Amour (2012)

(Artículo en castellano) Amics, aquesta vegada no sé massa com començar, ni què posar al mig ni al final d’aquesta crítica i a poc que podeu os recomano que mireu les crítiques dels experts en cinema. La raó és que encara estic trasbalsat. Poques coses tenia més clares aquest passat diumenge per la tarda, després de veure l’estrena de la darrera pel·lícula d’en Haneke el dissabte, que ràpidament fer-vos cinc cèntims del què m’havia semblat la cinta, però no vaig poder. Simplement em vaig posar malalt, les meves defenses van ser insuficients per poder pair aquest darrer lliurament i encara avui vaig d’arròs bullit.

Aquesta cinta em va fer pensar molt en la fotografia, en la seva capacitat de remoure’t la memòria, de perquè algunes imatges ens trasbalsen a uns però deixen indiferents a altres. La resposta està en les nostres experiències viscudes o en la capacitat d’imaginar-les. La cinta de Haneke és la forma més elegant de deixar ferit a tot espectador, i de mort diria, a aquells que hem, o estim vivint experiències en contexts similars. Tot plegat no tinc massa clar el recomanar-vos aquesta cinta de terror, de fer-vos passar ja no la mala estona de la projecció sinó de, espero que no masses, dies posteriors. És senzillament una ‘obra d’art’ terrible. Mai una cinta havia penetrat així al meu interior i m’havia fet patir tant.

Però d’alguna manera ja m’ho esperava. Sabia que Michael Haneke, ben conegut per obligar-nos a mirar on ningú vol mirar, i que ja ens havia regalat cintes extraordinàries com ‘La Cinta Blanca’ (2009), ‘Caché’ (2005) o ‘Funny Games’ (1997), no havia de caure en el parany de contar-nos una romàntica i clàssica història d’amor, tot i el títol, d’enfrontament a la mort i d’amor a la tercera edat. No, res a veure.

Amour (2012) – 127 min – Austria AT

DIRECTOR: Michael Haneke – GUIÓ: Michael Haneke – MÚSICA: Franz Schubert, Ludwig Van Beethoven, Johann Sebastian Bach – FOTOGRAFIA: Darius Khondji – REPARTIMENT: Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva, Isabelle Huppert, William Shimell, Ramón Agirre, Rita Blanco, Alexandre Tharaud, Laurent Capelluto, Carole Franck, Dinara Drukarova.

HANEKE_2012_Amour_official_poster.jpg (JPEG Image, 1346 × 1015 pixels) - Scaled (88%)

Haneke ens ofereix 127 minuts de gran bellesa però d’angoixa absoluta. La seva lentitud i els grans silencies encara ho potencien més. No hi ha plors, ni llàgrimes possibles que arrancar a l’espectador, aquest surt del cinema amb tot a dintre i no és capaç de descarregar-ho immediatament, no, Haneke és tan hàbil que fa que ens emportem la pel·lícula a casa, que formi ja part de les nostres vides, que recordem tots i cada un dels diàlegs perquè tots tenen un significat letal. Freda com ell, tan sols ens deixa sentir petits fragments de tres peces de piano.

La primera part és certament bella, potser diria que fins i tot pura. Haneke ens dona a conèixer el que hem de saber de la parella protagonista, és essencial per donar-nos l’estocada a la part final. Jean Louis Trintignant i Emmanuelle Riva fan una extraordinària interpretació, de diàlegs no menys suprems, precisos i mil·limetrats per entrar a les seves vides, què han estat i què son ara, potser donant sentit al títol de la pel·lícula. Però és a la segona part on Haneke esmola les seves eines per situar-nos al mig un drama psicològic que, sense arrencar-nos ni una llàgrima, ens bombardeja sense parar fins que surten els títols de crèdit. Uns llargs minuts on ens trasllada tot el dolor, el patiment i l’angoixa i que només son alliberats, en part, en un  brillant final, suficient per retornar-nos les forces per aixecar-nos de la butaca i muts anar a buscar el cotxe.

Tots i cada uns dels plans i escenes hi son per alguna raó, obrint la cinta justament amb el final tot dient-li a l’espectador: mira, ja saps com acaba això i ara t’explicaré com s’ha arribat aquí. I així ho fa, el desenvolupament és tan precís com contundent, de construcció pausada però eficaç d’una veritable bomba de rellotgeria que no explota mentre estàs assegut, sinó que ho fa camí de casa. Cal treure’s el barret, Haneke és definitivament un mestre. Només ell ens pot proposar un tema tan tractat i tan poc agradable com el de la vellesa, de l’enfrontament a la mort. De narració que frega la perfecció, Haneke ens explica amb la seva mestria la nova situació amb la que s’enfronten dos vells professors de música, de com planten cara a la mort, a la malaltia, al dolor. I ho fa amb la nostra col·laboració.

No busqueu el drama ni reflexions hollywoodianes, aquesta és una cinta europea impossible d’imaginar en el cinema americà. Ni tan sols l’amor, sinó el que el sustenta. Una constant reflexió de l’afecte i el procés de deteriorament físic, psicològic i emocional de la persona estimada. Un procés ple de sacrificis i fins i tot d’humiliació, una descripció perfecta de les relacions, de la vida més interior de la parella en front a la mort, una explosió de dolor que no per esperada és menys sobtada, un no reconèixer a la persona que has estimat. Una degradació injusta a la que ens sotmet la vida.

Ara no tinc temps d’ocupar-me de les teves preocupacions (per nosaltres)‘. La frase que el pare li diu a la filla davant la malaltia de la mare, diu tot el que ha de dir sobre la relació que els fills tenim amb els nostres pares. Encara li dono voltes. Potser sí que ens hi preocupem però els entenem?. Rodada gairebé el un pis del centre de Paris, Haneke no necessita cap tecnologia moderna per contar la seva historia, ni fa ús de la música per posar-nos tendres. Les notes de les peces de piano que sonen son cops directes al nostre cervell i afortunadament en fa un ús limitat. De filmació extremadament lenta en alguns passatges i de llarguíssims silencies, la resta és una lliçó constant d’interpretació del Trintignant i la Riva , sense desmerèixer a Isabelle Huppert, en el paper de la filla, que només necessita uns minuts per veure’ns reflectits en un mirall del que som o el que ens tocarà ser.

amour

Una proposta que ja s’ha endut els Premis de Cinema Europeu, la Palma d’or a Cannes i las nominacions a Millor Pel·lícula, Millor Actriu (Emmanuelle Riva), Millor Director, Millor Guió Original i Millor Pel·lícula de parla no anglesa als Oscar 2013. Una obra mestra que em costa descriure amb paraules i que, vagi per davant, d’efectes terribles que tardaran en desaparèixer. Vosaltres mateixos.

‘Amour de Haneke a les xarxes socials’:

haneke, amour – Topsy

Valoració personal:

valoracio

<<<< Més articles de la categoria ‘Cinema i Teatre’

tf-1
Advertisements