Fòrum públic de ‘SOTA UN LLENÇOL DE NEU: SANT FELIU DE LLOBREGAT EL 1962’
Podeu veure un recull de fotografies del fons simplement clicant a la imatge de sota. Són les imatges que es poden veure en el llibre electrònic però no es poden veure en el pdf. Per a la descàrrega del llibre electrònic (versió Apple i Android) i del pdf clicleu les icones de més avall:
Envia’ns els teus comentaris i fotos de la nevada pel twitter amb
‘#nevada62santfeliu‘
Per veure’l al iPad trieu el format ‘iBooks‘, per veure’l a l’ordinador, format ‘pdf‘ i per a la resta de dispositius, Android i iPhone trieu el format ‘epub‘
Mira el vídeo d’instruccions per baixar el llibre des del iPad al final de la pàgina de Publicacions digitals
 |
 |
 |
|
Format iBooks
|
Fortmat pdf
|
Format epub
|
Institut Olorda. Assignatura: Història 2n de batxillerat. Professores: Clara Bargalló i Anna Argilés. Curs 2012-2013. Entrevistes realitzades:
O entra la teva història als comentaris de sota:
Hola Mari Luz: He entrat encuriosida al teu últim llibre i m’ha agradat molt el que he vist. Estic pensat de fer-ho servir a les classes de història perquè la crònica contextualizada pot servir com a eina didàctica. Un cop més, moltes gràcies per la teva feina.
Un petó. Anna Argilés
Hola Anna,
Estaria molt bé que els teus alumnes de l’Institut Olorda treballessin la nevada del 62 en el context de l’època i que preguntessin els avis i les àvies el record que en tenen. Clar que potser tots no ho podran fer perquè hi haurà molts que els seus familiars no vivien a Sant Feliu, però poden intentar preguntar a amics o a coneguts. Això podria enriquir la memòria de la nevada i de la dècada dels anys 60 a la ciutat. Podrien introduir comentaris i informacions en aquest fòrum o en altre que se’ls hi podria habilitar.
Us proposo que deixeu la vostra petita història personal. Aquí va la meva
Històries amb noms (1)
No tinc cap fotografia sobre la nevada de 1962. A casa no hi havia càmera. Llavors tenia tres anys, però aquella nevada forma part dels meus primers records d’infantesa. Feia uns mesos que havia deixat de ser filla única, des que el mes de març va arribar al món la meva germana Míriam. El dia de Nadal, recordo veure nevar des dels vidres de la porta de la cuina, des d’allà es veia una mena de gran balcó o galeria descoberta que amb unes escales conduïa a un petit jardí i a un tros d’ hort. Vivíem al núm. 13 del carrer de Josep Ricart (ara és el 25). Llavors ja hi havia bastantes cases en aquest carrer, però els solars eren nombrosos. Aquells dies va glaçar, el meu pare va caure i es va trencar la clavícula. Van trigar dos dies en poder-lo portar a l’hospital, a Barcelona, perquè el tractessin!!
Aquell hivern va fer molt de fred. La casa, una planta baixa, no estava agençada per a les baixes temperatures. Les canonades es van rebentar pel gel. A casa teníem una estufa de petroli i una llar de foc a la cuina. La meva germana petita es va refredar i va agafar una bronquitis molt forta. Encara ara la meva mare recorda les paraules del doctor Planas quan va portar la Miriam al metge: senyora, com és que em porta la nena d’aquesta manera!!!
M. Luz
Dius que el teu pare va estar 2 dies per poder anar al Hospital per la clavícula trencada. Precisament un dels records és el veure el meu pare Antoni Cauhé, de l’Ajuntament a casa i de casa a l’Ajuntament (on havia el botiquí municipal) per enguixar braços i cames. La meva mare petía per si en aquestes anades i vingudes queia ell. el meu pare a les hores tenia ja 64 anys i no anava tant lleuger com per fer aquests passejos sobre gel.
Imma,
Seria molt interessant que expliquessis els records que tens del teu pare. Tots els testimonis tenen valor, però els records sobre el metge municipal de Sant Feliu de Llobregat durant aquell temps tenen una especial rellevància. Moltes gràcies.
Tengo una imagen nítida de la nevada . Tenía cuatro años recién cumplidos y el dia 25 de Diciembre era el dia de mi santo . Vivíamos en el número 1 de la calle Joan de Batlle; la casa la componían dos viviendas una planta baja y un piso . En el piso vivíamos 8 personas : mis padres y los 6 hermanos – 5 chicas y un chico – . Habíamos llegado a Sant Feliu un año y medio antes procedentes de Salamanca .
Recuerdo muy bien la algaraza que se produjo en mi casa al despertar en aquella mañana nevada . El pequeño patio trasero estaba lleno de nieve y mi padre y mis hermanas mayores salieron a retirarla , pero a los pequeños no nos dejaban salir a tocarla y yo solo podía mirarla a través de los cristales . Estaba maravillada ! Desde la habitación de mis hermanas se podía ver mejor la acumulación de nieve en la confluencia de la calle Josep Ricart con Joan de Batlle, pero para disfrutar de ese espectáculo invernal tenía que esperar a que me permitieran entrar en la habitación y me auparan; eso sucedía de vez en cuando y me encantaba .
Recuerdo la sensación de frío intenso y de la imagen de la familia entorno a la estufa de petróleo .
En algún momento de aquellos dias , imagino que ante la insistencia de los 3 pequeños, nos dejaron salir al patio y, por fin, pude tocar la nieve.
Ignoro si en casa había cámara de fotos, posiblemente no, pero sí existen fotografías de esos dias en las que aparecen mis hermanas Margarita y Ana Mari entre la nieve a la puerta de nuestra casa . Intentaré hacerme con una copia e incluirla en esta colección .
Qué años aquellos… cuantos recuerdos de cuando éramos niñas!!! Me encanta tu historia!!
Recordo molt bé la nevada. Eren els segons Nadals que passàvem a Sant Feliu, després de que els meus pares marxessin del poble on havíem nascut tots, Almatret, avui administrativament a la comarca del Segrià però amb l’orografia clàssica de les Garrigues.
El meu pare havia trobat feina al ‘Aluminio Hispano Suiza’ i ens vam traslladar tots, quan jo tenia dos anys, a una casa de la carretera, l’Avenida del Caudillo 252, molt aprop del que durant anys va ser el Rius i just al davant de la Puntual. Era una casa molt gran, de dues plantes i terriblement freda. A la planta baixa hi havia un gran pati, amb el safareig per a rentar i el més important, la comuna, ja que la casa no tenia lavabo interior.
Nosaltres n’hi dèiem l’eixida i ens havíem de posar l’abric cada cop que volies anar al lavabo. Recordo l’eixida completament blanca, potser és aquesta la primera imatge de la nevada, amb ma mare preocupada pels conills i gallines que hi teníem fora. La segona imatge va ser la de la carretera general normalment molt transitada i amb molt soroll, però aquell dia estava completament buida i era un gran llençol de neu.
Les voreres eren aleshores molt amples i crec que feia poc que havien tret els arbres ja que recordo que els forats encara hi eren i va haver-hi gent que va caure dintre. Em van deixar córrer tot el que vaig voler, era la primera vegada que veia nevar i l’excitació era extrema.
NADAL DEL 62
Aquell dilluns encara en quedava, pels racons.
No era, ni de bon tros, com la del primer dia. Ara es presentava amb un cert to gris fosc, lleugerament terrós, i guarnida de tant en tant amb uns sospitosos forats de color groc.
Una gran part, però, ja s’havia fos, i d’aquella fantàstica catifa blanca ja només quedava un reguitzell de tolls, d’aigua especialment negra, que cada matí apareixien gelats i que aguantaven així fins gairebé el migdia.
L’aire era glaçat, i el lleuger ventet que corria traspassava els punts de la bufanda que m’havia fet la mama. També feia ineficaç la protecció de l’abriguet que duia, i que ja em començava a quedar una mica petit.
Em pelava de fred, però on més el sentia era a la mà dreta, la que agafava la cartera, ja que per tal motiu no me la podia posar a la butxaca… i també en els incipients penellons que em despuntaven a la vora superior de les orelles, causant-me un dolor sord i constant.
Ja a l’Acadèmia, mentre em recuperava, a l’amor de l’estufa de serradures que havia encès el senyor Bas, i notava com en els penellons es despertava aquella característica picor rabiosa, gaudia del retrobament amb els altres companys de classe: El Dani Brull, el Jaume Campreciós, el Josep de Ca la Gabi, el Jaume Guasch o el Díaz… i ens explicàvem els uns als altres les coses fetes durant aquestes dues darreres setmanes:
Molts de nosaltres vam quedar profundament impressionats per la pel•lícula “El experimento del doctor Quatermass”, que gairebé tots havíem anat a veure a l’Ateneu tot just començades les vacances de Nadal. Tot apuntava a que durant aquelles festes un dels motius principals dels jocs al carrer podrien haver estat les lluites contra ignots invasors procedents d’altres galàxies…
Però… no: El fabulós i màgic regal amb el qual la natura ens va obsequiar el dia de Nadal va condicionar totalment les activitats infantils d’aquelles festes:
– El Ventura i jo vam fer un ninot grandíssim a la porta de casa. Més alt que una persona!
– Nosaltres ens enfilàvem a la tanca del davant del Núria i saltàvem al corraló… Ostres, nano! T’enfonsaves fins l’aixella!
– Vam fer rodolar una bola, i es va fer tan grossa que al final ja no la podíem moure i es va quedar allà al mig… Si hi vas, encara la podràs veure.
– Hi havia uns tíos que esquiaven pel carrer Badó… amb esquís de veritat i tot, tú.
Així, gairebé tots. Qui més, qui menys tenia la seva pròpia aventura per explicar.
Jo, potser, vaig ser l’únic que no em vaig esplaiar a explicar les meves vivències, ja que tenia ben poca cosa que dir: Totes les festes les havia passat a casa sense sortir en cap moment al carrer.
El meu pare, com que era ferroviari, havia d’anar a treballar igualment a l’estació de Sant Boi encara que fos festiu, i per causa de l’estat dels carrers no hi podia anar amb la moto Vespa que tenia, sinó que ho havia de fer agafant els transports públics, que passaven quan volien i no enllaçaven els uns amb els altres, i això li suposava haver de sortir de casa molt més d’hora i també tornar molt més tard, mentre nosaltres l’esperàvem per poder, almenys, dinar o sopar plegats, encara que fos a deshora.
A més, ell, que era l’únic que sortia, va tenir la mala sort de relliscar amb una clapa de gel i, en caure, es va trencar el canell, havent d’anar igualment a treballar amb el braç enguixat. Aquest fet va ser determinant perquè jo no pogués sortir al carrer en cap moment, no fos cas que a mi em passés també el mateix!
Però ara, un cop acabades les festes i altre cop a l’escola, ja es veia propera la fi dels efectes del que tan fortament havia caracteritzat els Nadals. La represa de la cadència normal de les activitats quotidianes acabaria fent que aquells dies passats fossin ràpidament arraconats dins del món dels records.
Aquest escrit deliciós és del Juli Ochoa, una evocació d’un santjustenc amant de la història.
Hola M. Luz: 13- gener- 2013
Seguint la teva recomanació, escriure com vaig viure la gran nevada del 62,
però abans de tot
voldria dir-vos, que heu fet un treball molt bonic i també interessant donant la oportunitat per les
persones que hem nascut Sant- feliuenques tornar a viure cinquanta anys enrere, i a tots els que han
anat arribant després del 62 tenir una visió del que era, i es Sant Feliu ara. !¡Felicitats !¡
Per començar jo diré que vaig néixer, ben al mig de Sant Feliu Avenida del Caudillo 178,
també anomenat Va i Ve,
Tenia 16 anys aquell Nadal, quant en surti de la Missa del Gall, varem comprovar que començava
a nevar, ( vaig sentir, dins meu…be no t’ho sabria explicar ) la nit de Nadal, la Missa del Gall els
flocs de neu… Nadales al mig de la Plaça de la Vila….
Durant tota la nit recordo, que tot anava quedant quiet, vull dir, que al viure a la carretera
encara que 50 anys enrere, dons passaven cotxes, camions, i tot anava quedant silenciós.
La sorpresa ja va ser al mati, tot blanc, ni cotxes i un gruix, important de neu, de una neu que jo
no havia vist mai,
El primer “problema” el varem tenir amb el meu pare, ell treballava a Sant Just Desvern
de salud delicada, i treballant de nit. Al anar passat les hores i ell no arribava a casa, la mare
ja es posar neguitosa i els meus germans, van decidir anar-lo a buscar, al arribar al Carrer de la
Industria on treballava el meu pare, es van lligar els tres amb cordes, i per el mig de la carretera
van anar baixant, fins a casa. ( tot era com una peli-cula )
La neu no parava de caure, i jo el dia 26 al mati, amb les botes de goma, xino, xanos, vaig tirar
per el camí de la Salud, ( per dalt ) era meravellós, no se la neu que i havia, blanca, sense ser
trepitjada, i jo aquí caic , aquí m’aixeco tota sola, no se fins on vaig arribar, i vaig decidir tornar
enrere.
A la tarde ens varem ajuntar tots els veïns joves, i petits, al mig de la carretera per tirar-nos boles
de neu, varem gaudir tant, varem riure tant, que una “ganàpia com jo però bleda “ ni amb vaig
notar que un “pipi” se amb va escapar, sense adonar.
Tinc moltíssimes mes coses per explicar, però crec que semblaria, una novel·la….
de bons records i riure, i riure, en tinc un cavàs ple,
Desprès de problemes també dons quant la neu es va glaçar moltes cames i braços es van trencar
l’aigua també faltar, dons les canonades petaven, i de les taulades la neu es desfeia glaçada….
i a palades es tirava, al carrer dons les cases no aguantaven el pes .
Per les persones grans la Nevada del 62 amb molts sentits va ser un problema,
Per els meus 16 anys, el comte de Nadal. !¡ Un llençol de Neu !¡
Lolita Carrión
Lolita,
Quina estampa! Com vas buscar el teu espai de solitud i de bellesa, alhora que vas tenir temps per a la companyia dels altres. Sembla que aquestes coses s’han de viure de les dues maneres. Moltes gràcies per la teva història.