Lo imposible (2012)

(Artículo en castellano)  Aquest cap de setmana llarg ha donat per moltes coses, a més eren les festes del poble i no havia de tenir massa temps per anar el cinema. Però volia fer un cinc de cinc.. Cinc pel·lícules seguides en les que hauria quedat més que satisfet. Però no ha pogut estar…

El divendres passat a molts ens va donar per anar al cinema. No regalaven les entrades ni les crispetes però el cinema estava que no hi entrava ni el acomodador. La maquinaria publicitaria havia funcionat… un director català dirigint una pel·lícula al més pur estil de Hollywood, actor escocès i actriu australiana, que parla d’uns fets que ens queden una mica lluny… Aquest còctel s’ha de veure… pensaria la gent, i au, tots cap al cinema.

La pel·lícula es projectava al festival de Donosti, fora de concurs, i en general havia arrencat les millors critiques possibles. Calia anar a veure-la i si podia ser amb tota la família millor, a les criatures els ha d’anar bé plorar una mica.

Lo Imposible (2012) – 107 min – Espanya

DIRECTOR: Juan Antonio Bayona – GUIÓ: Sergio G. Sánchez – MÚSICA: Fernando Velázquez – FOTOGRAFIA: Óscar Faura – REPARTIMENT: Naomi Watts, Tom Holland, Ewan McGregor, Marta Etura, Geraldine Chaplin, Oaklee Pendergast, Samuel Joslin, Dominic Power, Sönke Möhring, Olivia Jackson, Natalie Lorence, Nicola Harrison, Bruce Blain, Johan Sundberg, Teo Quintavalle, Jan Roland Sundberg.

A Juan Antonio Bayona, Barcelona, 1975, molts l’havíem conegut per l’Orfanato (2007), una pel·lícula que crec que no hi ha ningú que no l’hagi vist, també molt publicitada, en aquells dies amb una Belén Rueda que estava dalt de tot. A ‘Lo imposible‘ però, Bayona aspira a més, i per bé que ens fa sortir de nou a la incombustible Geraldine Chaplin, segurament per algun favor que li devia, escull dos dels protagonistes més mediàtics del panorama cinematogràfic, la Naomi Watts i l’Ewan McGregor.

En aquest cas no heu de tenir por de que us esgarri la pel·lícula, el final el sap tothom i a més veient el tràiler o els pòsters de la pel·lícula ja queda clar que, després de passar el brutal tsunami de les costes de Tailàndia al 2004, tots acaben sans i estalvis. La pel·lícula narra la historia real d’un matrimoni espanyol (americans a la pel·lícula) i els seus tres fills. Maria (Naomi Watts), Henry (Ewan McGregor) i els seus tres fills comencen les seves vacances a Tailàndia, passant uns dies en un paradís tropical. Però al matí del 26 de desembre, quan la família es relaxava a la piscina després del dia de Nadal, un soroll terrible s’eleva des del centre de la terra. Maria queda paralitzada per la por, mentre un enorme mur d’aigua recorre tot el recinte de l’hotel cap a ella….

Però intentem posar les coses al seu lloc… La primera part de la pel·lícula és de documental de National Geographic. Probablement una de les escenes, la del tsunami, més ben rodades que recordo, amb un realisme que provoca tal angoixa que pares en sec de menjar crispetes i busques el primer braç que trobes per enganxar-t’hi. Brutal. La duresa de les imatges et trasbalsa i per bé que encara no toca plorar, et deixa el cos a punt per enfrontar-te amb el que queda de pel·lícula. Una fotografia excepcional, un ritme frenètic on la música, malauradament, en lloc de potenciar les imatges el que fa es acabar-te de posar nerviós del tot. Uns minuts extraordinaris, la veritat, i que haguessin pogut suposar material suficient per acabar la pel·lícula aquí i deixar-nos amb l’angoixa del què havia estat de la família protagonista.

Però no, no s’acaba aquí i la resta de la pel·lícula ens mostra tot el procés de retrobament de la família, la mare i el fill gran per un cantó i el pare amb els dos petits per l’altre. Res a criticar a la Watts i el McGregor, no fan cap paper inoblidable però la seva és una actuació digna. En canvi sí cal esmentar al fill gran, Tom Holland, un jove actor de 16 anys que realitza un paper memorable i que l’haurem d’anar seguint perquè després de ‘Lo imposible’ i de la seva actuació a ‘Billy Elliot the Musical‘, el musical que es va poder veure al teatre Victoria Palace de Londres, és una de les joves promeses britàniques.

El que m’ha semblat però més encertat és el títol de la cinta, ‘Lo imposible’, ja que per bé es tracta d’un fet real, tot i que ara tinc els meus dubtes, la història així explicada sembla del tot impossible. I és que la pel·lícula aconsegueix que no et creguis el propi fet real en que està basada. A ‘Lo imposible’ tot està mesurat. Plores als minuts 83, 96 i 105, rius en un parell de precises escenes i no hi ha lloc per a res més. És impossible sortir-te del guió establert, no hi ha lloc per a possibles interpretacions, la pel·lícula és com una gran carretera de la que no pots sortir, tots els sentiments estan perfectament controlats. I és que ni es veu el que hi ha les vores. Del que va suposar pels tailandesos es passa de puntetes i el final escapant-se de l’horror amb un jet privat d’una coneguda companyia d’assegurances cap a la neta Singapur un lleig al patiment d’aquell país del sud-est asiàtic, a més d’una propaganda innecessària cap a aquella multinacional. Sí, se suposa que devia de ser el que va passar a la realitat però si s’hagués acabat la pel·lícula uns minuts abans ens haguéssim evitat aquest, al meu entendre, ‘inapropiat’ final.

Making-off de ‘Lo Imposible’

La pel·lícula és massa perfecta, totalment calculada i tan dirigida emocionalment que no pots evitar frenar el llagrimal en les escenes especialment preparades. No hi ha interpretació possible, més enllà del missatge de que ‘lluitant s’aconsegueix tot i que l’esperança és el darrer que es perd‘, molt a l’estil dels llibres d’autoestima i superació, dels quals en tinc opinió pròpia. Massa fotogènics tots plegats, masses casualitats que fan que un fet real sembli excessivament novel·lat, preparat pel show del cinema. Dit això, serà probablement la pel·lícula més taquillera de la història al nostre país. He llegit que durant el passat cap de setmana la pel·lícula hauria recaptat al nostre país prop de 10 milions d’Euros i l’haurien vista ja prop d’un milió i mig d’espectadors, sens dubte tot un rècord del primer cap de setmana d’estrena a les nostres pantalles.

La pel·lícula però es deixa veure i tècnicament és impecable, amb pujada d’adrenalina i més d’una llàgrima incloses, a l’estil de les grans sèries de Tele5 però no espereu gaire més.

Altres crítiques / Web oficial de la pel·lícula

Valoració personal:

<<<< Més articles de la categoria ‘Cinema i Teatre’

tf-1
Advertisements