Philip-Lorca diCorcia

(Artículo en castellano)

Avui acabarem el cicle de nova narrativa americana que havíem començat amb Crewdson, Wall i la Sherman, amb un artista que no podria faltar en aquest grup. Un dels més influents de l’anomenada fotografia postmoderna, el que avui ens visita ens proposa una de les millors obres de les darreres dècades.

D’estètica cinematogràfica, el d’avui però és molt més directe que els seus col·legues, abraçant el documentalisme i la fotografia de carrer amb una aproximació insòlita i una narrativa visual que no deixa impassible a l’observador. Amics, avui ens visita: 98. Philip-Lorca diCorcia

Neix el 1951 a Hartford, Connecticut. Va assistir a la School of the Museum of Fine Arts de Boston, on va obtenir el títol el 1975. Philip-Lorca diCorcia ha plantejat l’acostament al món de la fotografia d’una manera cinematogràfica. Abans de decidir-se per fer la fotografia definitiva, l’artista realitza una anàlisi a consciència de les possibilitats que li ofereixen el lloc i els individus que l’habiten. A més de per aquesta minuciositat, diCorcia és mundialment conegut com un dels renovadors de la fotografia de carrer en barrejar la llum artificial i la natural d’una manera molt selectiva.

Desenvolupa un gran interès per la fotografia a les primeres classes a les quals va assistir a la Universitat de Hartford, als inicis de la dècada dels 70’s. Un parell d’anys més tard es va matricular a la School of the Museum of Fine Arts, a Boston, en la qual es va diplomar en 1975. Després d’obtenir un any més tard el certificat de postgrau a l’escola, va continuar la seva formació a la Universitat de Yale, on va obtenir el Master of Fine Arts degree in Photography el 1979.

Després de la seva experiència a Yale, diCorcia continua fotografiant, a la recerca d’una aplicació pràctica i una professió; després d’un viatge fugaç al món cinematogràfic de Los Angeles, va tornar a Nova York on va trobar diversos treballs com a assistent de fotògrafs professionals, dels que va aprendre l’ús de diverses tècniques utilitzades en la fotografia publicitària. Cap a 1984, diCorcia va començar a desenvolupar el seu treball com a fotògraf independent per Fortune, Esquire i algunes publicacions de viatges de Condé Nast. Cinc anys després The National Endowments for the Arts (NEA) va concedir a diCorcia la categoria d’artista col·laborador. En aquest temps, i a causa dels atacs que va patir la NEA per part de la crítica per exhibir els nus de Robert Maplethorpe, diCorcia va haver de signar un contracte pel qual es comprometia a no realitzar cap fotografia obscena.

La narrativa DiCorcia

A Yale fa la seva tesi sobre la problemàtica de la representació, potser això explica que la seva obra estigui íntimament lligada a la ficció-realitat de la imatge postmoderna que al documentalisme intimista. Philip-Lorca diCorcia s’inicia en el món de la fotografia a la dècada dels 70’s, més con fotògraf conceptual buscant el seu propi estil i llenguatge visual. Com a tal, les seves primeres obres juguen en l’espai entre la documentació i la representació. Els primers temes eren sobre els membres de la família i els amics. En la seva coneguda fotografia del seu germà remenant a la nevera, és fàcil imaginar-se la situació de pobresa i l’aïllament. La imatge es converteix en una mena de test de Rorschach per a l’observador, amb un peculiar sistema de signes i símbols. De fet, diCorcia fotografia al seu germà Mario una i altra vegada en els seus diversos projectes, fent fotos de prova i modificant constantment els més mínims detalls de la il·luminació i la postura fins que troba l’escena que busca. Els ‘tableaux‘, els escenaris que crea son barrocs i certament cinematogràfics, per l’ús tan especial que fa de la llum.

Els primers anys de la seva carrera, del 1977 al 1990, els dedica a realitzar series de fotografies a partir de l’observació de situacions banals i escenes domèstiques. El reportatge del banal i quotidià no son simples instantànies sinó un procés en el que hi ha un absolut control del que ha de captar la càmera. Els ambients i atmosferes com còpies psicològiques dels seus personatges, de la seva soledat i anhels tenen un clar parentesc amb les pintures d’Edward Hopper, al igual que succeeix amb l’obra de Gregory Crewdson.

Va ser només qüestió de temps que diCorcia descobrís Hollywood, on les fantasies creades son tractades com realitats. En els últims anys de la dècada dels 80’s i principis dels 90’s, en plena controvèrsia de la NEA (National Endowment for the Arts, l’agència governamental americana) i Mapplethorpe, diCorcia, que estava còmodament fent fotografies de viatges per Condé Nast, demana i rep una subvenció de la NEA.  En una posició transgressora de l’art conceptual, diCorcia utilitza els fons federals per a sol·licitar i remunerar a prostituts masculins, gigolos i gays, drogoaddictes i vagabunds, demanat-los que posin en elaborats escenaris. Aquest projecte és el que li va donar fama internacional, especialment al mostrar-lo al MoMA de Nova York al 1995.

A principis dels 90’s va presentar la seva famosa sèrie sobre la prostitució masculina que poblen els carrers de Los Angeles, concretament a Santa Monica Boulevard, sèrie que va anomenar Hustlers (1991-1992). ‘El que em va motivar a Los Angeles va ser que la prostitució és mostrés tan accessible, i que de certa manera, reflecteix una de les pitjors cares d’Amèrica..‘. Aquestes fotografies no son més que un exemple de l’interès de DiCorcia per una sèrie de tipologies de les classes baixes de la societat americana, la majoria d’aquests nois procedeixen de zones rurals, de famílies desarticulades, reformatoris i presons. El peu que posa a les fotos és sempre el mateix: nom i cognom, lloc de naixement i una quantitat que oscil·la entre 20 i 50 dòlars, com ara una de les seves més conegudes fotografies, Gerald Hughes; about 25 years old; Southern California; $50.

En aquestes sèries es planteja la dura realitat, on els seus protagonistes es veuen estranyament innocents i somiadors, però fa que et preguntis sobre la seva identitat, tant la que projecten els propis subjectes com la que el fotògraf projecta sobre ells. La fredor i el distanciament en que aborda el seu treball li atorguen una inexpressivitat que fa que aquestes imatges tinguin un cert ‘glamour‘, convertint-se en postals del paisatge americà.

A més del seu atreviment, creant part de la seva obra amb fons concedits per l’agència governamental que acabava de censurar a Mapplethorpe, els temes com el màrqueting de la realitat, la mercantilització de la identitat, l’art i la moral són tots generosament tractats en la concepció del projecte, fins i tot abans de fer la fotografia. En quant a les imatges, les escenes semblen molt comuns. En una barreja exquisida entre el realisme emocional i l’estètica cinematogràfica es troben aquestes imatges curosament estudiades per diCorcia, qui en un intent per donar-li un nom al seu estil no dubta a anomenar-lo teatral, ja que segons el fotògraf és una mostra de la coexistència entre realitat i ficció. Adoptant una aproximació a la fotografia cinematogràfica, diCorcia pot passar llargues hores amb la creació d’una fotografia que s’ha imaginat en el seu cap. En lloc de tractar d’acumular una gran quantitat de treballs, centra la seva energia creativa en la impressió de prop de dotze o més obres a l’any.

La narrativa postmoderna

Crewdson va muntar una exposició amb vuit artistes l’octubre de 2006 anomenat Twilight: La fotografia a l’hora màgica. Philip-Lorca diCorcia va participar en aquest programa. La seva obra combina la tradició documental amb la ficció que representa la publicitat i el cinema. Es crea un vincle entre la realitat i el desig. “Es podria dir que el crepuscle és una forma confusa de la claredat. El càlid resplendor que banya l’hora d’or a Los Angeles actua per filtrar les ombrívoles realitats, les mentides, els auto-enganys, que permeten a Hollywood i, per extensió, Amèrica fer realitat els seus somnis“.

diCorcia també utilitza la llum artificial per organitzar acuradament les seves fotografies. Troba a les persones a l’atzar al carrer i els paga per posar en les fotografies. A la fotografia de sota s’ha utilitzat Brent Booth, un jove de 21 anys de Des Moines, Iowa. Li va pagar $ 30.

Brent Booth, 21 years old, Des Moines, Iowa, $30

El que fa de les imatges de diCorcia tan especial és la qualitat de la perfecció de la llum i del seu treball. Però no és la qualitat de la narració d’aquestes peces que evoquen els sentiments de l’espectador, just en el moment eteri atrapat en el temps.

Son moltes les coincidències que podem trobar en artistes com Crewdson, Wall i diCorcia. Tots tres comparteixen una estètica que ens pot recordar els fotogrames d’una pel·lícula. Mirades perdudes, situacions comuns però meticulosament preparades, tots tres construeixen una nova narrativa a partir de la barreja de ficció i realitat.

Tot i així, si el que ens preocupa és la catalogació del fotògraf, hi ha clares diferències entre ells. diCorcia és el més documentalista i el que menys ficció utilitza per construir les seves narratives, fet que es fa encara més evident si el comparem amb la Sherman. Però no és tan interessant el que els separa com el que els uneix. La narrativa post-moderna construeix la historia i ens dona pistes i formula preguntes per a la seva construcció.

diCorcia està influenciat per Gregory Crewdson, Jeff Wall, i Edward Hopper. Com ells, és un mestre de la llum i el color. Només Hopper representa la solitud d’Amèrica millor.

.

Meticulós fins el punt d’obsessiu diCorcia, la preparació de les seves fotografies es fa evident des dels seus inicis. El resultat de les seves imatges és que juga amb la nostra percepció de la fotografia, no només com un significant de la realitat, sinó com un lloc on portem tot un seguit de prejudicis i expectatives. L’estat d’ànim o l’atmosfera és important en totes les imatges de diCorcia i sempre hi ha la temptació de traçar una narrativa i anar més enllà. L’ús però de la fotografia com una mena de documentalisme etnogràfic l’apropen a la línia d’exploració dels esmentats artistes com Jeff Wall o Gregory Crewdson.

Entre els seus mètodes més destacats es troba una innovadora forma de capturar el que coneixem com a fotografia de carrer, ja que combina llums artificials amb la llum natural que usualment s’usa només per a aquest estil d’imatges. I només com una mostra del grau d’obsessió amb què diCorcia treballa cadascuna de les seves fotografies, ha donat a conèixer que dins del procés previ a la realització final d’una fotografia, realitza una sèrie de captures amb pel·lícula instantània Polaroid, amb tal de mesurar la llum, escollir el millor enquadrament, donar-li forma a la composició desitjada i estudiar detalladament a cada personatge a retratar.

DiCorcia també va ajudar a redefinir els paràmetres de la fotografia de carrer amb la seva sèrie ‘Heads‘ (2000), la implementació d’una estratègia complexa que va en contra de la tradicional aproximació del gènere. Usa un sistema de llum estroboscòpica penjat de bastides a Times Square a Nova York, que era activat sense que els transeünts gairebé se’n adonessin. Els resultats van ser una sèrie de retrats que d’alguna manera eren separats de l’entorn, una fotografia de carrer, sense el carrer, però que ha permès ser testimoni de primera mà dels somnis dels transeünts, fins i tot als carrers més transitats. Les imatges, son exposades com exploracions enormes i digitals d’alta resolució, que es poden entendre en un sentit gairebé transgressor de la intimitat.

Quan Erno Nussenzwieg, fotografia de dalt a la dreta, un jueu ortodox i comerciant de diamants retirat de Union City a Nova Jersey va veure la seva foto exposada, va cridar al seu advocat i va demandar a Di Corcia per exhibir i publicar el seu retrat sense permís i obtenir un guany econòmic. La demanda pretenia que s’emetés una ordre judicial per aturar les vendes i publicacions de la fotografia, així com obtenir un pagament de mig milió de dòlars per danys compensatoris i 1.5 milions per danys i perjudicis. En la seva demanda, el Sr Nussenzweig va al·legar que l’ús de la seva fotografia interferia amb el seu dret constitucional a practicar la seva religió, la qual prohibeix l’ús de representacions gràfiques.

En una declaració davant del tribunal a favor de Di Corcia, Peter Galasi, curador en cap del Museu d’Art Modern, va dir que l’exposició “Heads” s’ajustava a la tradició de la fotografia del carrer, definida per artistes que anaven des de Alfred Stieglitz i Henri Cartier-Bresson fins Robert Frank i Gary Winogrand. “Si la llei prohibís als artistes exhibir i vendre fotografies preses en llocs públics sense el consentiment de tots els que poguessin aparèixer en elles, llavors l’expressió artística en el camp de la fotografia patiria molt. Si aquesta prohibició fos aplicada retroactivament, despullaria al públic d’una de les tradicions més valuoses del nostre patrimoni cultural “. La jutge va rebutjar la demanda de Nussenzweig considerant que la violació a la seva privacitat era el preu que una persona ha d’estar disposada a pagar en una societat en la qual existeix el lliure flux d’informació i opinió. També va fonamentar la seva decisió en el fet que l’esmentada foto era en veritat una obra artística, i que el demandat, Di Corcia, va demostrar la seva reputació com a artista fotogràfic dins de la comunitat artística internacional.

Un tema interessant de debat, no creieu?

La pràctica de la fotografia del carrer té una llarga tradició als Estats Units, tant en l’àrea artística com documental, en grans ciutats i petits pobles. Els fotògrafs, regularment, han d’obtenir un permís per fotografiar dins d’una propietat privada, incloent recepcions d’hotels i restaurants, però la llibertat per fotografiar en públic es dóna per fet des de fa molt. I això ha tingut un profund impacte en la història del mitjà fotogràfic. Sense ella, Lee Friedlander no hagués recorregut els carrers de Nova York fotografiant desconeguts, i Walker Evans mai s’hagués produït les seves sèries de retrats al metro a la dècada dels 40’s, per citar només uns exemples.

Quin és el paper de la realitat i de la ficció en la seva obra?
-Realitat és un terme molt subjectiu. Al costat de la seva inherent relativitat està la constant manipulació de “la realitat” pels mitjans o per forces de les quals ni tan sols som conscients (The Matrix), per tant, defineixo la idea de realitat d’una forma bastant vaga. Al final, una fotografia mai pot ser real; és considerada com a tal per les assumpcions tàcites que hem posat en qüestió durant els últims vint anys i això és el que intento reflectir en el meu treball.

-En la seva carrera poden determinar tres etapes. Primer venen les seves fotos d’àmbit domèstic, Family and friends, caracteritzades per una minuciosa posada en escena que els dóna una aparença realista. Va ser aquest el període de major identificació amb l’Escola de Boston?
-Mai hi va haver una Escola de Boston. aquest és un aspecte més d’aquesta “realitat” que s’estableix a si mateixa simplement per la seva presentació i rèplica en els mitjans. El treball titulat Family and Friends (un terme que jo mai vaig utilitzar) va ser realitzat després de deixar Boston i mai va ser concebut com una sèrie. Vaig treballar en cadascuna d’aquestes imatges sense tenir en compte les altres. Simplement es van acumular. De fet, com a mètode i com a tema es continuen acumulant.

-Després d’això, vostè deixa l’escena domèstica per començar a treballar als carrers. Quin era l’objectiu de la sèrie Hustlers, potser una necessitat d’ampliar la seva visió de la societat americana?
-Com ja he dit, no tenia intenció de treballar per constituir una sèrie o una trama que em permetés progressar d’acord a un pla establert. M’interessava el tema dels ‘hustler’ i em vaig posar en això. En aquell moment no tenia cap galeria d’art que em representés, a ningú li interessava la meva feina, així que ho vaig fer per mi mateix. Els diners per a la producció els vaig aconseguir a través de diverses beques.

(Nota: ‘Hustler’ és el terme angles per designar a la prostitució masculina, homes que presten serveis sexuals a altres homes)

La soledat i el buit dels personatges que presenta Philip-Lorca di Corcia és similar a la que podem veure en algunes fotografies de Gregory Crewdson, Jeff Wall, Alex Soth … per posar uns exemples. Aquestes estètiques coincidents en el tractament de la llum, produeixen una certa homogeneïtat en el resultat final de les seves obres, que només s’aprecia quan es seleccionen imatges de diversos autors, i es comencen a analitzar amb calma. Les similituds estètiques són productes del temps en que un viu, tots ens hem alimentat de les generacions anteriors, fins i tot sense fer-ho de manera conscient. El pes del New Color dels 80’s i el d’alguns autors considerats fotoperiodistes es veu a la generació actual, tots ells s’alimentem de les estètiques del passat sobre les quals comencem els nostres períodes formatius. El cinema, l’art, la literatura tot forma part del que al final destil·lem per produir la nostra feina. El pes dels temps en què vivim condiciona els nostres discursos narratius, i potser tots aquests autors reflecteixin en les seves obres el pessimisme dels temps que els ha tocat viure.

En les seves encarnacions modernes i postmodernes, la fotografia ha hagut d’ordenar les seves dues grans funcions. La funció moderna (Cartier Bresson, Álvarez Bravo, Robert Frank) ens mostra la vida en registres, revela veritats a priori formals, emocionals o existencials que són inherents en temps real. La funció post-moderna reconeix que en la nostra era de la informació, la fotografia és un mitjà fictici, capaç de crear realitats, la visió de la qual planteja complexos interrogants sobre la nostra manera de pensar, com atribuïm un significat, com definim la realitat i la manera com inculcar les normes i els signes col·lectius.

diCorcia redefineix la fotografia de carrer amb aquestes imatges, una captura franca, on totes les persones semblen tenir històries per explicar, però les històries no es revelen amb claredat a l’espectador. Aquestes fotos fan difusa la línia entre la definició de ‘posat’ i ‘sincer’, les expressions facials de les persones que es afegeixen intriga i interessa a la vegada, fent que l’espectador es pregunti sobre el que els subjectes poden estar pensant o sentint. Es tracta clarament de gent comú durant la seva vida diària. diCorcia ha intentat capturar la gent fent la seva vida quotidiana en un format únic.

– I què va trobar al carrer?
-El carrer va apartar la meva feina del context acadèmic. He treballat en ell des que em vaig graduar a la universitat i per a mi el seu encant és obvi. Podria dir, mirant cap enrere, que no tenia intenció d’apartar-me de cap lloc, ja que no formava part de res.

-Aquest canvi d’escenari coincideix amb un altre en la poètica de la seva obra: el pas de la ficció a la realitat. Ja no es tracta d’amics o familiars en escenes domèstiques, sinó desconeguts representant-se a si mateixos. Podríem parlar d’un canvi de personatges ficticis i escenaris reals per personatges reals i ficcionalització de l’escenari?
-No m’interessa analitzar el procés mitjançant el qual arribo a un mètode de treball. Quan treballes amb una metodologia el desenvolupament d’aquest mètode és la meitat de la feina. La resta és execució i modificació. No és una cosa que ocorri de sobte.

-Alguns han relacionat la seva obra amb la street photography, tal com va ser desenvolupada per Paul Strand, Walker Evans o Helen Levitt. Quina és la seva relació amb ells i la tradició que representen?
-No tinc més connexió que l’haver estudiat la seva obra i que formen part de la Història de la Fotografia. No seria capaç de col·locar a cap d’ells en un ordre jeràrquic d’influència sobre la meva feina. Això és tasca per a acadèmics.

-La seva manera de treballar no és la del fotògraf documentalista clàssic. Quin paper té en la seva obra l’ús d’un equip (flaixos estroboscòpics, càmera de mig format) que és el contrari de l’utilitzat en la street photography tradicional?
-Sempre he utilitzat il·luminació artificial. Sempre he superposat un cert sistema sobre el món que observo. Però no crec que els flaixos electrònics suposin una modificació de la realitat més gran que el blanc i negre.

Observant les fotografies de Philip-Lorca diCorcia, es pot pensar que si s’hagués estat allà en aquell moment, podria haver-se fet la mateixa foto. Les seves fotografies són ordinàries però segresten la imaginació de l’espectador. Si ens parem en una fotografia qualsevol de la seva obra sentirem un impuls per construir les nostres pròpies històries. Encara que les fotos semblen senzilles de fer, en realitat, cada escena ha estat molt ben preparada per diCorcia molt abans que l’obturador s’hagi disparat.

“La fotografia és com una llengua estrangera que tothom creu que parla”

diCorcia ha rebut el Artist Fellowship, National Endowment for the Arts, el 1980, 1986 i 1989, John Simon Guggenheim Memorial Foundation Fellowship, el 1987, el Alfred Eisenstaedt Award, Life Magazine, Style Essay el 1998 i el Infinity Award for Applied Photography, International Center of Photography el 2001.
diCorcia feia la seva primera exposició individual el 1985 i des de llavors ha figurat en exposicions d’un sol artista a tot el món, incloses al New York’s Museum of Modern Art; Centre National de la Photographie de Paris; London’s Whitechapel Art Gallery; Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía; Art Space Ginza de Tòquio i Hannover’s Sprengel Museum. Ha estat exhibit en exposicions col·lectives tant en els Estats Units i Europa des de 1977, va participar a l’exposició itinerant ‘Pleasures and Terrors of Domestic Comfort‘, organitzada pel MoMA de Nova York el 1991. El seu treball també va ser presentat a la Biennal Whitney 1997 al Whitney Museum of American Art, i al 2003 a l’exposició Cruel and Tender al London’s Tate Modern. A l’any següent el seu treball va ser inclòs a l’exposició ‘Fashioning Fiction in Photography Since 1990‘ al MoMA. També ha exposat a Alemanya (Essen), Espanya (Salamanca) i Suècia (Estocolm).

diCorcia viu bona part de l’any a Nova York.

.

Us deixo amb un primer vídeo, gravat directament des de casa seva de Nova York: ‘Exposed at Tate Modern: Philip-Lorca DiCorcia

.

Un segon amb l’exposició ‘A Thousand Polaroid‘:


.

I encara un tercer vídeo amb un recull de la seva obra:

.

En quant a les galeries, aquí va la primera, de ‘http://www.thecollectiveshift.com‘:

I una segona, molt complerta i ben ordenada per sèries, de la Leslie Simitch Gallery:

Altres galeries: http://jmsuarez.es/fotografia/galeria/philip-lorca-dicorcia/

.

Fonts: A la xarxa trobem molta informació de diCorcia, però és complexa d’ordenar i de pair. Coma artista viu i ha òbviament molt poc de la seva biografia i els articles parlen més de fotografies concretes o exposicions que d’una visió global de la seva obra i les influencies a la fotografia. El poupurri de links que us poso a continuació us poden ensenyar més de l’obra de diCorcia:

  1. http://www.americansuburbx.com/2010/03/interview-philip-lorca-dicorcia-on.html
  2. http://jacquelynclairecordova.tumblr.com/
  3. http://www.20minutos.es/noticia/1081483/0/philip-lorca-dicorcia/polaroid/exposicion/
  4. http://www.nyip.com/ezine/techtips/spotlight-dicorcia.html
  5. http://en.wikipedia.org/wiki/Philip-Lorca_diCorcia
  6. http://juan314.wordpress.com/category/fotografos/philip-lorca-dicorcia/
  7. http://numerof.com/blog/?p=1333
  8. http://www.artscenecal.com/ArticlesFile/Archive/Articles1997/Articles1097/PdiCorciaA.html
  9. http://www.fotografiad.com/philip-lorca-dicorcia-la-obsesion-de-un-artista/
  10. http://www.elcultural.es/version_papel/ARTE/7305/Philip-Lorca_diCorcia
  11. http://zonezero.com/zz/index.php?option=com_content&view=article&id=1019:the-theater-of-the-street-the-subject-of-the-photograph&catid=5:articles&lang=es&Itemid=
  12. http://rafaelroafotografo.blogspot.com.es/2012/03/los-vasos-comunicantes-de-la-fotografia.html
  13. http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2011/may/17/philip-lorca-dicorcia-polaroids-exhibition
  14. http://findarticles.com/p/articles/mi_m0268/is_6_37/ai_54050183/
  15. http://books.google.es/books?id=idgGH3vb2RYC&pg=PA346&lpg=PA346&dq=jeff+wall+dicorcia&source=bl&ots=1CW2vr_ZNi&sig=QesmHiNcRur2PzvW8DzVKBUwATg&hl=es&sa=X&ei=A2NiT4i2GMKEhQfN4eGVCA&ved=0CIABEOgBMAk#v=onepage&q=jeff%20wall%20dicorcia&f=false

i alguna font més…

.

M’agrada l’estètica diCorcia. M’agrada la seva narrativa per la forma que té d’escriure-la, pels temes que traca i pel molt que em fa pensar totes i cada una de les seves imatges. Preciosista com pocs fotògrafs, les imatges de diCorcia les considero una a una com petites obres d’art. De composició i especialment d’il·luminació extraordinària, l’obra d’aquest artista és una successió de petites històries personals que diCorcia ens presenta en un format narratiu que potser ja havíem vist en Wall, Crewdson o la Sherman, però que és capaç de vestir-lo de documentalisme real-ficció, estan a vegades més a prop de Winogrand i Evans que els seus col·legues de l’anomenat post-modernisme.

Amics, passeu una bona setmana i que sigueu feliços, que queda una setmana menys que la setmana passada per Setmana Santa…

Fins el proper dilluns ! Ah ! Felicitats als Joseps, Peps, Pepites i a tots els pares.

Philip-Lorca diCorcia a twitter’:

.

.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis