Le prénom (2012)

(Artículo en castellano) Fart de veure durant setmanes el tràiler de l’estrena més sonada d’aquesta setmana, A Roma con amor de Woody Allen, i que crec que aquesta vegada l’invent no li acabarà de funcionar, vaig voler recuperar una de les estrenes d’aquests darrers dies i que el boca-orella, més que la crítica, alabava com una de les noves sensacions del final de l’estiu. Es probable però que revisi algunes boques i orelles del meu cercle de cinèfils més influent.

Sovint he comentat la importància per a mi de veure les pel·lícules tan bon punt s’estrenen, sense deixar-se influir per comentaris i crítiques, que l’únic que fan és modular les expectatives i predisposar-te fins i tot amb els anuncis de Movierecord, que ara ja no es diu així. Aquest era el cas de ‘Le Prénom‘, cinta francesa Alexandre de La Patellière i Mathieu Delaporte i en la que tenia grans expectatives, adaptació de l’obra de teatre homònima d’aquest darrer i que ja des de l’inici opta per sorprendre’ns amb els crèdits inicials on de forma atípica apareixen únicament els noms de pila dels qui participen a la pel·lícula, sense els cognoms, amb un intent de predisposar-nos a la informalitat de l’obra, una interessant vetllada on hi podem veure representats els clichés socials parisencs, des de la gauche divine a les mencions a la literatura francesa.

Le prénom (El nom) (2012) – 109 min – França

DIRECTOR: Alexandre de La Patellière, Mathieu Delaporte – GUIÓ: Alexandre de La Patellière, Mathieu Delaporte – MÚSICA: Jérôme Rebotier – FOTOGRAFIA: David Ungaro – REPARTIMENT: Patrick Bruel, Valérie Benguigui, Charles Berling, Guillaume de Tonquedec, Judith El Zein, Françoise Fabian

Es tracta doncs d’una obra de teatre filmada, sense cap recurs cinematogràfic, tret d’intents d’algun flashback i exteriors que no acaben de funcionar, amb la rigidesa pròpia d’haver de filmar amb un parell de càmeres la successió continua de diàlegs i situacions que es produeixen en el saló d’un apartament de Paris. Estem a l’apartament de Pierre i Elizabeth, tots dos dedicats a l’ensenyament i prototipus de l’esquerra burgesa.  Vincent és el germà de Elizabeth i està casat amb Anna, tots dos esperen el seu primer fill i el sopar és per celebrar-ho. No hi pot faltar Claude, amic de la infància. Tot va molt bé fins que Vincent anuncia el nom que li posaran al seu fill.. Nom que s’ha esventat per tots els comentaris i crítiques i que considero que es millor no saber-lo abans de veure la pel·lícula..

Aquest fet nimi, normal diria de compartir amb els amics, destapa la caixa dels trons familiars per donar pas a acalorades discussions (pensava que els francesos no cridaven tant !), tensions i secrets inconfessats, amb tot un repertori de inoportuns comentaris que encara emboliquen més la troca. Veritables tragèdies a partir de coses nímies i intranscendents, jocs de paraules i divertits diàlegs que et mantenen amb el mig somriure a la cara tota la pel·lícula. És inevitable, tot i les distàncies, que et vingui al cap ‘Un dios salvaje‘, l’obra de Yasmina Reza, dirigida per Roman Polanski, al meu entendre molt millor pel·lícula i que extreu dels personatges molt més del que ho fa ‘Le prénom’.

(aquí el podeu veure en versió original)

El guió però, és fluid i va concedint seqüencialment els seus minuts a cada personatge per treure’s la careta i dir coses que no havia dit mai, fins i tot secrets inconfessables. Així, potser a diferencia de la cinta d’en Polansky, s’aconsegueix mantenir a l’espectador atrapat en successions constants de sorpreses i somriures, que no rialles, per bé que les discussions, tot i el nivell cultural aparent de tots cinc, son trivials, massa trivials per convidar a l’espectador a entrar-hi, interessar-s’hi i posicionar-se.

Tot i ser conscient en tot moment que estàs davant una obra de teatre i que d’un moment a altre baixarà el teló de la mitja part, he de reconèixer que no hi ha una excessiva sobreactuació, potser criden massa sí, però no és un Molière de Flotats. Els actors estan molt ben escollits i fan un memorable paper, on cada personatge desenvolupa bé el seu rol d’estereotipus amb les seves reaccions primàries: Vincent (Patrick Bruel), Elisabeth (Valérie Benguigui), Pierre (Charles Berling), Claude (Guillaume de Tonquédec) i Anna (Judith El Zein). Presumiblement d’autocrítica envers la pròpia societat francesa en una radiografia humana en què, també presumiblement, s’intenta que l’espectador es pugui veure representat entre Pierre, el progressista professor d’esquerres de la Sorbone, i la pedanteria, seguretat i triomfalisme conservador de Vincent. Però per si aquests extrems no ens encaixen ens ofereix l’ambigüitat i complaença de Claude. I elles? Elles saben estar al seu lloc, Elisabeth més que Anna, per bé que també perden els papers, posant ordre a una sèrie d’estúpides situacions.

La pel·lícula ha tingut gran ressò a França i en bona part ha estat degut a Patrick Bruel (en realitat Maurice Benguigui), el protagonista de la pel·lícula, i que és un conegut cantant, compositor i jugador professional de pòquer francès. El seu primer gran èxit en el món de la música va ser Marre de cette nana-là. Al 2002 va editar Entre deux, un àlbum de duets amb, entre altres, Charles Aznavour (veure vídeo), Jean-Louis Aubert o Jean-Jacques Goldman. Aquest mateix any va compondre el tema francès per al Festival d’Eurovisió, Il faut de temps, que va obtenir la cinquena posició. Ha publicat més de 10 àlbums, arribant alguns d’ells nombre ‘1’ a França.

Aquesta és la història, que compta amb tots els elements de la comèdia d’embolics, a l’estic Paco Moran (epd) i Joan Pera, on la informalitat dona pas a discussions de temes més seriosos, al meu entendre de relatiu poc interès i amb certa pretensió, i de reaccions a embolics filològics que desvetllen una realitat amagada. Malgrat tot, la cinta funciona molt bé, amb molta fluïdesa i mantenint en tot moment l’interès de l’espectador.

Interessant per passar una bona estona.

Valoració personal:

<<<< Més articles de la categoria ‘Cinema i Teatre’

tf-1
Advertisements