El Mas Lluí, un camí d’enllaç (1)

(Artículo en castellano) Els pròxims dies de la Festa de Tardor començarà a funcionar el Centre Cívic del barri Mas Lluí, el primer equipament d’un edifici en el qual, més tard, obrirà les portes l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ja hi és instal·lat, també ho faran les entitats del barri. Aquesta confluència d’entitats i de serveis culturals és una ocasió única per treballar en xarxa. Per articular un projecte en clau de barri, de ciutat i de comarca. Els ingredients hi són, la  il·lusió, també; ara només falta posar-se a treballar.

El Mas Lluí és un barri nou, que té, però, unes arrels locals indiscutibles. Recuperar pinzellades del passat del barri potser pot ajudar a enfocar el present. Per això he buscat algunes petites espurnes de la història, perquè els homes i les dones del Mas Lluí s’identifiquin amb el seu barri i des d’aquí amb la seva ciutat i la seva comarca.

Foto de capçalera: Porta d’entrada de la finca Sol i Vent (Rosas Dot, després de la Guerra Civil), a tocar Villa Victoria, a la Rambla de la Marquesa de Castellbell, on s’iniciava el camí de Mas Lluí. 1962. Fotògraf: Aragay. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció ciutadana d’imatges de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per Antoni Martí Vidal.

Un lloc de Sant Feliu Llobregat i Sant Just Desvern

Originàriament el Mas Lluí dóna nom a unes terres agrícoles emplaçades a la part nord-est del Sant Feliu i al sud-oest de Sant Just Desvern. Aquesta zona limita al nord amb el bosquet de la Salut i la penya del Moro, dins la serra de Collserola, al sud amb els actuals barris de Can Calders i Roses Castellbell, a l’oest amb la riera de la Salut, i a l’est amb la vall de Sant Just (can Gelabert i el bosc de can Roldan).

Les terres del Mas Lluí són terres margues (de color terròs), terres impermeables on no es filtra l’aigua i la deixa corre. A diferència del que passa a la Vall de Sant Just no són terres bones per fer mines que condueixin les aigües subterrànies. Són terres de torrenteres, d’aigües sobtades procedents de les pluges estacionals. Amb tot, també hi ha algun pou. El torrent de Matases, que neix al peu de la penya del Moro, travessa el barri de dalt a baix per l’actual parc d’Europa, fins arribar al carrer del Marquès de Monistrol (ja en el barri de Roses Castellbell), des d’on circula canalitzat. Aquet torrent només porta aigua de manera natural en els moments de fortes pluges, però des de la inauguració del parc, l’any 1997, també condueix, a través d’una canalització, les aigües extretes d’un pou que eleva un molí hidràulic. Al peu d’aquest molí hi ha un petit llac. L’aigua baixa per la canalització i quan arriba al final del canal torna a ser reconduïda una altre vegada a la part alta.

 
Llac i molí hidràulic del parc d’Europa, al fons la penya del Moro. 1997. Fotògraf: Blas Serrano.
Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Unit al cor de la vil·la romana origen de Sant Feliu

L’any 1970, per primera vegada es van identificar restes d’una vil·la romana al Mas Lluí[1]. Durant la dècada dels anys noranta, en el procés d’urbanització del barri, es va excavar la zona i es van trobar dos forns de ceràmica i uns paviments d’opus signinum i un dolium (contenidor ceràmic de grans dimensions) dels primers segles de l’Imperi (segles I aC-II dC). Va ser llavors quan es va aixecar un important complex rural romà, dedicat a la producció i exportació de vi en àmfores fabricades en aquest lloc. Cal tenir present que les terres margues són idònies per a la fabricació de ceràmica. Segurament que aquest establiment estava relacionat amb Barcino i amb una xarxa d’establiments del Llobregat de l’època romana. En especial estava estretament vinculat amb la vil·la romana que hi havia a l’entorn de l’actual plaça de la Vila i la Torre de la Presó, on es van trobar restes romanes (jaciments de Cal Estanquer, de la Torre de la Presó i de Can Romagosa). És a dir que el territori del Mas Lluí ha estat estretament unit al nucli que després esdevindria Sant Feliu des de, com a mínim, l’època romana.

Un camí d’enllaç

El camí del Mas Lluí era un camí molt antic. Al llarg del seu traçat es van crear diversos assentaments. Aquest camí ja existia en època romana i unia la vil·la de Dicià (després Sant Feliu) amb l’establiment vitivinícola que es va trobar al Mas Lluí; també enllaçava amb la vil·la de Verce (més tard Sant Just Desvern) i amb la vil·la romana de la Salut.

Sant Feliu de Llobregat es va fundar sobre restes de l’època romana i paleocristiana  (a la Torre de la Presó es van trobar fragments d’un sarcòfag paleocristià que podrien datar del segle IV dC). Sobre la vil·la  romana de Ticiano o Tiano (Dicià en la transcripció normalitzada actual) es va bastir la capella de Sant Feliu. L’origen de la vila medieval va ser la capella dedicada a l’advocació de Sant Feliu, construïda entre finals del segle X i principis del XI. La vil·la romana i després el lloc de Sant Feliu era al peu de la confluència de dos itineraris de la Via Augusta que provenien de Barcelona, un procedia de Sant Joan i l’altra, de Sant Just.

No sabem si el camí del Mas Lluí era un d’aquest dos itineraris de la via Augusta, però segurament va existir des de l’època de la creació de Barcino. Les restes romanes així ho semblen indicar. Aquest camí passava pels actuals carrers de Dalt i de Comte Vilardaga cap a la zona de l’actual barri de Mas Lluí, des d’on divergien dos camins, el de la Salut i el que es dirigia cap a Sant Just Desvern.

La plaça de Dicià, davant l’edifici del Centre de Civic i l’Arxiu, recorda els vincles del barri amb l’origen de Sant Feliu de Llobregat.


Forn romà del jaciment arqueològic de Mas Lluí, descobert durant les excavacions arqueològiques de 1994-1995. Directors de les excavacions i autors de la fotografia: Anna de Lanuza i Josep Maria Palet.
Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció ciutadana d’imatges de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

Camí de Mas Lluí, al costat de la finca de Pere Dot, el dia de la gran nevada de 25 de desembre de 1962. Actualment és la part del carrer del Comte de Vilardaga del barri Mas Lluí. Fotògraf: Aragay.
Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció ciutadana d’imatges de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per Antoni Martí Vidal.

L’enigmàtic Mas Lluí

En aquest indret, a la primera meitat del segle XVII, hi va haver una gran finca d’unes 50 hectàrees, propietat del Lluís Llull o Lull. Fins ara era desconegut l’orígen d’aquest topònim, però l’existència d’aquesta finca m’ha fet pensar que Mas Lluí podria ser una evolució de Mas Llull. Lluís Llull era un membre de la baixa noblesa de Barcelona, era un donzell que va viure durant la primera meitat del segle XVII.  Val a dir que des de la història de la llengua, els lingüistes diuen que és possible que  Lluhí (la grafia anterior a la normativa actual) vingui de Llull, pronunciat Llu[j] i amb canvi d’accent (2).

És difícil resseguir la història de les terres del Mas Lluí. Saber què hi havia. Esbrinar quins eren els propietaris. Després d’anys investigant la propietat de la terra a Sant Feliu i Sant Just i de buidar molts documents, fins i tot a mi em costa aproximar-me a l’evolució d’aquestes terres.

El topònim de Mas Lluí és molt tardà (segle XVII). Aquest topònim apareix associat a d’altres anteriors, ja desapareguts. En concret als topònims de Puig Descorn i Ses Penyores. A les ordinacions del segle XVII es diu que el Mas Lluí d’en Llunell (a Sant Feliu) era al Puig Descorn.  L’any  1591, Sebastià Llunell va declarar que tenia una vinya al lloc dit Ses Penyores, alies Puig del Corn. El topònim Ses Penyores ja s’esmenta al segle XIV, mentre que el de Puig d’Escorn o Puig Descorn dóna nom a un mas que hi havia l’any 1439. No sabem si aquest mas és un antecedent del Mas Lluhí.

Continua el dilluns vinent…

[1] El santfeliuenc Antoni Romagosa en va trobar restes l’any 1970

[2]. La lingüísta i professora de la Universitat de Barcelona Àngels Massip així m’ ho ha confirmat.

Fonts i bibliografia

Arxiu de la Catedral de Barcelona. Ordinacions de Sant Feliu de Llobregat de 1659 i capbreus de la Pia Almoina dels segles XIV al XVII.

AMIGÓ, Jordi; CORTADELLA, Jordi; “Prehistòria i història antiga“. Dins: DDAA, Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, 2002, p. 30-47.

DE LANUZA I GARRIGA, Anna, PALET I MARTÍNEZ, Josep Maria, Memòria de la intervenció arqueològica del salvament a la vil·la romana de la Salut-Mas Lluhí (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, novembre 1995″ [inèdit]:
 

>>>> El Mas Lluí, un camí d’enllaç (2)

<<< Més articles de ‘Sant Feliu’

tf-1
Advertisements