La post-fotografia

(Artículo en castellano)sf47b

Alguns parlen ja de l’era post-fotogràfica, de la nova revolució fotogràfica, del més enllà de la fotografia… s’organitzen xerrades i simposis i es publiquen centenars d’articles intentant definir la post-fotografia. Però veritablement ha mort la fotografia per parlar ja de la post-fotografia? Dec que jo que vaig uns anys endarrerit perquè encara no he entès la fotografia com per ara intentar entendre què es la post-fotografia…

Però què és la post-fotografia? És encara fotografia? I el més important, què és avui la fotografia per afirmar que ja no és fotografia sinó post-fotografia? Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) és potser l’assagista que més ha remogut els fonaments de la fotografia, les seves publicacions ‘Estética Fotográfica: una selección de textos (1984), Fotografía: conceptos y procedimientos (1990), El beso de Judas. Fotografía y Verdad (1997) o La cámara de Pandora: La fotografí@ después de la fotografía (2010) han estat i son les publicacions de referència si volem mínimament entendre i reflexionar sobre la fotografia. El seu article aparegut a La Vanguardia, ‘Por un manifiesto posfotográfico‘, al maig del 2011, ha estat la base de la reflexió d’avui.

La fotografia digital

És possible que la lluita que van mantenir la darrera dècada del segle passat la fotografia argèntica i la digital, amb victòria d’aquesta última, pogués ser considerat argument per afirmar que la ‘fotografia’ com s’havia entès 150 anys abans havia mort. Però cal parlar de ruptura o de simple transició? Hem d’admetre que la fotografia digital ha heretat tot allò que representava la fotografia tradicional, arraconant-la actualment a una minoria nostàlgica o potser farta del que avui ens proposa la fotografia digital, però el cert és que tècnicament la fotografia digital està suficientment preparada per substituir a la tradicional, sense aparentment, canviar el seu codi ontològic dels valors de registre de la realitat, memòria i arxiu o continuar sent possibilitadora de la creació artística.

Però la fotografia no es pot reduir a la seva visibilitat, sinó que hi intervenen els processos que la produeixen i els pensaments que la sustenten i aquí és on es pot constatar un canvi de naturalesa, afirma Fontcuberta. Cada societat necessita la seva imatge i mentre que la fotografia química representava una societat industrial, la digital respon a la nova societat de la informació. Ja no necessita un suport material, el corpus mechanicum, per existir i com diu el mateix Fontcuberta:

La post-fotografia habita Internet i els seus portals, és a dir, les interfícies que avui ens connecten al món. Les fotografies ja no recullen records per guardar sinó missatges per enviar i intercanviar.. (J. Fontcuberta)

sf45Es tracta del procés de desmaterialització de la fotografia. El seu suport, el paper, ocupava un lloc físic, avui el seu suport és la pantalla de l’ordinador, la seva matèria feta de bits i bytes i el seu lloc on habita no ocupa espai físic, és més, és ubiqua i ràpida per traslladar-se d’un lloc a altre. En la dualitat entre el cos i l’ànima de la fotografia, entre el be material i l’intel·lectual, on el primer desapareix, el corpus mechanicum, per no ser més que una ànima, el corpus misticum, que vaga per internet.

No només la fotografia digital perd el seu cos material sinó que mentre la tradicional representava una empremta, un índex de la realitat que només podíem manipular amb elements externs a la fotografia (ampliació, retall,..), la digital ja neix retocada. Tota fotografia digital està retocada de sèrie, ja que depèn del programa, sigui de la càmera o extern, que l’ha processat per poder-se veure en una pantalla d’ordinador. Aquella empremta lumínica que representava la captació de la realitat per mitjans químics ha saltat pels aires per convertir-se en un producte de mutacions successives. La seva veracitat es posa en dubte.

Fotografia i realitat

sf43Efectivament, l’ús de la fotografia com a document, o com la verificació de l’existència d’un fenomen o cosa, estava basat a la fotografia tradicional en la seva materialitat, creada a partir d’un procés químic de captació de la llum. Aquesta empremta és el que es perd a la fotografia digital i aquesta pèrdua del negatiu és el que possibilita el dubte. Mentre que avui la fotografia documental continua pretenent mostrar la fotografia com a estratègia d’autenticació, la fotografia artística ni tan sols està assumint aquesta tasca tradicional de representació de la realitat, sinó que es concep a ella mateixa com una representació. La fotografia avui, com a resultat de múltiples mutacions, ja no tendeix a representar fenòmens sinó conceptes.

La fotografia actual mostra un freqüent recurs a l’escenificació i el simulacre, amb el qual es descriu un fabulós context de suplantacions i superposicions simbòliques que acaben definint una hiperrealitat, un voler ser més real que el real, un excés de realitat.  Ja no interessa la representació de la realitat ni l’evidencia del representat. L’era digital ha trencat definitivament l’equilibri entre la realitat, la imatge i el suport físic. El fals mite de versemblança fotogràfica està agonitzant a causa de l’electrònica, afirma Pilar Gonzalo a ‘Crucifixión y criogenización en la postfotografía contemporánea‘.

Des de l’inici del debat sobre el final de la fotografia, podem afirmar però que el canvi radical de l’analògic al digital no ha invalidat les nocions de representació, identitat i memòria associades amb el dispositiu fotogràfic, tot i que ha contribuït a desestabilitzar aquestes nocions. És possible que la fotografia descobrís un nou món al sortir de la caverna de Plató, avui amb la post-fotografia és probable que haguem tornat a entrar a la caverna, amb nous llenguatges i codis visuals, sobrepassant els límits de veritat i memòria. La massificació de imatges que ronden per internet ha fet que la fotografia ja no sigui la representació del món sinó que és el món.

Les Xarxes socials

sf44Avui ens estem movent en un terreny molt més enllà d’aquesta visió de la fotografia tradicional, centrada exclusivament en la imatge, i ara l’hem de veure com el que sempre ha estat, la imatge dins dels fluxos i intercanvis que donen accés a les imatges, el significat i context. No estem en un món on la fotografia és irrellevant o substituïble per un altre mitjà, tot el contrari, la fotografia està patint una extraordinària expansió en el seu ús i influència.

Estem just vivint l’era en que fotografia i societat han arribat a una intersecció. La desmaterialització de la fotografia i l’aparició de les xarxes socials han permès una super producció d’imatges, que es transmeten i circulen per internet a una velocitat vertiginosa. Les xarxes socials com facebook, twitter, 500px, flickr, per anomenar-ne algunes, han modificat els nostres hàbits i els de la pròpia fotografia. De fet, la post-fotografia no és més que la fotografia adaptada a la nostra vida connectada a la xarxa. És el que s’anomena la vida pantàllica, és a dir un permanent estar enganxat a les pantalles dels ordinadors o dels mòbils.

Fer fotos i mostrar-les a les xarxes socials forma part dels nous protocols de comunicació de les noves subcultures urbanes post-fotogràfiques de les quals molt pocs queden al marge. Les fotos ja no recullen records per guardar sinó missatges per enviar i intercanviar i es converteixen en purs gestos de comunicació. Dintre del procés fotogràfic ja no únicament son importants les fases de la producció de la imatge, que és bàsicament el que s’ensenya als cursos de fotografia, sinó també el que li passa a la fotografia una vegada produida. On va a parar i com entra en circulació a la xarxa. Fontcuberta en el seu article comenta:

Probablement avui Alonso Quijano no embogiria a les biblioteques devorant novel·les de cavalleria sinó absort davant de la pantalla calidoscòpica de l’ordinador, una finestra que ens obre un món doble i simètric, com el que Alícia va descobrir en travessar el mirall, un món paral·lel en el qual podem viure i aventurar, i en el qual la realitat pot doblegar en gran mesura a les nostres apetències. A l’escenari virtual podem ser aquarel.listes de cap de setmana o artistes conceptuals, podem fer fotografia documental tradicional o practicar l’antifotoperiodisme. J. Fontcuberta

Estem a l’era de la fotografia ubiqua i no podem tancar els ulls a la transformació que l’era digital i les xarxes socials han provocat a la fotografia. Seguir pensant en termes de fotografia tradicional és un greu error. Vivim en una cultura entrenada per llegir imatges amb semblança fotogràfica però que no sempre han estat produïdes per un dispositiu amb una lent, al menys no únicament. Avui ja no pensem en termes del que ‘l’objectiu veu’, amb tot el que implica tècnicament, sinó en ‘què pot ser representat a la pantalla de l’ordinador’, desplaçant la importància del procés fotogràfic al resultat final i la seva distribució més que als principis d’òptica, llum o composició en el moment de fer la fotografia.

sf46La cèlebre frase del filòsof canadenc Marshall McLuhanel medi és el missatge‘ ben bé es podria aplicar a les xarxes socials. Així com el medi és entès com una extensió del cos humà, el missatge no podria ser llavors simplement reduït a ‘contingut’ o ‘informació’, perquè d’aquesta manera exclouríem algunes de les característiques més importants dels medis: el seu poder per a modificar el curs i funcionament de les relacions i les activitats humanes. McLuhan definia al ‘missatge’ d’un medi com tot canvi d’escala, ritme o pautes que el medi provoca en les societats o cultures. D’aquesta manera, el ‘contingut’ es convertix en una il·lusió, en el sentit que aquest es troba emmascarat per la intervenció del medi (la mediatització). Ara pensem amb les fotografies pujades a facebook o altres xarxes i entendrem el que volia dir McLuhan.

D’acord, ens agrada la fotografia, fem fotografies, però què fem amb les imatges? Quin és el seu destí i quins efectes produiran? Fontcuberta en la seva ponència ‘Verdades Excesivas‘ a l’escola de fotografia ‘GrisArt’ ens aporta un bon grapat de reflexions. Estem en el que Fontcuberta anomena ‘l’era de les imatges furioses’, referint-se a la massificació de imatges i a la necessitat de noves lleis, com va passar amb les lleis de Newton quan es van voler aplicar al món dels àtoms o a l’Univers. Unes imatges que canvien el seu significat pel nou medi.

Així defineix, utilitzant els termes del filòsof polonès Zygmunt Bauman sobre modernitat sòlida i líquida, el que anomena la societat post-fotogràfica com la de la fotografia sòlida i líquida. Mentre que la fotografia sòlida, la tradicional, representa una empremta de la realitat, un diàleg amb el temps, una encapsulació de l’instant per fer-nos immortals, la captació de moments excepcionals i decisius que condensen l’important, en definitiva un ‘capturar el sentit’, la fotografia líquida és tot el contrari. Representa l’acumulació, l’oblid, l’apropiació i la reescriptura. Un refer en lloc de fer, la captació de moments banals, la transitorietat, modelabilitat i ubiqüitat. La fotografia ja no es presenta nua sinó recoberta de metadades que l’inscriuen en el medi, és dir, que adquireix sentit depenent del context. És la ‘creació del sentit’.

La fotografia s’ha transformat amb l’era digital, i no per la substitució de les pel·lícules sensibles a la llum per sensors sinó per l’ús que es fan de les imatges. Les xarxes socials son un nou medi que no només han transformat la societat sinó també a la fotografia. Avui per a molts la fotografia és el nou llenguatge de comunicació en el nou món paral·lel que és internet, on el contingut no és tan important com la circulació i la gestió de la imatge, on prima la velocitat i les relacions socials. Desprenent-nos dels valors de veritat i memòria, la post-fotografia és simplement el que queda de la fotografia.

Fonts:

  1. http://www.lavanguardia.com/cultura/20110511/54152218372/por-un-manifiesto-posfotografico.html
  2. https://sites.google.com/a/fulbrightmail.org/pilar-gonzalo/publicaciones/crucifixion-y-criogenizacion-en-la-postfotografia-contemporanea
  3. http://postfotografia.blogspot.com.es/2011/09/despues-de-la-fotografia.html
  4. http://eudaldcamps.com/2012/09/30/a-traves-del-mirall-joan-fontcuberta/
  5. http://elcuadernodealbertopeces.blogspot.com.es/2011/12/23-fotografia-y-postfotografia.html
  6. http://aricmayer.blogspot.com.es/2010/06/on-post-photography.html
  7. http://www9.georgetown.edu/faculty/irvinem/cctp725/photo-post-photo1.html
  8. http://en.wikipedia.org/wiki/The_medium_is_the_message
  9. http://gbrando.blogspot.com.es/2008/10/la-diferencia-entre-el-corpus-misticum.html
  10. https://vimeo.com/36007063

i alguna font més…

..

<<< Altres articles de la serie ‘Sobre fotografia’

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1
Anuncis