Namíbia

<<< Part 1 del viatge

És a partir d’aquest punt quan el viatge va incrementant l’emoció exponencialment. La primera trobada va ser la d’ una manada de zebres de muntanya, totes molt estilitzades. Sota una intensa calor, ens refugiem a l’ ombra d’un arbre per dinar, quan la Dolors rep la magnífica notícia que serà àvia. Protegint-nos del sol i carregant amb aigua fresqueta, que aviat serà calenta, pugem a la Duna Eli; una finíssima sorra vermella, on les petjades del company de davant desapareixen abans de deixar caure la nostra; vegetació espinosa, on els insectes com els escarabats, escorpins i serps van deixant un rastre tan petit com ells. Tal com anem pujant el contrast d’aquest duna vermella, amb la infinitat blanca i els petits monticles muntanyosos ens transporten al somni i al diàleg intern “només per aquest moment val la pena arribar fins aquí”. Suats, extasiats i assedegats, seiem i callem, per escoltar el silenci del vent sobre la sorra, i gaudir per breus instants els diferents colors que deixa el crepuscle. Quan el sol ja s’ha amagat esclata la bogeria, baixem la duna corrent, rodant, escridassant; els cinc kilòmetres que ens separen del càmping els fem saltant, botant i cantant el “bate fado”, que Pepa intentava ensenyar-nos, i que acabà quedant-se com la cançó de les vacances.

L’endemà, som els primers en marxar, per arribar a la Duna 45 a veure sortir els primers raigs de sol. Una filera de gent, en silenci, pugem, fins arribar al cim. I allà està el sol, despuntant els primers raigs, tenyint de colors l’horitzó. Un bon esmorzar al peu de la duna ens dona forces per continuar al Sossusolei Park, on es troben els llacs Deathvlei i Hiddenvlei; formats fa cents d’anys, després d’unes gran riuades, que permeteren el creixement de les acàcies, fins que al pujar el nivell de les argiles, canvia el curs de l’aigua, assecant-se. Les acàcies velles, no poden evolucionar i es moren, les joves s’aclimaten amb arrels molt fondes. La imatge del llac mort amb el fons blanc i planer, els esquelets de les acàcies de més de 800 anys, les dunes de color coure d’uns 300 metres d’alçada davant el cel blau, i les altes temperatures a aquella hora del matí, creen un entorn d’allò més enigmàtic.

Després de dinar, continuem la visió de les dunes sobrevolant El Namib, el desert més antic del món, de més de 65 milions d’anys. El cor batega fins l’extenuació, el nostre cos triga un temps en assolir tot allò que està veient. Un somriure d’orella a orella marca el final del vol.

I per continuar experimentant, arribem a Swakopmund, on sortim tots en quads a córrer per entre les dunes. Quina experiència!!!! Increïble i molt divertida per tots, tret de la Mercedes, que es va trencar sis costelles, i junt amb la Marta va finalitzar aquí el viatge. La nit acaba amb un pastís per celebrar el meu aniversari, i un parell d’ampolles de cava, i riures que no tenen fi.

Vorejant la Costa dels Esquelets, podem veure l’endèmica planta welwistchia mirabilis, que només desenvolupa un parell de fulles,  una de les plantes més rares del món i en perill d’extinció que pot arribar als 2.000 anys;  un vaixell varat a la platja prop de les dunes, abans d’entrar a la regió del Kaokoland.  De camí,  visitem un mercat de les tribus herero, on algun dels seus membres bantús encara vesteix els models que duien els holandesos del segle XVIII. Arribem a les Epupa Falls, per passar un parell de dies de relax i descans, acampant  just a sobre de la cascada, al marge del riu Kunene, la frontera entre Angola i Namíbia, que porta les aigües caigudes a les muntanyes angoleses. Amb la calor que feia, el primer impuls va ser tirar-se a l’aigua, però atenció, la zona de corrent t’arrossegava a la cascada, i la caiguda era mortal; la zona mansa era l’habitat natural dels cocodrils. Finalment, els nens de la zona, ens van mostrar alguns gorgs on vam poder gaudir d’un tonificant bany. La vista des del turó, la cervesa fresca que ens pujà l’Íñigo, el fum de la cascada, els baobabs entre palmeres i mopanes, amb els colors canviants del crepuscle, emfatitzen la màgia d’aquell moment.

Fotos: Blanca i Jose / Cantant: Ama-Bũruxa Daweb Cultural Group Namibia / Tema: Rodisa

Visitar el poblat himba va ser tranquil, agradable, encisador, respectuós i acollidor. El cap de la tribu ens va rebre, ens explicà els seus costums;  visitem les seves cabanes, juguem amb els seus nens, fent-nos fotos i durant aquelles hores trobant-nos com “un més a casa”. Aquesta tribu, semi-nòmada i dedicada a l’agricultura i ramaderia és de les menys influenciades pel món exterior; no obstant, el govern, obliga que almenys un dels fills s’escolaritzi. Encara de l’existència de poligàmia, les dones ocupen un lloc important. El preparat ocre i llard amb el que s’empastifen el cos, els hi serveix per protegir-se del sol, i amb el preparat d’argiles que tracten el cabell aconsegueixen unes impressionants rastes cilíndriques. Per la nit trobàrem a uns quants himba ballant i jugant al billar al pub del poble, en perfecta harmonia amb nosaltres.

Camí al P.N. Etosha, visitàrem una granja de guepards, protegits a una gran finca privada, als que ens vam poder apropar i acariciar-los.

I finalment arribem a Etosha (place of dry water), un dels santuaris de la vida salvatge africana, una gran depressió, que només conté aigua tot just després de les pluges, una sabana semi-àrida de pasturatges i matolls espinosos, amb un teló de fons blanc platejat, on uns pocs dies l’any creix una alga verda que atreu a infinitat de flamencs.

Mentres ens preparaven el dinar, la bassa d’Okaukuejo ens manté petrificats, a més de 45 graus i sota un sol de justícia, observant a pocs metres manades d’elefants, springbooks, girafes, zebres, kudus, orix, elans i centenars d’ocells, tots seguint un ordre; els orix esperen a tenir espai, els springbooks són molt juganers, els elefants es venten amb les seves orelles, i es desparasiten tirant-se aigua i sorra amb la trompa,… Tota una explosió de vida, on els animals són els protagonistes d’un concert sense igual, el seu grunyir, el seu xisclar, les seves petjades…  Una refrescant piscina al lloc d’acampada, ens revitalitza, reconforta i convida a continuar de safari al parc. Dels tres dies que hi vam passar, als matins i a les tardes recorríem les pistes, les nits als tolls, sota un mant d’estels, on vam poder experimentar: neguit, pau, silenci, immensitat, olor de sal, incredulitat, patiment, emoció, calor, riure, jocs. Per aquí una família de lleons descansant, per allà les girafes alimentant-se, per l’altre banda els nyus, les zebres, els elefants que arriben al toll, en manada, aixecant una immensa polseguera i desplaçant a la resta dels animals, rinoceronts passatgers, llebres, gallines de Guinea, dycs-dycs, girafes que s’hi juguen la vida quan han de baixar l’immens coll per beure-hi, i lleons a l’aguaita de la girafa quan hi beu.

Creuem per la Franja de Caprivi, la zona nord de Namíbia, i la més poblada del país  amb les ètnies dels kavango i obambos, i els exiliats de la veïna Angola; arribem a la reserva de Mahango on veiem antílops, porcs senglars, i ja la fauna típica de paisatges d’aigua: hipopòtams, àguiles pescadores i centenars d’ocells. Per aquesta frontera, amb un personal exquisidament simpàtic, creuem a Botswana, on ens esperen moments inoblidables  amb els que continuarem el proper article.

La formació de les Dunes del Namib, té el seu origen al desert del Kalahari, sorra que és arrossegada pel riu Orange, dipositada al mar, i posteriorment portada cap al nord per la freda i humida corrent de Benguela; un dels braços del corrent circumpolar antàrtic, i responsable del clima de Namíbia, d’escassa precipitació i abundants bancs de boira a la costa. Les dunes properes formen una alineació paral·lela a la costa pels vents dominants de l’oest. Cap a l’interior, a uns 80 Km del mar, durant una època de l’any, els vents bufen en direcció contrària, trobant-se les dunes en forma d’estrella. El color vermellós d’aquestes és degut al ferro, entre els altres minerals com el quars.

.

<<< Veure més articles de viatges…

tf-1