Joan Peñalver (2). De Roses de Llobregat a Grenoble

by

Joan Peñalver (2). De Roses de Llobregat a Grenoble

Joan Peñalver Fernández també va posar en pràctica les idees llibertàries a la rereguarda. Ho va fer a Sant Feliu i en general al Baix Llobregat, on va funcionar el Comitè Comarcal de les Col·lectivitzacions de treballadors de la terra i també la comarcal de la Unió de Rabassaires.

Peñalver va tenir una actuació destacada a Sant Feliu durant els primers dies de la guerra. La matinada del 19 de juliol de 1936, davant la passivitat de les autoritats civils, grups de sindicalistes van actuar a través del Comitè de Defensa Confederal. Aquest Comitè va dominar la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Feliu de Llobregat, tanmateix aquest cos es va entregar sense resistència. Els guàrdies esperaven ordres, però finalment es van rendir. Segons Helios,  van ser els de la CNT, a través del Comitè de Defensa, els que van salvar la República. La majoria dels cenetistes santfeliuencs tenien armes i els que no les tenien van anar a buscar-les a un bar de Barcelona, anomenat de la Tranquilidad, entorn el Paral·lel, regentat per anarquistes.

A partir del dia 19 de juliol i fins el 23 es va convocar una vaga general. De seguida, a instància dels membres de la CNT, en especial de Joan Peñalver, es van reunir diverses persones en assemblea a l’Ajuntament. Hi havia  representants de tots els partits polítics del Front Popular i dels sindicats. En aquesta reunió Peñalver va informar de la situació general després del cop d’Estat, d’acord amb les dades que tenia del Ple de la Confederal. D’aquesta manera es va crear el Comitè Local de Milícies Antifeixistes. Durant els dies de vaga, Peñalver i altres membres de la CNT van preparar el futur funcionament de les fàbriques i tallers de la ciutat. A partir d’aquestes idees es van fer les col·lectivitzacions al camp i a les fàbriques i es van nomenar els representants dels comitès de fàbriques i tallers.

Con hem vist en l’anterior capítol, Peñalver va marxar de seguida al front, on  va restar fins a finals del mes de març de 1937. Per tant, no hi va ser a Sant Feliu durant el mes d’agost de 1936, quan van assassinar 14 santfeliuencs al terme municipal de Castellbisbal.

Va tornar del front per fer-se una visita mèdica a Barcelona i també per raons ideològiques, perquè  estava en contra de la militarització. Després va treballar com a conserge a l’Escola Ferrer i Guàrdia de Barcelona i va fer classes destinades a adults durant uns mesos. Més tard, a instància de la CNT, va entrar a treballar al SIM (Servei d’Investigació Militar), un servei encarregat de perseguir l’espionatge, la traïció i el derrotisme a la rereguarda. Aquest organisme, però, com afirma l’historiador Julián Casanova, va acabar perseguint militants del POUM i anarquistes. Per això hi va restar molt poc temps.

Peñalver estava hospitalitzat quan els fets de maig de 1937. Quan es van produir els enfrontaments, a Barcelona i altres poblacions com Sant Feliu, entre les forces d’ordre públic de la Generalitat, amb el suport de milicians del PSUC, de la UGT i d’Estat Català, i els milicians de la CNT i la FAI, amb el suport del POUM. Aquests fets canviarien les relacions entre les forces polítiques i sindicals de la República.

A finals de 1937 li van proposar coordinar les col·lectivitzacions del Baix Llobregat. Peñalver coneixia molt bé el camp i tenia l’experiència de les col·lectivitzacions del Baix Aragó. Les col·lectives més importants de la comarca van ser la del Prat i l’Hospitalet. La de Roses de Llobregat  (Sant Feliu), emplaçada a Can Ricart, era petita, només comprenia les terres dels que van fugir o van ser executats a principi de la guerra.

Durant aquest temps va assistir al Congrés Econòmic de València en representació del Baix Llobregat. En aquest congrés es va estudiar la creació d’un banc sindical per donar suport a les col·lectivitzacions i es va debatre l’organització i planificació de les col·lectives. També les col·lectivitzacions del Llevant hi van exposar les seves experiències. Tanmateix, des de desembre de 1936, el conseller d’Agricultura de la Generalitat, Josep Calvet i Mora, ja havia apostat pel cooperativisme com a instrument per a l’estructuració de l’economia de guerra. Llavors va fomentar la creació de cooperatives al camp. Peñalver es va oposar al posicionament de la Generalitat que obligava a repartir la terra que s’havia col·lectivitzat. Sempre va estar en contra del cooperativisme. Ell es va enfrontar amb els guàrdies d’assalt i els rabassaires. Peñalver va recorre als estatuts de les col·lectives per evitar els repartiments de terres per a l’explotació individual. Els conflictes van arribar a ser greus, en especial al Prat i l’Hospitalet. Helios recorda que el seu pare li va dir que un dia, quan passava sota la via del tren, a Sant Feliu, un home li va dir que el pròxim tret seria per a ell. Sobre les col·lectives del Baix Llobregat va escriure molts anys després a l’exili. N’és una mostra aquest article que reproduïm.

La victòria dels franquistes va significar la fugida de centenars de milers de persones. Homes i dones van haver d’exiliar-se per evitar la repressió. El passat 9 de juliol, Helios ens va explicar amb detall el patiment i l’experiència dels seus pares durant l’exili. Un relat que intentarem resumir.

L’exili dels Peñalver

El mes de gener de 1939, els Peñalver se’n van anar de Sant Feliu cap a França en un camió de la Col·lectiva. Antònia Segura, la dona de Joan Peñalver, estava embarassada de 8 mesos i mig. La seva mare no la volia deixar marxar i va pujar al camió per anar-se’n amb ells, però al final la van convèncer perquè es quedés a Esplugues, on vivia una altra filla seva. En el camió també viatjava la familia del camioner, amb la dona, els fills i la sogra. Dins  hi anaven dues capses d’arxiu amb documents de les col·lectivitzacions. La nit anterior, Peñalver va cremar els documents més compromesos. En arribar a Figueres, l’aviació italiana els va bombardejar. Tots van baixar-se’n ràpidament perquè havien cosit a trets el camió i s’hi havia calat foc.  Tots els documents de l’arxiu es van cremar. La resta del camí, de Figueras a la Junquera, el van haver de fer caminant. Plovia a bots i barrals. Nevava. Les dones es refugiaven amb els seus fills sota els ponts. Diu Helios que l’aigua fins i tot se’n va dur algun nen. Quan van arribar a la frontera, l’ordre era que primer havien de passar els ancians, els nens i les dones. Joan Peñalver, en acomiadar-se d’Antònia, li va demanar que anomenés el fill Germinal. Allà se separaren. A Antònia la van portar a un hospital de Dijon (la zona Est de França, més amunt de Lyon), on va tenir el fill. Va ser un nen, però sense vida. El va perdre.

Una setmana més tard, en Joan va passar la frontera i va anar al camp d’Argelés sur Mer. Va restar en una tenda de campanya. Llavors els francesos del camp tractaven els refugiats com a salvatges. Els llançaven el pa a l’hora de dinar i molts, durant setmanes, no van tenir aliments.

En el camp, van demanar paletes i, com ell ho era, el van portar a treballar a l’exterior, a un polvorí de la zona de l’Atlàntic. Un dia, llegint la premsa, es va adonar que aviat hi arribarien els alemanys i que els refugiats espanyols durarien poc. I se’n va anar en bicicleta cap a Tolouse. Això li va salvar la vida. Els alemanys, quan van arribar, van demanar gent per treballar i els francesos els hi van entregar els espanyols. Una part  se’ls endugueren  cap a Mauthausen, on van morir molts.

Quan era a Angulen va escriure a un organisme de la Societat de Nacions per demanar ajut per trobar la seva dona. I van publicar una petita nota a la premsa. Una amiga francesa que estava amb Antònia va llegir que Peñalver la buscava, i així es van trobar a Montpeller. Més tard, un dia a Latt, al costat de Montpeller, en sortir del mercat, van robar la documentació a Antònia. Els gendarmes la van aturar i li van demanar que s’identifiqués. Antònia els va compendre perquè parlaven occità i va saber el que li demanaven:  que tornés dies després dies amb la documentació. El marit li va dir que no hi anés, però ella hi va tornar i se la van emportar al camp d’Agde. Llavors ja no hi havien refugiats catalans, sinó estrangers de diferents nacionalitats. També hi havia molts jueus. Aleshores era finals de 1940 i governava Pétain. Tot i així, va tenir sort perquè la deixaven sortir els caps de setmana per veure la família a Montpeller. Un dia va sortir del camp amb una maleta i ja no hi va tornar. Se’n va anar directament a l’estació de Montpeller on l’esperava el seu home. Junts marxaren cap a Marsella.

A Marsella Peñalver va entrar en contacte amb el consulat de Mèxic, que organitzava viatges d’exiliats cap a Amèrica. El matrimoni hi volia anar, però va tenir mala sort perquè Pétain va denunciar l’acord i es va acabar l’emigració.

Temps després, llegint el diari, Joan va veure que buscaven paletes per treballar als Alps, a la Vall de Loisin, prop de Grenoble, i s’hi van traslladar. Joan va començar a treballar pel seu compte i amb altres treballadors autònoms i de les companyies van formar part del Comitè del Moviment Llibertari Espanyol. Després de 1942, quan els alemanys ocuparen França, se’n va anar a la ressistència, a les muntanyes, a 1700 metres d’alçada, per entrevistar-se amb un grup de resistents francesos. Els espanyols eren a la Savoia, el nucli més important de resistents republicans espanyols després dels Pirineus. Com Peñalver i els seus companys desconeixien el francès, van decidir fer un altre tipus de resistència. Llavors van començar a fer sabotatges a les fàbriques que treballaven per a Alemanya. Van sabotejar els pilons d’alta tensió i van deixar sense llum vàries vegades Grenoble. El resultat va ser la detenció de tres espanyols. Milicians feixistes de Pétain els van torturar i afusellar contra un mur. Joan Peñalver es va salvar, perquè no el coneixien, era clandestí. El mes d’agost de 1941, va néixer Helios a Livet-Gavet, un poble que és a la carretera que va de Grenoble a la frontera italiana. Allà hi van restar fins el mes de març de 1944, llavors van marxar definitivament cap a Grenoble.

L’any 1944, el moviment llibertari a l’exili es va reorganitzar. Els primers en fer-ho van ser els de Tolouse, on hi havia més emigració. Peñalver i altres obrers que treballaven als pantans i a les conduccions d’aigues també ho van fer i van fundar la federació de la CNT a Crenoble, de la qual Joan va ser el Secretari General de la 5a. Regió dels Alps, una regió que anava des de Lyon fins abans d’arribar a Marsella.

En el congrés de la CNT de 1947, es va acordar intensificar la lluita armada a Espanya, llavors es van organitzar viatges clandestins a la frontera per passar els familiars que encara restaven a Espanya. A les persones que ho feien se’ls coneixia amb el nom de passadors.

Helios ens explica un episodi d’aquests anys que caldrà investigar en un futur. Entre 1948 i 1949, un tal Jiménez, de Sant Feliu, va visitar la família Peñalver. Helios no recorda el nom d’aquest anarquista però diu que tenia un germà que es deia Diego que va ser represaliat. He buscat entre la documentació sobre desapareguts durant la Guerra Civil de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, i he vist que hi ha un expedient per inscriure la desaparició de Diego Jiménez López. Segons aquesta documentació aquest sanfeliuenc va desaparèixer en acció de guerra, a València, el mes de febrer de 1939. Diu Helios que el van executar els franquistes. Al seu germà, el que va anar a visitar els Peñalver a Grenoble, també l’havien detingut, però va sortir de la presó amb l’amnistia de 1944 i va tornar a Sant Feliu. Quan Jiménez es va trobar amb els Peñalver, els va explicar  el projecte de fer un sabotatge a la fàbrica de la Sánson, a Sant Just. Aleshores es va constituir un grup, però no ho van poder fer. La Brigada politicosocial els va agafar i van condemnar Jiménez a 30 anys de presó. Va morir al penal de Burgos de tuberculosis. Helios ens ha proporcionat la fotografia que li va donar Jiménez. Una imatge de l’anarquista amb la seva família a Sant Feliu, poc abans que el detinguessin.

A partir de 1950 França va reconèixer el règim franquista i es va adherir totalment al bloc d’Occident. Aleshores es va iniciar una nova pólítica: la guerra freda. En aquell context, la policia francesa va detenir militants del PCE espanyol per espionatge a favor de Polònia. El país necessitava mostrar que vigilava els simpatitzants de la URSS.

El mes de gener de 1951, alguns refugiats espanyols deportats d’Alemanya van tornar a la vida activa i en lloc de treballar com a assalariats van començar a fer atracaments. Van ser inculpats per un atracament a Lyon. La policia va creure que la CNT hi era darrera i va detenir coneguts anarquistes, com Josep Peirats, Pasqual Fresquet; Pere Mateu i Quico Sabaté. Helios recorda que un dia se’n van endur el pare. Llavors el pare era al llit malalt i la policia va demanar autorització al metge per desplaçar-lo.  Tot i que el metge els hi va dir que no, finalment Joan es va vestir i se’n va anar amb ells. Va restar 14 mesos a la presó de Lyon. En els interrogatoris li van preguntar pel tema dels atracaments. Ell va dir que no coneixia els atracadors, també li van preguntar per Sabaté. Els policies es barallaven entre ells sense parar. Aleshores hi havia dues generacions de policies, una, que havia estat pròxima al règim de Pétain, i l’altra, que havia lluitat a la resistència i tenia simpatia pels espanyols antifranquistes. Quan va anar a Lyon, va veure que la policia havia fet una denúncia amb una prova falsa. Joan va mirar el document que aportaven i va veure que li havien falsificat la seva signatura. El més d’abril de 1952 el van deixar liure perquè no tenien càrrecs contra ell. Això li va costar la vida, a partir de llavors no va poder treballar. El van detenir perquè tenia un càrrec important a la CNT.

Durant la dècada dels cinquanta la família Peñalver va fer amistat amb Quico Sabaté. Aquest anarquista va visitar-los diverses vegades i  els hi va explicar la seva fugida de Barcelona, l’any 1949.  Peñalver es va relacionar amb Quico fins el mes de novembre de 1959, quan el va veure per última vegada. Abans de tornar a Catalunya, Sabaté va anar a casa dels Peñalver per acomiadar-se. Li van aconsellar que no sortís de França, però Quico va dir que tenia el suport del govern de Jugoslàvia per reorganitzar les guerrilles. Peñalver li va dir amb ironia: des de quan confies en els polítics?

El 1979 Joan Peñalver va tornar a Sant Feliu per primera vegada des de l’exili. Helios el va acompanyar en cotxe. Quan van arribar a la frontera, en veure les taulades del poble de Pertús, va dir: “tant patiment per això”… Va morir el 1983.

Hem d’agrair a Helios Peñalver la informació i l’acolliment que van rebre a casa seva, a Rieux-Minervois (França). Ell treballa perquè la vida del seu pare i els ideals que el van acompanyar sempre no restin en l’oblit. Diu que té ganes de visitar Sant Feliu de Llobregat. Esperem que ho pugui fer aviat.

Bibliografia i fonts documentals

Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Jutjat de primera instància i instrucció núm. 1 de Sant Feliu de Llobregat. Expedient d’inscripció de la desaparició de Diego Jiménez López. 1943.

CASANOVA, Julián, República y guerra civil. Crítica: Marcial Pons, 2007.

GELABERT, Josep Maria, “La Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil”, a: Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament, 2002.

SANTACANA, Carles, Les col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, 1989.


.

.

Article anterior: Joan Peñalver (1): Un milicià de Sant Feliu a la guerra civil

tf-1
Categoria : Historia, Sant Feliu
Etiquetes : , , , , , , , ,