El Lied (12)
RICHARD WAGNER (1813-1883)
WESENDONCK LIEDER: “Träume”
Després de Tristany i Isolda, seguirem amb uns lieder de Wagner, amb lletra de Mathilde Wesendonck. Molt important fer referència a l’autora dels poemes, doncs a part de ser la dona d’un banquer i mecenes, anomenat Otto Wesendonck, va ser el gran amor de Wagner.
Otto Wesendonck va ser el mentor que va ajudar a Wagner en la seva dolenta situació econòmica i qui va recolzar els seus nous projectes operístics. En Mathilde, Wagner, va trobar una persona molt diferent a la seva dona Minna, culta, atenta als problemes de la creació artística, per la qui aviat va sentir una passió intensa i irrefrenable.
Durant l’hivern de 1857 fins el 1858 (al mateix temps que escrivia el Tristany), Wagner va compondre la música per una sèrie de cinc poemes que va escriure la jove Mathilde.
Però qui era aquesta noia? Que va significar per Wagner? I, sobretot, què va significar per l’obra del compositor?
S’ha dit moltes vegades, que ella, i sobretot, l’amor que ell va sentir per ella, van ser la inspiració necessària per escriure el Tristany. Es diu que ella es va entregar per complet, amb un amor pur i místic, sent una Isolda, inspiradora suprema…
Avui dia, molts biògrafs també comenten que no va ser un pes tan determinant en el projecte del Tristany. Es diu que ella va voler viure amb la comoditat i el luxe junt amb el seu espòs i a la vegada la passió exaltada amb el compositor, sense renunciar a res.
Tot plegat no deixa de ser un drama humà teixit entre Wagner i Mathilde Wesendonck, doncs els dos es trobaven casats amb persones a les quals no volien ferir. Després de proposar-se l’alternativa de la unió o la separació, decideixen la separació en mig d’escenes dramàtiques. Sembla ser, que en l’obra del Tristany, Wagner sublimarà la seva passió per Mathilde Wesendonck, qui renuncia a Wagner (Tristany), per evitar patiments al seu marit i fills, una dona mortalment ferida en silenci on enterra el seu patiment entre els seus poemes, la gran heroïna somniada per Wagner, fidel al seu marit (rei Marke) i fidel al seu gran estimat (Tristany) per sempre…
Els cinc poemes són:
Der Engel – L’àngel
Stehe Still – Atura’t
Im Treibhaus – A l’hivernacle. Anomenat també, estudi per al Tristany
Schmerzen – Penes
Träume – Somnis. Anomenat també, estudi per al Tristany
En les cinc cançons, batega el secret d’un amor impossible, que es manifesta per imatges i significats ocults.
Avui escoltarem l’últim d’aquests cinc lieder. El quatre de desembre, Wagner rep el poema que ha de completar amb la seva música, tan ple de cites del Tristany que més tard serà anomenat com a estudi per al Tristany.
Lletra:
Us deixo una primera versió amb Nina Stemme, una soprano formidable, que canta Wagner amb tota la tècnica i la passió que es necessita. Jozef de Beenhouwer al piano. Per mi, potser la que arriba més.
Posarem una versió de Kirsten Flagstad, considerada una de les millors cantants wagnerianes del segle XX. La versió és antiga però sensacional. Director: Hans Knappertsbusch.
Finalment posaré la versió de Jessye Norman. He de reconèixer aquesta vegada que no és potser la més impressionant.
.
<<< Veure tota la serie ‘El Lied’
.
Comparteix l'article:
Olga, fantàstica entrada.
He votat la versió més clàssica. Totes tres són bones, però la calidesa i dolçor de la veu de la Flagstad, s’ajusta més a la música. La Stemme està una mica distant i la Norman, potser massa opulenta.
És força complicat després de llegir l’opinió d’en Joaquim, poder escoltar sense estar influenciat per el seu saber i bon gust. He de reconèixer que també la què més m’ha agradat es la veu de la Flagstad. Però el veritable plaer és poder comparar tres veus molt diferents i gaudir amb elles, així com dels teus comentaris.
Olga, no et perdis la peli “Le concert” que acaben d’estrenar. Allà et fa sentir com realment la música és molt més que notes musicals….
Blanca
Moltes gràcies,
N’he sentit a parlar i si tu l’has vist i la recomanes hi aniré. Ja t’explicaré.
Olga
Jo aquest matí encara tenia els ulls plorosos i a sobre m’he castigat veient de nou la part més emocional dos o tres vegades més, total, que aquest diumenge ja no faré res de bo..
A veure si la puc comentar amb un article però, apart de la poca substància de l’argument, la pel·lícula té la gran virtut de fer-te creure que estàs davant de la perfecció, de la millor interpretació possible de Concert per Violí i Orquestra de Tchaikovsky. I aquesta sensació desferma totes i cada una de les teves fibres sensibles…
Ahir al vestpre vaig anar a veure la pel·lícula. Fantàstica.
Vaig riure primer com una boja i vaig plorar després que m’havia de reprimir amb força per no sanglotar de tanta emoció. Emocionalment ha estat un dragon-kan.
M’ha agradat moltíssim.