El Mas Lluí, un camí d’enllaç (i 2)

(Artículo en castellano)

On podien pasturar les cabres, els crestats i altre bestiar

A les ordinacions de 1659 es reglamentà la vida col·lectiva dels habitants de Sant Feliu de Llobregat. Una vila que disposava de parròquia pròpia des de 1524. En aquestes ordinacions es van regular les pastures dels ramats per preservar l’agricultura. En un dels articles es diu que:

El bestiar foraster, tant el gros com el menut, no podrà a entrar a pasturat en el terme de la vila sota pena, el boví de 10 sous per dia y 20 per nit, els tocinos, 5 sous de dia y 10 de nit, y els crestats [bocs castrats] y cabres, 10 lliures per ramat, tant de llana com de pèl, cada vegada;  y que el bestiar estigui subjecte a pagar ban i tall a l’albitre de l’amo de la terra, excepte dels crestats y cabres de la parròquia de Sant Just Desvern els quals han de poder baixar fins a la torre Espigolera, al Puig Descorn, que avui es diu mas Lluy d’en Llunell, al capdamunt, i a la de’n Gilabert en pena de 18 diners per cap per cada vegada que les cabres y els crestats siguin trobats més avall dels límits.

Pel que veiem els ramats de Sant Just podien pasturar al Mas Lluí i baixar fins a la torre Espigolera, que era a la zona de la font del Bullidor, a la dreta de la riera de Sant Just, on hi ha un camí que condueix a la masia de can Gelabert.

Foto de capçalera: Porta d’entrada de la finca Sol i Vent (Rosas Dot, després de la Guerra Civil), a tocar Villa Victoria, a la Rambla de la Marquesa de Castellbell, on s’iniciava el camí de Mas Lluí. 1962. Fotògraf: Aragay. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció ciutadana d’imatges de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per Antoni Martí Vidal.

Terres de propietaris barcelonins i de pagesos rabassaires locals

Per tradició una part d’aquestes terres de secà sempre havien estat terres de vinya. Els documents ens parlen de vinyes  durant els segles XIV al XVII als llocs de Ses Penyores o de Puig Descorn, anomenat després Mas Lluhí, però l’expansió i la generalització de la vinya va ser un fenomen que es va produir més tard, a partir de la segona meitat del segle XVIII. Llavors, es van desforestar terres marginals o poc productives fins arribar a exhaurir-se el sòl agrícola. Ho va afavorir els elevats preus del vi en el mercat.

En aquest indret hi van invertir propietaris de Barcelona, alguns havien estat nobles, com Lluís Llull (s. XVII) o, més tard, Ramon Copons i Ivorra, marquès de la Manresana i baró de Cervelló (a la primera meitat del segle XVIII); d’altres procedien del comerç i la manufactura, com Anton Casanovas Roig (1760), comerciant i fabricant de calamacs –un tipus de roba-,  o Erasme de Gònima, el fabricant d’Indianes més ric de la Barcelona de finals del segle XVIII. Alguns d’aquests propietaris, per diversificar la seva producció agrícola, tenien terres de regadiu al pla i vinyes a altres indrets, com Santa Creu, la Vall Desvern i Sant Joan Despí. L’exemple més representatiu és la casa senyorial i la finca d’Erasme de Gònima, origen de l’actual edifici de l’ Escola del Bon Salvador (les monges franceses). Com veiem les terres del pla han estat indestriablement unides a les del Mas Lluí.

També petits pagesos i arrendataris de Sant Feliu i Sant Just van rebre terres del Mas Lluí a rabassa morta (un tipus de contractes vinculat a la vida de les vinyes). Eren pagesos pobres, afamats de terra, que havien de abocar molt treball per fer viable les seves explotacions.

La plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX i principis del XX va destruir les vinyes, algunes es van abandonar i altres es van reconstituir a partir d’empelts de ceps americans. Una part del Mas Lluí va restar erm per sempre, en altres terres es van plantar presseguers de vinya, garrofers, oliveres i ametllers, i altra vegada els ramats van pasturar amb més llibertat.


Grup de veremadors en una vinya del Mas Lluí. Anys 1960 – 1970. Fotògraf: Desconegut.
Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció ciutadana d’imatges de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per Felicia Antolín Carrión

Recollida de préssecs de vinya al Mas Lluí. Després de la fil·loxera que va destruir la vinya es van estendre altres arbres fruiters, com els presseguers. 1936, juny. Fotògraf: Josep Cuñat.
Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció ciutadana d’imatges de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per Lluís Tort Guilera.

Sol i Vent, el nom de la finca de Pere Dot al Mas Lluí

Més tard, en una d’aquestes antigues vinyes abandonades es va introduir un nou correu: les roses. Durant la dècada dels anys vint, Pere Dot adquirí la finca Sol i Vent, limítrof amb el camí de Mas Lluí (actual carrer de Comte de Vilardaga, al seu pas pel barri). S’hi accedia pel la Rambla Marquesa de Castellbell, a tocar Villa Victoria. La casa la va dissenyar Nicolau Maria Rubió i Tudurí, un destacat arquitecte i paisatgista que va participar en el disseny d’edificis i jardins de la Exposició Universal de Barcelona de 1929. Pere Dot era un dels seus col·laboradors. El projecte data del mateix any de l’exposició, el 1929. En aquesta casa Pere Dot va investigar per crear noves roses. Sovint el visitaven personalitats del món de la cultura i de la política, com el President la Generalitat Francesc Macià. La casa, envoltada dels conreus de roses, es trobava sobre un petit monticle i s’hi accedia per unes escales delimitades per petits murs de contenció esglaonats, coronats per torretes.

La finca “Sol i Vent” del barri del Mas Lluí restarà per sempre unit a l’element que més identifica Sant Feliu: les roses.

El records d’unes terres: vinyes, horts i garrofers i, al capdamunt, l’antena de la Ràdio

Segons testimonis orals, a mitjans del segle XX, era habitual que el que popularment anomenaven ”les vinyes” tinguessin una part dedicada a presseguers, una altra a vinya pròpiament dita, i fins i tot un trosset d’horta.

Avui dia encara és molt present el record de dos grans garrofers que els mesos d’octubre omplien el camí de garrofes. Eren davant la vinya de Francesc Tort, més amunt de la finca de Pere Dot.

També molta gent encara té a la memòria la visió de la gran antena de Ràdio Sant Feliu al capdamunt de l’actual barri, una antena de 60 m. d’alçada que va permetre que la ràdio local es pogués sentir, entre 1959 i 1966, en un ampli radi d’acció que fins i tot comprenia l’illa de Mallorca. Segons Josep Déu, l’aleshores director de la ràdio, es tenia constància que el senyal s’havia captat fins i tot a Suècia i Finlàndia.

Sobre aquest tema permeteu-me una llicència personal. Aquests dies, amb la meva germana Miriam, hem recordat una excursió  que vam fer amb el nostre pare i els tècnics i locutors de la ràdio. Eren els anys seixanta, per a nosaltres  l’antena de l’emissora era llunyíssim. Anàvem pel camí i collíem i menjaven garrofes i ametlles, alienes al que sentien o pensaven els grans. Avui, amb la perspectiva dels anys, puc imaginar-me el que pensava el nostre pare, Matias Retuerta. Llavors la ràdio de Sant Feliu tancava les portes, incapaç de subsistir en el canvi cap a una nova freqüència: la FM. Ell deixava enrere una part important  dels millors anys de la seva vida, dels anys de locutor en aquella emissora de la ciutat.

Un barri afortunat perquè va trigar a urbanitzar-se

Des de l’any 1965 es van elaborar diversos plans d’urbanització del Mas Lluí, primer promoguts per particulars,  més tard, a partir de l’any 1969, a iniciativa de l’Ajuntament, però la Comissió d’Urbanisme de Barcelona i de Serveis Comuns de Barcelona i altres Municipis va impedir que prosperessin. Això va permetre que la zona no s’urbanitzés sota els criteris més especulatius del franquisme.

El novembre de 1992, ja en el període democràtic, s’aprovà un nou pla del Mas Lluí de Sant Feliu de Llobregat, amb 2300 habitatges i zones verdes. L’any 1995 s’iniciava la construcció dels primers pisos i el 1997 s’inaugurava el parc Europa. En els últims anys s’ha urbanitzat el Mas Lluí de Sant Just Desvern.

El camí del Mas Lluí portava a la Salut i a Sant Just Desvern, també conduïa al primer nucli de Sant Feliu. Era un camí de vinyes, roses, ramats i torrents. Gràcies a aquest camí els habitants de Sant Feliu sempre han sentit el Mas Lluí com a propi. Ara, que s’inicia una nova centralitat al Mas Lluí, és el moment de fer d’aquest nou equipament (amb el Centre Cívic i l’Arxiu), un camí d’enllaç, una via d’unió amb la resta de la ciutat i amb la comarca del Baix Llobregat.

El nou equipament del barri de Mas Lluí, vist des del carrer de Clementina Arderiu. 2012. Fotografia cedida per Mario Daban.

Fonts i bibliografia

Arxiu de la Catedral de Barcelona. Ordinacions de Sant Feliu de Llobregat de 1659 i capbreus de la Pia Almoina dels segles XIV al XVII.
Entrevista a Josep Déu, director de la ràdio, dins Alba, 1966, gener.
RETUERTA JIMÉNEZ, M. Luz, La fam de terra dels fabricants de Barcelona. El cas d’Erasme de Gònima (1790-1820). Sant Feliu de Llobregat: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, 2010. 
VIDAL I JANSÀ, Mercè, Arquitectura i urbanisme a Sant Feliu de Llobregat 1826-1936. De Pere Serra i Bosch a Nicolau M. Rubió i Tudurí. Sant Feliu de Llobregat: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, 2005.

També disponible al iTunes Store:

<<<< El Mas Lluí, un camí d’enllaç (1)

<<< Més articles de ‘Sant Feliu’

tf-1
Anuncis