The Deep Blue Sea

(Artículo en castellano) Era la segona vegada que anava al cinema després de vacances.. i curiosament les dues pel·lícules tractaven històries d’amor, això sí, ben diferents. Mentre que la de la setmana passada, la xinesa ‘Under the Hawthorn Tree‘ (Amor bajo el espino blanco) no vaig tenir valor de comentar-la, la del dissabte passat ‘The Deep Blue Sea‘, mereix ben bé el comentari d’avui.

Estrenada l’any passat al festival de Donosti, la pel·lícula ha tingut tota mena de problemes de distribució fins que finalment vam poder veure l’estrena la setmana passada. Terence Davies ens enlluernava a finals dels 80 amb els seus dos primers llargmetratges, les autobiogràfiques ‘Veus distants‘ (1988) i ‘El llarg dia s’acaba‘ (1992 ). Després de dues adaptacions literàries, ‘La bíblia de neó‘ (1995) i ‘La casa de l’alegria‘ (2000), i un documental sobre Liverpool, ‘Of Time and the City‘ (2009), Davies torna amb aquesta adaptació de l’obra de teatre homònima de Terence Rattingan.

The Deep Blue Sea (2011) – 98 min

DIRECTOR: Terence Davies – GUIÓ: Terence Davies (Obra: Terence Rattigan) – MÚSICA: Varios –  FOTOGRAFIA: Florian Hoffmeister –  REPARTIMENT: Rachel Weisz, Tom Hiddleston, Simon Russell Beale, Ann Mitchell, Harry Hadden-Paton, Sarah Kants, Steve Conway, Jolyon Coy.

Els cinc primers minuts son suficients per adonar-te de què va aquesta proposta d’en Davies. La passió traspassa la pantalla i t’envolta, amb una sensibilitat tal que ben bé penses que no podràs aguantar tota la pel·lícula. Escenes amanides per la penetrant música del ‘Concert per a violí i orquestra’ de Samuel Barber i escenes curtes, travellings lents que transcorren pel temps per posar-te en situació. Una apertura d’una gran obra simfònica ‘visual’ que deixa a l’espectador enganxat al seu seient.

The Deep Blue Sea‘ és d’una gran bellesa, però no únicament estètica.  El que sigui una adaptació d’una obra de teatre de Terence Rattigan, ja adaptada el 1955 per Anatole Litvak, amb Vivien Leigh, no comporta necessàriament la típica rigidesa del teatre filmat. Davies ha capturat l’essència de Rattigan i ha aconseguit una obra de factura extraordinària, un melodrama triangular d’una enorme complexitat humana i una elaborada construcció temporal, de diàlegs esquists, de llums i ombres, de cortines i finestres, de colors càlids, de mirades i silencies. Tota una obra de poesia visual.

(a iTunes Movie Trailers teniu més fragments amb  HD)

La pel·lícula, ambientada als inicis dels 50’s a Londres, explica la història de Hester Collyer, interpretada per una extraordinària Rachel Weisz, la dona del jutge de l’Audiència Sir William Collyer (Simon Russell Beale), que s’ha embarcat en una aventura apassionada amb Freddie Page (Tom Hiddleston), un esbojarrat jove ex pilot de la RAF i que és l’antítesi del seu marit, per començar força més jove… Com a història, explicada en patrons associatius en lloc d’ordre cronològic, és molt simple i té lloc a les hores següents a que Hester s’intentés suïcidar. Així comença la pel·lícula, amb extraordinàries imatges impulsades per l’angoixant concert per Violí i Orquestra de Samuel Barber, amb breus flashbacks cap enrere i endavant en el temps que, tot i ser una adaptació d’una obra de teatre, estan buids de diàlegs.  Aviat es va reconstruint la història de la seva infelicitat, primer el seu afectuós però sense passió, matrimoni, després el malaltís i obsessiu amor cap a Freddie, que desperta la seva passió sexual però que és incapaç de donar-li l’amor i l’estabilitat que el seu marit li va donar.

El drama de Hester és justament caure en aquest amor, convertint a Freddie en el seu amant perfecte, tot i saber que no ho és. Rachel Weisz realitza un memorable paper, en un difícil rol en el que compagina la contradictòria unió de passió i passivitat, enteresa i humiliació, valor i submissió. S’adonarà amb el temps que Freddie, amb tot el seu vigor, és superficial i voluble, per sempre atrapat en la guerra que va ser, amb tot el seu horror, el seu millor moment. Ell l’estima, però no amb la mateixa devoció absoluta i irracional. Cada una de les frases dels diàlegs és per aturar-s’hi una estona. Quan el seu marit li pregunta que perquè està amb Freddie si no li dona res… ella contesta, ‘sí, de tant en tant sí..‘, ‘Què? li replica el marit..’ i ella contesta ‘A ell mateix…‘.

Davies ens ofereix moltes coses en aquesta cinta. No únicament és capaç de provocar extraordinàries interpretacions, i no només al triangle central, sinó que interpreta l’obra de Rattingan d’una manera molt personal, amb una acurada estètica i amb la música, i no parlo només dels minuts inicials, sinó de les memorables escenes del pub amb cançons populars i l’èxit del 1952 ‘You belong to me‘, i el flashback de l’estació del metro, un dels millors moments de la cinta. Florian Hoffmeister, el director de fotografia, ho remata amb unes escenes visualment extraordinàries que, per a qui ens agrada la fotografia, ho podem gaudir per partida doble. Tota una lliçó.

Una pel·lícula que us recomano aneu a veure. Us deixo amb els entesos, que segur que us aportaran més raons que jo…

La Vanguardia

El País

La Razón

i a ‘tve a la carta‘ una interessant entrevista amb Davies:

PD: Glòria, em va fer molta il·lusió veure’t després de tants anys.

<<<< Més articles de la categoria ‘Cinema i Teatre’

tf-1
Anuncis