De les roses dels palaus a les roses del poble

(Artículo en castellano)

El pròxim cap de setmana se celebra l’Exposició Nacional de Roses, la festa que més identifica la ciutat de Sant Feliu de Llobregat. Avui us volia parlar dels seus antecedents més llunyans, del bressol d’aquesta tradició de roses.

Segurament que alguns de vosaltres sabeu que des de fa temps em dedico a l’estudi de les grans finques de Sant Feliu de Llobregat,  i que per això cerco informació sobre les propietats més emblemàtiques d’aquesta zona: can Falguera, ca l’Erasme, can Nadal i la torre Blanca. Unes finques creades per barcelonins enriquits en diferents moments històrics.

He pogut comprovar que l’estudi d’aquestes propietats és un observatori excepcional per apropar-me al coneixement del passat. Encara avui l’entramat urbà de Sant Feliu conté rastres d’aquesta història. Molts parcs i jardins, ara públics, en són  la prova.

Des de l’època medieval persones procedents de Barcelona van adquirir-hi terres. Ho van fer per gaudir de productes agrícoles per a l’autoconsum, per diversificar les seves inversions o bé per fer ostentació de riquesa i rang. Aquests capitals procedien del comerç i de la manufactura i més tard dels negocis del ferrocarril i la indústria.

L’origen de les finques de la Quadra del Palau (després can Nadal) i de la torre Blanca cal rastrejar-lo en l’Edat mitjana; altres explotacions es van crear vinculades a l’ascens dels nous grups socials que emergien, com can Falguera, fruit dels guanys aconseguit en el comerç de finals del segle XVI i principis del XVII, o bé ca l’Erasme, resultat dels beneficis obtinguts a través de la fabricació i el comerç de les indianes de finals del segle XVIII. Aquestes finques gaudien de l’aigua de les mines de Sant Just i tenien sínies i pous que regaven fruiterars i horts.

Al llarg del segle XIX, els nobles i burgesos barcelonins van millorar el rendiment d’aquestes terres amb l’extensió del regadiu, gràcies al canal de la Infanta i a la modernització de les explotacions. A finals d’aquesta centúria els propietaris van remodelar i reconstruir els seus palaus i van ampliar les zones de jardí incorporant-hi noves varietats d’arbres i plantes ornamentals. Una mostra dels afanys d’aquell segle és la façana posterior del Palau Falguera, amb l’enjardinament de la zona; el jardí romàntic de la torre Blanca, amb el llac i el templet, i la nova casa senyorial d’Antoni Nadal, amb els característics pins que encara s’hi conserven.

Avui vull fer especial esment a la torre Blanca, una propietat on conflueixen tres termes municipals: Sant Just, Sant Joan i Sant Feliu. Una finca documentada des de fa molts segles. Primer, propietat dels Durfort, senyors de Sant Feliu al segle XIII; més tard coneguda com la torre Soler o del Fonollar, i des del segle XVI la torre Blanca. Una finca successivament propietat de diverses famílies barcelonines benestants i nobles, com els Pastor, els Requesens, els Agullana, els Dusay i els Escrivà de Romaní, entre altres. Unes terres riques perquè rebien les aigües que brollaven de les fonts de Sant Just i  seguien el curs de la riera del mateix mom.

A finals del segle XIX un membre de la família propietària, Joaquim Escrivà de Romaní, va transformar profundament la finca. Aquest home, jurista i enginyer agrícola, va ser un destacat agrarista que, com a Director General d’Agricultura, Indústria i Comerç (1891-1892) va crear les cambres agrícoles i va intentar impulsar una política de modernització agrària en el país. Abans, durant els anys vuitanta, ja havia aplicat les seves idees a la finca familiar de la torre Blanca, a partir d’introduir-hi els avenços tècnics del moment a la granja i a l’explotació agrícola. Llavors el seu pare, Josep Escrivà de Romaní i Dusay, va encarregar la reforma d’aquesta residència. Eren els anys previs a la primera exposició universal de Barcelona de l’any 1888 i Simó Dot, un pagès que va esdevenir jardiner, es va fer càrrec de dissenyar el jardí romàntic. En aquest context i en aquell temps, l’any 1885, va néixer el fill de Simó: Pere Dot.

L’obra de les persones és sempre fruit d’un temps i d’un espai. Darrere de l’obra de Pere Dot  hi ha la tradició de les grans finques de la noblesa i la burgesia, però també hi ha la tradició pagesa. La vida de generacions d’homes i dones que van treballar la terra. Pere Dot, un home de la terra, fill de pagesos, va rebre tot aquest llegat i el va dotar de significat, simbolisme i valor per a tot un poble.

En aquest sentit he recordat les paraules de la pensadora Hannah Arendt (1), quan diu que  “el ple significat de les relacions diàries no es revela en la vida quotidiana, sinó en fets no corrents, de la mateixa manera que el significat d’un període històric només es mostra en els escassos esdeveniments que l’il·luminen”. Aquesta reflexió em serveix per afegir que el significat de la tradició de tot un poble per revelar-se sovint necessita de l’obra d’un home singular, d’una persona que l’il·lumini.

Per a nosaltres el significat de l’arrelament a la terra ve de la mà de l’obra de Pere Dot Martínez i és un significat que té el millor dels símbols: les roses.

(1). ARENDT, Hannah, La condición humana. Barcelona: Paidós, 2005, p. 65.

Fotografies

Imatge 1: La finca de la torre Blanca, 1888. Fotògraf  J. E. Puig. La fotografia pertany a un àlbum amb 23 albúmines, enquadernat de pell amb daurats i ferramenta, que va regalar el marquès de Monistrol a la infanta Isabel de Borbón, coneguda com La Chata, amb motiu de la seva visita a la finca en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. L’àlbum està signat pel marqués i conté una dedicatòria/  Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·leccions. Àlbum “Recuerdo de Torre Blanca”.

Imatge 2: Membres de la família propietària de la finca torre Blanca amb diverses autoritats de Sant Feliu de Llobregat a la porta d’accés a la finca. Principi del segle XX. / Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Llorenç Sans Fàbregas.

Imatge 3: Catàlegs de roses de torre Blanca. Després de la Guerra Civil aquesta finca va iniciar l’activitat de producció roserística a través de la firma comercial “Rosas Torre Blanca”.

<<< Més articles de ‘Sant Feliu’

tf-1
Advertisements