Britain’s got Susan
Fa algun temps, cap a finals del 2007, el nostre amic Raül, que em consta que està tan enfeinat que no disposa de temps per participar en el nostre bloc, ens feia una interessant reflexió a propòsit del inesperat triomf d’un tal Paul Potts al concurs de la televisió britànica ‘Britain’s Got Talent’. Avui l’història es repeteix i el ‘youtube’ en va ple de l’emotiva interpretació d’una tal Susan Boyle.
Gairebé tothom parla del mateix però si sou com jo, un desconnectat de la televisió, potser n’és avui la primera vegada que en sentiu parlar de la Susan…
Tot va començar fa uns dies quan al prestigiós concurs de televisió britànica ‘Britain’s Got Talent‘, una mena de càsting a l’estil d’Operación Truinfo, va aparèixer una tal Susan Boyle. Escocesa, no massa agraciada físicament, de 47 anys, en atur i que es disposava a cantar per ser una estrella. Primer mirem el vídeo i després continuem…
Podeu clicar el símbol HD (High Definition) i a continuació el de la seva esquerra per pantalla complerta
És molta la gent que després de veure aquest vídeo confessa que s’ha emocionat, fins i tot plorat…
El patró és el mateix que en el cas de’n Potts, lletja i objecte de burles per part del públic i jurat i de cop… una veu angelical surt d’aquesta versió de ‘Betty la fea’ que crea entre el públic un sentiment de complaença, d’emoció, de suport desmesurat cap a la ‘pre-jutjada friki’ que tenen al davant. Una mena de sentiment de culpabilitat que el públic vol treure’s de sobre amb una reacció desmesurada.
A hores d’ara la interpretació de la cançó ‘I dreamed a dream’ (He somniat un somni) del musical ‘Els Miserables’ ha tingut més de 30 milions de visites, convertint-lo en un del vídeos més vistos de tota l’història en tan curt període (es va penjar el passat 11 d’Abril). Aquí una vegada més es demostra el poder mediatic de la televisió i youtube i el nombre de visites que reben els seus vídeos és considerat ja un paràmetre de popularitat.
El que vull compartir avui amb vosaltres son dos aspectes ben diferenciats del que hem vist.
Estem pre-jutjant a la gent? Jutgem les aparences? Son els seus 47 anys, la seva aparença, la seva vida solitària amb el seu gat o la seva virginitat carta de presentació suficient per fer-nos un judici de valor a priori?. És aquest fet el que provoca la reacció a l’escoltar la seva veu?
Aquesta reacció que segur que hem tingut al veure el vídeo segueix uns patrons emocionals ben clars, passant d’un pre-judici a un judici irracional.
Hagués estat el mateix si se’ns hagués presentat a una noia bufona, segura d’ella mateixa, de la que no haguessis tingut pre-judicis?
Què en penseu?
Per suposant, en escassos 10 dies ja disposa de club de fans: http://www.susan-boyle.com/. En aquest lloc trobareu tota mena de vídeos i comentaris dels seus fans. Tot un fenomen.
Manipulació emocional?
Muy interesante esta reflexión sobre lo que juzgamos anticipadamente que me ha dado algo en qué pensar, que no fueran las motos, las carreras de coches o el fútbol. Gracias Mario. Pero creo que no reaccionamos igual cuando al prejuzgado lo encontramos en otros ámbitos. ¿Acaso nos emocionamos cuándo prejuzgamos por su aspecto de poco inteligente al que nos supera en un test, jugando al ajedrez o en una prueba de selección?. ¿Tenemos sentimiento de culpabilidad al metro-cincuenta que prejuzgamos horrendo jugador de básquet y nos cose a triples?. ¿Lloramos de emoción cuándo el marginado de la oficina nos supera en las pruebas de promoción??…