van dir que hi havia un camí en la fotografia.
Per què no jo llavors? Sobretot perquè mentre estava en l’estudi del meu pare, un cop per setmana, quan sortia començava a fer fotos per a mi. El meu pare va morir al juny de 1936, un mes abans dels grans disturbis polítics de juliol del mateix any amb la victòria del front popular a França i el 14 de juliol de 1936 ja estava amb la meva càmera al carrer prenent les primeres fotos meves que van ser publicades.

Com veu la fotografia avui?
Bé, en realitat no tinc una opinió sobre aquest tema, no m’interessa tant. Crec que la fotografia es perd una mica, a causa de la influència de la pintura i dels moviments estètics decadents. Jo crec jo que sempre hi ha un lloc per a la fotografia, la de cada dia, la humanista. Per descomptat que als esnobs no els interessa massa aquest tipus de fotografia. Però el fotògraf sincer no treballa per als esnobs. Treballa per el que sent que té el deure de mostrar. És per això que la meva fotografia no ha canviat molt en aquests últims 70 anys.

.

En finalitzar la guerra, Ronis va tornar a la fotografia i desenvolupa tots els gèneres possibles: reportatges, retrats, publicitat, modes, foto industrial, etc. Les grans revistes de l’època publicaven les seves fotos. Malgrat això, Ronis no va cedir a la fama i no va vacil·lar en trencar amb Time i Life quan, conscient que els epígrafs poden canviar el sentit de les fotos, va reclamar controlar-los i no ho va aconseguir. Fins i tot va deixar l’agència Rapho, a la qual va tornar molt després, perquè no li agradaven algunes de les seves publicacions polítiques. “Sempre he estat d’esquerres i no penso canviar“.

Els seus retrats són això: nens que corren pels barris populars de la capital, que s’amaguen per jugar sota unes escales, el petó d’una parella d’enamorats, i com a escenari sempre París. ‘En els diferents gèneres en què he treballat, no m’agradava molt el retrat posat. M’agradava molt més el moviment, la gent al carrer, els fets, les coses que es mouen’.

“L’emoció, si ets digne d’ella, serà sentida darrere del somriure d’un nen que torna a casa amb els llibres de l’escola, una tulipa en un gerro tocat per un raig de sol, o la cara d’una dona enamorada”

En els anys 60 les fotografies que imperen en la premsa són les instantànies impactants, “i a mi la fotografia d’impacte, no m’interessa“. El “fotògraf parisenc“, com el mateix s’autodefinia, es dedicarà des de llavors a la fotografia de publicitat, de moda i als nus així com a donar classe de l’ofici, deixant una mica de banda aquest estil que va compartir amb Robert Doisneau, captar l’ instant de la vida quotidiana i convertir-lo en una obra d’art. També son cèlebres els seus autoretrats. Un d’ells (Nirvana), el prendrà ben entrats els 80 anys mentre salta en paracaigudes.

Els nus més audaços els va fer al final de la seva vida, els més poètics eren de la seva primera època com a fotògraf, tancant així un cicle summament agosarat i d’una extrema bellesa. En els anys 70, Willy Ronis va ser professor de l’Escola de Belles Arts de Avignon, de la Facultat de Aix-en-Provence i a partir de 1978 a la Universitat de Marsella. A mitjans de la dècada del 80 va donar les seves obres a l’Estat francès: 80.000 negatius.

La figura humana presideix l’obra de Ronis. És, sobretot, un fotògraf de l’humà, de la quotidianitat sense exaltació ni èmfasi, sense agressivitat ni manipulació. I malgrat això, més enllà de la senzillesa dels temes i de l’enquadrament, hi ha un fons, un sentiment. Ronis suggereix atmosferes morals: solidaritat col·lectiva, unitat familiar, etc. Sensible a les discordances entre éssers i a les dificultats de la comunicació, expressa amb les seves fotos una malenconia discreta.

“Algunes fotografies ens aporten aquell formigueig al cap i al cor que les fa passar del document banal a la imatge que ens agrada tornar a veure”.

Willy Ronis, malgrat tot, és encara una figura en part desconeguda que pertany al moviment de la fotografia humanista, que posa l’ésser humà en el punt central. L’anècdota, la tendresa i la subtilesa visual són alguns dels recursos narratius presos dels carrers. Ronis, fidel al seu costum, aporta extensos peus de fotos per a evitar males interpretacions. Creu que una imatge val més de mil paraules, però sap que una sola paraula pot malaguanyar una imatge. Willy Ronis ha deixat també per escrit la seva concepció de l’art que va conrear: “La fotografia és la mirada. O es té, o no es té“. Ronis li agradava explicar les seves fotografies i que les instantànies fossin acompanyades d’explicacions en les seves exposicions. “Les meves fotos no són revenges contra la mort ni conec l’angoixa existencial. Jo no sé on vaig, llevat a la trobada-més o menys fortuïta de les coses o persones que estimo, que m’interessen o em pertorben“.

Legió d’honor de la República Francesa, Willy Ronis també va ser premiat amb el Gran Premi de les Arts i de les Lletres de França el 1970. El 1983 dóna tota la seva obra a l’estat francès, però no és fins 2001, als 91 anys, quan decideix penjar definitivament les seves càmeres, amb un nu com a última fotografia signada per ell.

Per a ser conegut, s’ha de ser ‘etiquetable’. Jo també ho sabia, però tant em feia…

Ronis va viure i va treballar a París on va morir el 12 de setembre de 2009 als 99 anys de edat. Deixava la fotografia al 2001, quan va començar a necessitar un bastó per moure, el que li va dificultar desplaçar-se amb la càmera, dedicant els darrers anys de la seva vida a escriure llibres per a Taschen.

.

Comencem amb un primer passe de l’obra de Ronis. El vídeo de 4:06 conté una bona selecció:

.

Continuem amb un altre recull ‘Willy Ronis PHOTOGRAPHER “The Longer We Make Love”, ara de 6:01. En Barry White no s’hi diu massa però…


.

I acabem amb el darrer, que potser aporta d’interessant el títol de la fotografia i l’any:

.

Avui addicionalment us deixo amb el documental realitzat per Michel Toutain i Georges Chatain, amb la col·laboració de France 3 Mediterranée, France 3 Limousin Poitou Charentes i produït per Pyramide Production (2003). Definitiu si voleu aprofundir més en la vida i l’obra de Ronis. En francès subtitulat en anglès:

Willy Ronis – Autoportrait d’un photographe

1
2
3
4
5
6

En quant a les galeries, aquí va la primera:

I la de la galeria ‘Jackson Fine Art‘:

Altres galeries: http://www.hackelbury.co.uk/artists/ronis/ronis_sm.html

.

Fonts: Hi ha força material de Ronis a la xarxa però poc aprofitable per fer -ne un anàlisi més acurat de la seva obra. Aquests han estat els articles en els que m’he basat, a vegades reproduït textualment:

  1. http://antoncastro.blogia.com/2005/092802-el-arte-de-willy-ronis-luz-evocacion-y-profundidad.php
  2. http://helenacampos.suite101.net/la-fotografia-humanista-en-paris-entre-1930-y-1950-a69418
  3. http://pascalhanrion.blogspot.com/2011/12/patrimonio-fotografico-willy-ronis.html
  4. http://fr.wikipedia.org/wiki/Photographie_humaniste
  5. http://www.photography-now.com/artists/K07992.html?land=F
  6. http://dhouaillyetcie.pagesperso-orange.fr/WillyRonis-E/pages/morhelio.html
  7. http://www.elmundo.es/elmundo/2010/04/22/cultura/1271964450.html
  8. http://juan314.wordpress.com/category/fotografos/willy-ronis/
  9. http://www.fotomundo.com/index.php/reportajes/54-reportajes0/127-willy-ronis.html
  10. http://ecodiario.eleconomista.es/europa/noticias/2358218/08/10/Willy-Ronis-una-poetica-del-compromiso.html
  11. http://www.humanite-en-espanol.com/spip.php?article330
  12. http://weblogs.larazon.com.ar/fototeca/2009/09/12/willy_ronis_el_humanista/
  13. http://www.yoinfluyo.com/index.php?option=com_content&view=article&id=21568:willy-ronis-poeta-de-la-camara&catid=190&Itemid=284
  14. http://www.ocholeguas.com/2009/09/14/miautofocusyyo/1252945656.html

i alguna font més…

.

Ronis pertany a la gran època de la fotografia de la postguerra, defensor fins a la seva mort del paper de la fotografia humanista, Ronis ha estat capaç de captar en la seva obra tots els aspectes de l’essència humana, els instants de Cartier-Bresson, la vida parisenca de Doisneau i els carrers de Paris de Brassaï. Se l’ha anomenat el poeta del compromís, per a Ronis la fotografia no només és un reflex de la realitat sinó la realitat creada amb la seva presència. Fidel al convenciment de la influencia que la fotografia té sobre els esdeveniments, Ronis ha mantingut sempre una gran responsabilitat i ètica en el seu treball. Objectivitat i honestedat, és la seva manera de veure el món.

Amics, passeu un abona setmana i que sigueu feliços,

Fins el proper dilluns !

Des de fa unes setmanes he introduït una cerca dels fotògrafs a twitter. El cert és que l’experiència és ben interessant, obtenint informació ‘fresca’ que és molt difícil de trobar en cerques desestructurades a google. Això ens permet què està dient la gent del fotògraf d’avui:

Willy Ronis a twitter’:

.

.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis