Collbató-Montserrat

(Artículo en castellano)

Durant aquest mes d’Abril s’inicien les pujades a la muntanya de Montserrat des de poblacions diferents. Moltes d’elles comencen per la nit, arribant als peus de Montserrat amb els primers raigs de sol.

Nosaltres vam triar la població de Collbató, des de la que vam accedir a Montserrat pel camí de les bateries, o camí vell de Montserrat. Tant mateix vam aprofitar per conèixer la vila medieval i les famoses Coves del Salnitre. Així la nostra visita va ser tot un plegat d’esport, natura, espiritualitat, arquitectura i història.

La pujada a Montserrat per aquest camí és fàcil i assequible. Començarem a caminar amb la fresca del matí, i el silenci dels carrerons. Tal i com anàvem pujant, les nostres petjades i el cant dels ocells trencaven el xiuleig del vent. Terra àrid, calcari i pedregós amb vegetació d’alzines i roures, i un sotabosc de boix i aritges, conformen el camí. Després de la primera hora de pujada, la vista és espectacular, un cel blau intens al que hi ha dibuixat un massís tan peculiar, amb aquestes formes que et conviden a deixar córrer la imaginació. Una intensa boira, que va adquirint alçada, converteix la pujada en enigmàtica.

Cap allà al Mirador de la creu de Sant Miquel, ja molt amunt, la immensitat t’atrapa, el cor se t’obre, l’aire entra als pulmons amb força i seguretat. Et sents més gran, capaç de poder amb tot. El cap s’atura, tot són sensacions, els sentits s’afinen, el que escoltes, el que veus, el que notes; la lluentor del cel, el bufar del vent, el poder de tan fermes muntanyes, i la llibertat dels ocells; tot el seu conjunt t’atrapa.

Al tram final, asfaltat, trobem turistes que han arribat amb diferents medis de locomoció, desconeixent la germanor de la muntanya, i el tan bon costum de saludar als altres caminants. Hem arribat a la civilització, al mig de tant majestuosa serralada. La visita a la basílica torna a donar-te aquella espiritualitat perduda als últims metres. Allà podem visitar els racons arquitectònics de la basílica benedictina, i deixar que la pells se’ns posi de gallina a l’escoltar el virolai per l’escolania de Montserrat.

La baixada, la vam fer per una ruta diferent, el “camí de la feixada”, més llarga, més pronunciada i això si, molt més salvatge.

Aquesta ruta passa tot just per la porta de les Coves del Salnitre, molt conegudes, formades pel conjunt de sales més grans de Catalunya; daten del Neolític, i va ser el lloc on el poble de Collbató es va lliurar de les tropes Napoleòniques, segons la llegenda, i similar a la del timbaler del Bruc. El seu us, primerament va ser per emmagatzemar aigua, després un lloc místic, i cap allà a mitjans del segle XIX, quan la fil.loxera atacà l’olivera de la que vivien els seus habitants, es va obrir al públic, i va permetre viure a la gent del poble.

Com a singularitat, és el tipus de conglomerat del que està format, juntament amb les argiles. Actualment la presència humana i el tipus d’ il.luminació artificial, està malmetent-la per una malaltia de la pedra que fa créixer líquens i falgueres.

El seu nom, del Salnitre, és degut a que amb la descomposició dels excrements dels ratpenats a Amoni, que juntament amb el Carbonat Calci de la roca, donaren lloc al salnitre, que n’utilitzaven per la fabricació de pólvora.

Les coves ocupen unes grans sales, amb unes formes orgàniques i ondulants, que inspiraren a Gaudí per a la construcció de la Sagrada Família. El color i les formes de les parets, la humitat de l’ambient, la foscor, el relliscar de l’aigua entre les esquerdes i el degoteig, harmoniós, pausat i constant, acaba donant lloc a estalactites i estalagmites que ens romanen bocabadats.

I per finalitzar, una visita a la vila medieval de Collbató. A la plaça de l’Era, tot just a l’entrada del poble, s’hi troba actualment l’Oficina de Turisme, on obtenir la informació actualitzada de les visites i esdeveniments.  Del nostre passeig, per carrerons empedrats, destaquem la Plaça de l’Església, lloc on el tutor reunia als seus vassalls per exigir-lis el pagament del cens i les diferents càrregues feudals; aquí mateix trobem Cal Tutor, una casa senyorial del segle XIII, amb finestres coronelles, antiga residència del Tutor o representant de l’Abat de Montserrat.  Baixant pel carreró d’Amadeu Vives arribem a Can Rogent, l’edifici més singular del poble, data del segle XVIII i presenta una magnífica façana esgrafiada. Continuem fins l’Arc d’en Bros, porta sud d’entrada al recinte medieval, del segle XIII, amb un arc de volta de canó d’estil romànic i un altre de mig punt gòtic.

<<< Veure més articles de viatges…

tf-1
Anuncis