Joan Peñalver (1): Un milicià de Sant Feliu a la guerra civil

Joan Peñalver Fernández (1): Un milicià de Sant Feliu a la guerra civil 

No, avui no parlarem de fotografia. En Mario m’ha deixat el seu espai per destinar-lo a explicar una història. I és que avui fa 75 anys de la insurrecció que va donar lloc a la guerra civil. Un cop d’Estat  contrarevolucionari contra la República que, paradoxalment, va obrir la porta a una revolució. Llavors, en el context del primers mesos de la guerra, a Catalunya, a la part oriental d’Aragó, València i algunes zones de Castella i Andalusia es va posar en pràctica un model social, que fins aquell moment només apareixia en els llibres i en les aspiracions dels anarcosindicalistes: el comunisme llibertari. Per això avui us vull explicar una experiència que hem compartit alguns membres de l’USLA i de  l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Fa uns dies, el passat 9 de juliol, van viatjar a Rieux-Minervois (França) per entrevistar Helios Peñalver, el fill de Joan Peñalver, un exiliat santfeliuenc. Helios ens va explicar la vida del seu pare, un destacat anarcosindicalista que va viure en primera persona l’experiència llibertària de la guerra civil. Helios comparteix amb el seu pare l’ideari anarquista i, des de fa anys, recull dades sobre la seva biografia i intenta transmetre tot allò que li va explicar. Va ser una trobada molt interessant que vam enregistrar en un vídeo, consultable a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

 

Joan Peñalver Fernández va néixer el 3 d’octubre de 1905 a Corvera Alta, un nucli del municipi de Múrcia, situat entre aquesta ciutat i Cartagena, prop del Puerto de Mazarrón. Un poble de camperols. Pertanyia a una família de nou fills. El seu pare, vinculat a la maçoneria, va tenir cura que els fills aprenguessin a llegir i a escriure. I, després de la mort de la mare, els va distribuir en diferents indrets. Alguns, els més grans, van marxar cap Catalunya, a treballar; i els més petits van entrar interns a un col·legi de Múrcia. Gràcies a això Joan va aconseguir una certa cultura, difícil d’aconseguir entre la classe treballadora d’aleshores. En acabar els estudis, amb 14 anys, els responsables de l’escola li van proposar entrar en el seminari, però Joan s’hi va negar perquè era lluny de la religió. Després, entre els 16 i els 18 anys va treballar de jornaler a diversos municipis de la zona de la Mancha, especialment com a temporer durant la sega. Van ser anys de lectures i formació ideològica. Anys de descobriment d’obres, com La conquesta del pa de Kropotkin i L’origen de las espècies de Darwin. Una etapa d’apropament als escrits de Malatesta i de Reclus, entre altres. Des de molt jove Joan va sentir que tenia una missió educadora i proselitista.

Llavors, després d’un conflicte amb la guàrdia civil a Múrcia, va fugir cap a Sant Feliu de Llobregat, on residien dos dels seus germans. Era l’any 1923, quan Barcelona vivia els anys dels enfrontaments entre els anarquistes i els pistoleristes comandats per Martínez Anido. Aleshores acabaven d’assassinar Salvador Seguí, “el noi del sucre”, i el moviment i les idees llibertàries bullien a Barcelona. De seguida, Joan Peñalver es va incorporar a la CNT.

Aquest sindicalista va treballar primer de peó de camins i, més tard, va aprendre l’ofici de paleta. Poc després, va començar la Dictadura de Primo de Rivera. Llavors el sindicat de la CNT era a la clandestinitat i els anarquistes eren perseguits. Durant aquell temps Peñalver va caure d’una bastida i es va fer una fractura important. Amb l’acabament de la Dictadura, l’anarcosindicalisme es va reorganitzar i va prendre embranzida. Llavors Joan Peñalver en va formar part dels quadres.

Helios ens va explicar que Joan Peñalver va participar, com a delegat del sindicat de la Vària d’Oficis de Sant Feliu de Llobregat, en el IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa, el més de maig de 1936, on es van definir els principis, tàctiques i finalitats de la CNT i del comunisme llibertari. Aleshores, l’any 1936, Peñalver no tenia feina perquè va tenir un accident laboral amb un ascensor que li va amputar un dit. El cenatista va denunciar la mútua per no voler fer-se’n càrrec. Segons Helios, aquesta circumstància va fer que no el volguessin contractar i que hagués de canviar l’ordre dels seus cognoms perquè no l’identifiquessin.

El juliol de 1936, Peñalver era dels quadres del Comitè de Defensa Confederal, els grups clandestins que informaven les autoritats. Ells sabien que s’estava gestant un cop perquè controlaven les comunicacions. El 19 de juliol es va comprar una pistola i, amb altres anarquistes armats de Sant Feliu, va anar en camió cap el quarter del Bruc, a Pedralbes. Allà es van trobar amb obrers de Terrassa i l’Hospitalet. Els militars que van restar es van rendir. Les milícies sindicals van tenir un paper important en la derrota dels colpistes a Catalunya, però també va ser fonamental que part dels militars restessin fidels a la República. El cop militar a Barcelona, com a la resta de Catalunya, havia fracassat.

El 20 de juliol, després de la important actuació dels comitès de seguretat de la CNT en la derrota dels revoltats a Barcelona, el Comitè Confederal es va reunir amb el president Companys. Llavors es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, integrat pels sindicats i les forces polítiques del Front Popular, però per prendre’n part, la CNT-FAI necessitava la ratificació del Ple de locals i comarcals del sindicat. Un dia després, es reunia el Ple a la nova seu regional de Catalunya, a la casa Cambó, per debatre la proposta. En la reunió van haver-hi dues posicions, la de Joan Garcia Oliver, que creia que el Comitè taponaria la marxa de la revolució social i que calia, en paraules textuals, “ir a por todo” per aconseguir que la CNT dirigís la marxa de la revolució cap el comunisme llibertari. I l’opció d’altres líders, com Frederica Montseny i Abad Santillán, que volien donar suport al Comitè. Va triomfar la tesi dels que defenien entrar al govern de Catalunya, per mitjà del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, mentre que Joan Garcia Oliver només va tenir el suport de Joan Peñalver i d’un company, que representaven el Comitè de Defensa Confederal de Sant Feliu de Llobregat. Tot i així, a la pràctica, les idees de Garcia Oliver van estar en la base d’algunes de les actuacions del Comitè Central i dels comitès locals que s’hi van crear. En són exemples l’organització de les col·lectivitzacions agràries i industrials, a través de les assemblees generals que triaven els comitès de fàbrica, i l’actuació de les milícies populars.

El 24 de juliol Joan Peñalver va marxar al front d’Aragó i va participar en els processos de col·lectivització de les terres d’alguns municipis.

Arribats a Casp, el 25 de juliol de 1936, es van crear dues columnes. Una, la de Durruti, havia de dirigir-se cap a Saragossa per la banda del Sud, mentre que la segona, la d’Ortiz, havia d’anar cap a la capital d’Aragó per la riba esquerra de l’Ebre.  Joan Peñalver era el delegat d’una de les centúries de la columna Ortiz, encapçalada per  l’anarquista Antonio Ortiz Ramírez. Els delegats de les centúries els triaven entre tots els milicians que en formaven part. El cognom del delegat donava nom a cadascuna de les centúries.  La columna Ortiz tenia aproximadament  2.000 membres (homes i dones) i va partir de Barcelona en tren. El seu objectiu va ser Casp, dominada per una companyia de la guàrdia civil i per falangistes aragonesos. Després de la victòria dels milicians, que van perdre 250 companys, van  passar per Azaila i es va aturar a Letux, població que van prendre el 9 d’agost.

 A la centúria anomenada Peñalver hi havia persones de Sant Feliu i d’altres pobles del partit judicial, també, segons Helios, hi havia persones que s’hi van afegir a Casp. A la centúria hi havia 5 dones: Carmen Alegria, Marta Marco, Petra Artigas, Felisa Pelegrín Vaquero i Beatriz González Fernández.

La columna Ortiz va marxar cap a Híxar (Terol), municipi on inicialment van triomfar els rebels amb el recolzament de la guàrdia civil i altres persones de dretes. Dies més tard, el 28 de juliol, ocupen la Pobla d’Hixar. Despres, a partir del 31 de juliol, la centúria de Jubert i la del coronel Àngel Martínez Peñalver, que no s’ha de confondre amb Joan Peñalver, van ocupar Hixar. Segons informació facilitada per Myrtille Gonzalvo, és possible que Joan Peñalver passés per Hixar per organitzar les coses, però no és segur del tot. Helios creu que a Hixar van recollir diners per a les milícies,  per això van anar a les cases riques, per requisar  recursos per comprar armes.

La centúria Peñalver, com altres centúries de la columna Ortiz, va estar molt compromesa amb la revolució social, política i econòmica de la part oriental de l’Aragó. Van establir comitès de defensa que substituïen els antics ajuntaments. Van actuar a Letux, (Camp de Beltxite, a 11 km de Beltxite) província de Saragossa, on van impulsar el procés de col·lectivització de la terra. Les col·lectivitzacions s’establien a partir de les terres que havien estat abandonades per persones que havien fugit i desaparegut com a conseqüència de la guerra. Algunes de les col·lectivitats més importants de l’Aragó van ser les d’Alcanyís, Calanda, Alcorissa, Vall-de-roures, Fraga o Alcampel.

Helios ens va explicar que quan la centúria va arribar a Letux, les tropes insurrectes havien marxat i els camperols havien de recollir les collites. Els pagesos els hi van preguntar com es podien organitzar. Diu Helios que el seu pare va aconseguir un local perquè dipositessin la collita i els hi va recomanar la socialització del camp a través de la creació d’una col·lectiva agrària, i així és com es va crear la col·lectiva.

Helios també recorda que el seu pare li va dir que la primera setmana de novembre de 1936 va arribar a Letux una delegació del PSUC, amb un santfeliuenc, Ventura Márquez Sicilia, un familiar llunyà de la dona de Peñalver, la mare d’Helios. La delegació hi va anar perquè el partit recomanava que es dissolguessin les col·lectivitzacions. Peñalver va proposar celebrar una assemblea entre els camperols perquè es pronunciessin sobre el tema. Els pagesos no ho van acceptar i no es va dissoldre la col·lectiva agrària. Tanmateix, ja abans, des de setembre de 1936, amb el Decret de Vicente Uribe, el PCE, que regentava el Ministeri d’Agricultura, es va intentar reconduir les col·lectivitzacions a partir de tenir com a objectiu principal la nacionalització en comptes de la col·lectivització o la socialització. De fet els comunistes sempre van ser contraris a les col·lectivitzacions.

 Vam preguntar a Helios Peñalver per un document de la Causa general que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat on s’acusa Joan Peñalver de ser un dels responsable de  les matances d’Híxar.

En relació amb aquest tema, Helios ens mostra un escrit del Grup d’Investigació del sector de Letux de l’any 1936. Un document on, segons ell, es mostra que els milicians de la seva centúria no tenien la necessitat de matar. La centúria Peñalver va detenir una sèrie de persones de dretes de Letux que consideraven perilloses. Segons Helios, els milicians van preguntar el seu pare què feien amb ells. I Joan Peñalver els hi va dir que esperessin i que els deixessin fins a la pressa de Beltxite, perquè llavors ja veurien que calia fer. Helios també ens va explicar que a finals de 1936 va haver-hi una emboscada de feixistes i falangistes que van agafar i matar un grup de milicians de la columna Ortiz, aproximadament sis o set, comandats per Lluís Jubert, un comandant de l’exèrcit republicà que també es trobava a Letux. També van afusellar a quatre residents de Letux que s’havien quedat a Saragossa. Tot plegat va fer que  que la població de Letux volgués correspondre a aquestes matances. Segons Helios, Joan Peñalver no volia donar l’ordre d’afusellar els detinguts de Letux. I la va donar perquè si no la població local l’hagués considerat un traïdor.

A mitjans de febrer de 1937 es va celebrar un congrés a Casp amb la finalitat de crear una federació de col·lectivitats regional, on van assistir 500 delegats que van representar a 80.000 col·lectivistes de l’Aragó llibertari, és possible que un d’ells fos Joan Peñalver.

Es conserva una relació dels membres de la centúria Peñalver d’abril de 1937, poc abans de la reorganització del front d’Aragó, després dels decrets de militarització de les milícies. En aquesta relació els noms de les milicianes estan tatxats perquè a partir de llavors van fer fora les dones del front. Amb els decrets de militarització de les milícies i la reorganització del front d’Aragó, part de la columna Ortiz va passar a la 25a. Divisió. Aquesta divisió també va ser comandada per Antonio Ortiz fins a la seva destitució, el 14 de setembre de 1937.

Entorn el mes de març o abril de 1937, Peñalver se’n va anar del front, juntament amb 37 milicians de la seva centúria. Ell no estava d’acord amb el decret de militarització de les milícies populars. Segons ens diu Helios, creia que la política havia dividit l’exèrcit, amb batallons ben equipats i altres que no ho estaven en absolut. Com a membre de la CNT, a l’igual que els trostskistes del POUM, va defensar que calia fer la revolució alhora que es feia la guerra. Peñalver defensava un model social basat en el comunisme llibertari. Lluitava per eliminar qualsevol estructura jeràrquica a través d’una economia i una organització política basada en òrgans de base i en comitès. Volia una associació voluntària sense estat i igualitària, per mitjà de la propietat comunitària i la col·lectivització dels béns i serveis. Un comunisme sense estat.

Llavors va intentar posar en la pràctica les seves idees a la rereguarda, en especial a Sant Feliu i al conjunt de la comarca del Baix Llobregat.

Continuarà…

Bibliografia

ALCALDE FERNÁNDEZ, Àngel “El asesinato del alcade de Letux: un ejemplo de conflictividad y violencia política en la España Rural de la II República”.

CASANOVA, Julián, República y guerra civil. Crítica: Marcial Pons, 2007.

GARCIA OLIVER, Juan, El eco de los pasos. Barcelona: Planeta, 2008.


.

.

Continua a: Joan Peñalver (2). De Roses de Llobregat a Grenoble

Advertisements