Paul Strand

(Artículo en castellano)

Avui el fotògraf que ens visita tancarà de forma brillant el moviment anomenat de la fotografia directa. El seu nom apareix entre els grans i per a molts és un dels millors fotògrafs sorgit del gran canvi que va partir la fotografia amb Alfred Stieglitz a començament del segle passat.

Sense trucs ni efectes, el d’avui va saber transformar la fotografia així com el món s’anava transformant. La seva obra ens deixa imatges exquisidament ben treballades, des de retrats, paisatges o fotografia del carrer a composicions extremadament delicades com abstractes. Amics, avui ens visita: 97. Paul Strand

Neix a Nova York un 16 d’octubre de 1890, de família jueva immigrant de Bohèmia, (República Txeca), va ser un dels precursors de la ‘fotografia directa‘ o ‘fotografia realista’, al costat de Alfred Stieglitz i altres fotògrafs de la “Photo-Secession” i la “Galeria 291”, a més d’un prestigiós cineasta.

Els Strand vivien a la part oest de la ciutat i a la casa habitaven Paul, els seus pares, Frances, la seva tia soltera i la seva àvia materna. Els seus avis van ser els que van emigrar de Bohèmia, a l’oest de la República Txeca, el 1840. El seu pare era venedor d’estris de cuina francesos i la seva tia Frances, va obrir una de les primeres guarderies públiques de Nova York. Jacob, el pare de Paul li va regalar una càmera “Brownie” quan Paul va complir els 12 anys, però les seves aficions llavors eren els patins i la bici pel que la va mantenir apartada.

El 1904 els seus pares alarmats pel vandalisme de molts nens de l’escola pública de Hell ‘s Kitchen el van matricular amb gran dificultat per a la seva economia en la Ethical Cultura School de l’oest de Central Park. Un dels professors de l’escola era Lewis Hine un sociòleg i aficionat a la fotografia, els retrats de nens a les fabriques, van contribuir a millorar les lleis del treball infantil. Hine llavors estava fotografiant l’arribada d’immigrants a la Ellis island i els seguia pels barris baixos on anaven a parar.

Va ser mentre estava en un viatge d’estudi en aquesta classe que Strand va visitar per primera vegada la galeria d’art 291, operada per Alfred Stieglitz i Edward Steichen, on es celebraven exposicions de treballs dels fotògrafs amb més visió de futur i pintors modernistes i que empentaria a Strand a prendre’s la seva afició fotogràfica més seriosament. Stieglitz més tard promouria el treball de Strand a la galeria 291, a la seva publicació Camera Work, i en el seu estudi de Hieninglatzing.

En alguns d’aquests primers treballs, com el conegut “Wall Street“, va experimentar amb abstraccions formals, influint, entre altres, Edward Hopper i la seva visió urbana. Altres treballs de Strand reflecteixen el seu interès a utilitzar la càmera com una eina per a la reforma social. Va ser un dels fundadors de la Photo League, una associació de fotògrafs que defensaven l’ús del seu art per promoure causes socials i polítiques.

Els primers anys

Hine va decidir fer classes de fotografia com a activitat extraescolar, Strand i altres sis nens es van apuntar. Van aprendre l’essencial de la càmera i la cambra fosca i l’ús del flaix de pols de magnesi per a la fotografia d’interiors. Hine els va portar a la “Galeria 291” de la “Photo Secession” de Stieglitz i allà Strand va descobrir el treball de David Octavius Hill, Robert Adamson, Julia Margaret Cameron, Gertrude Käsebier … incloent al propi Stieglitz i va decidir amb 17 anys que ell també seria fotògraf. Des d’aquell dia volia esdevenir un artista de la fotografia, no li interessava ja anar a l’escola i va començar a treballar com a aprenent d’oficina a l’empresa del seu pare. L’empresa però va ser comprada el 1911 per una altra companyia i Paul va decidir gastar-se els seus estalvis en un viatge per Europa.

Strand, s’educa en un entorn social protegit i d’idealisme estètic i comença la seva carrera en l’escena fotogràfica dominada per la bellesa del pictorialisme, tal com es practicat per Edward Steichen i Clarence White. Així son les primeres fotografies de Strand, plenes de bellesa d’aquell pictoralisme. L’excel·lent qualitat de les imatges no fa més que retardar l’empenta amb que conquistaria el “modernisme” a la fotografia.  Sovint el pictorialisme es subestima en un parell d’aspectes.  El primer és que el pictoralisme reconeix la subjectivitat de totes les decisions en el procés fotogràfic i el segon és el reconeixement que fa de les arrels de la visió subjectiva en les convencions compartides per la pintura i la literatura, entre altres mitjans. Els artistes moderns han transformat, alterat i fins i tot se’n han burlat d’aquests principis del pictoralisme amb l’objectivitat i l’originalitat. Stieglitz i Strand realment no els van deixar d’aplicar mai i simplement reemplaçant la seva estètica i motius amb un enfocament més precís i amb més subtilesa en la creació del text visual.

Durant sis setmanes va viatjar de país en país, Espanya, Alger, Mònaco, Itàlia, Suïssa, França, Holanda i Anglaterra, visitant els grans museus i monuments, i caminant llargues distàncies. Quan va tornar a Estats Units accepta una feina en una empresa d’assegurances, uns mesos després, a finals de 1911, va dimitir i va començar com a autònom un negoci com a fotògraf professional, del que no se’n va sortir. Però al 1912 va guanyar el premi del “New York Camera Club” amb “Temple of Love“, una fotografia que mostrava l’habilitat de Strand per a aquest art. Strand va començar fent retrats i viatjant pel país fent fotos de col·legis i fraternitats, fotografies que després venia als estudiants. Així va anar fent-se amb el seu estil personal. En aquesta època l’estil fotogràfic era que les imatges semblessin pintures, fotografies amb llum difusa i lleugerament desenfocades. Però Stieglitz va començar a fer el que s’anomenaria fotografia directa, és a dir, imatges sense manipulacions o efectes de cap tipus.

Strand, als 20 anys, crea un lèxic formal de la fotografia i manté una actitud professional adaptada a un nou sentit del món modern, igual que Pablo Picasso, James Joyce i altres reinventors a les seves respectives arts. L’anomenat modernisme s’anava estenent com una malaltia, potser, amb símptomes heroics. Un dels símptomes era la creença que canviant la forma en que s’observava el món, aquest canviaria. Des de les seves classes amb Hine, Strand va passar la majoria del seu temps lliure fotografiant, al principi amb una càmera de 8×10 que li va deixar el seu oncle, després amb una Ensign Reflex, una càmera anglesa de plaques que es va comprar. Es va apuntar a la “Camera Club of New York” que tenia cambra fosca i estudi. La seva mare creia que no era una professió amb futur però va tenir tot el suport del seu pare. Als inicis, Strand va ser un modernista radical produint extraordinàries fotografies que van suposar una revolució en respecte al pictoralisme. Aquí trobem la famosa Wall Street (1915), White Fence i Blind (1916), lliçons sobre com es pot iconitzar la realitat. Pot semblar un simple pas de la lucidesa de la visió a la lucidesa de l’acció, prenent un món més racional i progressista.

Strand, convidat per Stieglitz, va començar a portar les seves fotografies a la “Galeria 291“, anomenada comunament la “291” i Stieglitz mateix comentava amb ell les seves fotografies. Al “291” no només s’exposaven fotografies, també pintures: Picasso, Paul Cezanne … que fascinaven al jove Strand. Per entendre a aquests pintors, Strand va realitzar diverses fotografies abstractes, d’elles va dir que va aprendre com construir una imatge, de què consisteix una imatge, com es relacionen les formes entre elles, com s’omplen els espais, com tot ha de tenir certa unitat. Una vegada que va aprendre això no va necessitar treballar més la pura abstracció, aplicava simplement l’après en les seves pròpies fotografies.

Strand va començar a fer fotografies directes, molt diferents de les pictorialistes de l’època i de molt diferent temàtica també. A Nova York volia fotografiar la dura ciutat, i va tenir la idea de retratar la gent tal com se la veu en els parcs de Nova York, asseguda, sense posar, sense saber que estan sent fotografiats, volia captar la vida diària de la gent ordinària. Per això va agafar la lent de la vella càmera del seu oncle i la va posar a la seva Ensign Reflex en un costat, així aquestes falses lents apuntaven cap a una direcció mentre captava el que realment volia fotografiar, sense que la gent sabés que estava sent fotografiada. Molts dels seus primers retrats van ser realitzats d’aquesta manera.

Paul Strand, The Family: Luzzara, Itàlia (1953)


Durant el seu ‘auto-imposat’ exili europeu de l’era McCarthy, Paul Strand va centrar la seva atenció en altres països i altres pobles. Ja ho havia experimentat amb la publicació al 1940 de Photographs of Mexico, llibre en el que manifestava un estil cru i descarnat que, juntament amb l’obra de Walker Evans, definiria la fotografia documental de les tres dècades següents, i que encara avui té els seus defensors.

Des de la dècada dels 50’s i fins a mitjans dels 60’s, Strand va produir estudis de cinc països i cultures ben diferents, Itàlia, França, les Illes Hèbrides escoceses, Ghana i Egipte.
La fotografia de sota és un dels seus estudis italians corresponents al projecte del 1953 titulat ‘Un paese‘, amb qui col·laborà amb el prestigiós cineasta Cesare Zavattini.
Aquesta obra, retrat formal d’una família, transmet el que es pot considerar fonamental sobre la història d’aquestes persones. Els fragments de la paret sense estucar estableixen clarament l’entorn treballador a to amb les robes malgirbades, el baixant oxidat, els aparells a la llinda i la ubiqua bicicleta, el taxi del pobre. La matriarca apareix dempeus, envoltada del cinc dels seus quinze fills, quatre dels quals, segons els testimoni recollit al llibre, van morir encara d’infants. Fora, per decisió pròpia o per consell de Strand i tot i la seva proximitat, els familiars no donen mostra d’afecte ni parentesc. En canvi, la detallada descripció del fotògraf sembla registrar la marcada personalitat de cadascú d’ells. Com a resultat la fotografia sembla densa i tensa degut a les fortes energies de tots ells no necessàriament compatibles, tal i com devia ser a casa quan estaven dintre.

Strand treballava amb càmeres de gran format, tot i que havia absorbit les lliçons compositives del cubisme, les seves imatges estaven preparades, de rigorositat formal i seguint la tradició realista. També com a cineasta participà en diversos projectes, el més destacat és Native Land, que van tenir gran influència en l’estil dels documentals de les dècades dels 30’s i 40’s, l’enfocament, en especial en combinació amb la influència de la fotografia, va ser assimilat pel moviment neorealista del cinema italià després de la Segona Guerra Mundial. per tant, que Strand apliqués aquest enfoc per apropar-se als propis italians en una obra magna produida en col·laboració amb un dels millors cineastes italians resulta alhora irònic com adequat.
Font: Iconos de la Fotografia. El Siglo XX- Ed. Electa, pàg 116

.

Per a Paul Strand els seus professors van ser, reformistes socials o artistes revolucionaris com: Friedrich Froebel, Félix Adler, Lewis Hine, Alfred Stieglitz, Paul Cezanne, Picasso o Nietzsche. Froebel va ser el creador de la guarderia, la seva influència en Strand a través de la seva tia, Frances, que vivia amb ell i que va ser una de les primeres mestres de guarderia de Nova York. El sistema educatiu de Froebel va ser conegut per a Strand gràcies a la seva tia, la manipulació de formes bàsiques: cons, cubs …., l’observació, el joc i ús d’objectes i colors. Una de les activitats consistia a jugar amb objectes de fusta amb formes geomètriques perquè el nen creés així mons simbòlics. Hine, per altra banda, li va ensenyar que una bona fotografia és el resultat de la intel·ligència i la paciència. Hine fotografiava la societat marginal, l’arribada d’immigrants, nens treballadors … i va inculcar aquesta idea de fotografia social en Strand, qui també va fotografiar a persones marginades, pobres …

Al 1915 Strand es convertia segons ell mateix, en un veritable fotògraf, portava 8 anys ja fotografiant, continuava portant els seus treballs a Stieglitz al “291” i quan aquest observava les fotografies de Strand sovint quedava sorprès davant aquestes obres “directes, netes i alienes a tot engany “, també Edward Steichen va quedar meravellat al veure el que era capaç de produir el jove Strand. Stieglitz va realitzar una exposició a la “291” i li va publicar diverses fotografies en el “Camera Work“. Aquesta revista va tancar el 1917 per problemes econòmics i el seu últim número va ser dedicat completament a Paul Strand, en aquest darrer número Stieglitz va escriure un article sobre Paul Strand dient: ‘Les seves fotografies són l’expressió directa del present, evitant els trucs i qualsevol “isme”, evitant qualsevol intent d’enganyar a un públic ignorant, incloent als mateixos fotògrafs’.

Paul Strand per Alfred Stieglitz / 1917

Carta a los estudiantes de Fotografía (Paul Strand, 1923)

Tots som estudiants, alguns ho són per més temps que altres més experimentats. Quan deixeu de ser estudiants, pot ser que deixeu de ser vius pel que fa al sentit del vostre treball. Per tant parlo d’estudiant a estudiant. Vull dir-vos, doncs, que abans de dedicar temps a la fotografia (que d’altra banda us robarà molt temps) penseu fins a quin punt és important per a cada un de vosaltres.

Si el que realment perseguiu és pintar o una altra cosa, llavors no fotografieu, llevat que es tracti de pura diversió. La fotografia no és una drecera per arribar a la pintura, per arribar a ser artista o per qualsevol altra cosa. D’altra banda si la càmera i els seus materials us fascinen i motiva la vostra energia i el vostre respecte, apreneu a fotografiar. Descobriu primer què pot fer aquesta càmera i aquests materials sense cap interferència, únicament amb la vostra pròpia visió. Fotografieu un arbre, una màquina, una taula, qualsevol trasto vell; feu-ho una i altra vegada modificant la llum. Observeu el que registra la vostra pel·lícula, descobriu els resultats que s’obtenen amb els diferents tipus de paper i gradacions. Les diferències de color que es poden obtenir utilitzant un o altre revelador i en quina forma aquestes diferències canvien l’expressivitat de la imatge. El camp és il·limitat, inesgotable, sense sortir de les fronteres naturals del medi. En resum, treballeu, experimenteu i oblidar-vos de l’Art, del pictorialisme i d’altres paraules en major o menor grau sense sentit.

Mireu llibres d’autor, exposicions, almenys coneixereu el que han fet els fotògrafs. I observeu també críticament el que s’està fent en general i el que cada un de vosaltres realitza ara. Alguns han dit que Stieglitz tenia força perquè hipnotitzava als seus models. Aneu i mireu el que ha fet amb els seus núvols; descobriu si els seus poders hipnòtics s’estenien també sobre els elements. Observeu totes aquestes coses. Vegeu què signifiquen per a vosaltres; assimileu el que pugueu i oblidar-vos de la resta. Sobretot mireu les coses que us envolten, el vostre món immediat. Si esteu vius significarà alguna cosa per a vosaltres, i si us interesseu prou per la fotografia i sabeu com usar-la voldreu fotografiar aquest significat.

Si permeteu que la visió d’una altra gent s’interposi entre el món i la vostra pròpia visió aconseguireu quelcom ordinari i sense sentit: fotografia pictorialista. Però si conserveu aquesta visió clara, aconseguireu una cosa que si més no serà una fotografia amb vida pròpia, igual que un arbre o una caixa de llumins, sempre que creieu que aquestes coses tenen vida pròpia. Per aconseguir això no hi ha dreceres, ni fórmules, ni regles, únicament en tot cas les que regeixen la vida de cadascú. Malgrat això, és necessària l’autocrítica més rigorosa i el treball constant. Però primer apreneu a fotografiar. Per a mi això constitueix ja un problema sense fi. “

Segons Strand hi va haver tres elements que el van ajudar a triar el seu camí: Primer que el seu treball responia a la voluntat de poder entendre el nou art que venia amb la pintura, l’abstracte, el cubisme …; segon, que era una manera d’expressar el que sentia per la seva ciutat, Nova York,  i tercer que volia saber si podia fotografiar a la gent sense que aquesta sabés que estava sent fotografiada. La seva famosa fotografia “Blind“, té un enorme impacte visual i significat social, però era una manera de resoldre aquest tercer problema, l’oportunitat perfecta de fotografiar a algú sense que s’adonés, ja que la imatge, és un retrat d’una dona cega, amb un cartell penjat en el qual es llegeix “Blind”, (cega). Va ser el seu aterratge definitiu a la fotografia, amb 25 anys, Strand es va convertir en un respectat membre del cercle de Stieglitz, amb artistes com Max Weber, John Marin, Frank Eugene o Alvin Langdon Coburn.

Strand va dir del “291” que era un grup de gent amb un fort interès comú del que sobresortia un líder, Stieglitz. El “291” era com un laboratori, un lloc on avaluar la qualitat de les imatges i la reacció de la gent cap a aquestes. Lluitaven per un reconeixement de l’art fotogràfic com a tal, sense que hagués de ser comparat amb la pintura. Segons Strand ‘un fotògraf ha de tenir un respecte pel que té davant, no usar trucs o manipular el procés, sinó utilitzar el mètode de la fotografia directa‘.

Al 1918 s’allista a l’armada, i és destinat a la clínica Mayo. Aquí es dedica a filmar les operacions de cirurgia perquè els metges poguessin estudiar-les després. El 1919 es llicencia i intenta establir-se en la fotografia publicitària, però el 1922 quan aquest camp començava el seu auge, se li demana que filmi operacions quirúrgiques per a una companyia, donada la seva experiència en la clínica Mayo. Strand accedeix, ja tenia a més una altra experiència com a càmera al 1921 realitzant en col·laboració amb el pintor Charles Séller, un petit documental sobre Nova York anomenat “Mannahatta“, compost per diferents imatges seqüenciades sense estructura narrativa, és un exercici per trobar la relació entre cinema i fotografia. De fet els plànols es mantenen immòbils i en ells es va veient l’anar i venir dels habitants de Nova York per diferents llocs, des del ferri que inicia el film fins al capvespre des d’un gratacels.

Strand va buscar una de les millors càmeres per a aquest treball, una “Akeley”, però quan anava a comprar-la el projecte es va suspendre. Strand tot i així va decidir comprar la càmera i treballar pel seu compte. Els següents 10 anys Strand es va guanyar la vida com a càmera, va filmar esdeveniments esportius, graduacions universitàries, esdeveniments socials… que després editava i venia als interessats. Ocasionalment el contractaven per filmar seqüències d’acció per pel·lícules de Hollywood, però el seu interès seguia sent la fotografia, que practicava sempre que tenia temps lliure.

El 1922 es casa amb Rebecca Salsbury, una artista filla del que seria ser manager de Buffalo Bill. Al principi vivien a casa dels pares de Strand, fins que el 1926 estalvien prou com per anar-se’n de vacances. El matrimoni viatja a Colorado, on Strand fotografia el Parc Nacional de Mesa Verde. Els dos estius següents els passen a Georgetown Island. Strand passa aquests dos estius fotografiant bolets, plantes, roques i altres detalls naturals en primer pla. El problema d’enfrontar-se a paisatges més grans no sorgeix fins a l’estiu de 1929, quan viatgen al voltant de la Península de Gaspé. “El problema del paisatge és la unitat de tot el que està inclòs” diu Strand, “en un paisatge normalment tens un primer pla, un pla mig, el fons i el cel. Tot això ha d’estar relacionat, el que no sempre s’aconsegueix. Cezanne és un mestre fent això, perquè no només tot element està relacionat en les seves pintures sinó que aconsegueix unir la profunditat, aconsegueix un espai tridimensional. Això és el que vull resoldre en les meves fotografies“. Strand va fotografiar les velles cases de fusta, els murs de tova … aquestes imatges les va veure Ansel Adams quan va conèixer a Strand a Nuevo Mexico i el van impressionar de tal manera que va decidir dedicar-se a la fotografia directa.

Al 1932 es separa de la seva dona, ella torna a Nova York i ell se’n va a Mèxic on coneix al compositor Carlos Chávez. Aquest li va suggerir fotografiar Mèxic, el que va entusiasmar a Strand. Amb ajuda de Chávez Strand va fer una exposició a l’edifici del Ministeri d’Educació i va aconseguir un encàrrec per a un treball, fer un reportatge sobre les escoles rurals de l’estat de Michoacán, amb l’ajuda del nebot de Chávez, Agustin Chávez. Els dos van viatjar junts i Strand va realitzar retrats que van obtenir un èxit total. Després d’això li van encarregar fer una sèrie de pel·lícules que reflectissin al Mèxic real. Strand només va poder fer un film, “Xarxes” que en anglès es va titular “The Wave”, només un actor va ser contractat, la resta eren els pescadors locals de Alvarado. Era part documental, part ficció, una història sobre una vaga de pescadors pobres contra un mercat que els explota. Era un film de 65 minuts de durada amb imatges pròpies de les fotografies de Strand que va realitzar el film amb la seva càmera Akeley. La pel·lícula va trigar en filmar-se un any a causa de la insistència de Strand en què tot detall fos perfecte i quan aquesta es va editar l’administració del govern va canviar, aturant-se així els altres projectes.

Després de la seva estada a Mèxic Strand va tornar a Nova York, allí s’uneix al “Group Theatre” amb Harold Clurman, Lee Strasberg i Cheryl Crawford, tres directors que volien formar una companyia permanent. En aquests anys de la depressió americana el “Group” estava considerat políticament d’esquerres. Estaven interessats en el teatre que es feia a la Unió Soviètica, i Strasberg va introduir el mètode del soviètic Konstantin Stanislavski en els actors. També els interessaven les pel·lícules dels directors soviètics Eisenstein, Pudovkin i Dovzhenko i el context social de les seves creacions.

A Nova York els joves fotògrafs van adquirint interès a realitzar documentals, influïts pel “Group Theatre” els interessaven els documentals socials i es van agrupar en una associació a la qual van anomenar “Nykino“, pel “Kino-Pravda” del director soviètic Dziga Vertov. Encara que el film mexicà de Strand no s’havia projectat encara a Estats Units, sabien d’ell, i així en el seu viatge a Rússia de Steiner i Hurwitz, de “Nykino”, proposen a Strand treballar amb ells en el documental “The Plow that broke the Plains “. El documental ensenya com el mal ús de la terra per crear beneficis a curt termini produeix un desastre ecològic.  A Moscou Eisenstein diu admirar la pel·lícula “The Wave” de Strand, i li proposa treballar junts, però no poden fer-ho per les dificultats que suposa aconseguir un permís de treball. “Nykino” canviaria el seu nom pel de “Frontier films” i Strand va començar a dedicar-se només a les pel·lícules deixant la fotografia a un costat. El 1937 Strand es va convertir en president del “Frontier films”, fins el 1942, any en què es dissol la companyia.

Durant aquest temps “Frontier films” va realitzar set documentals: “Heart of Spain” editat per Strand i Hurwitz, que mostra el bando republicà de la guerra civil espanyola, “Xina Strikes Back” sobre l’entrenament de l’Exèrcit Roig a la província de Shensi, “People of the Cumberland” sobre una escola de Tennessee, dirigida per un jove Elia Kazan, “Return to Life” film sobre Espanya dirigit pel jove fotògraf Henri Cartier-Bresson, “White Food” documental sobre les glaceres filmat pel naturalista Osgood Field, “United Action” sobre les vagues dels treballadors de Detroit i “Native Land” dirigit, filmat i editat per Hurwitz i Strand en el qual mostren les violacions de drets civils als Estats Units. Aquesta pel·lícula va ser acabada al 1942, aleshores Estats Units havia entrat en guerra i “Frontier Films” queda dissolta. Després de 10 anys fent pel·lícules Strand torna a la fotografia a l’edat de 53 anys.

El 1945 Nancy Newhall encarregada del departament de fotografia del Museu d’Art Modern de Nova York, MoMA, proposa una retrospectiva de Strand. Strand i Newhall treballen conjuntament i seleccionen 172 fotografies, va ser la major retrospectiva que el MOMA va fer a un fotògraf. Durant la col·laboració, Newhall proposa a Strand fer un llibre sobre Nova Anglaterra conjuntament. Strand viatja per Nova Anglaterra durant sis setmanes fotografiant. Strand buscava imatges de la naturalesa i de l’arquitectura i cares de la gent que es relacionessin amb el lloc. Newhall i Strand van treballar en la combinació de text i fotografia i el resultat va ser “Time in New England” publicat el 1950.

A la dècada dels 50’s el Macarthisme anticomunista estava realitzant la seva caça de bruixes, el seu amic Hurwitz i molts altres col·legues seus estaven en les llistes negres de la indústria del cinema i no podien trobar feina, així que va decidir anar-se’n a Europa. A més al 1949 el seu segon matrimoni va acabar en divorci i va conèixer a Hazel Kingsbury, assistenta de la fotògrafa de moda Louise Dahl-Wolfe, amb la qual se’n va anar a França el 1950 i es va casar el 1951. El matrimoni va viatjar per França i Strand va seguir fent fotografies pel país, amb aquestes va publicar el llibre “La France de Profil“, que ens mostra la França rural i la seva manera de vida, avui gairebé desapareguda.

A l’any següent Strand es troba amb Zavattini, escriptor italià, a Perusa, Itàlia, i decideixen treballar junts en un llibre sobre un poble Italià, Luzzara a la Vall de Po, i lloc de naixement de l’escriptor. Strand va passar dos mesos en Luzzara realitzant fotografies, recollint les seves impressions, a la primavera cinc setmanes i tres a la tardor. Retrata la gent del lloc, a més dels seus habitatges, el paisatge … El llibre amb fotografies de Strand i text de Zavattini es titula “Un Paese“. Més tard al 1954 repetirà aquest treball sobre un poble, la seva gent, cases … a la població de l’illa de Uist del Sud, a la costa oest d’Escòcia per on viatjaria durant tres mesos amb la seva dona. El llibre, “Tir a’Mhurain“, també ens reflecteix la complicitat dels seus habitants amb la naturalesa. De fet en tots els llocs on Strand fotografia: Egipte, amb el llibre “Living Egypt” que es publica el 1969, Marroc, Ghana, amb un llibre que finalitzaria al 1976, any de la seva mort i Romania, Strand busca la gent ordinaria, evadeix aglomeracions i ciutats. Fotografia a la gent a casa amb llum natural sense trucs ni efectes, i de manera natural, sense dir-los com situar-se. “M’agrada fotografiar a gent amb força i dignitat en les seves cares, per molt que la vida els hagi maltractat, no s’esfondren.”

Paul Strand fa de fotògraf amb una delicadesa i una parsimònia extraordinàries. La fotografia capta l’instant, atura el temps i és, alhora, la reproducció més imparcial de la vida social. Però la imatge és també expressió de les preocupacions i sentiments del mateix fotògraf que revela amb la seva càmera una realitat sobre la qual exerceix una selecció interessada. Així que les seves imatges, dotades d’un enorme realisme i nitidesa, no alberguen cap pretensió d’objectivitat. Molt al contrari, l’obra de Paul Strand s’ha d’analitzar com l’expressió d’una presa de partit per la gent corrent. Cadascun dels seus treballs ve precedit per un ardu estudi. Són conegudes les seves estades de mesos, de vegades fins d’un any, en el lloc triat per familiaritzar-se amb la seva gent, simpatitzar amb el poble, conèixer les seves ocupacions habituals, les seves construccions i els seus artefactes, el seu medi ambient. Strand delimitava l’àrea d’investigació, com li agradava anomenar, fins precisar els elements característics del que volia captar amb la seva càmera.

Les persones que sí que m’agrada fotografiar són aquelles els rostres expressen fortalesa i dignitat, els que no importa el que la vida hagi fet amb ells, no han pogut ser destruïts. Gent així sempre m’ha atret

En cada un dels seus àlbums fotogràfics hi ha un esforç notable per comprendre l’home i la dona comuna, popular, ja com a individu ja dins del seu grup familiar o de convivència i en un seu hàbitat. Així, les seves fotografies ens presenten a homes, dones o nens en els seus llocs de vida habituals, a la porta de la casa, al carrer, al camp … Amb llum natural, sense trucs ni efectes. I sense dir-los com situar-se davant la càmera. Són també notables les seves fotos de grup en entorns naturals que l’acció humana ha anat modificant, humanitzant, amb el transcórrer de les generacions.
Els seus retrats són el reconeixement d’una humanitat immortal, captant en els gestos i l’actitud espiritual dels retratats la peculiar fortalesa i dignitat que la vida ha anat dipositant a la gent humil. Es tracta d’una fortalesa moral que s’expressa en la fermesa de les seves mirades, a través de les seves mans o en els seus cossos deformats per anys de treball. Es tracta de retrats de simples treballadors, adobats pel sol i els esforços quotidians en el camp, que porten amb orgull vestits de feina de drap bast i que, amb tot això, no semblen gents vulgars.(http://www.pensamientocritico.org/paustr1008.html)

Al 1955 els Strand es compren una casa a Orgeval prop de París on Paul s’instal·la una cambra fosca i en la qual resideixen fins a la seva mort. També tenen un jardí que cuiden i al que Strand fotografia, amb aquestes fotografies del seu jardí fa un portafoli d’onze fotografies, “On My Doorstep“. Strand va fer càncer d’ossos, per això té dolors insuportables i el 1975 agafa un ajudant, Benson, amb el qual pot realitzar aquest últim treball, “On my doorstep”, aprova l’última impressió del treball al març de 1976 i uns pocs dies després mor.

.

Us deixo amb un bon recull de l’obra de Strand de més de 7 min:

.

Un segon amb el capítol de la sèrie: ‘f22. Ciclo 2010 / Programa 7‘:


.

I encara un tercer vídeo amb la famosa pel·lícula ‘Manhatta (1921)’ :

.

Acabem amb el documental ‘Under the Dark Cloth‘, un documental sobre la vida i l’obra de Paul Strand:

Paul Strand: Under the Darkcloth

1
2
3
4
5
6

En quant a les galeries, aquí va la primera, de ‘photography-now‘:

I una darrera:

Altres galeries: http://www.artic.edu/aic/collections/artwork/artist/1174

.

Fonts: A la xarxa trobem tot el necessari per conèixer en profunditat l’obra de Strand. Això a vegades és un problema i he tractat de fer servir el cos que proposa Wikipèdia complementat per fragments d’articles interessants:

  1. http://www.slate.com/articles/news_and_politics/photography/1998/03/a_year_in_the_life.html
  2. http://www.artnet.com/Magazine/features/schjeldahl/schjeldahl4-3-98.asp
  3. http://masters-of-photography.com/S/strand/strand.html
  4. http://es.wikipedia.org/wiki/Paul_Strand
  5. http://juan314.wordpress.com/category/fotografos/paul-strand/
  6. http://www.metmuseum.org/toah/hd/pstd/hd_pstd.htm
  7. http://venetianred.net/2008/11/09/paul-strand-and-the-birth-of-modernism-in-photography/
  8. http://www.paulstrandarchive.org/chronology/
  9. http://www.luzdia.com/maestros/paul_strand.htm
  10. http://www.pensamientocritico.org/paustr1008.html
  11. http://www.xatakafoto.com/fotografos/paul-strand-y-su-manhatta

i alguna font més…

.

Paul Strand és un dels més grans artistes integrals de la història de la fotografia. Abraça al seu primer amor, el pictoralisme, però ràpidament es separa d’ell per ser el propagandista més actiu de la nova fotografia directa americana, reflectint una realitat, no només paisatgística sinó també social, que havia estat amagada. Mestre de l’equilibri entre les formes, directe i sense mentires, de fotografia pulcra i extraordinàriament ben composada. A la seva obra hi ha gairebé una obsessió per comprendre a l’individu i l’entorn, compromès social i políticament, treballa de forma extraordinària amb composicions, punts de vista i tractament de la llum i que fan d’aquest fotògraf un dels més grans de la història de la fotografia.

Amics, passeu una bona setmana i que sigueu feliços, que queda ja poc per Setmana Santa…

Fins el proper dilluns !

Paul Strand a twitter’:

.

.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1