Jagten (La Caza)

(Artículo en castellano) Em vaig proposar no parlar més de cinema, bé, de cinema ni de res, al menys una temporada…  però ja vaig estar a punt la setmana passada amb la ‘Side Effects’ (Efectos secundarios) de Steven Soderbergh i aquesta setmana, amb el nou lliurament del danès Thomas Vinterberg ja no m’hi he pogut estar..

En Vinterberg és un director que cal seguir de prop. Juntament amb Lars von Trier va crear la “Manifestació del Dogma 95” i el “Vot de Castedat”, com un conjunt de regles per fer cinema basat en valors tradicionals d’història, actuació i temàtica, i excloent l’ús d’elaborat efectes especials o tecnologia. Més tard s’hi afegirien els també danesos Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen, formant el Col·lectiu Dogma 95. El moviment va caure al 2005 a causa de la imprecisió de certes regles del Vot de Castedat, que incloïa l’absència de música o la gravació càmera en mà. Vinterberg ja ens havia sorprès amb cintes com ‘Festen (Celebració)’, 1998 i ‘Submarí‘, 2010 i aquest darrer lliurament venia sota el braç amb el premi al ‘Millor Actor’ (Mads Mikkelsen) al Festival de Cannes 2012 i al Premi al Millor Guió, amb altres 5 nominacions, als Premis de Cinema Europeu 2012 així com la nominació al premi de la millor pel·lícula de parla no anglesa als BAFTA 2012.

Jagten (2012) – 111 min – Dinamarca dk

DIRECTOR: Thomas Vinterberg – GUIÓ: Thomas Vinterberg, Tobias Lindholm – MÚSICA: Nikolaj Egelund – FOTOGRAFIA: Charlotte Bruus Christensen – REPARTIMENT: Mads Mikkelsen, Alexandra Rapaport, Thomas Bo Larsen, Annika Wedderkopp, Anne Louise Hassing, Lars Ranthe, Lasse Fogelstrøm, Susse Wold, Ole Dupont, Sebastian Bull Sarning.

Jagten1

Vinterberg és un geni de la narració i des de les primeres escenes ens descriu perfectament al seu personatge i el seu entorn. Es tracta de Lucas, mestre de pàrvuls, estimat pels seus petits alumnes però que passa per uns moments complicats, divorciat de la seva dona està obsessionat per poder veure al seu fill i intenta tornar en una certa estabilitat quan coneix a una noia que treballa al parvulari. Però una petita gran mentida canvia la seva vida cap a una angoixa absoluta que traspassa la pantalla i arriba fins a la darrera fila del cinema, t’enxampa de ple i ja no et deixa fins que es tornen a obrir els llums de la sala. La història flueix però amb una extraordinària naturalitat, tot un seguit d’escenes i interpretacions magistrals, de bons diàlegs, notable fotografia i moviment de la càmera. Un guió que pren força minut a minut, amb aquell realisme nòrdic, de cruesa psicològica, que contribueix definitivament a que l’espectador sigui un personatge més, que prengui part del que està passant i que, sense voler-ho, faci l’esforç mental d’entendre el que està passant. 111 minuts d’angoixa que penses que no arribaràs a veure els títols de crèdit.

Vivim en una societat, afortunadament, hiper-sensibilitzada i conscienciada pel drama de la pedofília però a la vegada encara plena de prejudicis, abraçant les aparences en lloc de la veritat, del linxament públic i les venjances. Aquesta és la societat on es desenvolupa la història de Lucas, història que podia haver passar perfectament al parvulari que tenim a sota de casa. Com reaccionaríem si hi haguessin sospites que un dels mestres dels nostres infants se’l acusa de pedofília? I si aquell mestre fos el nostre millor amic? És molt probable que com se’ns mostra a la pel·lícula…

‘La Caza’ és un reflexió sobre les conseqüències de creuar la ratlla que separa la realitat de la imaginació d’un nen, de com una societat que et pot considerar un heroi local per la nit et vol linxar a la matinada, de com l’amor es converteix en odi, de com apareixen dubtes del no res.  D’això va ‘La Caza’, d’una cacera de bruixes, on cap argument d’adult pot combatre a la innocència d’un nen. Els nens sempre diuen la veritat… Un joc que ja havíem vista la ‘Cinta Blanca’ de Haneke, on els adults juguen a ser nens i els nens a ser adults, amb una forta crítica d’una societat que s’aguanta per les aparences i que s’alimenta de mesquinesa i hipocresia. Una societat degradada, d’amics per beure, caceres i misses de Nadal, de bona educació i qualitat de vida nòrdica que salta pels aires per avergonyir-nos de ser adults.

De grans silencis i detalls, d’extraordinàries interpretacions i no menys magistrals diàlegs. Mads Mikkelsen en el paper de Lucas, que en prou feina el recordes del paper de dolent rus a ‘Casino Royale, 2006′, fa simplement un paper suprem. Protagonista absolut d’un repartiment del qual també cal fer menció d’un fantàstic Thomas Bo Larsen en el paper de Theo,  Lars Ranthe com Bruun, Susse Wold com Grethe, la directora del parvulari i un dels personatges que més acabes odiant i l’extraordinària Annika Wedderkopp, la petita protagonista que reencarna la innocència i que la fa ben grossa.

La direcció és excel·lent, el guió francament ben estructurat i la fotografia és el toc nòrdic que Vinterberg magistralment introdueix, fusionant-se tot plegat en una cinta plena de detalls, que acaba sent aterradora i que et manté constantment en un estat de suspens i angoixa que acaba per deixar-te esgotat. El final… no us el diré pas..

 lacaza

Vinterberg toca un dels temes on la nostra societat està més sensibilitzada. Un tema tan delicat com l’assetjament a menors, on avui concentrem els nostres esforços a destapar la veritat sobre els molts abusos que hi han hagut, encara que després no tinguem pebrots per fer res quan els pedòfils son religiosos. Però també ens convida a reflexionar sobre les conseqüències de no dir la veritat, que com passa a la fotografia, ni les fotos ni els nens sempre diuen la veritat. Mentre que a la fotografia les conseqüències son la manipulació en el missatge, a la història que ens presenta Vinterberg les conseqüències son la destrucció de la vida del suposat pedòfil.

Un film realment impactant que no puc fer més que el que estic fent, recomanar-lo.

‘La Caza a les xarxes socials’:

la caza Vinterberg – Topsy

Valoració personal:

4

<<<< Més articles de la categoria ‘Cinema i Teatre’

tf-1
Anuncis