El Bosc d’Irati

(Artículo en castellano)

Aquest mes us presentem un colorit destí, El Bosc d’Irati. És la segona fageda-avetar més extensa d’Europa després de la Selva Negra d’Alemanya, que ocupa unes 17.000 Ha als Pirineus Orientals de Navarra. Tupides fagedes, pasturatges, avets i fresques aigües pinten un paisatge de colors vius que es transforma a cada nova estació.

Volíem fer la visita a la tardor, quan els arbres es vesteixen amb les seves millors gales , però un hivern poc fred ens va sorprendre amb un paisatge espectacular.

Arribàrem a Ochagavía un dia fred i després d’un matí plujós, tot just a la confluència dels rius Zatoya i Anduña. Aquest darrer travessa al ben mig del poble, creuat per ferms ponts medievals. Encara de ser la població més gran de tota la vall de Salazar, els seus carrers són silenciosos i el trepitjar de les nostres sabates ressona als murs de pedra de les casones, de teulades molt empinades de dos o quatre aigües, separades entre elles per un espai anomenat etxekarte, amb xemeneies per on el fum s’eleva fins desaparèixer,  enteixinats sobre amplis portalons, i blasons que reflecteixen part de la seva història.

Des del poble una bonica ascensió a l’Ermita de Muskilda, del s.XII, et premia amb unes magnífiques vistes de tota la serra d’Abodi.

Vam gaudir d’una panoràmica del bosc d’Irati pujant al pic d’Abodi per la GR-10, un dia ventós, d’aire glaçat i cel blau; comencem a pujar des de Pikatua, on passar del fred a la calor era qüestió de minuts. L’espetec de les nostres passes va fonent els petits fragments de gel al terra. En una de les ventades, centenars de llàgrimes glaçades criden la nostra atenció. La sensació és estranya, mires a munt i un cel blau i radiant és el teló de lluents pedretes de gel caient enfurismades. En alguns trams de la pujada trepitgem terra ferma, d’altres clapes de neu, i quina és la nostra sorpresa quan en una d’elles les cames s’enfonsen fins als genolls!!!

El sol es cola tímidament per entre les fagedes nues, oferint uns magnífics reflexes a la catifa de fulles marrons, daurades, vermelles i grogues.

Arribem a l’Abodi, a 1.500 m., amb una magnífica visió de tota la vall on una simpàtica bústia ens indicava que ja havíem fet el cim. La rosada glaçada roman als nostres peus, amb mil.lions de cristalls de gel, tots diferents, creant infinites formes, com un mirall enlluernador.

De la vall de Salazar fem un tomb per Belagua, amb un immens paisatge glacial i alpí, de muntanyes calcàries a una de les zones càrstiques més grans d’Europa, amb infinitat de simes encara inexplorades i la famosa sima de San Martín, una de les més grans del món. Pel camí, petits ponts medievals amagats entre l’espesa vegetació, ens transporten emocionalment a l’època on els camins s’omplien de carruatges. Per dinar triem el refugi “Venta de Juan Pito”, famós entre excursionistes i esquiadors, un xic explotat, però on es pot gaudir d’un menjar energètic a qualsevol hora.

A l’endemà visitem Irati per la seva part més oriental El Valle de Aezkoa. Tot just a l’entrada del parc dos cérvols es creuen al nostre camí. No ens ho esperàvem! És clar que en aquesta temporada el parc es troba sense visitants, i els animals campen al seu aire.  La fullaraca entre colors vermellosos i ocres ressalten entre el verd de les molses acaronades per arbres fantasmagòrics. Des de l’embassament d’Irabia fem el recorregut “Los Paraísos” que s’endinsa enmig del bosc, on es pot sentir el cruixir dels arbres balancejant-se al ritme del vent, ensumar la humitat, perdre l’equilibri pel relliscós terra, escoltar el cant dels ocells, i ensimismar-se amb els colors de fulles, fongs i líquens. A cada passa una nova sensació, una troballa.

Per acabar la nostra visita a la zona, al marxar visitem la Foz de Arbayun, pràcticament inaccessible, el més extens i impressionant dels congostos navarresos, on el riu Salazar ha tallat la roca formant impressionants parets verticals de fins a 300 metres d’alçada i  6 Km de llargària esquitxada per coscolls, savines, aurons i oms; una reserva natural amb una gran colònia de voltors lleonats, i altres rapinyaires com l’àguila reial, l’aufrany i el trencalòs. Un balconada a la carretera NA-178 sobre el riu, el mirador de Iso, permet deixar-te envoltar per aquest espectacular paratge natural.

Continuem per zona de congostos per arribar a la Foz de Lumbier, on per l’agradable via verda pots endinsar-te i gaudir del riu Irati que va tallant estrets i capritxosos passos a les roques, creuar els túnels per on va travessar el primer tren elèctric d’Espanya fins arribar al ja derruït Pont del diable d’origen romà,  observar els centenars de nius de rapaces a les esquerdes de les roques i emocionar-te amb els seus vols i escarcanys.

<<< Veure més articles de viatges…

tf-1
Anuncis