Leonard Freed
No se si serà el darrer fotògraf de Magnum de la sèrie però el cert és que qui avui ens visita és un dels més interessants documentalistes de tots els que ha vist passar l’agència per les seves files.
Ens trobem davant d’un fotògraf de gran competència, rigor i honestedat, que ens deixa una obra extraordinària que ens permet no només conèixer alguns dels grans moviments socials de la segona meitat del segle passat sinó també conèixer-lo a ell mateix mitjançant la seva fotografia. Un fotògraf que havia de visitar abans que s’acabés la sèrie. Amics, avui amb nosaltres: 94. Leonard Freed
Neix un 23 d’octubre de 1929 a Brooklyn, Nova York. Freed va créixer al barri de Brooklyn. Els seus pares, Sam i Rose van néixer de famílies jueves a Minsk, Rússia, però es van conèixer i casar després que van emigrar als Estats Units, escapant d’una onada de persecucions a la seva terra natal al voltant de la Primera Guerra Mundial.
Al 1952, Freed va viatjar per Europa, i ho continuaria fent les dues dècades posteriors. Es va establir a Amsterdam fins que es va mudar a Nova York al 1970. L’Europa de postguerra era un enigma per Freed, una terra de gran civilització artística, l’aura familiar, el trauma jueu, la destrucció i la redempció de la postguerra. En la seva ment, Alemanya era la peça central.
Va dedicar la seva carrera com a fotògraf per donar sentit al seu lloc dins d’un món complex. Va obtenir el reconeixement internacional com a membre del col·lectiu de fotògrafs Magnum, creant imatges que documenten les transformacions globals de la segona meitat del segle XX. El compromís de Freed amb la història i la geografia es reflecteix a través de fotografies en les quals mostra els seus subjectes superposats a les capes socials dels seus paisatges en un únic marc.
Reporter gràfic de Magnum des de 1972 i col·laborador de prestigioses publicacions d’Europa i Estats Units, era conegut com el fotògraf dels drets civils, per la seva cobertura en profunditat de la comunitat afroamericana durant els anys en què es van alçar contra la violència i la discriminació racial. Les imatges que va captar van aparèixer en les portades de prestigioses publicacions a tot el món com Life, Look, Paris-Match, Die Zeit, Der Spiegel, Stern, The Sunday Times Magazine, Liberation i Fortune.
La referència Freed
Freed va viatjar per Europa i el nord d’Àfrica als anys 50’s i tenia en ment ser pintor. Va estudiar al laboratori de disseny de Alexei Brodovitch, el gran director artístic i fundador de Harper’s Bazaar i en aquells dies conductor dels cursos de fotografia més prestigiosos de Nova York. Es va interessar per la fotografia i com es podria explicar i descobrir històries. Edward Steichen, aleshores director de fotografia en el Museu d’Art Modern es va assabentar dels primers treballs de Freed i li va dir que era un dels tres millors joves fotògrafs que havia vist. Steichen l’aconsella seguir i no malaguanyar-se com a fotògraf professional i li compra tres de les seves fotografies pel Museu.
‘Em passejava fent autoestop, sense res en particular que fer. Dormia al ras o en albergs de joventut, i a vegades fins i tot a la garjola. Al cap de cert temps, un acaba per avorrir-se si no té cap meta. I jo m’avorria. Un dia que estava amb una amiga, vam entrar en una llibreria i ella es va posar a fullejar un llibre de Cartier-Breson. Vaig pensar: Està bé. La fotografia permet fer coses interessants. En lloc de convertir-me en pintor, el que exigeix un autentic esforç, preferia fer això‘
Durant les seves primeres visites a Roma, Florència, Nàpols i Siena va disparar més de cinquanta rotllos de pel·lícula. Va tornar a la capital el 1958, per tal de presenciar l’elecció del Papa Pius XII, fent més de quatre-centes fotografies. Durant aquests anys va fer alguna de les seves més cèlebres fotografies, entre les quals destaquen les de la nevada extraordinària de 1956, en què dos sacerdots es tiren boles de neu davant de la columnata de Sant Pere, o la dels soldats a Florència, del 1958.
Florence, 1958.
El 1956, mentre que està a Itàlia en el seu primer treball per la revista Look, va conèixer a Brigitte Kluck, amb qui es va casar el 1958. Al acabar els seus estudis es va embarcar en un viatge de dos anys, fent autoestop per Europa i el nord d’Àfrica. Al 1958 seria Amsterdam la cuitat que l’acolliria per fotografiar la comunitat jueva. Les imatges d’aquests anys per Europa es van publicar en els seus llibres ‘Joden van Amsterdam’ (1965) i ‘Deutsche Juden heute’ (1965)’ i fa la seva primera exposició individual a Holanda. Però és en aquest viatge que comença el seu interès en els drets civils, després de fotografiar a un soldat negre americà en el Mur de Berlín i es va sorprendre pel contrast entre la lleialtat de l’home cap al món capitalista americà i els moviments que al tornar a Amèrica es va trobar en defensa dels drets civils bàsics.
Leonard Freed / A young boy plays “tough” in the streets of Harlem, NY 1963
Les noticies dels moviments a favor dels drets civils als diaris europeus el va obligar a tornar als Estats Units. Freed va quedar impressionat per les imatges, sovint en forma de caricatura, que tractaven als negres americans. Va voler començar la seva particular lluita i va posar tot l’èmfasi en la individualitat dels seus fotografiats. Les seves imatges subtils i reflexives parlaven de la injustícia de la segregació i proporcionaven el context d’alguns dels més importants esdeveniments que van tenir lloc als Estats Units en les dècades dels 50’s i 60’s. Freed va ser conegut per la seva involucració en el Moviment de Drets Civils, oferint les seves imatges dels carrers de Harlem.
… Una bona fotografia ha de tenir un bon disseny: tot el que hi hagi a la fotografia ha de ser essencial. Mai és com una pintura on pots fer-la perfecta. La fotografia no ha de ser absolutament perfecta. Això la mataria.
El projecte definirà la seva carrera, la documentació del Harlem i els estats del sud dels Estats Units, on tracta d’il·lustrar les desigualtats entre ser negre o blanc a la dècada dels 60’s als Estats Units. Les sorprenents imatges es van publicar en el ja llibre de referència ‘Black in White America‘ (1967) i comença la seva carrera fotogràfica que no hauria de deixar fins a la seva mort. Més tard fotografiaria el personatge més important de la lluita dels drets civils a Amèrica, Martin Luther King, la marxa sobre Washington al 1963 i les manifestacions del Congrés d’Igualtat Racial (Congress of Racial equality).
Leonard Freed… per ell mateix…La fotografia és un llenguatge visual que encara està en els seus inicis. Igual que el poeta enriqueix el sentit de les paraules, el fotògraf enriqueix el de la mirada. però a diferència de la resta de les arts, que s’ha desenvolupat al llarg dels segles, la fotografia encara no ha arribat a la seva maduresa i li que da per definir el seu propi camí. El fet de que milions de persones puguin veure simultàniament les mateixes imatges per televisió, al cinema o en fotografia, és comunicació, és llenguatge. La retransmissió de les primeres passes de l’home a la Lluna és història, com ho és el desembarcament de Cristòfol Colom al Nou Món. En el primer cas es tracta d’un fet visual, en el segon d’un fet literari. Amb Colom hem d’imaginar l’escena, mentre que amb els astronautes els menors detalls son escrupolosament idèntics per a tots nosaltres.  Emmanillat, 1978 A la Xina, a l’India i a Àfrica es parla el mateix idioma quan diem ‘Primer home a la lluna’. Se’ns presenta la mateixa imatge a la ment de tots. La fotografia, en aquest cas la reproducció, s’ha convertit en un llenguatge universal. Ser fotògraf és a la vegada trist i estimulant. Trist al pensar que les tradicions literàries s’estan perdent en benefici d’un llenguatge titubejant. Estimulant en el sentit de que cada un de nosaltres és lliure d’innovar. Jo no decideixo la lectura que cal fer de les meves fotografies. Quant més ambigua és la fotografia, millor és. D’altra manera seria propaganda. En lloc de jeure en el divan d’un psicoanalista, faig fotografies. Si es presenta un problema, cal enfrontar-se amb el tema i obtenir una resposta. Aquesta és la única raó per la que no faig fotografies de moda. Perquè no proporcionen cap resposta. Únicament la part d’atzar, l’espurna de la vida, confereix veritat a les coses. A l’art, en tot el que és creatiu, l’únic que ens afanyem per obtenir és la veritat. Leonard Freed Font: Grandes fotógrafos – Magnum Photos |
.
La resta de la dècada dels 60’s va seguir treballant com a reporter gràfic independent, viatjant sense descans. Alemanya va oferir a Freed un important punt de sortida i tornada al llarg de la seva carrera. La ciutat de Berlín ocupa un lloc especial en el seu treball. Va viatjar a Berlín l’agost de 1961 per fotografiar la construcció del mur de Berlín, va tornar de nou al 1976, al novembre del 1989 per observar com queia el mur i després va tornar l’octubre de 1990 per presenciar les celebracions de la reunificació. Al llarg de la dècada dels 70’s es publiquen Made in Germany, 1970, Seltsame Spiele, 1970, Leonard Freed’s Germany, 1971 i Berlin, 1977, mostrant el seu compromís amb l’Alemanya de la postguerra.
En lloc de la pintura, en vaig introduir en la fotografia, i continuo en ella perquè em surt més fàcilment. A més, la fotografia constitueix un bon pretext per desenvolupar el coneixement i entrevistar-me amb la gent, i ser convidat a vetllades. En definitiva, permet passejar-te amb una finalitat….
Va no només documentar els esdeveniments en defensa dels drets civils als Estats Units (1964-65), sinó també la guerra de Yom Kipur el 1973, a l’Espanya franquista dels 70’s i el Departament de Policia de la ciutat de Nova York (1972-1979). Aquestes imatges es van publicar a Police Work (1980) i La Danse des fidèles (1984).
Freed entra en contacte amb Magnum Photos al 1954 però no serà fins el 1972 que es converteix en membre de l’agència. Ara es quan es dona compte que Magnum li pot permetre treballar lliurement per poder donar el mateix d’ell mateix. Solitari i curiós, recorrerà el món. A partir d’aquest moment, Freed realitza un nombre impressionant de treballs, documentals i reportatges, sempre amb la marca del desafiament personal. Des de que entra a Magnum Photos al 1972, treballa per encàrrec per a les principals revistes i publicacions de premsa internacionals, com Life, Look, Paris Match, Die Zeit, Der Spiegel, Stern, Sunday Times magazine, New York Times Magazine, Geo, L’Express, Liberation i Fortune.
Considera la fotografia una catarsi. Per a cada projecte, per a cada repte personal, Freed es posa en marxa com si anés a ‘matar al drac’. potser es tracta del passat de l’artista, la seva identitat jueva, la historia del seu poble en el segle XX, el desgraciat destí de la seva família europea durant la Segona Guerra Mundial, la seva infantesa a Brooklyn. També pot trobar-lo en l’univers tancat de la policia novaiorquesa, que intenta comprendre més que jutjar, analitzant les dinàmiques internes d’aquella micro-societat basada en el mite de la virilitat i en el perill constant a la que està exposada.
Baltimore, MD. October 31, 1964. Dr. Martin Luther King, Jr. being greeted on his return to the US after receiving the Nobel Peace Prize.
La fotografia es va convertir en la forma de Freed d’explorar temes complexos com la violència social i la discriminació racial. Al 1980 el seu llibre Police Work parlava sobre la brutalitat policial en paraules i imatges. Era una època de delinqüència però també de camaraderia. Durant una de les pitjors onades de crims que la ciutat mai havia vist, Freed, a través dels llaços que tenia amb la policia va aconseguir la captura d’escenes que van fer que la seva obra fos única. Una fotografia que mostra una dona policia jugant amb els nens del barri, representa a una Nova York difícil, però humana. Aquest aspecte social i cultural dota al treball de Freed d’una objectivitat poc comú.
Te’n adones del que tracta el seu treball, del terror, la violència, l’horror i, de vegades l’alegria. El treball de Leonard Freed ha de ser d’inspiració per a l’actual generació de reporters gràfics.
Freed va començar a fotografiar la policia de Nova York com una comissió per al Sunday Times de Londres el 1972. Quan es va publicar, acompanyat per un article titulat “Thugs, Mugs, Drugs; City in Terror”, la col·lecció va provocar més d’una polèmica. L’alcalde Jon Lindsay va qualificar l’article de “un greu insult a la ciutat“, i el Daily News, fins i tot el va demandar. El mateix Freed tenia una opinió diferent de les seves pròpies fotografies. “Ells volien sang però jo estava més interessat en què era la policia … volia estar implicat en les seves vides.“
I així ho va intentar Freed, acompanyant els oficials durant batudes de drogues, les protestes i els assassinats que afavorien a la comú percepció negativa de la policia de Nova York (NYPD). Però el fotògraf també va captar escenes humanes com la de la dona afroamericana que abraçava a un oficial blanc i va fer broma deia: “No és bonic?” I per sobre de tot va captar un grup format per gent comú, molt més semblant a la resta de la classe mitjana nord-americana. “Vaig triar aquest títol, Police Work, perquè la policia no deixen de ser treballadors, que no estan a les altes esferes, no són l’alcalde, no son advocats. Son treballadors comuns“.
Freed va treballar en aquesta col·lecció durant gairebé una dècada i, finalment, va publicar més de 100 imatges. Com a sèrie, és una de les millors que s’ha pogut fer a l’historia de la fotografia, de gran proximitat, des de tots els angles, sembla que l’observador estigui al mig de l’escena. Freed no es queda en un segon pla, no està al darrere de la policia, Freed és un d’ells, experimentant els mateixos fets que ells. Aquesta proximitat va permetre apropar a la gent a la policia. En aquell moment, no hi havia llei ni ordre ni CSI, avui creiem que sabem el que és ser un policia per aquestes sèries. D’alguna manera, les seves imatges són més reals que els programes de televisió perquè ens mostra l’experiència de ser allí.
Per a mi hi ha dos elements importants en la fotografia: el temps i la veritat. El temps es segella, per dir-ho així. Les fotos no es poden repetir. Es troben sempre en un moment en el temps. La veritat és el que busquem en l’art. Les meves fotos transmetrem el que crec que és la meva veritat, expressada a través de la meva capacitat com a artista. L’observador està veient exactament el que vaig veure.
Leonard Freed pertany a una generació de fotògrafs que considerava el seu treball com una forma d’explicar històries. Sovint, el seu treball no es basava en les comissions de revistes o diaris, sinó que era capaç d’organitzar i planificar els seus reportatges d’acord amb els seus interessos personals, sense veure’ls limitats per terminis o temes d’actualitat artificials, en plena conformitat amb els mètodes de treball de Magnum. Per Freed la fotografia es converteix en un diari, una narració en el temps, una cronologia que era propietat absoluta de l’autor.
Al 2004 es publica ‘Another Life‘, un volum recopilatori de les fotografies de la llarga carrera de Freed. Es divideix en seccions com ara les religions, els retrats, les situacions socials, hobbies i temps lliure. La fotografia ha estat per a ell l’eina que l’ha permès l’exploració de temes complexes, com el moviment estatunidenc a favor dels drets civils, la seva temàtica preferida, el tancat món de la policia de Nova York, al que dedica la seva cèlebre obra Police Work (1980), la violència social i la discriminació racial, que el porten a realitzar un estudi sobre el Ku Klux Klan, i la societat alemanya i les seves arrels jueves.
Els jueus em plantejaven un problema. Aleshores em vaig posar en marxa, vaig fer un reportatge sobre ells i el problema va desaparèixer. Els alemanys em plantejaven un problema. Doncs bé, vaig fer un reportatge. Els negres també em plantejaven un problema i, com és natural, vaig fer un reportatge. Després la policia estatunidenca me plantejava un altre problema i, evidentment, vaig fer un altre reportatge. El lloc d’anar al psicoanalista, em curo jo sol, amb una càmera de fotos. però, quan acabo, sempre hi ha un nou problema que em persegueix. Potser algun d’ells em mati…
Ha publicat 2004- Another Life, ABP Public Affairs, Netherlands, 1997-Amsterdam: The Sixties, Focus Publishing, USA, 1991/92- Leonard Freed: Photographs 1954-1990, Cornerhouse, UK/Editions Nathan, Paris/W.W. Norton & Company, USA, 1990 – New York Police (Photo Notes), Centre National de la Photographie, France, 1984 – La Danse des Fidèles, Editions du Chêne, France, 1980 – Police Work, Simon & Schuster, USA, 1977 – Berlin, Time-Life Books, New York, USA, 1971 – Leonard Freed’s Germany, Thames & Hudson, UK, 1970 – Seltsame Spiele, Verlag Bärmeier & Nikel, Germany, 1970 – Made in Germany, Grossman Publishers, USA, 1967 – Black in White America, Grossman Publishers, USA, 1965 – Deutsche Juden Heute, Rütten & Loening Verlag, Germany, 1958 – Joden van Amsterdam, de Bezige Bij, Netherlands.
Els primers anys de la carrera de Freed, Edward Steichen va comprar tres fotografies per la col·lecció del Museu d’Art Modern. Al 1967, Cornell Capa seleccionada Freed com un dels cinc fotògrafs a participar en la seva exposició “Concerned Photography” (fotografia compromesa). L’obra de Freed es troba a la col·lecció del Museu Metropolità, el Museu Stedelijk, de l’Smithsonian, el Museu Getty, el Museu Jueu, el Museu d’Alta, etc, i col·leccions corporatives i individuals. Ha realitzat diversos documentals per a les televisions japonesa, holandesa i belga. Ha exposat la seva obra fotogràfica en nombroses ciutats europees i nord-americanes i moltes de les seves fotografies figuren en importants col·leccions públiques i privades.
Va morir el 30 de novembre del 2006 a Garrison, a l’estat de Nova York.
.
La millor seqüencia de fotografies la trobem al vídeo que Magnum li dedica com ‘Freed Tribute‘. Heu de fer un parell de clics al ‘play’ que hi trobareu al vídeo perquè es posi en marxa el passe de fotografies.
.
I acabem amb la sèrie ‘Contacts‘ de Magnum, es tracta d’un interessant vídeo de més de 12 minuts:
I acabem amb la de Time:
Altres galeries: http://www.brillgallery109.com/exhibits/freed/freedgallery.php
.
.
Freed és un dels exponents màxims de la fotografia documental de la segona meitat del segle passat. Preocupat en mostrar sempre la veritat del que veia i sentia, va abordar l’exploració de temes complexes més com una teràpia per poder-se conèixer i poder resoldre les seves grans preguntes que com un simple reporter al servei dels encàrrecs que rebia. la seva és tota una vida d’exploració, de cerca continua de les respostes que necessitava. La seva aproximació és directa, volent formar part de les històries que ens ha deixat a partir dels seus grans projectes de vida, l’Europa de la postguerra, les arrels jueves i la societat americana de les dècades dels 60’s als 80’s. Freed és un d’aquells fotògrafs preocupat no tant per la informació sinó pel coneixement. Un dels grans documentalistes de la història de la fotografia.
Amics, passeu un abona setmana i que sigueu feliços,
Fins el proper dilluns !
Des de fa unes setmanes he introduït una cerca dels fotògrafs a twitter. El cert és que l’experiència és ben interessant, obtenint informació ‘fresca’ que és molt difícil de trobar en cerques desestructurades a google. Això ens permet què està dient la gent del fotògraf d’avui:
‘Leonard Freed a twitter’:.
.
<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’
.
També pots veure tota la sèrie a:
 |
||
 |
 |
 |
Siempre se ha dicho, desde Platón, que las ideas, para ser coherentes, tenían que formar una Geometría de las Ideas. Sin embargo, a menudo esto hacía olvidar que las ideas también tienen historia, y que la estructura que forman, bien podía haber sido otra…, quizá. Por eso, me parece muy bien expresada la fórmula de la geografía de las Ideas.
En este sentido, veo en Freed la historia de la las estructuras estéticas que forma. Percibo siempre movimiento, no sólo físico, sino también histórico, político, moral y cultural. Y es en esta línea, me parece, y no en la del compromiso político, en la que hay que mirar su tratamiento de la búsqueda de los derechos civiles de las minorías.
No veo compromiso político, pero tampoco veo virtuosismo estético. Resulta muy curioso que Freed se dedicará a la fotografía porque no le exigía “un auténtico esfuerzo”, es decir, Freed se hace fotógrafo porque se aburre y le da pereza convertirse en pintor. Quizá aquí resida la razón de que sus fotografías transmitan la sensación de casuales, de que muestren más intuiciones que verdaderos conocimientos. Pero, en todo caso, bellas intuiciones.
En todo caso, y por esa falta de compromiso político y, a su vez, esa falta de pretensiones, percibo honestidad y honradez en Freed y aprecio su rechazo de la posibilidad de hacer propaganda. Me gusta la ambigüedad y la libertad consiguiente que concede a los que observamos. Y me gusta que lo acepte así, sin intentar imponer lecturas determinadas de sus fotografías.
Por ello, también aprecio, y creo percibir su búsqueda de la verdad. Una verdad, por cierto, que parece residir, para Freed, en lo particular, en lo singular, en la individualidad de su modelos. Aunque, por ello mismo, ciertamente, las fotografías de Freed me parecen “muy cargadas”, quiero decir, encuentro que no es posible retirar ningún detalle, sin destruir la fotografía completa. No se trata de perfección o imperfección, como él mismo afirma: más bien, se trata de compatibilidad o incompatibilidad (del fotografiado con el fotógrafo, del fotógrafo con el entorno, de los fotografiados entre sí o con su situación).
Finalmente, me llama la atención la concepción de Freed de la fotografía como solución a problemas que se le van planteando. Nunca lo había visto así; lo veía más bien como la filosofía; una disciplina que te ayuda a plantearte mejor las preguntas. De todos modos, creo que, en el caso de la fotografía, ocurrirá lo que decía Wittgenstein con respecto a la ciencia: “Sentimos que aún cuando todas las posibles cuestiones científicas hayan recibido respuesta, nuestros problemas vitales todavía no se han rozado en lo más mínimo. Por supuesto que entonces ya no queda pregunta alguna; y esto es precisamente la respuesta”. Pero, al menos, uno puede pasearse con un fin. Que no es, ni mucho menos, poco.