Cecil Beaton

(Artículo en castellano)

Si us agrada el cinema, el de veritat, avui heu de gaudir de l’obra del fotògraf que ens visita. Probablement el més important fotògraf de retrats del segle passat, el d’avui ens ofereix no només una extraordinària obra sinó també una d’aquelles vides de novel·la.

Autor de bona part dels millors retrats de les estrelles del cinema durant tres dècades, abans i després de la Segona Guerra Mundial, la posta en escena teatral, el control de la llum i les seves innovadores composicions fan del d’avui el màxim referent del retrat en les noves generacions. Amics, avui a la pantalla tenim: 96. Cecil Beaton

Neix un 14 de gener de 1904 a Hampstead, Londres, fill d’Ernest Walter Hardy Beaton (1867-1936), un pròsper comerciant de fusta, i de Etty Sissons (1872-1962). El seu avi, Walter Hardy Beaton (1841-1904), havia fundat l’empresa familiar del comerç de la fusta ‘Beaton Brothers Timber Merchants and Agents‘, i el seu pare va seguir en el negoci. Ernest Beaton va ser també un actor aficionat i va conèixer la seva dona, la mare de Cecil, en els assajos d’una obra de teatre. Ella era la filla d’un ferrer, Cumbrian Oldcorn, que havia anat a Londres per visitar la seva germana. És a través d’aquesta connexió que Cecil es relaciona amb el Pare Edward Oldcorne, qui va estar involucrat en la Conspiració de la Pólvora. Van tenir quatre fills, a més de Cecil tenien dues filles, Nancy (1909-1999) i Baba (1912-1973), i un altre fill, Reggie (1905-1933).

Cecil Beaton va rebre la seva educació primària a la Heath Mount School i a l’escola St. Cyprian’s School, Eastbourne, on es va reconèixer el seu talent artístic. Tant Cyril Connolly i Henry Longhurst en les seves autobiografies parlen de la bellesa de la veu de Beaton en els concerts de l’escola St Cyprian. L’interès de Beaton per la fotografia es va iniciar quan, de petit, admirava retrats de dones de societat i actrius que es podien veure a les postals i en els suplements dominicals dels diaris.

La seva mainadera tenia una càmera Kodak 3A, un model popular, perfecte per ser l’equip ideal per aprendre. Beaton va començar a aprendre els conceptes bàsics de la fotografia i el revelat de pel.lícules. Solia fer fotografies a les seves germanes i a la seva mare. Quan en va aprendre prou enviaria les fotografies a Londres a les revistes de societat, sovint per escrit mitjançant un pseudònim recomanant l’obra de Beaton.

Beaton va entrar al Harrow College, i després, tot i tenir poc o cap interès en el món acadèmic, es va traslladar a la Universitat de St John’s, Cambridge, i va estudiar història, art i l’arquitectura. Beaton va continuar amb la fotografia, i a través dels seus contactes a la universitat va aconseguir obtenir un retrat amb la Duquessa de Malfi i, com Beaton, va recordar anys més tard: “Va quedar una mica desenfocada “. Aquestes imatges però van permetre a Beaton publicar la seva obra per primera vegada quan la revista Vogue va comprar les fotografies.

Els primers anys

Beaton va abandonar Cambridge sense cap títol al 1925, i només va aguantar vuit dies al negoci del seu pare. El seu germà Reggie,  va entrar en el negoci i es va mantenir fins que va morir l’octubre de 1933. Beaton es proposa fer carrera en el món de la fotografia mentre treballava com oficinista a Londres. Durant quinze anys, entre 1930 i 1945, Beaton viuria a Ashcombe House a Wiltshire, on fotografiaria a notables personatges de la vida londinenca.

Els seus treballs fotogràfics cridaran l’atenció de la poetessa i crítica Edith Sitwell, i a través del seu suport i el dels seus germans Sacheverell i Osbert, aconsegueix introduir-se al més selecte grup social de la capital britànica, freqüentant al grup de dandis del món de la escena, on coneixerà Noël Coward, encara que la seva relació amb el dramaturg serà més aviat freda. Beaton guanyarà l’admiració popular amb els seus glamurosos i innovadors retrats, en el que utilitzava inusuals poses, accessoris teatrals, vestuari, així com pel seu ús de les dobles o triples exposicions aconseguint efectes únics. Alguns crítics van trobar el seu treball fràgil, preciosista, i alhora, provocador i enginyós.

Beaton dissenyaria cobertes de llibres i vestuari per representacions teatrals, aprenent l’ofici de la fotografia a l’estudi de Paul Tanqueray, fins que Vogue el va contractar amb regularitat al 1927. També va crear el seu propi estudi, i un dels seus primers clients i, més tard, millors amics va ser Stephen Tennant. Les fotografies de Tennant i el seu cercle es consideren algunes de les millors representacions dels brillants joves dels anys 20’s i 30’s.

“La bellesa és la paraula més important del diccionari. És sinònim de perfecció, esforç, veritat, bondat. “- Cecil Beaton

La revista Vogue el va contractar el 1927 com a fotògraf, caricaturista i il·lustrador donant pas a una relació que perduraria fins als anys setanta. No hi va haver personalitat rellevant que s’escapés en aquests anys a l’escrutini de la seva càmera. Des de Gary Cooper a Marlene Dietrich, Coco Chanel, Elsa Schiparelli, Jean Cocteau, Pablo Picasso, Winston Churchill i, per descomptat, els membres de la casa reial britànica es van deixar manipular per aquest geni de les aparences. Al 1931George Hoyningen-Huene, fotògraf de la revista Vogue francesa va viatjar a Anglaterra amb el seu nou amic Horst. Horst començaria a treballar per Vogue França al novembre d’aquest any. L’intercanvi d’idees entre aquest cercle d’artistes va donar lloc a l’estil i sofisticació de la dècada de 1930.

Al 1928, amb l’esperança de fer fortuna ràpidament, va viatjar a Nova York, on va fer amistat amb Elsie de Wolfe qui li obrirà les portes del cinema als Estats Units i moltes estrelles passaran a ser clients seus. Durant aquest període, gran part del seu temps i la seva energia els va dedicar a viatjar i a portar una vida social més aviat extravagant, però, va trobar temps per a realitzar els dibuixos, fotografies i articles per a diverses publicacions. A més, va començar una carrera simultània com a escenògraf de teatre, des de feia bastant temps sentia fascinació pel ballet i va realitzar encàrrecs per a la Revue Cochran, una companyia anglesa, i per als Ballets Russos de Montecarlo.

“La seva intel·ligència visual és geni … Escoltar com descriu Beaton, en termes estrictament visuals, a una persona, un lloc, o un paisatge, és assistir a una representació divertida, brutal o bellíssima, però sempre i sense cap mena de dubte, brillant. És justament això, l’extraordinària intel·ligència i comprensió visual de les seves fotografies, el que fa que l’obra de Beaton sigui única “. Truman Capote

Després de diversos viatges als Estats Units, Beaton àmplia el contracte amb Condé Nast, editora de Vogue, el que el porta a publicar també a Vanity Fair. De la mateixa manera, va publicar dibuixos, fotografies i articles per Life i Harper’s Bazaar. A les pàgines de Vogue, Beaton va descobrir a un dels seus principals referents, Barone de Meyer. Meyer era famós per aconseguir crear atmosferes lluminoses amb tocs artificials, tot orientat a fotografia per al món de la moda i l’alta societat.

Edith Sitwell (1962)


Cecil Beaton va ser un dels darrers artistes barrocs d’Anglaterra. Va comprendre com presentar a la gent de rang, realitzà gairebé exclusivament retrats dels membres de la noblesa i els cercles socials on es movia, de tal manera que la roba, figura, accessoris, fons i materials es combinen per formar una fantasia encantadora. Es defineix com ‘esteta fanàtic’. Com escenògraf, dissenyador de modes i retratista, ridiculitzà com cap altra figura de la fotografia del segle XX el principi modern segons el qual ‘menys és més’.

Les seves fotografies son homenatges al luxe i a un culte feudal anglès, a l’hedonisme que facilitava el pas de l’era victoriana a la postmoderna. En canvi, en particular a partir de la dècada dels 50’s, juntament amb l’amena realitat dels seus retrats, que aconseguirien el cim amb els retrats de a família real britànica, va saber projectar una objectivitat freda que s’evidencia sobretot en els retrats d’artistes i intel·lectuals.

Edith Sitwell


Edith Sitwell, escriptora anglesa de la noblesa, apareix asseguda amb una roba blanca, més robatges que vestit o abric, contra el suport d’una butaca, envoltada en una tela blanca, prop d’una paret de color clar. El seu perfil aristocràtic destaca contra el fons blanc ricament modelat pels plecs de la tela. La pose estudiada de les mans reforça el refinament, força displicent, del gest.

El mocador enroscat com una diadema a manera de turbant i els anells, constitueixen els únics atributs, escassos però eloqüents, de la poetessa, el rostre de la qual s’exposa sense pietat tot i que ella desvia la mirada amb distinció.

A l’època que es va fer el retrat, Edith Sitwell, distingida amb l’Ordre de l’Imperi Britànic al 1954, tenia setanta-cinc anys. Seguia oferint lectures públiques i la joventut del moment considerava alliberador el ritme lliure de la seva poesia lírica. La pionera del modernisme literari moriria al cap de dos anys, però Beaton, amb qui va fer una gran amistat i que la continuaria fotografiant des de els anys vint, la superaria creant un retrat que constitueix una veritable obra mestra de psicologia i que destil·la una teatralitat acuradament calculada, unida a una gran sofisticació i un alt nivell de sensibilitat artística.
Font: Iconos de la Fotografia. El Siglo XX- Ed. Electa

.

Les enormes col·leccions de fotografies de Beaton van finalment començar a aparèixer en la dècada de 1930. A Hollywood i aprofitant l’enlluernadora llum de Califòrnia i els seus pintorescs clarobscurs realitza una sèrie de retrats a personatges com; Gary Cooper, Johnny Weissmuller, Marlene Dietrich o Dolores del Rio.

‘La seva dolça veu fa vibrar les cordes més profundes, té la sensibilitat de la seda o del vellut’, Beaton (de Marlene Dietrich)

Cecil Beaton arriba a Hollywood al 1930. Allà és on comença a realitzar fotografies dels actors i actrius més importants de l’època. La fotografia, per Beaton, era tant un dispositiu per a l’avenç social com l’instrument del seu art. Pretenia fer sentir als seus subjectes tan glamurosos com ell creia que havien de ser. Això, per descomptat, el va fer famós i molt sol·licitat.Al complir els 30 ja era el retratista preferit del món de la moda, el cinema, el teatre, les arts visuals, la literatura o la música. En aquesta dècada publica El llibre de bellesa (1930), Cecil Beaton’s Scrapbook (1937), i Cecil Beaton Nova York (1938). A través dels anys de la Segona Guerra Mundial el treball de Beaton va donar un gir més seriós. Es va convertir en el fotògraf oficial del govern britànic i de diverses agències militars, i la seva obra aporta un registre històric de la devastació infligida a Londres pels bombardejos alemanys.

Beaton va ser conegut pel seu comportament un pèl extravagant per a la seva època, utilitzava pintallavis i es pintava les ungles, la qual cosa el va portar a adonar-se que ell era, com va escriure al seu diari, “un terrible, terrible homosexual “. Les seves relacions amb els homes eren, generalment, emocionalment doloroses, i generalment no va ser correspost, encara que el seu gran amor va ser el ric col·leccionista d’art Peter Watson i la llista d’amants i amics íntims és ampla, tot i que el més sonat va ser l’affair que va mantenir amb Gary Cooper.

Encara que el més interessant és, segons el seu biògraf Hugo Vickers, les seves “excursions a la heterosexualitat,” possiblement per por a la persecució i una sensació de interioritzada homofòbia. La més notable d’aquestes “excursions” era la seva relació amb Greta Garbo. Beaton es va obsessionar amb la Garbo el 1932, durant una visita a Hollywood, i va persistir durant dècades. Segons Beaton, la relació es va consumar en la dècada de 1940, i els rumors de la seva imminent matrimoni eren públics. Garbo, però, es mantenia distant i indiferent, i al final el va rebutjar. A més la Garbo es va sentir tremendament ofesa per les revelacions sobre la seva relació en “The Happy Years: Diaris 1944-48“, el tercer volum dels diaris de Beaton. Si bé aquestes revelacions eren un inconscientment desig de venjança. Beaton va mantenir la seva fixació per la Garbo fins la seva mort.

Quan Cecil Beaton va rebre una trucada del Palau de Buckingham al juliol de 1939, ningú es va sorprendre més que el mateix Beaton. Un cèlebre fotògraf de moda, amb una carrera estel·lar a Vogue i amb tota una col·lecció de retrats a banda i banda de l’Atlàntic, Pablo Picasso, Katharine Hepburn, Marlene Dietrich, entre molts altres, era l’escollit per la Casa de Windsor.

En els seus diaris, Beaton va escriure: “El telèfon va sonar, i una veu em va dir que la reina volia saber si m’anava bé fotografiar-la en un demà a la tarda. Al principi, vaig pensar que podria ser una broma … però no era una broma. En l’elecció que fos jo qui li fes les seves fotografies, la reina va fer una atrevida innovació … la meva feina encara era considerada revolucionària i poc convencional. “

Entre les seves fotografies més cèlebres per a la revista Vogue, a la dècada de 1930, van ser les del casament a França el 1937 del duc i la duquessa de Windsor, Wallis Simpson. Les diferents facetes de la reina Isabel II d’Anglaterra com a princesa, monarca i mare queden reflectides a l’obra de Beaton. Els seus retrats d’Isabel II no només es van publicar a la premsa britànica, sinó a tot el món, en llocs tan llunyans com Austràlia o l’Índia i amb ells pretenia donar a la monarquia un impuls en les seves relacions públiques.
Posteriorment, Isabel II demanaria a Beaton que retratés a cadascun dels seus fills només néixer: a la princesa Anna el 1950, el príncep Andreu, el 1960 i el príncep Eduard, el 1964. Tot i que les fotografies transmeten una imatge majestuosa, elegant i molt cuidada d’Isabel II i altres membres de la reialesa, la pròpia sobirana agrairia a Beaton mitjançant una carta manuscrita el que hagués aconseguit retratar-los “com a gent normal“.

Durant la Segona Guerra Mundial, l’obra de Beaton va ser publicada inicialment pel Ministeri d’Informació com a prova del que estava passant. Durant aquest període va fer d’una de les imatges més perdurables del sofriment britànic durant la guerra, la de la nena de tres anys d’edat, víctima de bombardejos, Eileen Dunne, recuperant-se a l’hospital, agafant-se al seu estimat osset de peluix (veure la foto). Quan la imatge es va publicar, Amèrica encara no s’havia unit oficialment a la guerra, però a través de la premsa dels Estats Units, les imatges de Beaton van ajudar a conscienciar al públic nord-americà per pressionar al seu govern i ajudar a la Gran Bretanya. Durant la guerra cobreix els combats a Àfrica i l’extrem orient. Les seves fotografies durant el setge de la Gran Bretanya van ser publicats a Winged Squadrons (1942). Després de la guerra va reprendre la fotografia de retrat, però el seu estil era molt menys vistós.

Després de participar en multitud de pel·lícules com a director artístic, a Beaton se li encomana la tasca de crear l’escenografia i el vestuari de “My Fair Lady” després del aclaparador èxit que el seu treball va recollir en la representació de Nova York. Beaton sempre va considerar “My fair lady “com una pel·lícula seva, i afirmava que, en cert sentit, ho era, però que ell no era el director:” Quan vaig fer My Fair Lady sabia que em trobava en el meu millor moment com a creador. Podia recórrer als meus coneixements sobre història, art, fotografia, disseny, ..“. I és que si l’argument de devia en últim terme a Bernad Shaw i la direcció a George Cukor, és just reconèixer que l’estètica i, per extensió, l’esperit de la pel·lícula és obra de Cecil Beaton. I ja no només perquè ell va ser el responsable dels escenaris i el vestuari, sinó que també va influir bastant en la fotografia i en la publicitat de la pel·lícula.

Com no podia ser d’altra manera, tot aquest desplegament de talent van provocar unes més que sonades desavinences amb Cukor: “Vaig fer diverses fotografies de Audrey Hepburn, amb el seu propi vestuari i el d’altres actors. A Cukor li va semblar que no era el moment ni el lloc, encara que ho era. No volia que la seva estrella estigués cansada, que no ho estava. Si ho va considerar com una usurpació de la seva autoritat o no, és una cosa que mai vaig veure clar. Estava enfadat, i en aquella mesura de forces va sortir com el guanyador; la Hepburn no va tenir més remei que posar-se de la seva part. Però jo vaig fer les fotos. La Hepburn era una model ideal.“.

Va guanyar un premi Tony (1957) pel vestuari per a la producció de Broadway ‘My Fair Lady‘ i al 1964 aconseguiria l’Oscar al millor vestuari. El 1958 havia guanyat un premi de l’Acadèmia pels decorats i el vestuari de la pel·lícula Gigi de Vincente Minnelli.

Beaton era un dandi genuí, un professional fet a la mida dels seus ideals estètics. En els seus 76 anys d’existència va elevar no només la bellesa, sinó també la fotografia i el disseny de decorats i vestuari a la categoria d’art. Es va inspirar en la pintura i en l’escultura per crear un estil carregat sempre de glamour i dramatisme. Amb un olfacte que li alertava de les noves tendències, es va mantenir a l’avantguarda durant les seves cinc dècades d’activitat creativa. La seva empremta encara se sent en professionals de la càmera com David Bailey o Mario Testino.

Adulador en els seus retrats visuals, sabia escampar verí en els seus diaris. De Katharine Hepburn escriu al 1969:

‘És maldestra, és lletja, la seva interpretació mecànica … La seva pell és repugnant i com no s’aplica prou maquillatge fa la impressió d’haver passat la verola. En viu el seu aspecte és horrible … és inconcebible que es continuï exhibint en públic”

En les seves extenses memòries, els últims capítols acaben d’editar-se al Regne Unit, Beaton esmenta a un amant, Kin, a qui va conèixer en un bar de San Francisco. També expressa remordiments per haver revelat la seva relació sentimental amb Greta Garbo. La indiscreció va enfurir a la Garbo, però l’amistat va perdurar i l’actriu va visitar Beaton durant la seva convalescència a conseqüència d’un vessament cerebral que el va deixar mig paralític al 1974.

Després de la seva mort es van tres fotografies en un calaix: una del multimilionari i mecenes Peter Watson, una altra del seu amant Kin i, finalment, una fotografia de Greta Garbo. Potser, al final dels seus dies, va descobrir que tota aquella bellesa que l’obsessionava es podia condensar en aquestes tres persones.

Al 1972 el van fer Knight Bachelor, un dels rangs que formen part del sistema d’honors britànic, a parir d’aquell moment és Sir Cecil Beaton.
Dos anys més tard va patir un vessament cerebral, que deixaria el definitivament paralitzat de la part dreta del seu cos. Tot i que va aprendre a escriure i dibuixar amb la mà esquerra i tenia càmeres adaptades, Beaton es va sentir frustrat per les limitacions en el seu treball. Com a resultat del seu estat, es va angoixar per la seva seguretat financera a la seva vellesa i, el 1976, va entrar en negociacions amb Philippe Garner, expert a càrrec de les fotografies en Sotheby’s. En nom de la casa de subhastes, Garner adquiria l’arxiu de Beaton, a excepció de tots els retrats de la família reial, i les cinc dècades de còpies en poder de Vogue a Londres, París i Nova York. Garner, que havia iniciat les subhastes de fotografies, va supervisar la preservació de l’arxiu i la seva dispersió, de manera que li assegurés un ingrés anual a Beaton. La primera de les cinc subhastes es va dur a terme el 1977, l’última el 1980.

A finals de la dècada de 1970, la salut de Beaton s’havia empitjorat. Al gener de 1980, va morir a casa seva, a Broad Chalke, Wiltshire, a l’edat de 76 anys.

.

Us deixo amb l’interessant documental ‘Sir Cecil Beaton Master of Fashion and photography‘. La primera part:

.

La segona:


.

I aquest darrer sobre la col·lecció de fotografies ‘Marilyn Monroe – Photos (Cecil Beaton)‘:

.

La font més extensa de fotografies la podem trobar a la National Portrait Gallery:

I les fotografies més conegudes:

I acabem amb els dissenys que Cecil Beaton va fer:

En aquest web també podeu veure un bon nombre de fotografies: http://ana-lee.livejournal.com/110772.html

.

Fonts: Trobem molta informació de Cecil Beaton a la xarxa, per bé que molt orientada a les seves glamuroses fotografies de les estrelles de Hollywood. Les millors webs que he trobat per què amplieu el vostre estudi son:

  1. http://celebritieshollywoodbelleza.blogspot.com/2010/10/cecil-beaton-el-fotografo-de-las.html
  2. http://bajoelsignodelibra.blogspot.com/2010/02/sir-cecil-beaton.html
  3. http://en.wikipedia.org/wiki/Cecil_Beaton
  4. http://www.biography.com/people/cecil-beaton-38501
  5. http://www.lomography.es/magazine/lifestyle/2011/03/08/fotografos-del-siglo-xx-sir-cecil-beaton
  6. http://aikun.wordpress.com/2008/03/11/fotografos-famosos-cecil-beaton/
  7. http://www.telegraph.co.uk/culture/photography/8128794/How-Cecil-Beaton-captured-the-world.html
  8. http://www.telegraph.co.uk/news/uknews/queen-elizabeth-II/8994528/How-Cecil-Beaton-helped-save-the-Queen.html
  9. http://elpais.com/diario/2004/01/14/cultura/1074034802_850215.html
  10. http://www.utata.org/salon/23429.php
  11. http://soyconfeso.blogspot.com/2011/09/cecil-beaton.html

i alguna font més…

.

Es pot dir que Cecil Beaton son molts personatges en un. Pintor, escriptor, dibuixant, actor, fotògraf… És evident que era tot un artista i que la fotografia és la part del seu llegat més tangible. Les seves fotografies son pioneres en el retrat artístic, combinant el seu propi sentit estètic amb el glamour del fotografiat. D’extraordinària tècnica, les imatges que ens deixa Beaton son obres mestres de llums i ombres, un arxiu inesgotable de celebritats que gràcies a l’obra de Beaton continuen vives als nostres ulls. Una vida de novel·la, d’amors platònics, d’estrelles del cinema i celebritats de la noblesa. Efectivament es tracta de Sir Cecil Beaton, un referent únic a la història de la fotografia.

Amics, passeu un abona setmana i que sigueu feliços,

Fins el proper dilluns !

Des de fa unes setmanes he introduït una cerca dels fotògrafs a twitter. El cert és que l’experiència és ben interessant, obtenint informació ‘fresca’ que és molt difícil de trobar en cerques desestructurades a google. Això ens permet què està dient la gent del fotògraf d’avui:

Cecil Beaton a twitter’:

.

.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1