WINTERREISE (Viatge d’hivern)
WINTERREISE (Viatge d’hivern)
Us proposo tornar al Lied, després d’haver-hi fet una primera endinsada i un petit tast en alguna òpera. Ara m’agradaria entrar-hi de ple parlant d’un cicle sencer de Schubert. Parlar de tot un cicle de cop és massa, per tant voldria fer-ho a petites dosis en un o dos lieder per post i així poder captar realment una miqueta l’essència de Schubert, entrant de cop en una petita catedral sonora i emocional: El cicle de Winterreise (Viatge d’hivern).
Jo crec que la primera vegada que vaig sentir que el lied era la meravella més gran que jo podria sentir va ser el dia que una persona que jo he admirat molt artísticament, plorava amb un sentiment impressionant davant del cicle de Winterreise de Schubert. Aquell dia vaig sentir dins meu una nostàlgia inexplicable, un sentir que mai més m’ha deixat i m’ha acompanyat en cada instant. Allò em va portar a que el lied formés part de mi sobretot durant un període de la meva vida. Recordo aquella audició especialment doncs va ser en una taverna en un poble del nord d’Àustria. El cantant era el taverner i el va acompanyar un bon amic pianista en un acte absolutament improvisat allà en mig de tothom. A Àustria això és normal, qualsevol persona sap música i et pot cantar el Winterreise o et pot tocar el violí o el violoncel i muntar un petit concert casolà. L’audició va ser impressionant doncs Schubert és Àustria i el sentiment schubertià es respira en l’aire i en l’esperit de les persones.
Amb aquest sentiment intentaré retornar ara al Romanticisme amb Schubert i aquest cicle meravellós.
Permeteu-me que em desfaci de plaer mostrant cada dia un lied dels 24 que consta el cicle sencer i així intentarem entendre la persona que va ser Schubert, amb tota la seva grandesa, les seves misèries i sobretot la seva humanitat.
Ens trobem davant d’un conjunt de 24 lieder per a veu i piano amb text de Wilhem Müller, que expliquen sense cap línia argumental clara, el passeig d’un caminant a través d’un paisatge d’hivern, fred i ombrívol, després de saber que la seva estimada l’ha refusat. El caminant passeja i camina per diferents paratges hivernals, sol sense trobar-se ningú excepte un organillero al final del cicle.
L’hivern és una estació en que tot mor, tot és més fosc, més dur, més fred i amb aquest sentiment és amb el que ens endinsarem. Tot plegat però va molt més enllà doncs a través de la música i un seguit de metàfores trobem un contrast entre la intensitat emocional del sentiment i la rendició del inevitable, reflectint una profunda crisi existencial.
Schubert va escriure aquest cicle durant l’últim any de la seva vida. Estava malalt i es sentia molt afectat emocionalment. Escriure aquest cicle segurament va ser per a ell com una catarsi d’ell mateix. Schubert va escriure als seus amics:
“Estoy deseoso por saber lo que vosotros opináis de un ciclo que he compuesto. Me ha afectado más de lo que ningún otro lied lo había hecho nunca”
Schubert va escriure aquest cicle tenebrós sota una tremenda tensió física. El seu mal corporal anava avançant tenint cada vegada més dolors de cap. Aquest mal però el portava a escriure sense pausa d’una manera impressionant com una mena d’alliberació al dolor.
Quan Schubert va acabar el cicle i el va tocar davant dels seus amics, van opinar que era massa ombrívol. Ell sabia que aquest cicle seria comprès anys més tard. Avui en dia encara sorprèn la popularitat del Winterreise considerant el gran nivell d’exigència amb el que es troba l’oient i sobretot els intèrprets. Sols la màxima sinceritat en l’expressió i a la vegada una interpretació plena de caràcter seran capaces de donar vida a aquesta obra mestra. La seva interpretació exigeix una gran tensió de totes les forces espirituals per no fer-lo carrincló i no caure en un sentimentalisme equivocat.
Comencem doncs avui amb el primer lied Gute Nacht (Bona Nit). És un lied a ritme de caminant. Schubert va indicar el moviment a la partitura: moderat, en moviment de caminar. Tan sols s’ofereix la insinuació d’una història prèvia, però realment ja ens trobem al final de tot el que ha passat. Per què s’acomiada l’home? havia estimat a una noia i havia estat segur del seu amor, però la noia en va preferir un altre. I tot s’acaba. La vida ha perdut el seu valor.
Tota la poesia del Lied és una metàfora: Como un extraño llegué y como un extraño me marcho(…),Ahora el mundo rebosa tristeza. Mi camino está cubierto de nieve (…),Para mi viaje no puedo elegir el momento. Debo hallar mi senda en la oscuridad.(…).
Tot el significat real s’amaga darrera d’una història amorosa, però la veritat està en el sentit d’una vida, el sentit d’una vida que s’acaba i on el protagonista s’acomiada. El sentit d’una vida que s’acaba després d’un viatge i que ara de manera dura, ombrívola i dolorosa està arribant a la seva fi i l’autor reflexiona aquest final resignat de la seva sort a través de la música. Finalment hi ha resignació i rendició davant d’un final injust i massa precipitat i una reflexió, de l’autor de la música, feta des d’un gran dolor creatiu.
Us deixo dues interpretacions del mateix cantant però amb diferent pianista.
La primera comença a mig lied, coses del youtube, però crec que contemplar la interpretació del cantant (Thomas Quasthoff) i el pianista (Daniel Barenboim), ajuda a captar elements essencials. Dos genials intèrprets!
La segona interpretació no es veuen els intèrprets, però el lied és sencer. Torna a ser Thomas Quasthoff el baix-baríton. La pianista és (per mi és una de les millors, per no dir la millor, pianista actual) Maria João Pires.
.
.
<<< Veure tota la serie ‘El Lied’
.
Magnífic! Els Lieder són meravellosos, i el Winterreise m’agrada especialment. Per acompanyar-los és molt recomanable una edició bilingüe dels poemes, publicada per Acantilado, si mal no recordo.
Fins la propera!