Looper (2012)

(Artículo en castellano)  La pel·lícula d’avui es va estrenar ara fa un parell de setmanes i per bé que pràcticament vaig poder veure-la aquell mateix cap de setmana de l’estrena he preferit deixar passar uns dies per acabar-la de digerir. Vagi per endavant que ‘Looper’ és una pel·lícula de ciència-ficció i que a més tracta un tema que ja hem vist moltes vegades a la pantalla, els viatges en el temps. Això complica una trama que, com totes les del seu gènere, ja son prou rebuscades. En aquest cas però la història entra prou bé i fins i tot li trobes el seu què i molt probablement serà tema de col·loqui els següents dies del seu visionat.

Coneixíem a Rian Johnson (1973) per ‘The Brothers Bloom‘ (2008) i especialment per ‘Brick‘ (2005), la cinta en la que debutava al món del cinema i que arrencava tota mena d’elogis al festival de Sundance. Ara, a ‘Looper’, el seu tercer llargmetratge, es probable que estem davant del que pot arribar a ser un clàssic de la ciència ficció.

Looper (2012) – 118 min – USA

DIRECTOR: Rian Johnson – GUIÓ: Rian Johnson – MÚSICA: Nathan Johnson – FOTOGRAFIA: Steve Yedlin – REPARTIMENT: Joseph Gordon-Levitt, Bruce Willis, Emily Blunt, Pierre Gagnon, Paul Dano, Piper Perabo, Jeff Daniels, Garret Dillahunt, Tracie Thoms.

Son moltes les pel·lícules que han tractat el tema del viatge en el temps. A ‘Looper’ la diferència la trobem en la enginyosa trama i en el fet que, més enllà de reunir persones de temps diferents, un mateix personatge estigui representat per dues persones, que és la mateixa amb 30 anys de diferència. Sí, resulta interessant la proposta. Ens podem imaginar trobar-nos a nosaltres mateixos 30 anys més vells i a més que ens digui què he de fer a la vida per no cometre els error que he comès però que encara no he comès? Aquest plantejament en mans d’altres directors podria resultar un embolic de dimensions supremes però ‘Looper’ no confon a l’espectador i tot sembla ser d’una claredat meridiana. Com al 2072 els assassinats estan terminantment prohibits, les víctimes són enviades a través d’una màquina del temps al passat (2042), on els Loopers, un grup d’assassins a sou, s’encarreguen d’eliminar-los i desfer-se ràpidament dels seus cossos. El problema sorgeix quan Joe (Gordon-Levitt), un dels Loopers, rep des del futur un encàrrec molt especial: eliminar-se a ell mateix (Bruce Willis). (FilmAffinity)

Web oficial de la pel·lícula

La primera meitat de la pel·lícula és certament extraordinària. Aquest diàleg entre el jo-jove, Joseph Gordon-Levitt, i el jo-gran, Bruce Willis, és com a mínim sorprenent. El primer, que no entén res, amb l’arrogància que li atorga la joventut, no es reconeix amb el seu ‘jo’ trenta anys després que a més està disposat a donar-li tota mena de consells per no cometre els errors que òbviament el jove encara no ha comès. Un joc d’efecte papallona continu on tota decisió que pren el jo-jove pot tenir efectes en el jo-gran. En aquesta primera part l’estructura de la pel·lícula està perfectament dissenyada, fantàsticament rodada en successions d’espai-temps, exempta però de tot tipus d’elements futuristes, de fet el món d’ací 30 o 60 anys no és massa diferent del nostre. Se’ns mostra una societat on la majoria de la gent viu en la més absoluta misèria i on uns quants han desenvolupat una mutació que els permet tenir poders psíquics, no gaire més enllà d’aixecar un got de la taula.

Però aquests continus viatges en el temps acaben passant en un segon pla i la segona part de la cinta es centra en el xoc dels dos protagonistes i la cerca del personatge que en el futur que ha provocat tot l’enrenou. En una paraula, el dolent. Aquí és on la trama fa un gir copernicà donant més protagonisme als sentiments del personatges, on hi ha d’il·luminats, visionaris i telequinesics. És aquí on la ciencia-ficció es converteix en drama i on els dos personatges principals treuen el millor que tenen com a actors. Emily Brunt (El amigo de mi hermana, La pesca del salmón en Yemen) entra en escena, no desentonant amb els protagonistes masculins però potser eclipsada per la criatura Pierce Gagnon, que ja apunta maneres i que és el clar focus d’atenció d’aquesta segona part. Final fantàstic.

Tot plegat s’ha de considerar ‘Looper’ com una pel·lícula sorprenent, on les seves virtuts s’han de trobar més en les reflexions que et proposen els seus extraordinaris diàlegs i la llibertat que Rian Johnson deixa per desenvolupar la historia de forma natural sense obsessionar-se amb els efectes especials, en part sembla pel baix pressupost de la pel·lícula. El domini narratiu és extraordinari i el talent que ens ofereixen tant Gordon-Levitt com Bruce Willis remarcable. Tota aquesta calentura mental que ens proposen no està renyida amb el cinema d’acció del bo i amb bones dosis d’humor. Un eficaç guió que és magistralment dirigit i interpretat on potser l’única debilitat és la baixada de ritme a la segona part de la pel·lícula. De tota manera és una de les més interessants pel·lícules dels 2012 i com deia al inici un segur clàssic de la ciència-ficció.

Un sorprenent thriller de ciència ficció totalment recomanable.

Valoració personal:

<<<< Més articles de la categoria ‘Cinema i Teatre’

tf-1
Anuncis